divendres, 27 de febrer del 2009

EL VÍDEO DE LA SETMANA

EL Fraret Mut us ofereix un viatge en el temps: Una filmació feta des d'un tramvia de Barcelona - en moviment catroc, catroc - des del Passeig de Gràcia fins Sant Gervasi, passant per l'aleshores Carrer Salmeron, avui Gran de Gràcia. Benvinguts a l'any 1908!

  

dijous, 26 de febrer del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA

Un dia ve
que t'enamores,
de pèl a pèl,
sense defensa,
i tots el mals
que se't dissipen
i que t'augmenten
graten el viu
de la carn fresca
sense defensa;
mots com endreç,
calma i raó
es descomponen;
paraules netes
—petó, abraçada,
dent enfebrida—
se t'entretenen
quan estàs sol
i se t'encenen
vora la dona,
sense defensa.


Un dia ve
que t'enamores
i no d'uns pits
ni d'unes cames, 
no saps de què
ni hi pots fer res.
Només, afanya't,
que tu no manes
i, si tens sort,
t'obrirà els llavis
sense defensa
i, si no en tens,
sense defensa
tremolaràs,
enamorat,
vora el petó,
lluny de l'abast
del teu amor.
I ets, tot sencer,
cella partida
o vida a mort
sense defensa,
el cor menjat,
quan te n'adones,
si un dia ve
que t'enamores.

(Magí Sunyer, de L'error bellíssim)

dimecres, 25 de febrer del 2009

TELEMÀRQUETING

Cada vegada més, les empreses incorporen el telemàrqueting per incrementar la seva rendibilitat. I per a fer-ho, estudien molt bé com entrar a casa nostra - via telefònica - i violar la nostra intimitat tocant el voraviu fins a l’exasperació. A la dutxa o l'hora de la migdiada sempre apareix una venedora simpàtica i pacient que et vol vendre qualsevol cosa. Jo cada nit miro sota el llit no fos cas que aparegués una venedora que em volgués col·locar un pla durant la nit.

Estudien acuradament el nostre perfil i les nostres febleses per vampiritzar-nos el compte corrent. Empren tècniques avançades i estratègies de mercat amb bones dosis de psicologia comercial. Pels televenedors – que es guanyen la vida tan honradament com poden -nosaltres som les vaques grasses que cal munyir i la nostra llet ha d’alimentar els accionistes de l'empresa. I no importa si per això ens tallen la digestió o la son.

El client sempre té raó, però et poden interrompre en qualsevol moment i, a més, davant de tanta perfecció en les formes no saben parlar idiomes. I aquí és on topen amb el Fraret Mut, que vetlla pels seus interessos.

Tuit tuuuuit ! Tuuuuuuuit !!
- Digui?
- Le habla Vanesa Chavez de la Compañia Talcual ¿Està la señora de la casa?
- No, però pot parlar amb mi que sóc el seu marit
- ¿Cómo, en Madrid?
- Què sóc el seu marit, el soci, la parella.
- ¿ Una paella? Es que no le entiendo.
- Ah, ja parlaré més a poc a poc, ja veurà que no és gaire difícil entendrem a mi.
- No le entiendo
- Ja parlaré lentament i vocalitzaré perquè em pugui entendre bé. Gràcies.
- Que le digo que no le entiendo...
- Però vostè em vol vendre alguna cosa, oi?
- ¿Còmo? ¿qué cosa?
- Vol que li compri quelcom, oi?
- Hoy ?
- Molt bé, noia.
- No Noia, no: Vanesa. Però no le entiendo.
- Llàstima.
- No habla usted castellano.
- No em compadeixi, sí que el sé parlar. Però vostè em vol vendre una moto i jo no vull comprar res. Ho sento.
- ¿Qué?
- Què?
- ¿Còmo?
- Com?
- ¿Me quiere hablar en castellano?
- Ho sento. No.
- Acabaramos. M’he ha hecho perder cinco minutos maravillosos de mi tiempo.
- I vostè a mi no m’ha deixa’t fer la becaina.
- Mierda!
- Ho sento, però ara sóc jo qui no l’entén. Adèu Vanesa, guapa.
Clik !!

