dilluns, 27 de desembre del 2010

Anticatalanisme i antisionisme, avui


L’atzar ha volgut que la presentació a Tarragona del llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, de l’amic Jaume Renyer, coincidís amb la meva arribada d’una breu estada a Israel, on he pogut contrastar de nou els tòpics que ens arriben des dels mitjans comunicació estatals amb la realitat que s’hi viu.
Potser en països de més tradició democràtica, el llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” només seria una altra aportació per comprendre un conflicte i un país molt complex -políticament parlant- i també per la seva història, cultura i idiosincràsia.
Però “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, a més, és un llibre valent. Perquè la nostra societat viu sotmesa sota una dictadura del pensament únic i uniformador, pel que fa a totes les notícies procedents d’Israel.
I els lliurepensadors, si són sionistes, sovint estem en la diana de l’odi i del rebuig. D’això, el Jaume Renyer que ho hagut de patir en carn pròpia, sap molt bé del què va.
Aquest valor afegit, de parlar sense embuts i amb coneixement de causa, fa que “Anticatalanisme i antisionisme, avui” sigui un llibre imprescindible per a les persones que s’esforcen en comprendre el que hi passa, a Israel.
Els catalans ho hauríem d’entendre millor que ningú. També som víctimes de boicots i d’una informació tendenciosa: ens segons quins mitjans espanyols, quan es parla de Catalunya en diuen autèntiques barrabassades. Un oient o un lector que viu segrestat en la bombolla mediàtica -des Palència o Valladolid, per exemple- s’esgarrifa del dolents i perversos que som amb el tema de la política lingüística o el desitjat concert econòmic o pacte fiscal, ignorant del què passa realment. Curiosament nombrosos polítics i intel·lectuals espanyols han considerat els catalans com els jueus d’Espanya, per exemple el almirall Carrero Blanco i l’escriptor Pío Baroja.
Dissortadament molta gent fa el mateix amb Israel. S’empassen les píndoles informatives, les consignes mediàtiques, el discurs distorsionat i maniqueu que converteix els jueus en dimonis abominables i els terroristes suïcides en angelicals víctimes del conflicte.
Una persona intel·ligent no s’hauria d’empassar que un poble, el jueu, sigui infinitament execrable -fins a la caricatura- i que l’altre poble, el palestí, sigui l’innocent ase dels cops.
Però què i qui provoca aquest antisionisme furibund a Catalunya? Com és que persones amb talent i bagatge intel·lectual cauen en aquest parany ? això en un país on segon els documents secrets de l’ambaixada nord-americana, desvetllats per Wikieleaks és el centre d'activitat radical islàmica més gran de la Mediterrània. Com pot passar tot això ? La resposta és en aquest llibre.
El llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” de Jaume Renyer és clau per reflexionar i apropar-se al tema des d’una perspectiva que potser a algú no li semblarà políticament correcta. L’autor ens fa reflexionar a través d’un recull i escrits d’articles publicats en al seu bloc o d’altres articles manllevats d’autors diversos amb la solvència de Roviria i Virgili, Miravitlles, Halliday i Taguieff; però també amb perles de l’antisionisme actual.
Tot plegat, ens fa comprendre una mica millor a Israel i ens fa pensar en Catalunya i en els paral·lelismes i similituds d’ambdós països. Jaume Renyer és un dels catalans més compromesos amb la causa israeliana. Ell, Com Pilar Rahola, Villatoro, Joan B. Culla, Miquel Sellarés i Lluís Bassat, és mulla fins al coll. Ho fa des d’un anàlisi crític, intel·ligent i gens demagògic, però sense pèls a la llengua.
L’estat d’Israel no és perfecte i també comet errors, també hi clars obscurs i injusticies, però és un estat amb una democràcia i uns valors europeus. Un lloc on una dona pot ser primera ministra, mentre que a l’altra banda del mur, a Cisjordania, el integristes musulmans ofeguen amb certa violència a la minoria cristiana, palestins com ells. I, les dones viuen reduïdes a l’àmbit domèstic sota el jou masclista. Sé el que dic ho pogut contrastar amb diversos interlocutors. Per exemple Amal, una palestina cristiana de l’altre banda del mur, a Cisjordania, on m’explicava que, mica a mica, els cristians palestins han de marxar d’allí, cada vegada en queden menys degut a la intolerància i a la violència en que estan sotmesos.
Els palestins també són víctimes de Hezbollah i Hamàs, formacions de caire terrorista que no admeten els seus dissidents, que són irremeiablement condemnats a mort. Al capdavall del conflicte les persones d’una banda i de l’altra, jueus i palestins, són víctimes de la intolerància. Una intolerància, que paradoxalment s’alimenta des de la vella Europa. Nomes em queda felicitar i agrair a l’autor per aquest llibre, i esperonar-lo a seguir en la lluita per la veritat sobre l’anticatalanisme i l’antisionisme.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Presentació de Shalom Tarragona a Jerusalem


