Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poema de la setmana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poema de la setmana. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 de maig del 2011

EL POEMA DE LA SETMANA




950 kilos de pelo

Mil novecientos cincuenta kilos de
pelo de mujer
Pesando para siempre sobre la
pesadumbre craneana.
Mil novecientos cincuenta kilos de
pelo de mujer
partiendo en dos mitades la
historia de la Historia.
Cada cabello de esta pelambrera
equivale a un crujido de placenta.
Cada pelillo de este Bulto
canta un réquiem de alvéolos
del humo y la ceniza.
Cada uno de los pelos de esta
hecatombe capilar
llora con todos sus dos ojos al pie
de la tijera
uno a uno lagrimando el Poder del
desprecio.
Y cada cabellito de esta pelambre
muda
en un discurso universal de pena
y un párrafo de luto colosal
y una conversación sensual con el
futuro
y un mitin amoroso cebado de
memoria.
En cada anonimato de ese pelo
Vuela con una lágrima en el pico
La muchedumbre de la
consolación.
¡ Baja a esta cueva misericordiosa !
Esta es la cabellera de la Shoà.
calla más que el silencio y esta
Ciega.
Lo ve todo. Retumba.


Fragment del poema/ llibre “La cabellera de la Shoà
de Félix Grande



Francesc Valls-Calçada

Fraret Mut

dimecres, 23 de març del 2011

EL POEMA DE LA SETMANA


APARICIÓ

La lluna s’entristia. Uns serafins en plors
Llangint, l’arquet als dits en la pau de les flors
Vaporoses, extreien de somortes violes
Blancs planys que enlluentien l’atzur de les corol·les.
— Era el dia sagrat del teu primer petó.
Volent martiritzar-me, la imaginació
S’anava embriagant del perfum de tristesa
Que deixa sense cap recança ni amarguesa
La collita d’un Somni al cor que l’ha collit.
Jo errava, doncs, els ulls sobre el terra envellit
Quan pel carrer, banyant-te el sol la cabellera,
Te m’has aparegut al capvespre, encisera,
I m’ha semblat que veia la fada resplendent
Que pels meus plàcids sons d’infant antigament
Passava, tot deixant de les mans mal tancades
Nevar blancs ramellets d’estrelles perfumades.


Stéphane Mallarmé

Traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia

dimarts, 18 de gener del 2011

EL POEMA DE LA SETMANA

Josep Icart (1928-1925) , S/T. 50,5 x 70 cm.. Mixta sobre paper

HIC SUNT LEONES

VIII

Un disc d’amiant
mortifica
les espatlles vinclades
violàcies
dels grup de fidels.
Les parpelles tallades
dels espellifats
nodreixen muts
que s’empassen els mots
extraviats
les lletanies d’ ensinistrats
venedors d’ànimes
incapaços
de pronunciar el seu nom.
Les vísceres
retrunyen ferides
per llimalla brusent.
La caravana
sense guies ni cabdills
descavalcada
ensuma el ramat
ferreny
vesànic
emporcat de desig.
Agonitza un lleopard
lapidat.
Una meretriu
amb els pits eixuts
alleta
l’heroi mort
estremida en sentir
el glaçat badall
de l’ hivern.

Ferran Gerhard

BLADE RUNER BLUES
Sonntag Edicions 2010

divendres, 12 de novembre del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.



Maria Mercè Marçal (1952-1998)

dimecres, 3 de novembre del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA



LA TARDOR


Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
El sol camina lent vers la muntanya
i puja i puja
i a cada pas reposa.

Com s’ha marcit el món!
Sobre cordes tensades amb fatiga toca

el vent la seva cançó.
L’esperança volà—
el vent se li’n queixa.

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
Fruita de l’arbre,
tremoles, caus?
Quin secret va ensenyar-te
la nit
que una glaçada esgarrifança cobreix
la teva galta, la galta purpúria?—

És que estàs muda, no respons?
Qui parla encara?—

Aquesta és la tardor:—que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!—
«Jo sóc bella»
—l’estrella de camp parla així—,
«però m’estimo els homes,
i els homes consolo—
els cal encara veure flors,
s’inclinen cap a mi,
i ai las, em trenquen.
En els seus ulls aleshores
esplendeix el record,
el record d’una cosa més bella que no jo:
—ho veig, ho veig—i és així com moro».

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!