Pot semblar un acudit, però va anar més o menys així. "Qui m'insulta sempre, no m'ofèn mai" (Victor Hugo)

diumenge, 22 de febrer del 2009

AMUNT LES POLLES

No és una tita, és una polla d'aigua (Gallinula chloropus)


Quan van batejar el meu nebodet, la tieta Pilarin – que feia molt que no veia la meva filla, va exclamar: “Que maca s’ha fet aquesta polla!”. Un malpensat urbanita - d’orígens incerts - que li va grinyolar aquella frase innocent, se’n fotia de la tieta. I és que la ignorància – sobretot a ciutat, és molt atrevida.
Amb l’inestimable col·laboració de TV3, ens hem acostumat a sentir barbaritats com enfermetat en lloc de malaltia, vivenda i no habitatge, mostrador per taulell i escaparat i no aparador. Un llenguatge “amontillat” i no precisament gràcies al programa humorístic Polònia. En canvi, polla – la gallina jove, segons l’Enciclopèdia Catalana - la femella del poll, han aconseguit que ens soni francament malament.
Ens foten la cartera, perdem els pronoms febles pel camí i cada vegada estem més a prop de la “galleguització”. Una “solució final” prèvia a la desaparició de la identitat catalana. Fins i tot, ja fa temps que circula la versió políticament “correcta” del famós embarbussament català: “Una polla xica, tica, mica cama curta i ballarica … on els imbècils de torn han substituït polla per gallina. I quan aquests imbècils van al camp i donen menjar a les polles criden “tites, tites”, sense tenir en compte que, en català, les tites tenen pèl en lloc de plomes!!
En fi, cada vegada que fem bugada perdem els llençols. Si seguim així, no podrem dir canalla a les criatures perquè el mal pensat urbanita - d’orígens incerts - ens engaltarà un mastegot i ens denunciarà a les autoritats competents per maltractar la mainada. Catalans, posem-nos en peu de guerra: Amunt les polles! *

*Polles d’aigua, polles dindies, polles feres, polles blaves, polles pintades, polles de corral, polles de granja ...

dijous, 19 de febrer del 2009

JOC PARTIT: XÚLIO RICARDO TRIGO I RAMON PALLICÉ

Ramon Pallicé escoltant atentament a Xúlio Ricardo Trigo

Fa uns dies el Fraret Mut es va reprimir un constipat incipient i va sortir al carrer malgrat les amenaçadores esgarrifances i els estornuts. Si un beuratge màgic va provocar la perdició Tristany i Isolda, que es van enamorar fatalment malgrat la seva voluntat, el beuratge del Frenadol va fer que el Fraret Mut anés dopat i molt a gust a la sessió literària. Res d’efectes secundaris ni d’amors folls, però si una bona vetllada .

Aquesta vegada el Joc Partit – organitzat pels Escriptors del Camp de Tarragona, amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili i el teatre El Magatzem va ser entre els novel·listes Xúlio Ricardo Trigo i Ramon Pallicé Torrell.

Per qui encara no coneix a Xúlio Ricardo Trigo direm és un escriptor consolidat dins del panorama literari català, traductor i també artista plàstic. Del seu catàleg de novel·les publicades, en destacarem la darrera de caire històric: Els secrets de la reina, perquè està fent forat dins dels afeccionats d’aquest genere – que són molts - i perquè la trobada es va centrar en el fet de novel·lar la història. 1348, imaginem-nos una Catalunya fuetejada per l'amenaça de pesta i una reina, bellíssima, Elionor de Portugal, la muller del rei Pere III el Cerimoniós, al monestir de Poblet i l’escultor de les sepultures reals, rendit als encants d’una reina que guarda un secret. Si el voleu saber s’haureu de submergir en les pàgines d’aquest llibre editat per Columna en la seva edició catalana i per l’editorial El Andén, en castellà.
Però Xúlio Ricardo Trigo també és poeta i podeu llegir-lo: Lectures d'un segle. Por de llum grisa o La veritat cansa. Ha guanyat els premis Ausiàs Marc, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol i Joanot Martorell entre altres.

El seu company de vetllada va ser el novel·lista, Ramon Pallicé també versat en el gènere de la novel·la històrica. L’advocat i escriptor de Reus ha dedicat una bona part de la seva producció literària a fer poemes èpics, contes, narracions i novel·les curtes, algunes d’elles encara inèdites, (senyors editors prenguin nota). També ha redactat reportatges, articles, entrevistes i crítica de cinema, això demostrant ser un gran coneixedor del setè art. Ha publicat les novel·les històriques Cap de brot i Els persistents, sobre les seqüeles de la Guerra de Successió.

Després d’una petita representació de textos d’ambdós autors a càrrec dels actors d’El Magatzem, els escriptors convidats van conversar sobre les motivacions per escriure novel·la amb transfons històric. I el Fraret Mut i constipat, escoltava i es preguntava fins a qui punt la història condiciona la narració i fins a quin punt aquesta desvirtua els fets reals. I què és la realitat, i la veritat, qui l’escriu? Mentre la nit penetrava en un dens bosc de paraules, preguntes i respostes sobre el fet d’escriure, com escriure i quan escriure. El Fraret Mut estava a gust si no fos perquè enyorava una aspirina. En fi, res no és perfecte, però una bona novel.la històrica té virtuts analgèsiques.

