dijous, 30 d’abril del 2009

ESCRIURE ÉS REESCRIURE



L’altre dia se’m va aparèixer un àngel i em va fer una revelació: “Escriure és reescriure”, em va dir. I després vaig estar tota la nit reflexionant el sentit d’aquesta manifestació celestial gràcies al meu proverbial insomni (del qual em considero, modèstia a part, un veritable virtuós).
Escriure és reescriure perquè la nostra memòria col·lectiva és un pou sense fons. Shakespeare, que va tocar totes les fibres de la naturalesa humana, els clars obscurs de les passions i obsessions de l’ànima ja es va nodrir dels grecollatins. I aquests, ho feren d’altres que a la seva vegada ho van fer dels mites i llegendes de transmissió oral, reescrivint sempre sobre la pell de la memòria. Els clàssics d’arreu d’Europa van practicar la vampirització - conscient o no - perquè el món és molt antic i tot ja està inventat.
¿Podríem afirmar, d’alguna manera i abusant de la sentència que ens ocupa, que Cervantes va reescriure Tirant lo Blanc? Podríem, però una diligent autòpsia del text del Quixot només admetria influències i detonants literaris parcials. Però quan el meu àngel - que només s’apareix als escriptors neuròtics - afirma que escriure és reescriure, ja dona per suposat aquest extrem i en fa una lectura amplia.
I és que un cop disseccionada no hi ha cap narració que sigui completament original. No hi ha cap telenovel·la, ni sèrie, ni cap pel·lícula que estigui neta de les influències que poden arribar de manera subliminal a través dels nostres records, de les nostres amnèsies, dels somnis i de coneixements previs; fins i tot de les nostres mancances. Curiosament, ens podem sentir inspirats i innovadors perquè, malgrat tot, aportem quelcom.
Però escriure, també es reescriure, perquè aquest text – quan el publiqui – haurà patit amputacions, esmenes, intervencions quirúrgiques i estètiques de tota mena. Si ho vull, puc convertir l’àngel de la meva aparició en dimoni o en oracle de Delfos, ningú me’n priva però el text seguirà tenint la mateixa essència amb mots diferents. Escriure és reescriure perquè quan miro la mitjana del número de sessions per capítol que puc emprar per redactar una novel·la, pot passar de quaranta. Escriure és picar pedra i la pedra és una matèria preexistent.
Però si tot ja està parit, fet, dit i escrit, per què daixonses s’escriu tant? Perquè escrivim els escriptors? Potser perquè en el fons, encara que vulguem revelar coses noves, el que fem és assajar la manera de reflectir les velles idees de sempre després de milers d’anys. Ciceró, el 55 AC. ja va escriure un formula per afrontar la crisi econòmica que la podria signar qualsevol ministre d’economia d’avui. I Sòcrates - quatre segles abans- ens va parlar de la joventut del seu temps d’una manera que sembla calcada a la d’alguns joves que conec: “contradiuen els seu pares, devoren el menjar i perden el respecte pels seus mestres”. Com veieu, és difícil no pecar de plagi. Prego al meu àngel estimat que em protegeixi de tot mal, amén.

