GOMORRA

He anat al cinema a veure Gomorra, dirigida per Matteo Garrone a partir del llibre de Roberto Saviano. A la meva tauleta de nit hi ha una quinzena de volums, alguns dels quals potser no podré llegir mai per manca de temps. “Llegim per aprendre a viure i per aprendre a morir” (Montaigne). Però la veritat és que no tinc temps per tenir temps i no sé si arribo a aprendre res.

Per enllestir, confesso que faig petites trampes: alguns textos els llegeixo en diagonal, i en d’altres casos – com aquest - miro directament la pel·lícula. Oh! Sacrilegiiiiiii! Això sí, quan un text em captiva i m’interessa no em vull perdre ni un mot.

Fa temps que vaig arribar a una conclusió: la lectura i el cinema no tenen res a veure, són llenguatges diferents. Destriar si és més bo el llibre o la pel·lícula és com voler comparar la velocitat amb el tocino. El cert, és que guardo records diferents, per exemple d’El Nombre de la Rosa; és com si hagués fruït de plaers diversos. El cinema és impactant però la lectura és profunda. El cinema és terrenal i la lectura celestial i jo no vull renunciar a cap tipus de gaudi, ja sigui del cos o de l’ànima.

La camorra napolitana, és una mena de holding empresarial amb xarxa estesa arreu del món. Té diversos negocis: des de la moda, al reciclatge de residus, el tràfic de droga o l'especulació urbanística. I tot això, amb l’argumentari de la violència i el crim. Una riuada de diners bruts de sang convenientment netejats per l'enginyeria financera dels despatxos emmoquetats.

En aquest relat trepidant Roberto Saviano se la juga mostrant la lògica de la força bruta i l'expansió dels clans napolitans que recluten el seus sicaris quan encara són adolescents. L'autor, amenaçat de mort, viu ocult i amb protecció policial. La pel·lícula és filla d'un llibre-reportatge i empra un registre lingüístic proper al reportatge de guerra. Atrau, captiva i subjuga. Però és un fals documental, atès que hi ha una estructura dramàtica. Estic convençut que és un retrat fidel de la realitat quotidiana de Nàpols, terriblement violenta en la seva substitució de les funcions de l’estat.

Per entendre moltes coses cal llegir el llibre... i sí menys no, veure la pel·lícula. Si no tenim diners per comprar temps potser així tindrem temps d'enllestir un altre llibre.

A PROPÒSIT D'HARVEY MILK

Estimada Maria,

Que m’eduquessin en un internat religiós – on hi havia el pare SX, un clergue pedòfil del qual me’n vaig escapar pels pèls; i el fet que m’agradessin molt les nenes, no em va posar el camí fàcil per entendre que les diverses opcions sexuals entre adults – si hi ha respecte, consentiment i llibertat - poden ser lícites.

A més, durant la llarga nit franquista tot era pecat: ens ho inculcaven en els nostres castos cervellets, com qui marca un xai amb ferro candent.

Confesso que sempre he tingut cert èxit entre els gais, una circumstància que no he sabut aprofitar prou perquè no em crida gens aquesta vessant eròtica festiva. Sóc home àvid de pits i cuixes, de veus tendres i femenines a cau d’orella. Sense tenir res en contra de ningú, admiro les dones com tu. Ves per on.

Ja fa molts anys, quan jo era un jovencell que volia ser escriptor, em va convidar a sopar X, un poeta consagrat per fer una lectura d’uns escrits meus. Com que ja hi havia anat altres vegades, a casa seva, i sempre estava ple d’alumnes seus de la universitat o de dramaturgs i novel·listes reconeguts, em va estranyar molt que no hi hagués ningú.

T’estalviaré els detalls, però la vetllada va resultar sorprenent. El poeta madur – rondava la seixantena - es va voler aprofitar de mi i gairebé em va forçar a fer-li un petó a la boca. El vaig rebutjar. Aleshores va ser dur amb mi i va pronunciar una frase lapidària que recordaré per sempre més: “Si no ets audaç no faràs mai res en el món de la literatura” i encara va afegir noms i cognoms d’autors i actors que s’ho havien muntat molt bé... No vaig creure en la seva profecia però treballo, com Kafka, de funcionari escrividor en una institució kafkiana i malgrat tot faig d’escriptor contra els elements.

Maria, tot aquest prefaci és per parlar-te d’una gran pel·lícula feta de les engrunes de la història real d’un polític gai: “Mi nombre es Harvey Milk". Ell va ser el primer home manifestament gai que va arribar a un càrrec públic obrint una finestra d’esperança no només per la comunitat homosexual, sinó per la defensa dels drets civils dels Estats Units.

Amb 40 anys va canviar la seva vida acomodada d’agent de borsa sortint de l’armari. Es va traslladar a San Francisco i amb la seva parella Scott Smith va obrir un petit negoci: Castro Camera, una botiga situada en un barri treballador que esdevindria un punt de referència pels gais.

Mica a mica, va es convertir en un dels líders dels setanta lluitant per la igualtat de drets i oportunitats de la seva gent, però aliant-se amb el sindicat de camioners, els negres, les dones, etc. Gràcies a l’amor que sentia per San Francisco va obtenir el recolzament de joves i vells, heteros i homosexuals en uns temps en la que els prejudicis i la violència contra els gais i lesbianes estaven a l’ordre del dia.

El director Gus Van Sant no ens deixa indiferents, amb una bona pel·lícula, seriosa, interessant i amb fonament per a ser tinguda en compte a l’hora de ser guardonada pels Oscars.

