Call Tarragona s. XIII-XV. plaça dels Àngels i Ca la Garsa Amics del Fraret Mut us ofereixo la segona part d'un reportage inèdit que una revista molt prestigiosa no li va interessar perquè tenia una certa aprensió al tema jueu en un moment massa conflictiu.
Els jueus no són una raça
Arribats en aquest punt hem de precisar que els jueus no tenen un caire morfològic específic. Els hebreus nadius del país entre els dos rius Eufrates i Tigris, - avui Iraq - no es distingeixen anatòmicament de la resta de grups humans del Orient Mitjà d’origen semita (libanesos, àrabs, etc) ni dels mediterranis en general. En la diàspora, els jueus van agafar alguns trets dels pobles on s'havien instal·lat per la qual cosa la diversitat genètica va augmentar al llarg dels segles.
Però són els jueus una raça? Vejam que ens diu l’antropòleg Manuel Delgado de la Universitat de Barcelona: Absurd. No sols perquè no existeix cap raça, sinó perquè hi ha jueus amb fenotips de tota mena: negres -com els jueus de Harlem o els que habiten la costa de Loango, a Africa Occidental, o Madagascar-; de pell fosca -els falaixes o jueus abissinis-; d'ulls rasgats, com els jueus xinesos; d'aspecte germànic, com força asquenasites, o eslau, com els jueus d'origen rus; d'aire indostànic, com els kuki, els mitsu i els schin, que podem trobar a la frontera entre la India i Birmània i que es consideren membres de la tribu Menashe; mediterranis, com els sefardites; etc.
De fet, el poble jueu fou “reconvertit” en una raça pels Reis Catòlics quan van decretar la seva expulsió i Hitler s’inspirà en aquesta idea per dissenyar la “solució final” que ompliria els camps d’extermini i les cameres de gas que acabarien amb la vida de sis milions de jueus en el decurs de la segona guerra mundial.
En el promig de la península Ibérica - dels diferents territoris que compren l’estudi esmentat - hi ha un 10,6% d'ADN nord-africà i un 19,8% d'herència sefardita. En canvi, els percentatges catalans és de només un 2,3% de cromosomes nord-africans i un 6,2% jueus sefardites, la pregunta que ens podríem fer és: ¿aquests que porten cromosomes sefardites son de famílies originaries catalanes arrelades secularment en el territori? S’ha seleccionat una mostra específica? Com diu Sartre, fins i tot el passat es pot falsejar, els historiadors no paren de demostar-ho. En aquest cas potser els científics, víctimes involuntàries - com la majoria dels mortals de la potent màquina de l’estat – que perpetuen la cadena de l’oblit.
Però són els jueus una raça? Vejam que ens diu l’antropòleg Manuel Delgado de la Universitat de Barcelona: Absurd. No sols perquè no existeix cap raça, sinó perquè hi ha jueus amb fenotips de tota mena: negres -com els jueus de Harlem o els que habiten la costa de Loango, a Africa Occidental, o Madagascar-; de pell fosca -els falaixes o jueus abissinis-; d'ulls rasgats, com els jueus xinesos; d'aspecte germànic, com força asquenasites, o eslau, com els jueus d'origen rus; d'aire indostànic, com els kuki, els mitsu i els schin, que podem trobar a la frontera entre la India i Birmània i que es consideren membres de la tribu Menashe; mediterranis, com els sefardites; etc.
De fet, el poble jueu fou “reconvertit” en una raça pels Reis Catòlics quan van decretar la seva expulsió i Hitler s’inspirà en aquesta idea per dissenyar la “solució final” que ompliria els camps d’extermini i les cameres de gas que acabarien amb la vida de sis milions de jueus en el decurs de la segona guerra mundial.
En el promig de la península Ibérica - dels diferents territoris que compren l’estudi esmentat - hi ha un 10,6% d'ADN nord-africà i un 19,8% d'herència sefardita. En canvi, els percentatges catalans és de només un 2,3% de cromosomes nord-africans i un 6,2% jueus sefardites, la pregunta que ens podríem fer és: ¿aquests que porten cromosomes sefardites son de famílies originaries catalanes arrelades secularment en el territori? S’ha seleccionat una mostra específica? Com diu Sartre, fins i tot el passat es pot falsejar, els historiadors no paren de demostar-ho. En aquest cas potser els científics, víctimes involuntàries - com la majoria dels mortals de la potent màquina de l’estat – que perpetuen la cadena de l’oblit.
De l’amnèsia a la memòria col·lectiva
Encomiable és l’esforç de la doctora Maria Josep Estanyol, hebraista de la Universitat de Barcelona, per corregir falsedats que amb el temps han agafat carta de naturalesa. Ella diu: "És una clara distorsió històrica utilitzar el topònim Sefarad per emmarcar a tot el territori peninsular, igual que utilitzar el gentilici sefardita per designar a tots els jueus que vivien als diferents regnes de la península Ibèrica a l'edat mitjana". No es pot utilitzar aquesta terminologia indiscriminadament i referida als jueus de zones que no varen ser mai territori de Sefarad en època medieval.
