DE SEFARAD A LES TERRES D' EDOM ( III )

Imatge del Call de Girona

Us ofereixo la tercera part d'un reportage inèdit que una revista molt prestigiosa no li va interessar perquè tenia una certa aprensió al tema jueu en un moment massa conflictiu.

La llengua dels jueus d’Edom

El cert és que els jueus parlaven l’idioma de la terra que trepitjaven. Altrament no haurien pogut fer res a Catalunya parlant castellà, un idioma que en aquells temps era considerat estranger. Els estudis fets a partir de restes humanes dels seus fossars revelen que no tenien cap diferencia ètnica de la resta de la població autòctona: eren catalans de soca-rel. Els jueus medievals a les seves escoles aprenien a llegir i a escriure el seu alfabet hebreu o alefat. S’ha trobat diversitat de documents escrits en llengua catalana però amb escriptura hebrea. Son els textos aljamiats.

La comunitat jueva va rebre una forta sotragada que culminaria amb l’edicte d’expulsió promulgat pels Reis Catòlics l’any 1492. Les aigües del mediterrani, fidel testimoni de la història del poble de Israel a la península contemplaven la desfeta. Mar enllà, els hebreus iniciaven una diàspora que els escampava per altres indrets d’Europa, al nord d’Àfrica etc., encara que molts dels jueus edomites, és a dir catalans, per afinitats lingüístiques i culturals es van establir a la Provença i al Rosselló. Enrera deixaven la seva casa, la seva vida, el seu món. Ja res no tornaria a ser com abans i amb la marxa dels jueus s’iniciava un declivi generalitzat arreu de Catalunya que es feia palès en les ciutats on havien estat més presents. En definitiva es va expulsar un sector de la societat que era productor de riquesa i de cultura. Els jueus catalans no marxaven de Sefarad, perquè encara no tenien consciència de Sefarad. Però de la mateixa manera que amb el decurs dels segles Catalunya s’entén com una part d’Espanya, a mesura que l’estat unitari esborra la percepció de diversitat cultural, al menys des de l’estranger, el mot Sefarad equival a la traducció hebrea d’Espanya.

En el llibre “Els Jueus i Catalunya” Vicenç Villatoro ens explica com en la diàspora, a Roma, els jueus peninsulars: aragonesos, catalans i castellans lluitaran per mantenir els seus costums en tres sinagogues diferents. Però en el setge de Roma del segle XVI, els jueus foren de nou perseguits i moltes sinagogues enderrocades. Els jueus catalans i els aragonesos es van fondre en una sinagoga, mentre que els francesos i els castellans feien el mateix. Tard o d’hora i sotmesos a la pressió antisemita, tots acabarien barrejats en un sol grup. El judeocatalà es fondria amb el judeoespanyol. De fet, quan els catalans sentim parlar a algun sefardita hi detectem el rastre lèxic del nostre idioma. Expressions alienes al espanyol com el verb caler o l’expressió malgrat, han restat vives en el que s’ha denominat judeoespanyol.

Tenim constància que uns tarragonins de viatge a la ciutat de Toronto, van conèixer a un sefardita que, en saber que eren de Tarragona, els va manifestar que la seva mare cantava una cançó que parlava de Tarragona. Sobre aquest punt hem intentat seguir el fil sense arribar a res en concret. La musicòloga canadenca Judith Cohen ens diu: A vegades esdevé amb freqüència que en un romanç es menciona un lloc, qui canta el substitueix per un altre lloc més conegut gairebé de forma automàtica, és a dir si es parla de Granada es substitueix per Tarragona, per exemple. També entre els jueus del Marroc es cantaven cançons de l’Espanya “moderna”, és a dir del “Protectorat Espanyol”, cançons que no eren del repertori sefardi però que ells consideraven igualment seves, ja que no essent acadèmics els hi era igual.

La destrucció dels nostres calls i de qualsevol cosa que pogués fer referència a la cultura hebraica, fou implacable i no va quedar pedra sobre pedra, per intentar esborrar l’evidència històrica dels jueus catalans. Allí on hi havia hagut la plaça dels Jueus, la convertiren en Plaça dels Àngels; allí on hi havia la sinagoga hi sobreposaren l’església de la Santíssima Trinitat perquè l’integrísme catòlic que va fuetejar l’Espanya del barroc i la Santa Inquisició va convertir el poble d’Israel en quelcom que calia suplantar. Els conversos eren sospitosos i estaven mal vistos, per això penjaven pernils de porc a la cuina i al rebost, en un lloc visible, per demostrar als veïns que la seva fe era més forta i autèntica que la dels sants de la Santa i Catòlica Església Romana.

Tot això fa que sigui difícil, encara que no impossible, trobar documents escrits que facin palesa la catalanitat dels nostres jueus. Convé dir que els homes i dones, els nens i nenes que van morir cruelment assassinats en les successives persecucions que va patir els calls de Catalunya, (el 1391, el 1419, el 1492 i d’altres) o que van haver de fugir, no eren uns estranys: eren ciutadans catalans, arrelats a la terra des de feia generacions.

Existeixen documents notarials, actes i escrits comercials en llengua catalana que palesen l’activitat dels jueus. Però malauradament només es conserven cinc cançons de casament dels segles XIV i XV, que es consideren relíquies literàries del judaisme al Principat de Catalunya. Ens han arribat en manuscrits aljamiats, com hem dit en alfabet hebreu però amb mots catalans, amb una certa barreja amb lèxic hebreu. És important destacar la tasca de recuperació que han fet al respecte Jaume Riera, en el seu llibre “Cants de noces dels jueus catalans” (Curial) i la cantant Rosa Zaragoza que va treure del silenci a que havien estat sotmeses durant segles aquestes cinc cançons judeo-catalanes; Jaume Riera va descobrir l’existència dels manuscrits en una estada a Israel, a la biblioteca de Jerusalem, on en va trobar un i va conèixer l’existència de l’ altre a Oxford. Es tracta, sens dubte, d’una troballa importantíssima per a la cultura catalana.
Però dels seus autors només en sabem els noms: "Savi Rabí Natan" i "Maestre Bonafós".

Cantem una cançó al nuvi
Senyor qui lo món formist de nient.
Creïst terra, aigua, foc e vent:
Recull tota la tua gent!
Assegura'm sobre la roca.
Si amb honor volíest acabar
amb tot hom haurets a usar:
De hom malvat no us leixats enganyar
i amb qui es pur et comportes purament.

De ton haver cortès seràs,
segon ton poder t'honoraràs
però pobrea no passaràs.
Qui és pobre fins al veí és odiós.
Vostra muller vulats amar
gin nodrir, vestir i calçar.
A cercar sa honor no siau avar.
És glòria de reis tenir presents les coses.
En nuvi: si no podeu fer assò
menjats austurió o cervel de moixò
confit de taronja o d'estonfó.
Així potser, el podrem derrotar.


Francesc Valls-Calçada

Continuarà.