MARIA MAGDALENA SENSE PAPERS, el poema de la setmana

Tu i el teu penis
entràveu al bar
amb un parell d’ous
quan queia la tarda.
El teu penis i tu
i les teves penes
que feien basarda
entre els llums de neó.
Tu i el teu penis
cercant un violoncel
de carn i passió
a preu fet.
Darrera el fum
una Maria Magdalena
de setze anys
sense papers
feia de puta
amb les botes de taló
i el top de lamé.
Apuntava un estel
del firmament
enllà de l’escumosa cervesa
i passava llunyà
de la teva compassió
i del quart minvant de la lluna
blava de tristesa
prenyada per un cabró.
Sense tendresa.
Tu i el teu penis
amb un parell d’ous
compràveu el plaer
amb el dolor del viure
amb el calvari obscè
dels altres.
Aleshores potser
l’intermitent d’un avió
us feia l’ullet
al teu penis i a tu
i us creieu feliços
mentre s’enfonsava
el món sencer
en el bla coixí
del desesper.

dimarts, 17 de febrer del 2009

EL 40 PER CENT DE LES ONG CATALANES MARGINADES


Es pot qualificar d’invasió de competències i de centralisme ranci. El 40 per cent de les ONG Catalanes – que només treballin al Principat - no rebrà les ajudes derivades de la declaració de la renda. Considero que aquestes retallades són un greuge gravíssim que repercutirà en una societat, la catalana, que ja arrossega prou crisi: gairebé 10.000 persones sense sostre en són el màxim exponent. El fet és una tocada del voraviu – per dir-ho en plata. Encara més, quan aquí és el lloc de l’estat on es marca més la creueta solidària.
Catalunya sempre ha hagut de pagar “peatges” en les autopistes, en la cultura, en el comerç, els aeroports, en els trens de rodalies i en tantes altres coses per allò de “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit”, sempre acabes fent un extra i rascant-te la butxaca. Ara ens volen prendre una altra vegada els llençols i moltes necessitats poden quedar desateses.
Podem fer pressió amenaçant donant-nos de baixa de les grans ONG, en el meu cas Aministia Internacional i Intermon-Oxfam. No col·laborar també és un causa justa.

GOMORRA



He anat al cinema a veure Gomorra, dirigida per Matteo Garrone a partir del llibre de Roberto Saviano. A la meva tauleta de nit hi ha una quinzena de volums, alguns dels quals potser no podré llegir mai per manca de temps. “Llegim per aprendre a viure i per aprendre a morir” (Montaigne). Però la veritat és que no tinc temps per tenir temps i no sé si arribo a aprendre res.

Per enllestir, confesso que faig petites trampes: alguns textos els llegeixo en diagonal, i en d’altres casos – com aquest - miro directament la pel·lícula. Oh! Sacrilegiiiiiii! Això sí, quan un text em captiva i m’interessa no em vull perdre ni un mot.

Fa temps que vaig arribar a una conclusió: la lectura i el cinema no tenen res a veure, són llenguatges diferents. Destriar si és més bo el llibre o la pel·lícula és com voler comparar la velocitat amb el tocino. El cert, és que guardo records diferents, per exemple d’El Nombre de la Rosa; és com si hagués fruït de plaers diversos. El cinema és impactant però la lectura és profunda. El cinema és terrenal i la lectura celestial i jo no vull renunciar a cap tipus de gaudi, ja sigui del cos o de l’ànima.

La camorra napolitana, és una mena de holding empresarial amb xarxa estesa arreu del món. Té diversos negocis: des de la moda, al reciclatge de residus, el tràfic de droga o l'especulació urbanística. I tot això, amb l’argumentari de la violència i el crim. Una riuada de diners bruts de sang convenientment netejats per l'enginyeria financera dels despatxos emmoquetats.

En aquest relat trepidant Roberto Saviano se la juga mostrant la lògica de la força bruta i l'expansió dels clans napolitans que recluten el seus sicaris quan encara són adolescents. L'autor, amenaçat de mort, viu ocult i amb protecció policial. La pel·lícula és filla d'un llibre-reportatge i empra un registre lingüístic proper al reportatge de guerra. Atrau, captiva i subjuga. Però és un fals documental, atès que hi ha una estructura dramàtica. Estic convençut que és un retrat fidel de la realitat quotidiana de Nàpols, terriblement violenta en la seva substitució de les funcions de l’estat.
Per entendre moltes coses cal llegir el llibre... i sí menys no, veure la pel·lícula. Si no tenim diners per comprar temps potser així tindrem temps d'enllestir un altre llibre.

dissabte, 14 de febrer del 2009

PER SANT VALENTÍ, URTICÀRIA



Quan era molt més jovenet que ara - ehem !! - una novia que vaig tenir em va fer un regal de Sant Valentí i em va sortir urticària. El seu pare era Guàrdia Civil i la seva mare funcionaria de correus, dos elements inconscientment membres de l’aparell colonialista espanyol, però bones persones, eh? Aleshores vaig descobrir dues coses: que l’amor no té fronteres i que a tot bon català Sant Valentí el fa gratar. I jo em vaig gratar tant que se’m va encetar la pell.