Molts investigadors actuals ja fa temps que utilitzen la terminologia Sefarad de mode correcta i així ho demostren en nombrosos articles en que aclareixen els aspectes més decisius del perquè no es pot incloure a tota la Península o al que és actualment Espanya dins d'aquest topònim. Alguns d'aquests investigadors són Ariel Toaff, Simon Schwarzfuchs, Eduard Feliu i B. Z. Benedikt, aquest últim autor diu clarament en el seu llibre Merka ha-Tora be-Provence publicat a Jerusalem en el 1985, que els savis jueus catalans no eren considerats en absolut com a savis de Sefarad.
Amb els segles de diàspora i la distància d’Edom, aquells jueus “edomites” s’anirien integrant amb els de Sefarad fins a oblidar Edom, de la mateixa manera que Espanya es feia políticament homogènia a ulls del món. Així, es generalitzaria el terme Sefarad referint-se la península sencera, des dels Països Catalans fins a Portugal, passant per Castella i els regnes musulmans com el de Granada.
Ara bé, hem de precisar que el mot Edom és hebreu i significa "roig". El nom no fa la cosa i la terra d’Edom catalana no tindria res a veure amb l’originaria de la Bíblia. Essaú el fill d’ Isaacc i germà de Jacob, va marxar de casa del seu pare i se'n va anar a viure a una terra on de la seva descendència en sorgirien els edomites, a Àrabia. De la mateixa manera que el terme Sefarad, ja surt al llibre d’Abadies i es refereix probablement a un lloc de l’Àsia Menor i pel mateix motiu que hi ha d’altres Barcelones arreu del món.
L’hebraista Andreu Lascorz ens confirma: Un altre exemple clar de distorsió històrica es creure o fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici sefardita, introduïts en les llengües europees en els temps moderns procedents de l’hebreu, val també per a l’edat mitjana i que incloïa els jueus catalans. Aquesta denominació es fa servir avui per a indicar unes certes característiques litúrgiques, culturals i fins i tot lingüístiques del judaisme mediterrani, comunes als jueus d’origen hispànic onsevulla que hagin habitat.
Khasdai ibn Saprut deia al rei dels khàzars: “Sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al-Andalus en la llengua dels ismaelites que l’habiten. El nom de la capital del regne és Còrdova”.
Tornant a l’estudi genètic, els científics van analitzar el cromosoma Y existent a tots els homes i que es transmet de pares a fills, entre 1.140 persones de tota la península Ibèrica, a la recerca d’indicis nord-africans i sefardites. L’anàlisi genética va ser contrastada amb la informació de Marroc i Algèria, i comunitats sefardites de l'actualitat. Però potser ningú ha tingut en compte el fet diferencial d’Edom, una particularitat prou desconeguda.
En la opinió ben fonamentada d’Andreu Lascorz: Un exemple de manipulació és creure que el nom de Sefarad val també per a l'edat mitjana incloent els jueus catalans. B.Z. Benedikt diu: "Sefarad, ans eren dominis independents. Aquests dos territoris estaven entre Tsarefat i Sefarad". La consciència jueva catalana podria haver-se difós ràpidament després de l'expulsió del 1492, ben al contrari, a Roma, Istanbul, Edirne, Safed... i especialment a Salònica els jueus catalans van mantenir la seva independència fins el segle XX, quan les urpes del nazisme van exterminar nombroses comunitats jueves. Al s. XVII molts epitafis a Salònica i d'altres ciutats demostren que Català, Bargillon, Arocas, Saporta, Cavaller, Chacon, Barzilai, Toledano... s'havien convertit en cognoms. La nombrosa arribada posterior de jueus de llengua castellana va arraconar el català. És revelador el cas de la família Cavaller, originària de Falset, que modificà el seu cognom a Salònica, pel de Caballero.
Molts investigadors actuals ja fa temps que utilitzen la terminologia Sefarad de mode correcta i així ho demostren en nombrosos articles en que aclareixen els aspectes més decisius del perquè no es pot incloure a tota la Península o al que és actualment Espanya dins d'aquest topònim. Alguns d'aquests investigadors són Ariel Toaff, Simon Schwarzfuchs, Eduard Feliu i B. Z. Benedikt, aquest últim autor diu clarament en el seu llibre Merka ha-Tora be-Provence publicat a Jerusalem en el 1985, que els savis jueus catalans no eren considerats en absolut com a savis de Sefarad.
Amb els segles de diàspora i la distància d’Edom, aquells jueus “edomites” s’anirien integrant amb els de Sefarad fins a oblidar Edom, de la mateixa manera que Espanya es feia políticament homogènia a ulls del món. Així, es generalitzaria el terme Sefarad referint-se la península sencera, des dels Països Catalans fins a Portugal, passant per Castella i els regnes musulmans com el de Granada.
Ara bé, hem de precisar que el mot Edom és hebreu i significa "roig". El nom no fa la cosa i la terra d’Edom catalana no tindria res a veure amb l’originaria de la Bíblia. Essaú el fill d’ Isaacc i germà de Jacob, va marxar de casa del seu pare i se'n va anar a viure a una terra on de la seva descendència en sorgirien els edomites, a Àrabia. De la mateixa manera que el terme Sefarad, ja surt al llibre d’Abadies i es refereix probablement a un lloc de l’Àsia Menor i pel mateix motiu que hi ha d’altres Barcelones arreu del món.