Yitzhak Navon amb el llibre "Shalom Tarragona"

Un cop arribat a Tarragona, després de la presentació del nostre llibre (del fotògraf Pep Escoda i meu), a Jerusalem, m'envaeix un intens sentiment de felicitat per haver trepitjat una terra de retrobament espiritual coincidint amb la festa de Januka. Va ser un honor departir personalment amb el senyor Sr Yitzhak Navon, cinquè president d'Israel i president de l'Autoritat Nasionala del Ladino. Li vaig dir que no sóc historiador, ni hebraista, ni arqueòleg, ni un erudit del tema, ni tan sols jueu. Tant sols un humil periodista i escriptor català que va entrar amb molt de respecte al passat de la meva ciutat, Tarragona i de la meva terra, Catalunya. Yitzhak Navon, em va comentar amb molta afabilitat, que havia llegit el meu text, del qual en destacava la ponderació i la imparcialitat.
L'acte va ser especialment emotiu perquè hi van assistir persones descendents de Tarragona, d’aquelles famílies que van ser expulsades en 1492. Després de més 500 anys comença un retrobament interessant del qual en sóc testimoni de primera línia. A més, l'alcalde de Tarragona va escriure una carta que va ser llegida i aplaudida pel públic.
Per escriure "Shalom Tarragona", com a periodista, en el seu dia em vaig entrevistar amb especialistes del món medieval jueu. Però em vaig adonar que a Catalunya en particular i que a Espanya en general, aquesta cultura s'havia reduït a l'oblit. Amnèsia general. Vaig buscar l'escassa bibliografia que hi ha sobre els jueus de Tarragona i vaig trobar els llibres d'una autoritat mundial en el tema i que jo cito en el meu text: l'admirat professor Yom Tov Assis de la Universitat Hebrea. Doncs bé, a Jerusalem vaig tenir l'honor de conèixer-lo i compartir la vetllada de la presentació amb ell i escoltar la seva magnífica conferència, que va impartir a propòsit. Fa goig sentir com parlen en hebreu de Tarragona, la ciutat on visc, de Santa Coloma de Queralt, la vila on vaig néixer, així com de Tortosa, Falset, Valls, l’Aleixar etc.
La vetllada va ser un magnífic gest que va venir de part de Jose Bendor, president de Tarbut Jerusalem i la seva muller Denise, amb els quals vam compartir el passat estiu un singular i emotiu trajecte en vaixell -des de Tarragona a Barcelona- per commemorar el periple dels jueus de Tarragona el 1492.Al Sefarad del segle XXI, els jueus encara són poc més que pedres de museu o llegendes del passat. Però, mentre redactava el text, a través d'una amiga meva, Maria Mercè Martorell, vaig tenir la sort de conèixer a jueus de debò que es van interessar a revisar el meu escrit. Van ser Aaron Azaguri, Dominique Tomasov i David Stoleru. Amb les seves indicacions no vaig incórrer en els tòpics per desconeixement del judaisme. Per la seva iniciativa el volum està traduït a l'hebreu. Va ser gràcies al llibre que vaig conèixer a Mario Sabán i connectar amb Tarbut Sefarad.
Durant gairebé 500 anys a la península no hi va haver jueus. La tasca dels reis Catòlics i de la santa Inquisició va ser tan implacable que fins fa relativament poc era més fàcil veure un elefant rosa volant que un jueu en persona. Els primers jueus van tornar a Barcelona a principis del segle XX. Avui a Catalunya només hi haurà uns tres o quatre mil jueus per a una població de 7 milions d'habitants. Amb "Shalom Tarragona" pretenc rescatar el passat jueu de la meva ciutat i les seves comarques amb la curiositat del periodista, la història d'una tragèdia que va marcar la Catalunya medieval i l'inici de la decadència econòmica i cultural del nostre país.
Les esplèndides imatges del meu amic i fotògraf Pep Escoda, són un plus afegit a una edició de luxe d'Arola Editors. El Pep capta amb tendresa la dimensió humana d'un drama col.lectiu del qual no podem ser aliens per a més temps, la desolació i l'absència d'aquells que es van veure obligats a marxar. "Shalom Tarragona", és un llibre de divulgació per al gran públic. No vol pontificar res, llevat d’obrir el camí de la recuperació d'un llegat important.
De nou a Tarragona, deixo enrere una grata experiència i als meus amics d'Israel, on per a res m'he sentit estranger gràcies a la seva calorosa acollida. Però espero poder abraçar-los de nou, potser com se sol dir "l'any vinent a Jerusalem".