La nostra cultura forma part d’una mena de cercles concèntrics reduccionistes provocats per la globalització. Tenim Pare Noel i Reis d’Orient però tendim a arraconar el Tió, dins d’aquest joc de nines russes la nostra identitat sempre surt més mal parada.

No hi ha res bo ni res dolent i la globalització no sempre és perversa; quan el fenomen global ens permet col·laborar solidàriament, intercanviar experiències i coneixements amb gent d’arreu del món, la globalització és magnifica . Un martell és bo quan serveix per clavar claus i dolent quan el fan servir per donar martellades al cap. Una pistola per fer diana és una eina esportiva de competició, olímpica, que mal emprada serveix per matar puces o persones.

Sant Valentí no és pèrfid, que ho preguntin a El Corté Inglès o a qualsevol gran superfície comercial, on per cert, els llibres en la nostra llengua hi són – quan hi són - només com a valor testimonial d’una cultura pretesament aborigen.

Parlant d’amor i literatura, nosaltres tenim Sant Jordi que - entre els llibres i les roses - esdevé una festa espontània i culta digna d’un poble civilitzat. No necessariament menys romàntica, i crec que menys adotzenada i cursi que aquest Sant Valentí del cor rosat i melós dels aparadors de les botigues.

Sant Jordi va matar un drac que treia foc pels queixals. Potser el drac global del segle XXI – contra el qual ens enfrontem cada dia - provoca efectes secundaris com urticària, diarrea, migranya, vòmits i mareig.

Però evitem els malentesos . No ens podem cloure ni tancar com a talibans. Ben al contrari, hem de viatjar horitzons enllà, conèixer i compartir amb d’altres cultures; això sense oblidar la nostra identitat i si pot ser mostrant-la amb tant d’orgull com sigui possible. Només així estarem vacunats contra les toxines “globalines”. Que ens diuen que la barretina fa riure? Doncs que riguin: Ja s’estan dissenyant barretines ecològiques, digitals i ergonòmiques fetes amb fibra intel·ligent que faran servir els astronautes de la NASA. A més, les minories del món mundial som una gran majoria. Minories uniu-vos!!

LA MIRADA BELLA I ATROÇ DE CAPA


Endre Ernö Friedman, jueu d’origen hongarès – conegut com a Robert Capa - va ser fugitiu del nazisme i va copsar l’essència de diversos conflictes bèl·lics moderns, entre les coordenades de industrials i militars pròpies del segle XX.

La guerra civil no és altra cosa que una gran tragèdia, la demència pública que desvetlla una bestialitat ancestral, somorta entre els humans. És la pèrdua del seny col·lectiu amb la desaparició de l’ordre i de la llei establerta, que desemboca en una orgia de sang.

En temps revolts tot és possible. Hi ha qui desenterra el seu jo més atàvic, cruel i salvatge per venjar-se i viure sense límits ètics. Hi ha que és vençut per la por – tothom té un preu – a l’hora de denunciar al veí. També hi ha el que deixa aflorar el carnisser reprimit que porta dins de les entranyes, empunya l’arma i dispara sense cap remordiment al cap de les seves víctimes.

Capa ens retrata la fugida d’una Tarragona fantasmagòrica unes hores abans de ser ocupada per les tropes franquistes. El seu objectiu capta l’ horror de la guerra per part de la població civil indefensa. Homes vells, dones i criatures innocents sota la pluja inclement de les bombes feixistes, galtes acariciades per la metralla i pells esgarrinxades per les pues de la mort.

I sabeu què? el que em sorprèn - més que el valor didàctic o documental, més que la denúncia explícita contra la guerra - és la poesia de les imatges d’aquest testimoni fotogràfic. Veure la Tarragona del 39 a través dels ulls de Capa resulta una experiència bella i atroç.

Fins al 28 de febrer, al Palau Firal i de Congressos de Tarragona: "Capa, aquí. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil Espanyola".

dimecres, 11 de febrer del 2009

PARLAR EN CATALÀ ÉS PENSAR EN CATALÀ


Una llengua és quelcom més que una codi d’expressió oral comú i una forma de comunicar-se, també és una manera d’entendre el món i una filosofia compartida que forma part de la memòria col·lectiva. A vegades penso que els catalans no acabem d’encaixar a l’estat espanyol perquè veiem la vida des de perspectives diferents. Ja fa temps que corre per Internet un text que em limito a afusellar.