dimecres, 29 d’abril del 2009

LES NINES RUSSES DE L'ECONOMIA CATALANA



Mentre que hi ha llocs del món sotmesos només als rigors de la crisi financera, l’economia catalana és com un joc de perverses nines russes. Cada nina conté una crisi diferent que en conté una altra i així successivament anem acumulant pobresa d’esperit i asfixia nacional...
Primera nina russa: hi ha la crisi crònica i permanent que ens avoca a un dèficit totalment injust pel que fa a la balança fiscal. L’espoli sostingut - pel simple fet de ser catalans - durant dècades, per no dir segles, en que els espanyols ens han tractat com una colònia d’intramar: traient el màxim i invertint el mínim. La Maria Aurèlia Capmany ja deia que som un país amb la cultura de peatge.
Avui Catalunya és un país de peatges integral. Si l’estat espanyol hagués fet els seus deures tindríem unes magnífiques carreteres com Castella en lloc dels 80 % de les autopistes de pegament de la península. Altres peatges a Catalunya són l’impost de la benzina per sostenir la sanitat pública, o l’impost de successions per cobrir els diners que l’estat no ens retorna. Tot això, quan som dels territoris que més aporten a les arques comuns. Mentre, hi ha llocs com les illes Canàries, on no es paguen impostos sobre la benzina ni sobre el tabac, ni sobre l’IVA. Indrets com Ceuta i Melilla on només es paga la meitat de l’IRPF. No s’entén com autonomies com Extremadura tots els escolars poden tenir un ordinador a classe mentre que aquí hi ha milers d’alumnes que encara estan en barracons. Hi ha moltes regions que aporten molt menys que nosaltres però que reben molt més: algunes es poden permetre l’ortodòncia i els enterraments pràcticament gratuïts. A Madrid, si anomenem Barajas, ja no cal dir res més. Però a més el Prado, el Reina Sofia etc. són de titularitat pública.... mentre a Catalunya els altres espais museistics més vistitats de l'estat són el Museu Dalí i la Sagrada Família, de titularitat privada. Conclusió, els catalans ens paguem les nostres despeses de la butxaca. Som uns mesells i ens tenen sotmesos com a xais.
Segona nina russa: la crisi de l’Euro, conjuntural a la resta de l’Estat. La moneda de cent pessetes es va assimilar a 1 €, (160,66 pessetes) el bitllet de 500 pessetes al bitllet de 5 € (equivalent a 833 pessetes). Els preus es van arrodonir a l’alça però els sous no.
Tercera nina russa: No cal dir gran cosa de la crisi Inmobiliaria i de la bombolla que va fer puf!, oi?
Quarta nina russa: la crisi financera mundial de la qual s’han vessat tants rius de tinta que potser no cal que digui res.
Amb tantes nines russes el proverbial separatisme català ja no és cultural. Segons Alfons López Tena, ara paguem el 40 % dels impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa l'acumula cada any Espanya. L’altra dia en una emissora de ràdio algú comentava que el 30% de l’independentisme és econòmic i parla en castellà. I tinc un conegut del PP, que a cau d’orella em confessa que es sent independentista. En fi, costa de creure però de més verdes en maduren.
Mentre, jo, desitjo de tot cor que hi hagi un canvi climàtic i que a Catalunya deixi de ploure sobre mullat.

dimarts, 28 d’abril del 2009

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Paisatge Català (Joan Miró)

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


Salvador Espriu

dissabte, 25 d’abril del 2009

ROITMAN CAPTIVA AMB ELS MANUSCRITS DE LA MAR MORTA


Tarbut Tarragona va superar totes les seves expectatives amb l’èxit del sopar/conferència sobre els Manuscrits de la Mar Morta, amb la presència d’unes 120 persones a la sala Fòrum de l’Hotel Ciutat de Tarragona.

El poder de convocatòria degut a l’entranyable presència del professor Adolfo Roitman avalada pel seu prestigi mundial, el seu sentit d’humor i l’ interès del tema exposat va captivar a tothom. Roitman, que és director i mantenidor del Santuari del Llibre al museu d'Israel, a Jerusalem, va explicar la història apassionant de les troballes del Qumram, un fet que en el seu dia que va commoure l’arqueologia mundial amb un descobriment excepcional.

A la dècada dels cinquanta, per atzar, uns beduins - Muhammed edh-Dhib i els seus cosins -que havien extraviat una cabra van descobrir ocults en unes coves de l’àrida zona del Qumran uns papirs i manuscrits d’uns 2000 anys d’antiguitat. Aquests fragments escrits en hebreu, arameu i grec, són considerats la troballa arqueològica més important del segle XX i formen part de la memòria col·lectiva de la humanitat. Aquest tresor ha fet avocar rius de tinta en publicacions diverses, assajos, novel·les, pel·lícules... en paraules del propi Roitman, és tracta d’un fet digne del més pur estil d’Indiana Jones.