Els anys del tram final de la vida de Harvey Milk van ser tant densos que amb prou feines es poden mostrar en un parell d’hores sense que l’espectador es senti un pèl atabalat per l’entramat polític i social. Sean Penn fa un treball formidable digne d’un Oscar en el paper de Harvey Milk, però la resta de personatges no es queden pas curts.

Maria, vaig sortir del cinema amb un bon gust de boca perquè la peli em va omplir i a més vaig constatar íntimament, que malgrat els meus possibles prejudicis i experiències desafortunades no sóc homòfob i que des d'ara sóc un admirador de la figura d'Harvey Milk.

Això, tot i que a la televisió algunes series que fan apologia de l’homosexualitat, amb un gust més que dubtós, m’han fet creure el contrari. Serà que no ho fan bé i que són uns sapastres? O pot ser que en el fons sigui una conxorxa contra gais i lesbianes?

EL NORD DE LA TOLERÀNCIA

Si "Bienvenidos al norte", fos un plat gastronòmic seria una amanida lleugera perquè aquesta comèdia - que ha esdevingut un veritable fenomen a les sales de cinema de França - té una digestió tant fàcil que correm el perill de quedar-nos amb gana.

Fa de bon pair i no té complicacions a l’hora de fer la digestió. Jo l’acompanyaria d’un vinet blanc lleuger i fresc o d’un cervesa de la regió. No passa de ser una pel·lícula sense pretensions i té el mèrit d’entrar bé, com un aperitiu a l’hora inquieta en que sentim una nosa als budells. Fresca, suau, agraïda amb una mica de vinagreta de mostassa i sal gruixuda, està fent bones recaptacions, tot i ser una modesta producció europea. Però els poderosos americans ja estudien fer-ne un remake.

Dirigida i coprotagonitzada per Danny Boon, juga amb els tòpics i les diferències culturals entre el nord i el sud de França. I els tòpics, ja ho sabem prou, són un gran nodridor d’acudits i de desgracies.

Tot comença quan el director d'una oficina de correus meridional és enviat a treballar a un petit poble fronterer amb Bèlgica on es parla un curiós dialecte indesxifrable, que és el màxim exponent d’una forma de pensar i entendre la vida en clau local.

Les situacions que provoca aquest fet ens faran riure i somriure – i em recorden vagament experiències personals que vaig "patir" amb un tinent andalús - però el valor afegit del film és allò que podem llegir entre línies: la força del tòpic és capaç de maquillar la realitat, d’una manera tant contundent que sovint vivim enganyats.

No, no vull parlar de cinema, ni de gastronomia, sinó del tòpic pur i dur. Del fet de viure a partir d’unes referències socials i culturals imposades que ens fan creure que la gent d’un lloc som així o aixà. La pel·lícula no ens parla de catalans, ni de moros, ni de jueus, ni de cristians, ni de gitanos i tanmateix m’ha fet pensar en les prevencions que els grups humans ens tenim mútuament i que tant sovint provoquen mals entesos i a vegades greus conflictes.

Abomino la gent que s’aferra al tòpic i odia gratuïtament. Abomino el racisme ranci que ens fa creure que un jueu és un pèrfid avar de nas ganxut i que un moro – i dic moro deliberadament, perquè en català no té cap connotació negativa – sigui un home brut, maltractador sistemàtic i violent.

Dividir el món en bons i dolents és d’una simplicitat que ja em comença a exasperar, però que desgraciadament està a l’ordre del dia. I de mals parits n'hi ha arreu. Sembla que hem perdut la capacitat de discernir i de jutjar per nosaltres mateixos: ni tots els alemanys eren nazis, ni tots els palestins són terroristes suïcides. Ni tots els americans són uns creguts imperialistes. Ni tots els jueus són els dolents de la pel·lícula que expliquen de manera esbiaxada els corresponsals de TV3 a Israel.

Per comprovar aquesta evidència no hi ha res com tenir amics de tot arreu i viatjar pel món. Sovint el verí del tòpic l’alimenten els mitjans de comunicació, on tot és blanc o tot és negre, sense matisos; i el tòpic desperta la por, la desconfiança i l’odi.

La vida és virolada. La realitat està formada per milers de colors. Si fins i tot sense moure’s del blanc i negre, hi ha una munió de tons grisos que van del perla sublim al plom lluent, passant pel Marengo que ens evoca el cel trist i tempestuós de la batalla napoleònica !!

Per això, abans de jutjar a una persona és bo fitar-li els ulls i descobrir que darrera la seva mirada hi ha un ésser humà fràgil com nosaltres. Sí, sí, com tu i com jo. Només així ens podrem començar a entendre, partint de la premissa de què tots tenim un nas a la cara.

Una bona medicina, preventiva del tòpic, és explicar acudits de nosaltres mateixos. M’encanten els acudits de catalans explicats per catalans i els explico jo mateix. Per això, per desarmar la força negativa del tòpic. Només em puc riure d’un andalús o d’un escocès o d'un xinès si em puc fotre dels catalans.

Tot i que pel·lícula està allunyada de qualsevol exercici intel·lectual esdevé un bon pretext per explorar l’alteritat des de l’empatia que ens fa ser més tolerants. Els tòpics han estat preludi de moltes guerres, tant de bo la tolerància sigui el preludi de moltes paus.

Tornant a la gastronomia, si "Bienvenidos al norte" fos un postre, seria un iogurt de menta, perquè s’acaba aviat ens deixa amb gana, si, però de ser més tolerants.