Els castellans diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'. La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí. De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'.Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans, són, només, uns poca-vergonyes'.

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'. Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.

A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, braçades, pena, un tomb...

Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti! Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

dimarts, 10 de febrer del 2009

JA NO ES POT DIR "MORO"


Estimada Maria,

De sobte algunes paraules van mudar de sentit i ja no es podien pronunciar sense ferir a ningú. Em vaig llevar entresuat i amb mal de cap, res que no es curés amb una aspirina... però estava esporuguit i el somni havia sigut tant estrany que em semblava realitat. Em vaig pessigar per veure si estava despert.

Era terrible, ja no podia pronunciar “moro” sense sentir-me un dissident. Després de milers d’anys, sense que ningú hi parés esment, aquella paraula esdevenia un insult. “Moro” havia s’havia esborrat del diccionari com per art de màgia. Els diccionaris decents no porten paraules grolleres i el meu era un diccionari modèlic. Entre els mots “mornat” i “morònids” i havia l’espai en blanc equivalent a una dotzena de línies.

Per ordre del govern s’havien d’emprar mots alternatius com magribí, marroquí, o nord africà. “Moro” era políticament incorrecte, molt destructiu, brut, altament insultant, una veritable canallada, un mot abjecte. Qui el pronunciava podia anar de pet a la presó.

De petit, ens ensenyaven que a l’Edat Mitjana els moros esdevingueren una cultura avançada i culta que tenien jardins i fonts perfumades, que dominaven l’àlgebra i la filosofia... i el professor pronunciava la paraula “moro” gairebé amb veneració. Però ara dir “moro” era un ultratge.

Maria, evocava amb melangia la infantesa perduda: a la ciutat hi havia una parella de gegants moros, elegants, imponents, ricament vestits, que em fascinaven quan ballaven per la Festa Major. Però ara tenia els record més tendres tacats per l’ultratge manifest. Com els hi podien dir “moros” amb el lleig que sonava ? Quin mal gust tenir uns gegants "moros"!! Quina provocació més aberrant !!

Pronunciar aquella innoble paraula era políticament incorrecte, patèticament injuriant i equivalia a una grolleria com una casa de pagès. Els dissidents del règim la pronunciaven en la clandestinitat, però eren perseguits a mort. El món havia canviat, Maria. I ara què s’havia de fer ? Uns deien que destruir els gegants, d’altres deien que n’hi havia prou canviar la denominació infamant, sacrílega, per "gegants mauritans". Quedava més bé. Móra la Nova i Móra d’Ebre van passar a ser Marroquina la Nova i Marroquina d’Ebre per les respectives decisions dels seus consistoris i van rebre la felicitació de les més altes instàncies del govern, un telegrama del Sant Pare, premis i medalles internacionals i ambdós alcalde foren ferms candidats al Nobel de la Pau. Es van revisar els llibres de història, els “moros” no van envair mai la península ibèrica perquè no havien existit mai. Els Sarraïns eren una altra cosa?
La Guàrdia Mora de Franco, aquell dictador que encara feia esfereir l’avi, va esdevenir en els llibres de història la Guardia Nord Africana de Mohameds. De l’espectacular salt de la Reina Mora de Siurana en van dir simplement el Salt de la Reina Magribina. Les mores que es collien per a menjar foren la “fruita d’esbarzer de l'Atlas”. De les tradicionals festes de “Moros” i Cristians del País Valencià en varen dir: festes de Cristians i Musulmans. Aldo “Moro” i Thomas “Moro” van ser Aldo i Thomas del Cuscús. Del moresc o blat de moro, en van dir panís i tothom va quedar content.

Maria, per tu em "moro"... uiiix ja l'he cagat.

dilluns, 9 de febrer del 2009

PENELOPE GUANYA ELS PREMIS BAFTA



Estimada Maria,

Els que vam veure amb ull crític "Vicky Cristina Barcelona" tenim molt clar que la simpàtica Penélope Cruz s’interpretava a ella mateixa en un paper excessivament histriònic que recordava el patètic lliurament de l’Oscar a Almodovar, amb el xiscle de peixetera i crits inclosos... (Pedroooo)
Ara, després dels Goya, i mentre es celebren els Globus d'Or, a Londres s’ha celebrat els premis Bafta. Penélope Cruz ha guanyat aquest guardó com a millor actriu secundària per la seva interpretació a "Vicky Cristina Barcelona". Parafrasejant Asterix, “estan bojos aquestos anglosaxons”. No han entès res i com que no coneixen l’idioma, una interpretació excessivament forçada i tòpica els hi ha semblat magnifica. En fi, sempre prou sobre mullat. Agafa fama i posa’t a jeure que venen els Oscars.

diumenge, 8 de febrer del 2009

A PROPÒSIT D'HARVEY MILK


Estimada Maria,

Que m’eduquessin en un internat religiós – on hi havia el pare SX, un clergue pedòfil del qual me’n vaig escapar pels pèls; i el fet que m’agradessin molt les nenes, no em va posar el camí fàcil per entendre que les diverses opcions sexuals entre adults – si hi ha respecte, consentiment i llibertat - poden ser lícites.