Francesc Valls-Calçada

dimecres, 1 de desembre del 2010

LA PRINCESA DE JADE

La Princesa de Jade és el secret més ben guardat de Coia Valls

Us imagineu que hi hagués un sistema que ens permetés viatjar en el temps? La ciència explora la viabilitat tècnica i teòrica i totes les paradoxes associades en aquesta mena de viatges. Però, avui per avui, només ho podem fer a través de la ficció històrica.

Coia Valls, amb “La Princesa de Jade”, insinua al lector perspicaç un fascinant periple que ens transporta al segle VI de la nostra era. Es tracta d’ una atrevida proposta, atès que tendim a considerar el món en termes eurocèntrics i encara avui l’orient ens resulta captivador pels seus misteris, imagineu si a més retrocedim al passat remot per traspassar els límits establerts de la doble frontera de l’espai i del temps.

El fet de ser una excel·lent narradora i no un historiadora acadèmica qui ens endinsa en el viatge, és un plus afegit. L’escriptora observa la història amb uns altres ulls perquè una novel·la –tot i estar impecablement ben documentada com “La Princesa de Jade”- no ha de ser mai un documental, ni un assaig crític, ni un volum d’historiografia. Tot i ser plausible no ha de ser necessariament certa. El narrador i l’ historiador es mouen forçosament en dimensions diverses però complementàries.

Acompanyats de Coia Valls retrocedim 1500 anys enrere i ens trobem amb un panorama esplèndidament retratat per l’autora. Som a Constantinable dècades després de la caiguda de Roma que va tenir lloc a finals del segle V, el què resta de l’Imperi a la part oriental començarà a ampliar-se sota el comandament de l’emperador Justinià. Aquest és el rerefons, o si ho voleu la macro història real; el mèrit de Coia Valls és afegir-hi una trama de microhistòria de ficció totalment creïble que atrapa al lector amb una bona dosi d’aventures, secrets, misteris i passions que subjuguen els personatges escollits per Justinià. Aquest vol descobrir – a instàncies de la seva capriciosa i bella esposa Teodora- el secret més ben guardat del món antic. Xenos, un teixidor de Corint i el seu fill Úrian, un parell de monjos nestorians junt amb d’altres companys iniciaran a l’any 551 una expedició al món desconegut i perillós, que uns segles més tard hom coneixerà com la ruta de la seda. Un lloc on s’hi va però no sempre hi ha retorn.

El periple per terres estranyes en duu als llocs insòlits on la gent viu en coves sota terra, patim tempestes d’arena, muntem camells bactrians, tractem amb personatges foscos, passegem per Samarcanda, admirem les muntanyes del Pamir, ens enamorem, plorem els morts, filosofem, lluitem i ens admirem de les gestes que pateixen els nostres companys de viatge. Ja que certament, si ens deixem endur formem part de l’expedició.