FRIEDRICH W. NIETZSCHE

Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

LA RELÍQUIA


Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Joan Alcover


http://www.youtube.com/watch?v=FMrbg4Y9CBg

dijous, 7 d’octubre del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


FRINE


Ah! si pogués acaronar
la teva pell nua,
fer de vent nocturn
i fer de lluna
quant surts del bany.
Seria feliç
si pogués recolzar-me
a la finestra,
com els vells
desvergonyits que et jutgen
i veuen passar els dies,
plens de malesa i espines,
des de la finestra de l’Hotel.
Ah! si pogués apagar
les pampallugues
del cartell de neó
modelar el teu cos
com Praxíteles,
l’escultor
i dormir per sempre !
Quina pau
si pogués aturar
els ascensors de la nit
pujant i davallant
la mala consciència.
Tant debò sabés
ressuscitar les erugues
i els corcs del llit.
Assassinar la memòria.
Ah! si pogués haver-te
sense dir el teu nom,
estimar-te sense cometre
un crim abjecte.
Frine,
gaudir-te i venerar-te:
refer per tu les muralles
de Tebes.
Ah! si pogués tenir-te
sense pagar el preu
del comiat
i endevinar la penombra
dels núvols incerts
en els teus ulls
d’hetera.
Si pogués abraçar-te
per sempre
sota el fulgor dels estels.
i dibuixar
a la sorra
de la duna més antiga
l’ombra dels Déus.

Francesc Valls-Calçada

diumenge, 22 d’agost del 2010

El poema de la setmana

Incastrati


Incastrati en un mecanismo

coinvolgente

non riflettiamo

mai abbastanza

sulla fortuna

che abbiamo,

su quello che siamo

già il solo fatto

di pensarlo

è un gran

passo in avanti.

Ma molti

scartano quest'idea,

forse per paura,

talvolta

perchè non ne hanno

il tempo materiale

per preoccuparsene.


Samuele Arba, "Riflessioni sul fardello che ci portiamo addosso" (2007)

dimarts, 13 de juliol del 2010

POEMA DE LA SETMANA

LLIÇÓ DE COSES

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

I si ets poeta
t'embolicaràs
en petites coses,

cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

Marta Pessarrodona

divendres, 26 de març del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


VAIG DE NO-RES AQUEST VERS FENT


Vaig de no-res aquest vers fent:
no m'hi contemplo, ni altra gent,
no diu jovent, ni d'amor sent
el devessall.
Quan l'he trobat, jo era dorment
dalt d'un cavall.
No sé pas l'hora que em véu nat,
no sóc alegre ni entristat,
no sóc feréstec ni ensucrat.
En alta vall,
de nit vaig ser ben fetillat
damunt davall.
Potser dormia i no ho sabí,
si era despert, no ho coneguí.
Del cor, que un dol em migpartí,
resta un penjall.
Però no en servo, us ho puc dir,
cap esgarrall.
Temo morir, car sóc malalt.
Ho diuen tots i és el que em val.
Reclamo metge curial.
Mal agafall!
Si ell em guareix, serà com cal,
si no, brivall.
Tinc una amiga, sóc cortès.
Mai no la viu ni m'ha fet res
que em doni goig o em sigui pes.
No n'he treball
car cap normand hi ha ni francès
pel meu fogall.
Mai no la viu, i l'amo fort.
No m'ha fet bé ni m'ha fet tort;
quan no la veig, visc en deport.
Em jugo un gall
que altres més belles dins el cor
em fan estrall.

Guilhèm VII de Peitieu

Francesc Valls-Calçada 2010

dimecres, 10 de febrer del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


Poesia de Mn. Cinto Verdaguer nascuda de la seva angoixosa situació personal. Escrita el novembre de 1896. Titulada "¿Se'n cansaran?"

Totes les ones de la mar
m'han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.

Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
roges d'enuig i de verí,
plenes d'insults i d'anatemes...

Los cops de mar de un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l'eugassada sobre l'era.

Mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s'hi bressa,
com la gavina en la maror,
com l'aligot en la tempesta.