Qumran era una mena de monestir on un grup de monjos essènis – coetanis de Jesús - es dedicaven quasi exclusivament a l’estudi i a la pregària. Casualment l’any 1955, i a la cova 7 es van descobrir documents fets en una mena de paper, no en papir, i amb la particularitat que estaven escrits en grec. Va ser el professor i jesuïta tortosí, Josep O’Callaghan, qui els va descobrir i els va començar a estudiar ja que contenien seccions de l’anomenada Bíblia o Versió dels Setanta, una versió bíblica escrita en grec a Alexandria per jueus durant el segle III a.C. per a ser utilitzats pels jueus d’Egipte (més familiaritzats amb el grec que amb l’arameu i l’hebreu).

Roitman va passar com un estel fugaç pel cel de Tarragona. En poques hores va dedicar a atendre a la premsa de forma maratoniana, concedint entrevistes per premsa escrita, ràdio i TV prova de d’interès que desperten els rotllos del Qumram. Ell mateix confessava que la seva intensa gira per la península – organitzada per Tarbut Sefarad – no li deixava temps per conèixer les ciutats. Fent broma va dir que podria escriure un llibre sobre estacions de tren, aeroports i hotels... I encara va afegir que només podia admirar els indrets que visitava mirant el Google. Tan de bo, que la propera ocasió que visiti la nostra ciutat s’hi pugui entretenir un parell de dies.

L’acte fou organitzat per l'associació Tarbut Tarragona, Tarbut Sefarad amb la col·laboració de l’ARCCI (Associació de relacions culturals Catalunya-Israel), de la casa Sefarad Israel i SB HOTELES

dimarts, 21 d’abril del 2009

LA CULTURA EN TEMPS DE CRISI


Fa unes setmanes van aparèixer a la premsa unes declaracions de l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, on venia a dir que en temps de crisi és millor esmerçar els esforços amb accions directes que generin llocs de treball i que calia retallar aspectes com la cultura, que la gent entén com a superflus... Reprodueixo l’essència de les paraules i no el text, que recordo vagament.
Estimat Pep Fèlix, fer obres, arreglar carrers, tapar forats, netejar, enjardinar i generar llocs de treball per pal·liar l’angoixant economia dels aturats està molt bé; encara més, perquè contribueix a que la ciutat faci goig i llueixi resplendent.
Ara bé, suposar que la cultura és “prescindible” és un parany prou perillós, perquè sempre ha anat al furgó de cua i en temps de crisi està punt de desenganxar-se. Som el que som dins de l’escala evolutiva perquè la poesia, la música, el teatre, el cinema, l’art, la ciència i en definitiva la cultura ens han fet humans.
I es dona el cas que la cultura també és industria, una activitat econòmica transversal que genera milers de llocs de treballs: els taquillers, els vigilants dels museus, els fusters decoradors, l’escenògraf, el coreògraf, els electricistes, el regidors del teatre, els del atretzo, les maquilladores, les perruquers, els cambrers del bar del teatre o del museu, el xofer dels turistes, el que emmarca els quadres, la que els penja, la galerista, el fotògraf, la dissenyadora de cartells, el maquinista de la rotativa, l’editora, l’enquadernador, l’operari de la fàbrica de paper, el que treballa en una fàbrica de pintura, la correctora, el llibreter, l’actriu, el poeta, el dramaturg, la novel·lista, el compositor, el cantant de rock, la cantant d’òpera, el cineasta, la guionista, el repartidor de programes culturals, el pintor, l’escultora, el professor d’art, la dependenta de la botiga del museu, la telefonista i el conserge d’una empresa cultural, el distribuïdor de cinema, la noia que ven les crispetes, el programador cultural, els actors de doblatge, les ballarines, els músics, la pintora de murals, l’aquarel·lista, la dissenyadora de roba, l’arquitecte d’edificis singulars... tots i totes, treballen directa o indirectament en el negoci de la cultura i també han d’omplir la nevera i pagar les respectives hipoteques. Si l’alcalde vol una digna capital cultural d’Europa cal apostar decididament per la industria cultural.

dissabte, 18 d’abril del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA



EMPADRONAMET


Que t'adormis als meus braços
algun cop
mai no voldrà dir que hi tinguis
una llar.