El viatge, potser és una metàfora de l’existència i com tot bona novel·la admet diversos substrats de lectura. Mentre que l’acció sembla masculina, la femeninat és omnipresent amb les tres dones que formen part de la motivació argumental. Un triangle sense el qual l’acció és impossible: Teodora, antiga meuca entronitzada en figura imperial, Najaah una noia nòmada i la princesa Yu, de la dinastia Liang. Acció i motivació que configuren les tres dones per precipitar els fets que es narren a “La Princesa de Jade” .

El repte de Coia Valls, no era gens fàcil i el risc de caure en els paranys de la llarga travessia del desert de la pàgines en blanc era extremament alt; sortosament, com els seus personatges en el desert del Taklamakan se'n surt molt bé. Té perícia narrativa i domini del llenguatge, equilibri en el tempo, els sentiments, la descripció dels paisatges, posa les proporcions justes i necessàries per mantenir l’ interès i seduir-nos fins al final amb una gran novel·la que ha merescut el Premi Nèstor Lujan de Novel·la Històrica, 2010.


FVC

dimarts, 23 de novembre del 2010

Tardor literària amb "LLUNA BLAVA "


Recital poètic i musical


Amb Xavier Pié (saxo soprano), Francesc Valls-Calçada (veu) i Ignasi González (contrabaix). Amb la col·laboració de Pau Gavaldà.


El recital Lluna blava neix a partir del llibre disc que porta el mateix títol on música, paraula i imatge formen part d’una sola voluntat descriptiva indestriable. Lluna blava vol reivindicar l’astre nocturn per fer les paus amb nosaltres mateixos i propiciar que la lluna sigui —tant de bo— com un bàlsam que ens reconciliï amb l’essència del que som dins de l’eternitat i de l’univers infinit. La petita bellesa d’una papallona o el discret plaer d’una tassa de cafè amb llet dins de la immensitat del cosmos, la inquietud del pas del temps i les emocions també mereixen la revolució de la paraula, de la imatge i de la música.


Lluna Blava és un llibre/ disc publicat per Arola Editors amb poemes de Francesc Valls-Calçada, música original de Xavier Pié i il·lustracions de Richard Withe. El vídeoclip és d' Andrea Eidenhammer.

DIVENDRES 26 de Novembre a les 20 h.

Entrada lliure


Organitza: Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona

Col·labora: Cooperativa Obrera Tarraconense

divendres, 12 de novembre del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.



Maria Mercè Marçal (1952-1998)

dimecres, 3 de novembre del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA



LA TARDOR


Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
El sol camina lent vers la muntanya
i puja i puja
i a cada pas reposa.

Com s’ha marcit el món!
Sobre cordes tensades amb fatiga toca

el vent la seva cançó.
L’esperança volà—
el vent se li’n queixa.

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
Fruita de l’arbre,
tremoles, caus?
Quin secret va ensenyar-te
la nit
que una glaçada esgarrifança cobreix
la teva galta, la galta purpúria?—

És que estàs muda, no respons?
Qui parla encara?—

Aquesta és la tardor:—que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!—
«Jo sóc bella»
—l’estrella de camp parla així—,
«però m’estimo els homes,
i els homes consolo—
els cal encara veure flors,
s’inclinen cap a mi,
i ai las, em trenquen.
En els seus ulls aleshores
esplendeix el record,
el record d’una cosa més bella que no jo:
—ho veig, ho veig—i és així com moro».

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!

FRIEDRICH W. NIETZSCHE

Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.

dijous, 28 d’octubre del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


LA CASA DE MI PADRE
Gabriel Aresti, 1963


Defenderé
la casa de mi padre.
Contra los lobos,
contra la sequía,
contra la usura,
contra la justicia,
defenderé
la casa
de mi padre.
Perderé
los ganados,
los huertos,
los pinares;
perderé
los intereses,
las rentas,
los dividendos,
pero defenderé la casa de mi padre.
Me quitarán las armas
y con las manos defenderé
la casa de mi padre;
me cortarán las manos
y con los brazos defenderé
la casa de mi padre;
me dejarán
sin brazos,
sin hombros
y sin pechos,
y con el alma defenderé
la casa de mi padre.
Me moriré,
se perderá mi alma,
se perderá mi prole,
pero la casa de mi padre
seguirá
en pie.