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d'arena.

dijous, 12 de novembre del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA



Que en són, de bonics,
els teus peus amb les sandàlies,
filla de príncep!
Els contorns dels teus malucs són com joiells,
treball de mans d’artista.
2 El teu melic és una copa tornejada
on mai no manca el vi mixturat.
El teu ventre és un munt de blat
envoltat de lliris.
3 Els teus dos pits són dos cervatells,
una bessonada de gasela.
4 El teu coll és una torre de marfil;
els teus ulls, com els estanys d’Heixbon,
prop de la porta de Bat-Rabim.
El teu nas, com la talaia del Líban,
que guaita cara a Damasc.
5 El teu cap s’alça com el Carmel,
i la teva cabellera és com la porpra;
un rei hi és pres entre els seus rínxols.
6 Que n’ets de bella, que n’ets de dolça,
amor meu delitós!
7 Ets esvelta com una palmera,
i els teus pits en són els raïms.
8 M’ho he proposat: pujaré a la palmera
i agafaré els seus raïms.
Llavors, els teus pits seran per a mi
com raïms de vinya,
i l’aroma del teu alè, com el de les pomes;
9 el teu parlar, com el bon vi,
que suaument penetra l’amor meu
i s’esmuny entre els llavis endormiscats.



Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dijous, 10 de setembre del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA



El Fraret Mut, us ofereix aquesta vegada un picant epigrama de Marcial




XVII

Tonstrix Suburae faucibus sedet primis,
Cruenta pendent qua flagella tortorum
Argique letum multus obsidet sutor.
Sed ista tonstrix, Ammiane, non tondet,
Non tondet, inquam. Quid igitur facit? Radit.

Martialis
ca.40 – ca 104

17

Seu una perruquera a la Subura,

on els fuets sagnants dels botxins pengen

i on l'Argilet molts sabaters assetgen:

pro aquesta perruquera, Ammià,

no et pela,no et pela, et dic.

¿Doncs què fa? Te la pela.



(Trad. Albert Mestres)










divendres, 4 de setembre del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA

Edward Hopper

FRINÉ

Ah! si pogués acaronar
la teva pell nua,
fer de vent nocturn
i fer de lluna
quant surts del bany.
Seria feliç
si pogués recolzar-me
a la finestra,
com els vells
desvergonyits que et jutgen
i veuen passar els dies,
plens de malesa i espines,
des de la finestra de l’Hotel.
Ah! si pogués apagar
les pampallugues
del cartell de neó
modelar el teu cos
com Praxíteles,
l’escultor
i dormir per sempre!
Quina pau
si pogués aturar
els ascensors de la nit
pujant i davallant
la mala consciència.
Tant de bo sabés
ressuscitar les erugues
i els corcs del llit.
Assassinar la memòria.
Ah! si pogués haver-te
sense dir el teu nom,
estimar-te sense cometre
un crim abjecte.
Friné,
gaudir-te i venerar-te:
refer per tu les muralles
de Tebes.
Ah! si pogués tenir-te
sense pagar el preu
del comiat
i endevinar la penombra
dels núvols incerts
en els teus ulls
d’hetera.
Si pogués abraçar-te
per sempre
sota el fulgor dels estels.
i dibuixar
a la sorra
de la duna més antiga
l’ombra dels Déus.

Francesc Valls-Calçada

http://fraretmut.blogspot.com/

dilluns, 27 de juliol del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Madonna d'Eduard Munch


Qualsevol ho entendria,
és ben senzill i clar:
que no m’estimes gens
i que mai no ho faràs.
Per què així m’arrossego
cap a qui m’és estrany
i per què cada vespre
per tu he de resar?
Per què el company deixava
i el meu nen rinxolat,
la vila que m’estimo
i el meu país natal,
i, en ciutat estrangera,
vaig com captaire errant?
Oh quina joia sento
perquè et veuré aviat!




Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova

diumenge, 19 de juliol del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Tot és un immens buit

Tot és un immens buit,
recordar voldria tants noms
que ja no els retinc.


I la nit esdevé cada cop
més fosca, més misteriosa.


Amb l’encens espès de flors
Esfullades, de nines esventrades.
De retaules vivents;


de terribles imatges
de pobles vençuts, de cossos
llençats dins fosses comunes.


I voldria tenir el do de poder
aplacar-ne el dolor.


De cridar sense fre,
d’oblidar
tanta impotència.


Montserrat Abelló

diumenge, 12 de juliol del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA

Inventari de poble

el plusieurs ralons laveurs
JACQUES PRÉVERT

El batlle,
el cap de la Guardia Civil,
res capellans,
cinc regidors,
sis monges,
el president dels homes d'A.C.,
el president dels joves d' A.C.,
la presidenta de les dones d'A.C.,
la presidenta de les noies d' A.C.,
la presidenta de l' Associació dita de les Filles de Maria,
la presidenta de l'Associació dita del Rosari Perpetu,
el president del Centre Catòlic,
el president del Club d'Esports.
el president de la Societat de Pescadors,
un agutzil,
dos vigilants,
tres metges,
i algú més que hom anomena, també, forces vives.