Una llar
no és el carrer on nia
de tant en tant, l'oriol.
Ni la boca on se m'instal·la
el somriure quan passejo
per un plany
com un gat per les baranes.

Em descordo la nuesa
mentre els teus ulls, bambolines
de fireta, matussegen
l'amor: naufraguem en llàgrimes
de comèdia...

Per un plor
brillantment aconseguit,
no hi tindràs, en mi, una casa.
Sóc la veu enrogallada
d'un tango o una balada
d'envelat,
ocell de pas: plego veles
amb la ressaca dels besos.
O dels versos.

Que jo m'adormi als teus braços
algun cop
mai no voldrà dir que em siguis
una llar.

Posa'm al teu cens, millor,
com transeünt.


Isabel.M Ortega Rion

Nòmada Cossetània Edicions, 2008 Col·lecció La gent del Llamp






dijous, 16 d’abril del 2009

EL GRONXADOR, UNA OBRA A LA RECERCA DE PRODUCTOR I DIRECTOR

Avui us presento un projecte teatral orfe (a la recerca de productor i director escènic) en el que ja hi intervenen diversos artistes de disciplines diferents.

El vídeo que podreu veure aviat al bloc del Fraret Mut, és de la realitzadora austríaca Andrea Eidenhamer, és un espot de concepció minimalista que forma part del dossier del Gronxador. Aquesta documentació està a l’abast dels possibles mecenes que estiguin interessats en saber quelcom més de l’obra. S’accepten propostes de productor i directors teatrals. De moment us avanço la fotonovel.la amb la particvipació de tot l'equip...

Intèrpret, JAUME MONTANÉ com a Raimon
Text de FRANCESC VALLS-CALÇADA
Música original de CONRAD SETÓ
Disseny, imatge gràfica i fotografia PAU GAVALDÁ
Escenografia RICHARD WHITE
Clips vídeo ANDREA EIDENHAMMER
Dirigit per ?
Produït per ?

Sinopsi

El protagonista d’aquest monòleg, Raimon Plegamans, és un artista plàstic, un creador arrossegat pel riu de l’existència que viu una obsessionat per la seva particular fixació sexual pels gronxadors.
Raimon es passa la vida buscant a la seva amant, perfecta. Sempre darrera de diverses aventures amoroses, canviant de dones i mullers fins que s’adona que és ell el que ha de canviar. Com a ésser humà té els seus dubtes i acaba cometent un horrible crim que commociona la societat el monòleg “El gronxador” és un “divertimento” que admet varis nivells de lectura però que esdevé una reflexió sobre el sentit de la vida i de la funció de l’art, on no hi falta l’erotisme, l’humor, la sang i el fetge.
Encara que no forma part del text, la música de Conrad Setó esdevé un element dramàtic insertat en ell. Paradoxalment, esdevé un diàleg amb el monòleg reforçant el fil conductor a través d’una banda sonora per a les tres dones principals del text.


dimecres, 8 d’abril del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


GACELA DE LA MUERTE OSCURA

Quiero dormir el sueño de las manzanas
alejarme del tumulto de los cementerios.
Quiero dormir el sueño de aquel niño
que quería cortarse el corazón en alta mar.


No quiero que me repitan que los muertos no pierden la sangre;
que la boca podrida sigue pidiendo agua.
No quiero enterarme de los martirios que da la hierba,
ni de la luna con boca de serpiente
que trabaja antes del amanecer.

Quiero dormir un rato,un rato,
un minuto, un siglo;
pero que todos sepan que no he muerto;
que haya un establo de oro en mis labios;
que soy un pequeño amigo del viento Oeste;
que soy la sombra inmensa de mis lágrimas.

Cúbreme por la aurora con un velo,
porque me arrojará puñados de hormigas,
y moja con agua dura mis zapatos
para que resbale la pinza de su alacrán.

Porque quiero dormir el sueño de las manzanas
para aprender un llanto que me limpie de tierra;
porque quiero vivir con aquel niño oscuro
que quería cortarse el corazón en alta mar.