L’hebraista Andreu Lascorz ens confirma: Un altre exemple clar de distorsió històrica es creure o fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici sefardita, introduïts en les llengües europees en els temps moderns procedents de l’hebreu, val també per a l’edat mitjana i que incloïa els jueus catalans. Aquesta denominació es fa servir avui per a indicar unes certes característiques litúrgiques, culturals i fins i tot lingüístiques del judaisme mediterrani, comunes als jueus d’origen hispànic onsevulla que hagin habitat.
Khasdai ibn Saprut deia al rei dels khàzars: “Sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al-Andalus en la llengua dels ismaelites que l’habiten. El nom de la capital del regne és Còrdova”.
Tornant a l’estudi genètic, els científics van analitzar el cromosoma Y existent a tots els homes i que es transmet de pares a fills, entre 1.140 persones de tota la península Ibèrica, a la recerca d’indicis nord-africans i sefardites. L’anàlisi genética va ser contrastada amb la informació de Marroc i Algèria, i comunitats sefardites de l'actualitat. Però potser ningú ha tingut en compte el fet diferencial d’Edom, una particularitat prou desconeguda.
En la opinió ben fonamentada d’Andreu Lascorz: Un exemple de manipulació és creure que el nom de Sefarad val també per a l'edat mitjana incloent els jueus catalans. B.Z. Benedikt diu: "Sefarad, ans eren dominis independents. Aquests dos territoris estaven entre Tsarefat i Sefarad". La consciència jueva catalana podria haver-se difós ràpidament després de l'expulsió del 1492, ben al contrari, a Roma, Istanbul, Edirne, Safed... i especialment a Salònica els jueus catalans van mantenir la seva independència fins el segle XX, quan les urpes del nazisme van exterminar nombroses comunitats jueves. Al s. XVII molts epitafis a Salònica i d'altres ciutats demostren que Català, Bargillon, Arocas, Saporta, Cavaller, Chacon, Barzilai, Toledano... s'havien convertit en cognoms. La nombrosa arribada posterior de jueus de llengua castellana va arraconar el català. És revelador el cas de la família Cavaller, originària de Falset, que modificà el seu cognom a Salònica, pel de Caballero.
No obstant això, l’estudi revela que el 15,1% dels cromosomes de la població valenciana presenta característiques atribuïbles als ancestres jueus sefardites i un altre 12,8% de poblacions originàries del nord d'Àfrica. Unes xifres més pròximes a la mitjana peninsular que les catalanes, que s’explicarien perquè València va estar molts anys sota la dominació musulmana, des del 711 fins que fou conquerida pel rei Jaume I el 9 d’octubre de 1238.
Francesc Valls-Calçada
(Continuarà)
1 comentari:
Amic Francesc:
Moltes gràcies pel teu escrit. Veig que compartim interessos de coneixament.
Aquest estudi genòmic, el vaig llegir fa temps, en un diari, i em va agradar molt. I és si més no, bastant clarificador.
Per altre cantó, bé, com dius que deia Sartre, la història es pot falsejar molt. Sembla que és una batalla perduda, la reeducar a la gent envers al poble jueu; jo mateix, és un caball de batalla en el qual m'hi inmerso sovint, i que bé, molts de cops he de deixar.
La dreta, té les seves veritats absolutes, o dogmes absoluts, sempre. Però l'esquerra també: així dons, els jueus segurament són la pitjor raça del món (tot i que no són una raça sinó una cultura), Israel un nou Reich, i un gran etzètera. Costa molt trencar aquests dogmes.
Si un estudia una mica l'assumpte, o s'informa, i reflexiona. Es pot arribar a adonar o preguntar: quants anys fa que dura l'antisemitisme? i la seva expulsió sistemàtica? Des de la creació d'Israel a finals del quaranta, quantes guerres hi han hagut i que las inicià? els jueus han refusat sempre la idea dels dos estats únicament?
Bé, un pot veure coses tant curioses, com què els territoris avui en dia ocupats, vàren ser ocupats també per països àrabs, i que no crearen tampoc un estat palestí. O que molts refugiats palestins, viuen en camps de refugiats en països àrabs, i que no se'ls dona ni la ciutadania.
Mira, amic Francesc, quan jo estava a la Universitat, vaig voler fer un treball, per la meva carrera, i em vaig informar al respecte, sobre les semblances entre el poble jueu i el poble català, però al final em vaig adonar que em desviava massa de la meva carrera (era jurídica no d'història), i no el vaig fer. I bé, vaig trobar molts textos, de la guerra civil, falangistes, en què es feia una mena de símil, entre jueu, roig, i català, com si fora l'enemic a combatre.
És un tema molt complex, però la gent està molt desinformada, o molt manipulada; no sé pas ja.
Una abraçada amic Francesc.
Àlex.
Publica un comentari a l'entrada