A més, durant la llarga nit franquista tot era pecat: ens ho inculcaven en els nostres castos cervellets, com qui marca un xai amb ferro candent.

Confesso que sempre he tingut cert èxit entre els gais, una circumstància que no he sabut aprofitar prou perquè no em crida gens aquesta vessant eròtica festiva. Sóc home àvid de pits i cuixes, de veus tendres i femenines a cau d’orella. Sense tenir res en contra de ningú, admiro les dones com tu. Ves per on.

Ja fa molts anys, quan jo era un jovencell que volia ser escriptor, em va convidar a sopar X, un poeta consagrat per fer una lectura d’uns escrits meus. Com que ja hi havia anat altres vegades, a casa seva, i sempre estava ple d’alumnes seus de la universitat o de dramaturgs i novel·listes reconeguts, em va estranyar molt que no hi hagués ningú.

T’estalviaré els detalls, però la vetllada va resultar sorprenent. El poeta madur – rondava la seixantena - es va voler aprofitar de mi i gairebé em va forçar a fer-li un petó a la boca. El vaig rebutjar. Aleshores va ser dur amb mi i va pronunciar una frase lapidària que recordaré per sempre més: “Si no ets audaç no faràs mai res en el món de la literatura” i encara va afegir noms i cognoms d’autors i actors que s’ho havien muntat molt bé... No vaig creure en la seva profecia però treballo, com Kafka, de funcionari escrividor en una institució kafkiana i malgrat tot faig d’escriptor contra els elements.

Maria, tot aquest prefaci és per parlar-te d’una gran pel·lícula feta de les engrunes de la història real d’un polític gai: “Mi nombre es Harvey Milk". Ell va ser el primer home manifestament gai que va arribar a un càrrec públic obrint una finestra d’esperança no només per la comunitat homosexual, sinó per la defensa dels drets civils dels Estats Units.

Amb 40 anys va canviar la seva vida acomodada d’agent de borsa sortint de l’armari. Es va traslladar a San Francisco i amb la seva parella Scott Smith va obrir un petit negoci: Castro Camera, una botiga situada en un barri treballador que esdevindria un punt de referència pels gais.

Mica a mica, va es convertir en un dels líders dels setanta lluitant per la igualtat de drets i oportunitats de la seva gent, però aliant-se amb el sindicat de camioners, els negres, les dones, etc. Gràcies a l’amor que sentia per San Francisco va obtenir el recolzament de joves i vells, heteros i homosexuals en uns temps en la que els prejudicis i la violència contra els gais i lesbianes estaven a l’ordre del dia.

El director Gus Van Sant no ens deixa indiferents, amb una bona pel·lícula, seriosa, interessant i amb fonament per a ser tinguda en compte a l’hora de ser guardonada pels Oscars.
Els anys del tram final de la vida de Harvey Milk van ser tant densos que amb prou feines es poden mostrar en un parell d’hores sense que l’espectador es senti un pèl atabalat per l’entramat polític i social. Sean Penn fa un treball formidable digne d’un Oscar en el paper de Harvey Milk, però la resta de personatges no es queden pas curts.

Maria, vaig sortir del cinema amb un bon gust de boca perquè la peli em va omplir i a més vaig constatar íntimament, que malgrat els meus possibles prejudicis i experiències desafortunades no sóc homòfob i que des d'ara sóc un admirador de la figura d'Harvey Milk.

Això, tot i que a la televisió algunes series que fan apologia de l’homosexualitat, amb un gust més que dubtós, m’han fet creure el contrari. Serà que no ho fan bé i que són uns sapastres? O pot ser que en el fons sigui una conxorxa contra gais i lesbianes?

dijous, 5 de febrer del 2009

LES REENCARNACIONS DEL FRARET MUT



Estimada Cançonera,

Contemplo les roques de la muntanya acariciades pel sol i no puc evitar evocar aquella llum aurea de Tarragona sobre les pedres romanes. Les runes de la ciutat abandonada, refugi de proscrits del segle XI on et vaig conèixer quan eres capitana dels bandits i em vas ensenyar els secrets de la carn. Et vaig estimar tant que sempre t’he cercat en d’altres reencarnacions.