Federico García Lorca

dimarts, 7 d’abril del 2009

LA POLICIA CRIMINALITZA EL JOVENT

No són uns delinqüents

La policia criminalitza a la gent jove, pel sol fet de ser joves? Si, crec que si.
He arribat aquesta conclusió reforçada per les imatges de la “gloriosa” intervenció dels Mossos a Barcelona, que tufejava a franquisme tronat. A banda de si s’està d’acord o no amb el pla de Bolonya, l’actuació va ser desproporcionada i impròpia d’un país que es considera democràtic.
Com que tinc fills adolescents puc comprovar com, dia a dia, els diversos cossos policials que haurien de vetllar per la nostra seguretat a vegades es comporten com a porters de discoteca – i no hi tinc res en contra d’aquest col·lectiu – que no pas com a funcionaris públics preparats per afrontar contingències diverses. Se suposa que a l’acadèmia també els ensenyen a ser diligents servidors de l’ordre públic, educats i amatents. I no a fer pífies.
Potser només són fets aïllats que no haurien d’il·lustrar la realitat, però darrerament he vist com la Guardia Urbana de Tarragona s’entretenia a perseguir skaters. En conec uns quants, són bona canalla i no fan mal a ningú, llevat de crispar els nervis d’un veí que estaria nerviós de qualsevol manera.
Si patinar al carrer arribés a estar prohibit hi hauria una inconcebible i perillosa recessió de l’àmbit de llibertats civils mínimes. La policia, addueix que fan malbé el mobiliari urbà, però molt d’aquest mobiliari – al meu barri – ja es va espatllar abans de que aquest esport es possés de moda. I mentre, persegueixen nens a partir de dotze anys, els camells venen droga a dues cantonades, un galifardeu estomaca a la seva parella i els propietaris dels gossos perillosos (i caganers) deixen passejar els seus monstres sense corretja.
Algunes vegades la Guardia Urbana ha demanat la identificació al meu fill, Hèctor, per patinar no per cap delicte contra la seguretat (i ocasionalment, almenys en un cas ho va fer amb insults). Si realment volen ser propers al ciutadà, haurien de canviar d’estratègia. Però criminalitzar amb amenaces i sortides de to a un adolescent de tretze anys encara ho trobo més greu i poc edificant. La generació de pares que vam córrer davant dels grisos vam lluitar per un món millor pels nostres fills, no per fer un memorial constant de la dictadura.
Ahir, dimarts de Setmana Santa, la meva filla Helena de divuit anys viatjava en cotxe amb nois i noies de la seva edat. Al passar per un control rutinari de prevenció antiterrorista dels Mossos d’Esquadra, a Roda de Barà, els van aturar i els van apuntar amb una pistola i un fusell. Van ser tractats agressivament de forma gratuïta i – sense motius - increpats amb un to amenaçador i amb castellà. Si els Mossos d’Esquadra han de ser tan galifardeus com els grisos, no sé de què ens serveix tenir una policia pròpia després de tants anys de democràcia.
Sortosament conec Guàrdies Urbans i Mossos d’Esquadra que no són pas energúmens, ni imbècils sinó tot el contrari: bellíssimes persones i bons professionals. No voldria que ells fossin l’anècdota, sinó que l’anècdota fossin els policies sapastres. .

divendres, 3 d’abril del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Confessió

Esperava la mort
Com un gat
Que saltava sobre
El llit

Em sap tan greu
La meva dona

Ella veurà aquest
Rígid
Cos
Blanc

El sacsejarà una vegada i després
Potser
Una altra:

"! Hank!"

Hank no
respondrà.

No és la meva mort el que
Em preocupa, és la meva dona
Que es quedarà amb aquest
Munt de Res.

Vull que Sàpiga
Tanmateix
Que totes les nits
Que he dormit al seu costat.

Fins i tot les discussions
Més inútils
Sempre van ser
Quelcom esplèndid.

I aquests difícils
Mots
Que sempre temia
Dir
Es poden dir
Ara:

T'estimo


Charles Bukowski (1920-1994)