Hagadà de Barcelona. S. XV, inicis. Catalunya (facsímil de l'original de la British Library, London)Amics del Fraret Mut us ofereixo un reportage inèdit que una revista molt prestigiosa no li va interessar perquè tenia una certa aprensió al tema jueu en un moment massa conflictu.
Una mentida d’estat
Durant molts segles la maquinària de l’estat espanyol va anar desfigurant una realitat que finalment esdevingué oblit. I de la manca del record, accentuat per una amnèsia col·lectiva dels catalans, es van perdre les arrels dels jueus de Catalunya. Si avui hom visita la Sinagoga del Trànisto de Toledo on hi diu: “Por lo demás los sefardies comparten con el resto de sus hermanos judíos cultura y tradición, y solamente se diferencian de aquellos por los usos y costumbres propios de la comunidad hebrea descendiente de España, así como por la utilización del castellano medieval como lengua materna. Por todo lo demás tienen en común con el resto de comunidades judías religión y cultura”
La nombrosa bibliografia sobre els jueus sefardites i el discurs oficial de l’estat, dona entendre – equivocadament - que els sefardites vivien arreu de la península i que parlaven el judeo-espanyol. Segons aquesta gruixuda i persistent mentida d’estat, i malgrat l’evidencia de la documentació històrica als calls de Girona, Barcelona, LLeida, Tarragona, Tortosa etc, la comunitat hebrea parlaria en castellà i seria sefardita. Però, els jueus catalans, eren o no sefardites? Des de la visió actual és evident que sí. Però en aquestes pàgines s’apunta una nova visió a partir de la recuperació i estudi que s’ha fet de la vida i vicissituds dels jueus catalans per part dels experts en el tema.
El puzzle de la Península Ibèrica
Els jueus s’assimilaven a la cultura local i els pocs vestigis que han quedat per escrit així ho fan palès. És error o una mentida (dependrà de la intenció cada interlocutor) parlar de judeo-español pel que fa als hebreus medievals de la Península ibèrica, atès que en aquells moments Espanya encara no existia formalment. El que avui dia entenem com a estat espanyol estava format per regnes diversos on s’hi parlava una llengua diferent que era la materna del jueus del territori on residien: català, castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc, àrab...
Malauradament els catalans ens hem acostumat a patir la falsificació històrica sistemàtica per part d’un estat que per tradició no ha admès fàcilment la diversitat cultural. Curiosament l’herència d’aquells Reis Catòlics que van expulsar els jueus i els àrabs d’Espanya, perquè anhelaven un estat homogeni, també és la mateixa que ha patit Catalunya per part de Castella.
Els “altres” jueus de les terres d’Edom
Segons algunes notícies aparegudes a la premsa a finals del 2008 la població catalana tindria menys cromosomes d'herència sefardita que la resta d’Espanya. Una lectura superficial d’aquesta notícia conclouria en que a Catalunya no hi havia jueus. Si no fos que... Catalunya no formava part de Sefarad sinó de les terres cristianes d’Edom i per tant no són sefardites el que s’hauria de buscar.
A la manera de Paco Candel en el seu llibre “Els altres catalans”, els jueus catalans serien “els altres sefardites” de la península. L’assaig de Candel, des del punt de vista d’alteritat d’un immigrant, fa una interessant radiografia sociològica, publicada els anys de creixement econòmic de Barcelona que va esdevenir una reflexió sobre la configuració social de la ciutat, degut a la immigració procedent de les zones econòmicament deprimides de l’Estat espanyol. Barcelona rebia aleshores una enorme quantitat de nous ciutadans. Eren uns nous catalans, “els altres”, instal·lats en els suburbis de Barcelona com Can Tunis, o la Trinitat, etc. completament separats de la població autóctona. Un fenomen que es reproduïa en d’altres ciutats catalanes.
Estudis genètics i població autòctona
Convé que parlem de l’alteritat dels jueus establerts a Barcelona i arreu del país. Tal com dèiem, un estudi publicat a la revista American Journal of Human Genetics, sobre els percentatges d’ADN sefardita, conclou que Catalunya és un dels llocs on menys es van barrejar els codis genètics a la península. La notícia sobta i s’ha d’agafar amb pinces, precisament perquè sempre havíem cregut que el nostre ha estat un secular territori de pas i d’assentament de poblacions diverses que han acabat formant una gran amalgama genètica.
Les grans migracions del segle XX van fer créixer la població de dos milions d’habitants a sis milions. Paradoxalment Catalunya va mantenir unes taxes de natalitat de les mes baixes del món i un creixement semblant al dels països del Tercer Món, entre els anys 50 i 70. La primera gran onada - vinculada a la industrialització, la construcció de metro de Barcelona i la gran Exposició Universal de 1929 - fou entre els anys 1911 i 1936, amb gent procedent de les àrees rurals catalanes, València, Aragó i Almeria. Desprès de la guerra i a partir del boom dels anys 60, vingueren altres remeses provinents d’arreu d’Espanya: Andalusia, Galícia, Extremadura, etc.
Per tant, s’hauria de veure si aquest estudi, pel que fa a Catalunya – s’ha fet a persones de famílies d’origen palesament naturals del territori o per el contrari s’ha fet a grosso modo, partint de la base equivoca que tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya en son originaris.Aquest estudi, titulat "El legado genético de la diversidad e intolerancia religiosa: linajes paternos de cristianos, judíos y musulmanes de la Península Ibérica" elaborat per científics de la Universitat de Leicester del Regne Unit i de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona parteix de la investigació respecte els orígens dels cromosomes d’herència “sefardita”. I com ja hem apuntat els jueus catalans - els altres sefardites - no eren ni s’autoconsideraven pròpiament sefardites sinó jueus de la terra d’Edom.
(Continuarà)