Un parell de segles més tard, Jaume I, va sopar amb Pere Martell – ànec rostit a les herbes, amb figues i vi - en una casa del carrer la Nau, a Tarragona, on es va decidir la conquesta de Mallorca i jo no sé per què, ja hi era allí, buscant-te entre les cuineres. Ho recordo remotament en somnis o quan sento l’olor de llenya cremada. És clar que era una altra reencarnació abans d’aquesta del segle XXI. Fent de criat omplia les copes del rei i dels nobles que s’engrescaven projectant campanyes bèl·liques contra els sarraïns, la llar de foc espetegava amb les brases espurnejant. Jo escoltava i em queia la baba mentre els mastins feien una becaina.

També vaig viure a Tarragona, acompanyant el meu amic d’altres reencarnacions Giacomo Casanova. Això fou quan vaig ser taverner li vaig fer de cicerone pels carrerons a redós de la Catedral de Santa Maria, on hi vivien unes putanes de bon veure. Potser tu vas ser una d’elles. Per cert, que l’ardent amant venecià menciona la ciutat en les seves memòries i parla de la monumentalitat dels seus vestigis arqueològics.

Quan vaig ser Honoré de Balzac vaig escriure una novel·la fulletonesca ambientada en el setge de Tarragona per part de les tropes Napoleòniques, “Le Marane”, es deia. Això si, era un escrit ple de tòpics ibèrics que no reflectien per a res la catalanitat de la terra. Poca gent sospita que jo vaig ser Balzac i que tu fores la meva Marane!!

Al cap d’un segles, el mecenes nord-americà anomenat Charles Deering va residir un temps a Catalunya i conegué al pintor Ramon Casas a Barcelona, probablement a Els Quatre Gats. El 1916, Charles Deering va comprar el recinte emmurallat deshabitat de Tamarit. Va rehabilitar el recinte, reconstruint les muralles i alguns habitatges, i es va fer una residència d'estiu sobre l'antiga badia. Jo hi feia de minyona – una de les poques reencarnacions en que he estat dona – i parava molt l’orella perquè l’ambient d’aquella casa distava molt de la Tarragona grisa plena de capellans, militars i funcionaris de principis de segle XX.

Ramon Casas era encantador i m’anava una mica al darrera, però jo era casta i pura i no volia fer Pasqua abans de Rams. A vegades he pensat que ell eres tu, Cançonera, reencarnat en un home que em cercava en el laberint de les reencarnacions. Vas ser l'encarregat de dirigir les obres de rehabilitació. Quan vas abandonar el Palau de Maricel de Sitges va dur tot el que era de la teva propietat a Tamarit fins i tot el gran orgue que no va cabre al castell i que va decidir regalar a la Catedral de Tarragona. Jo no me’n sabia avenir de veure tants de trastes i pensava que tot allò donava molta feina. M’esgarrifava només de pensar que n’era l’encarregada de treure la pols. Em sembla que el castell actualment és d’un grup arquitectes de Barcelona.

Em vaig morir d’unes febres mal curades i em vaig reencarnar en un nen malaltís, sord i mut, a Horta de Sant Joan on vaig conèixer un Picasso jove i gens reconegut. D’ençà que va estar a les comarques de Tarragona – més tard - amb algú dels ballets russos, volien fer una escenografia basada en el folklore català, concretament amb els castells. La música havia de ser d’ Stravinsky. Al cap d’uns decennis Salvador Tavora aprofitaria la idea per muntar identidades.

El 28 de setembre de 1935 Federico García Lorca no va assistir a un concert que hi havia en el seu honor a Barcelona perquè havia anat a Tarragona per a reunir-se i reconciliar-se amb Salvador Dalí. Sembla ser que els dos estaven molt interessats en els balls parlats de Dames i Vells. Jo havia emigrat d’Horta de Sant Joan. Aquesta vegada feia de mosso de Ca la Carola - la cèlebre casa de meuques tarragonina on et pensava trobar reencarnada de madame - que van visitar el dos genis, Federico i Salvador.

Federico, era un home “fi” que tenia inclinacions homosexuals, hi anava perquè l’interessava aquell univers femení tant distant de la “Casa de Bernarda Alba”. En canvi, Salvador, era un gran masturbador propens a delectar-se en els escots.

Allí mateix, entre les putes de Ca la Carola, vaig conèixer un tal George Orwell, que per cert esmenta Tarragona en el seu llibre “Homenatge a Catalunya”, on es va recuperar de la ferida soferta al coll, l’any1937 al front de Jaca.

En aquells anys de guerra civil hi havia molt de moviment pel nostre barri: André Malraux i Max Aub van filmar part dels exteriors de la pel·lícula “L’espoir”, coneguda per Sierra de Teruel i ambientada en la Guerra Civil a Tarragona, a la Placeta de Sant Joan intra muralles a dos minuts del nostre bordell.