Traducció: Gabriel Aresti

dimarts, 19 d’octubre del 2010

LA RELÍQUIA


Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Joan Alcover


http://www.youtube.com/watch?v=FMrbg4Y9CBg

dimecres, 13 d’octubre del 2010

LLUNA BLAVA A SANTA COLOMA DE QUERALT


Recital poètic i musical

Xavier Pié ...................... saxo soprano
Ignasi González ............... contrabaix
Pau Gavalda.................. artista invitat

Dissabte 16 d'octubre a les 22.00 h

Sala gran del Castell
Santa Coloma de Queralt
Lluna Blava és un llibre/ disc publicat per Arola Editors amb poemes de Francesc Valls-Calçada, música original de Xavier Pié i il·lustracions de Richard Withe. El vídeoclip és d' Andrea Eidenhammer.

dijous, 7 d’octubre del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


FRINE


Ah! si pogués acaronar
la teva pell nua,
fer de vent nocturn
i fer de lluna
quant surts del bany.
Seria feliç
si pogués recolzar-me
a la finestra,
com els vells
desvergonyits que et jutgen
i veuen passar els dies,
plens de malesa i espines,
des de la finestra de l’Hotel.
Ah! si pogués apagar
les pampallugues
del cartell de neó
modelar el teu cos
com Praxíteles,
l’escultor
i dormir per sempre !
Quina pau
si pogués aturar
els ascensors de la nit
pujant i davallant
la mala consciència.
Tant debò sabés
ressuscitar les erugues
i els corcs del llit.
Assassinar la memòria.
Ah! si pogués haver-te
sense dir el teu nom,
estimar-te sense cometre
un crim abjecte.
Frine,
gaudir-te i venerar-te:
refer per tu les muralles
de Tebes.
Ah! si pogués tenir-te
sense pagar el preu
del comiat
i endevinar la penombra
dels núvols incerts
en els teus ulls
d’hetera.
Si pogués abraçar-te
per sempre
sota el fulgor dels estels.
i dibuixar
a la sorra
de la duna més antiga
l’ombra dels Déus.

Francesc Valls-Calçada

dimecres, 22 de setembre del 2010

Cafè Bar Poetes

Jaume Vidal i Alcover

El cafè bar poetes, obert des dels anys 70 fins al 2002, va constituir un punt de referència cultural de la ciutat de Tarragona. Situat en un atzucac del carrer de Sant Llorenç en l’entramat laberíntic de la ciutat històrica, on avui hi ha ubicat el restaurant les Coques, va aconseguir la merescuda fama de ser un local amb carisma amb un ambient “progre” que convocava a la gent de les arts i de les lletres, ja fossin consagrats o diletants.
El poeta Jaume Vidal i Alcover i l’escriptora Maria Aurèlia Capmany foren els padrins putatius d’aquest bar polivalent, obra de la parella formada per l’artista plàstic Antoni Torrell i Quim Martin. Ells foren els creadors d’un local nocturn -amb una clara vocació d’il·luminar la grisor de la Tarragona d’aquells anys de la transició- que tant funcionava com a sala d’art, espai per a performances, presentació de llibres, etc.
Poetes va esdevenir la seu informal del grup literari “La Gent del Llamp” constituït principalment per alumnes, de la facultat de lletres, de Jaume Vidal i Alcover. La majoria futurs escriptors que s’iniciaven en el món de la creació literària com Magí Sunyer, Joan Cavaller, el prematurament desaparegut Lluís Savall, Odile Arqué, Lluís Figuerola, Josep Bargalló, Montse Palau i l’artista plàstic Anton Roca, entre d’altres.
No era estrany veure en la nit tarragonina a gent del teatre: els dramaturgs Josep Anton Codina i Guillem Jordi Graells, uns joveníssims Oriol Grau, Joan Pascual, Mercè Anglès que estudiaven a l’EMAD (Escola Municipal d’Art Dramàtic).

