És fàcil preguntar-se com els líders mundials, periodistes, religiosos i ciutadans corrents miraven cap a un altre costat mentre sis milions de jueus morien a l'Holocaust. I és encara més fàcil dir que nosaltres ho faríem millor.
Però fins ara la brutal guerra aquí a l'est del Congo no només ha durat més que l'Holocaust, sinó que també sembla haver cobrat més vides. Un estudi xifrava la guerra del Congo amb 5,4 milions de víctimes mortals, l'abril de 2007, amb un augment de 45.000 morts al mes. Això deixaria el total en l’actualitat, després d'una dotzena d'anys, a uns 6,9 milions.
El que aquests números no plasmen és que el Congo s'ha convertit en la capital mundial de la violació, la tortura i la mutilació, ni com els supervivents de la carbonització com Jeanne Mukuninwa, una bonica noia, alegre, de 19 anys que d'alguna manera encara té el força per riure. Els seus pares van desaparèixer en els combats, quan acabava de complir 14 anys -potser van ser massacrats, però els seus cossos mai van aparèixer - per això va anar a viure amb el seu oncle.
Al cap d'uns mesos, els milicians extremistes hutus van envair la casa. Ella recorda que era el dia del seu primer període menstrual - l'únic que ha tingut.
"En primer lloc, van lligar al meu oncle", diu Jeanne. "Li van tallar les mans, li van treure els ulls, van tallar els seus peus, li va tallar els òrgans sexuals, i el van deixar així. Encara era viu.” La seva dona i el seu fill també hi eren. Llavors se’ns van emportar a tots nosaltres al bosc." Aquesta milícia és coneguda pel segrest i esclavatge de persones durant mesos, fins i tot anys. Els homes es converteixen en portadors, i les nenes en esclaves sexuals.
Jeanne i altres noies eren regularment violades, i aviat va quedar embarassada. Les violacions van continuar, de vegades amb pals que van esquinçar les seves entranyes i li van provocar un degoteig constant de residus. D'alguna manera el fetus va sobreviure, però la seva pelvis era massa immadura (no estava preparada) per al part.
Un dels segrestats de la milícia era un metge que es va veure obligat a tractar els soldats. El metge, veient que Jeanne estava a punt de morir en un obstruiment de part, la va obrir amb un ganivet vell, sense anestèsia, i va treure el nen mort. Jeanne delirava i es trobava en un estat proper a la mort i la milícia la va deixar al marge d’una carretera.
"Ella estava completament destruïda per dins", va dir un altre metge, Denis Mukwege, que li va salvar la vida després de portar-la a aquí a Bukavu. El Dr Mukwege, de 54 anys, presideix l’Hospital Panzi de 400 llits, recolzat per la Unió Europea i els grups privats com Fistula Foundation. De vegades se l'esmenta com a candidat al Premi Nobel de la Pau pels seus esforços heroics per lluitar contra la guerra i curar les seves víctimes.
El Dr Mukwege va operar Jeanne nou vegades durant més de tres anys per reparar les fístules que li estaven causant les pèrdues. Finalment les operacions van tenir èxit, i ella va tornar al seu poble a viure amb la seva àvia.
"Em va dir que em mantingués allunyada dels homes durant tres mesos", recorda Jeanne, per donar-li temps a refer-se. Però tres dies després del seu retorn a l'aldea, la milícia va arribar una altra vegada i la va violar de nou. La fístula es es va tornar a obrir.
Jeanne, va estar-se nua al bosc, perquè les seves ferides internes s’havien tornat a obrir, fins que finalment va aconseguir escapar i, va trobar el camí de tornada a l'Hospital Panzi. El Dr Mukwege ja ha iniciat una segona ronda d'intervencions quirúrgiques per curar-la, però queda tant poc teixit que no està clar si mai tornarà a poder concebre de nou.
Al voltant d'un 12 per cent de les dones violades que tracta el doctor han contret sífilis, i el 6 per cent tenen el VIH. Ell fa el que pot per reparar les seves lesions, i ajuda a curar - fins a la propera vegada.
"De vegades no sé el que estic fent aquí", va dir el Dr Mukwege desesperat. "No hi ha cap solució mèdica." La necessitat primordial, diu, no és més ajuda humanitària per al Congo, sinó un esforç internacional molt més enèrgics per a posar fi a la guerra mateixa.
Això significa pressionar a la veïna Rwanda, un país tan àmpliament admirat per la seva bona gestió pública al país que tendeix a obtenir un passi per al seu possible paper en els crims de guerra al costat. També necessitem pressionar sobre el president congolès, Joseph Kabila, per la detenció del general Jean Bosco Ntaganda, ceract per la Cort Penal Internacional per Crims de Guerra. I, segons les recomanacions d’una organització de defensa anomenada Enough Project, necessitem un esforç de mediació dels Estats Units per controlar el comerç de minerals del Congo, perquè els senyors de la guerra ja no puguin comprar armes de foc mitjançant l'exportació d'or, estany o coltan.
A menys que hi hagi una mica de lideratge aquí, els combats al Congo - impulsats pels guanys de les exportacions de minerals - continuaran indefinidament. Així que si no actuem ara, quan ho farem? Quan la xifra arribi als 10 milions de morts? Quan Jeanne sigui segrestada i violada per tercera vegada?
Publicat al
New York Times per NICHOLAS D. KRISTOF