En fi, he conegut moltíssima gent, mentre et perseguia en l’eternitat. Cada vegada que m’he reencarnat era amb la secreta esperança de retrobar-te. Ara t’escric en la dimensió digital. Per favor, Cançonera, si em veus dóna’t a conèixer i envia’m un missatge.

dimecres, 4 de febrer del 2009

EL NORD DE LA TOLERÀNCIA


Si "Bienvenidos al norte", fos un plat gastronòmic seria una amanida lleugera perquè aquesta comèdia - que ha esdevingut un veritable fenomen a les sales de cinema de França - té una digestió tant fàcil que correm el perill de quedar-nos amb gana.

Fa de bon pair i no té complicacions a l’hora de fer la digestió. Jo l’acompanyaria d’un vinet blanc lleuger i fresc o d’un cervesa de la regió. No passa de ser una pel·lícula sense pretensions i té el mèrit d’entrar bé, com un aperitiu a l’hora inquieta en que sentim una nosa als budells. Fresca, suau, agraïda amb una mica de vinagreta de mostassa i sal gruixuda, està fent bones recaptacions, tot i ser una modesta producció europea. Però els poderosos americans ja estudien fer-ne un remake.

Dirigida i coprotagonitzada per Danny Boon, juga amb els tòpics i les diferències culturals entre el nord i el sud de França. I els tòpics, ja ho sabem prou, són un gran nodridor d’acudits i de desgracies.

Tot comença quan el director d'una oficina de correus meridional és enviat a treballar a un petit poble fronterer amb Bèlgica on es parla un curiós dialecte indesxifrable, que és el màxim exponent d’una forma de pensar i entendre la vida en clau local.

Les situacions que provoca aquest fet ens faran riure i somriure – i em recorden vagament experiències personals que vaig "patir" amb un tinent andalús - però el valor afegit del film és allò que podem llegir entre línies: la força del tòpic és capaç de maquillar la realitat, d’una manera tant contundent que sovint vivim enganyats.

No, no vull parlar de cinema, ni de gastronomia, sinó del tòpic pur i dur. Del fet de viure a partir d’unes referències socials i culturals imposades que ens fan creure que la gent d’un lloc som així o aixà. La pel·lícula no ens parla de catalans, ni de moros, ni de jueus, ni de cristians, ni de gitanos i tanmateix m’ha fet pensar en les prevencions que els grups humans ens tenim mútuament i que tant sovint provoquen mals entesos i a vegades greus conflictes.

Abomino la gent que s’aferra al tòpic i odia gratuïtament. Abomino el racisme ranci que ens fa creure que un jueu és un pèrfid avar de nas ganxut i que un moro – i dic moro deliberadament, perquè en català no té cap connotació negativa – sigui un home brut, maltractador sistemàtic i violent.

Dividir el món en bons i dolents és d’una simplicitat que ja em comença a exasperar, però que desgraciadament està a l’ordre del dia. I de mals parits n'hi ha arreu. Sembla que hem perdut la capacitat de discernir i de jutjar per nosaltres mateixos: ni tots els alemanys eren nazis, ni tots els palestins són terroristes suïcides. Ni tots els americans són uns creguts imperialistes. Ni tots els jueus són els dolents de la pel·lícula que expliquen de manera esbiaxada els corresponsals de TV3 a Israel.

Per comprovar aquesta evidència no hi ha res com tenir amics de tot arreu i viatjar pel món. Sovint el verí del tòpic l’alimenten els mitjans de comunicació, on tot és blanc o tot és negre, sense matisos; i el tòpic desperta la por, la desconfiança i l’odi.

La vida és virolada. La realitat està formada per milers de colors. Si fins i tot sense moure’s del blanc i negre, hi ha una munió de tons grisos que van del perla sublim al plom lluent, passant pel Marengo que ens evoca el cel trist i tempestuós de la batalla napoleònica !!

Per això, abans de jutjar a una persona és bo fitar-li els ulls i descobrir que darrera la seva mirada hi ha un ésser humà fràgil com nosaltres. Sí, sí, com tu i com jo. Només així ens podrem començar a entendre, partint de la premissa de què tots tenim un nas a la cara.

Una bona medicina, preventiva del tòpic, és explicar acudits de nosaltres mateixos. M’encanten els acudits de catalans explicats per catalans i els explico jo mateix. Per això, per desarmar la força negativa del tòpic. Només em puc riure d’un andalús o d’un escocès o d'un xinès si em puc fotre dels catalans.

Tot i que pel·lícula està allunyada de qualsevol exercici intel·lectual esdevé un bon pretext per explorar l’alteritat des de l’empatia que ens fa ser més tolerants. Els tòpics han estat preludi de moltes guerres, tant de bo la tolerància sigui el preludi de moltes paus.

Tornant a la gastronomia, si "Bienvenidos al norte" fos un postre, seria un iogurt de menta, perquè s’acaba aviat ens deixa amb gana, si, però de ser més tolerants.