També els desapareguts Pere Anguera, Ovidi Montllor actor i cantant, els escriptors Terenci Moix i Xavier Romeu, el ceramista i escultor Martí Royo, etc.
Els anys no passen envà i l’ insomni d’algunes nits em conviden als records d’aquells gintònics (evaporats en la memòria) brindant amb tants "amics i derivats": Jordi Tortosa que acabava d’enregistrar un disc i havia actuat al Palau de la Música, Carles Pastrana que amb el devenir dels anys seria un pioner del vi del Priorat, Rosa Rossell, Victòria Gràs, Carles Castellote enverinats de teatre, Carles Figuerola projectant la revista Tzara... I la Sílvia, aquella noia que vaig conèixer a Poetes i que em va fer sentir una mena de pessigolles invisibles. Ves per on, seria la mare dels meus fills.

dijous, 9 de setembre del 2010

Farruquin el de Buseco


I
Amigu Pachu: el dumingu farán aiquí xuntu a Navia
Una de dous mil demonios. ¡Quién touvera bona panza!
Ye el benditu de San Pedro, ya la xente empechizada
Estoucina gachus, chiebres, que escuenden en impanadas.

Xa esfuechan cabras, xa ouvechas dende mediaus de simana;
Ponen chacones á muechu, chiegan pecheyus pur cargas;
Arroz. ¡Mal anu! Ya zúquiri sei que vien á manegadas;
Tópanse los bochus brancus cumu quien diz, á patadas.

Ya guliendu'l Samartín ¡Quiés que torne para casa!...
Alcete'l diablu por burru, deixar tal chapacanada.
Pur escudiechas de cheite ¿Qué cuemu ahí'nesa braña?
¿E suañas ou tas dispiertu? Antes que tal cousa faga

Nun quede machu na recua nin cabra chibre de sarna,
La vaca Moura s'enforque nin quede ouvecha na cuadra:
Párame tres fichus Pepa de la primera vintrada,
Ya nun nazga en ochu anus nin siquiera una tenrala.


Deixa que riviente desta cumu diz que morreu Marta,
Ya dispués sirá outru día, que Busecu nun se acaba...
Xa á Téifarus, ou me topu, ciega cada tufarada
De Andés, las Cortes, Piñera, Vichainclán, la Culurada.

Que queixera cien barrigas, ya de uchenta la carpanta,
Ya embutir en una tarde lu menus una cuitrala.
Adióus, Pachu; si nun morra desta qu'esperu panzada,
Prometu volver pur outra pa la Virxen de la Barca.

II

Xantóu Farrucu d'Antona na boda de la so hermana,
Seis garfechadas de fégadu ya dous ochas de cuachada;
De una tenrala lus bréfites, l'asadura ya las patas,
Tres andichas, dous muscancius... lus bochus brancus de Cangas.

¡Mal anu lus que comeu garbanzos, toucín ya fabas,
ya papas de arroz cun zúquiri! ¡Nuestras Siñora mi valga!
-Nun cuemas tanto, Farrucu, que estoupas cumu granada;
ya el dache que che das nun se ven tal inchentada.


Ya dispués, pa recalcar, tragou media manegada
De figus, ya remuchoulus cun aguardiente anisada.
Nastoncias deu nel payar cun tou'l cuerpo á la charga,
Ya empezóu á returcese ya berrar cumu una cabra.