Dotze carrers,
un pont,
dos cinemes,
cinc cafes,
una església,
una plaça major,
dues places menors,altrament dites placetes,
un passeig amb acàcies,
un edifici del segle XII
o bé del segle VI,
trenta-nou botigues,
una escola nacional,
una altra escola particular,
un col·legi per a nenes pobres,
sis fàbriques,
i tres-centes o quatre-centes cases indeterminades.


Un farmacèutic,
dos estudiants de medicina,
sis músics,
dos escombriaires
a l'ensems enterramorts,
cinc criatures que estudien el batxillerat,
cinc cambrers,
catorze xofers,
un que viu amb l'esquena dreta,
vint-i-dos oficinistes,
un altre qu viu amb l'esquena dreta,
dues-centes, o dues mil, nenes uniformades,
un impressor,
cent cinquanta paletes,
un poeta premiat,
dotze aficionats al teatre,
els propietaris, i famílies llurs, de les trenta-nou botigues,

dos-cents manyans,
catorze modistes,
sis barbers,
dotze perruqueres,
un repartidor de periòdics
al mateix temps cobrador de contribucionsi
cap d'empleats d'un dels cinemes,
un llibreter,
sis petits negociants,
dos ferrers,
encara potser un altre que viu amb l'esquena dreta,
i mil cinc-centes persones
repartides, força equitativament,
entre les sis fàbriques.


Dues sessions de cinema cada setmana,
quatre misses dominicals,
una audició de sardanes cada diumenge d'estiu,
cinc o sis processons l'any,
tres dies de festa major,
quatre inundacions anuals
gairebé sempre de poca categoria,
cent vint-i-cinc dies de pluja,
dos-cents quaranta dies sense pluja,
tres o quatre funcions de teatre,
uns exercicis espirituals,
innombrables tríduums, septenaris i novenes,
tres o quatre ofegats,
un mes de Maria,
un mes del Sagrat Cor,
dos-cents vuitanta dies de treball,
cinquanta casaments
-sis fets a corre-cuita-,
vint-i-un morts,
quaranta naixements,
cinquanta anys de lleials serveis a l'empresa,
setanta-dues motocicletes,
sis festes gremials,
quatre festes de barri,
divuit borratxeres
-algunes croniques-,
un periòdic de publicació mensual,
un servei d'automòbils municipalitzat,
sis setmanes de Quaresma,
cinc excursions a Montserrat
amb inevitables visites nocturnes a Barcelona,
vint-i-tantes radiacions de partits de futbol,
dues curses ciclistes,quatre festes anyals,
sis hotes diàries d'absoluta tranquil·litat,
trenta, o trenta mil, novel·les radiofòniques,
cinc adulteris comprovats-
i molts sense comprovar, evidentment-,
un chor parroquial,
una família de mala nota,
un intent d'orquestra no massa reeixit,
cinquanta noies promeses,
dues-cents noies sense promès
i que envegen, secretament, la sort de les altres, un assassinat cada vint-i-cinc o trenta anys, dotze automòbils particulars,
molts diumenges perduts, encara molts més dies de feina també perduts, algun temporal escadusser,
un augment sistematic de preus, sis families que van a viure a fora, malta gent que s'odia cordialment...
et plusieurs ratons laveurs...
MIQUEL MARTÍ POL

dilluns, 15 de juny del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


et fons i et confons amb l’oxigen
que respiro i transpiro enmig del xivarri

i et rovelles i et clivelles i t’espelles
i et desmuntes i t’untes de silenci

i t’arrugues com les erugues
i et segelles les parpelles
i supures per les sutures
i desarmes les alarmes

i t’arronses i dallonses
així és que t’exhumo i t’ensumo i et sumo
a l’inventari de veus antigues
amb què em perfumo


Òscar Palazón

Del poemari inèdit El coit imperfecte

dissabte, 23 de maig del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "Atura't",
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavors la vida què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ull i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

JOAN MARAGALL (1860-1911)

En record d'una esplèndida sobretaula a la Selva, a casa de l'Ignasi, la Miraculosa i la Joana; amb la Sefa i el Pau.

dimarts, 28 d’abril del 2009

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Paisatge Català (Joan Miró)

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.


Salvador Espriu