Cruxíanche lus caniles cumu cruz una carraca;
Ya pur axina que ciega toda la xente espantada,
Nun diu tiempu á que i mitiesen de aceite dous garfechadas;
Que al xiringai la primera sin decir Xasús mi valga,

Turceu la nuca, tiróu tres ducenas de patadas,
Echóu lálma al bilu bilu, ya quedóu cumu una rana.
Ponxénunlu imbulubrau pa metelu na furaca,
Ya á pucu chegou sou primu cun merluza, de Chuarca;

Ya dixu: "¡Probe Farrucu! "sei que murreu de carpanta".
"Nun chego á tiempu á metete na barriga diez tachadas",

"Que sinón ¡álceme Xudas!" "Ainda nun la intrigaras..."
"Henche á guler chiculate, pur si quiciáis apestaña ... »

"Aunque ricelu que estandu cun la faragacha branca,
espurríu cumu un chebratu ya cun las manus cruciadas",
"Si Dious nun fai un milagru que tiemble toda la braña,
pa mióu cortu intendimientu el mióu Farrucu recacha."

III



Farruquín el de Busecu morrera d'una inchentada;
Farruquín del de Busecu que naide fondu i tupara.
Tantu i inchóu la barriga, que nun chi cabe nas andias;
Ya tous amasan en echa, cumu si fora de pastia.

Fui mester que lu mitiesen en una masera ancha
Que ponxenun en mi carru cun una churia amarrada.
Rezánunche padrenuestros ya risponsus pur el alma,
Cantánunche el gori-gori, vaciánunlu na furaca;

Ya, al dache la dispidida, dixuche Xuanín de Pacha:
"¡Adious, Farrucu, miu primu! ¡Adious, Farruquín del alma!
"¡Qué escudiechas de putaxe! ¡Qué chacones!, ¡qué tachadas!,
"Qué ochas de arroz cun zúquiri te chievas en esa panza"

"Ou tú punías lus güechus lus caniles encaxabas;
Ya fixisti más distroxu nus bochus ya nas fugazas!
"Que el osu fai nel maíz ya'l xabaril nas patacas.
Tou lu chebabas de afeitu, cumu quien siega á gadaña..."

"Güechus que ti vían ir cantandu pur estas brañas,
Ya güey ti ven espurríu mitidu nesa furaca!"
"¡Quién morrera cumu tú, cun la barriga bien farta,
Ou cumu el rucín del Reciu d'un inchente de cebada!"

Dixu, ya torceu el fucicu, esfregándulu na manga,
Dous chágrimas i rudanun de lus güechus á la barba;
Tres berridas de castrón sacóu del fondu del alma;
Cuntestánunche lus outrus, ya vulvénunse pa casa.


Poema anònim del Vaqueiros, gentilesa d'Eloina Fernandez

dimecres, 8 de setembre del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


Perquè l'entonis amb compassiu amor

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil.la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.


Salvador Espriu

dilluns, 30 d’agost del 2010

El pitjor insult


The Village people, el grup, sorgit en discoteques gais als EUA,  va ser creat a finals de la dècada dels 70.


Era l’estiu de l’any 1970, el Quim G. assegut en un dels pilars de la porta de ferro forjat del vell Cementiri Municipal del meu poble (santa Coloma de queralt) on anàvem a fumar, em va dir que a Amèrica hi havia partits polítics per a tot. “Fins i tot en hi ha un que defensa els drets del maricons” (sic).
Jo vaig fer ulls d’incrèdul, però al final hi va insistir tant, que m’ho vaig creure. Nosaltres vivíem en l’Espanya sotmesa a la dictadura franquista i tot que anhelàvem la democràcia, no l’havíem gaudit mai. Sentir parlar dels drets dels homosexuals era com si un peix sentís parlar d’àlgebra. El país era una mena de caserna-seminari-presó avorrit i gris, un espai fronterer entre la por i la tristesa de la gent més gran.
Érem uns xiquets de catorze o quinze anys, teníem els arbres curulls de cireres, les bicicletes i els somnis intactes. Les tardes, en el cementiri, elucubràvem sobre la vida i la mort, sobre Eros i Tanatos i també sobre el significat la llibertat en plena època de la repressió del tardo franquisme. No havíem vist mai una revista eròtica, d’aquelles que arribaven de França de contraban i que uns anys més tard el Robert F. compraria en un viatge d’estudis que vam fer a París (però sí unes fotos en blanc i negre molt picants, d’actrius cinematogràfiques que el pare del Quim, escriptor diletant i aficionat al setè art, guardava gelosament amagades en un racó d’un armari. Érem uns passerells i la vida ens reservava moltes sorpreses que mai havíem sospitat. Ser maricón, i empro deliberadament la terminologia de l’època, era la pitjor maledicció que et podia caure, el pitjor insult. La nostra formació catòlica i extremadament puritana i masclista, no admetia la possibilitat de relacions sexuals lliures entre persones del mateix sexe. Qualsevol noi una mica efeminat o diferent maldava per demostrar una masculinitat fora de tota sospita.


Tom of Finland és el pseudònim de liinternacionalment conegut artista finlandés Touko Laaksonen (Finlandia, 8 de maig de 1920 - † Helsinki, Finlandia, 7 de novembre de 1991), un dels més populars de les arts gràfiques homoeròtiques del segle XX.


diumenge, 22 d’agost del 2010

El poema de la setmana

Incastrati


Incastrati en un mecanismo

coinvolgente

non riflettiamo

mai abbastanza

sulla fortuna

che abbiamo,

su quello che siamo

già il solo fatto

di pensarlo

è un gran

passo in avanti.

Ma molti

scartano quest'idea,

forse per paura,

talvolta

perchè non ne hanno

il tempo materiale

per preoccuparsene.


Samuele Arba, "Riflessioni sul fardello che ci portiamo addosso" (2007)

dimarts, 17 d’agost del 2010

Catalans: Un mal negoci


Un mal negocio (article publicat a La Vanguardia)

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? ¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

David Garcia, publicat a La Vanguardia




* AQUEST ARTICLE MEREIX TOT EL RECOLÇAMENT DEL MÓN, EL FRARET MUT, US PROPOSA ESCRIURE CARTES AL DIRECTOR DE LA VANGUARDIA FELICITANT A DAVID GARCIA PEL SEU ESCRIT.


dimarts, 3 d’agost del 2010

La LLuna Blava a la Nou de Gaià


No us perdeu el Cicle "NITS AL CASTELL"LLUNA BLAVA Recital poètic i musical Dissabte 7 d'agost a les 22.00 h Castell de La Nou de Gaià (Tarragonès) Entrada lliure.

divendres, 30 de juliol del 2010

L'aigua parlava



"L’aigua té color, i el canvia segons el cel i l’humor del temps. L’aigua té totes les formes i contorns haguts en el món. L’aigua és del cel i de la terra, doncs ve dels núvols i creix sota les mines. L’aigua és dura en el gel però és tova en la neu. És un líquid en les fonts i un vapor en el firmament. És freda i calenta. És opaca i transparent i pot fins vèncer el foc. L’aigua és l’infinit en l’horitzó de la mar i el finit en la copa que atanses als llavis per beure. Ho és tot i no és res."

Francesc Valls Calçada, L’aigua parlava. Arola editors, Tarragona 2006

dimarts, 27 de juliol del 2010

BLUE MOON

Keressus
quan acluques els ulls
sents el fred intens de la terra
i l'aspre alè del vent
et parla a cau d'orella
des dels horitzons profunds
de solitud

FRANCESC VALLS-CALÇADA

diumenge, 25 de juliol del 2010

OH FORTUNA



Oh Fortuna,
com la lluna
d'estat variable,
sempre creixent
o decreixent;
oh vida detestable,
ara l'oprimeix
després en té cura
amb un joc, a la força de la ment
a la pobresa
al poder
dissol com un gel.


Sort, immensa
i buida
eres tu, roda inestable
mantenint-te malalta
la salut és vana
sempre es pot perdre;
coberta d'ombres
i de vels
també a mi em llueixes;
ara en el joc,
l'espasa nua
porto per la teva baixesa.


La sort de la salut
i de la virtut
ara m'és contrària;
condueix
i llastra
sempre compulsiva.


En aquesta hora,
sense demora,
lligueu-vos les cintes amb el cor,
perquè per la fortuna
fa caure al fort,
ploreu tots amb mi.

fragment Carmina Burana, traducció Miraculosa Miró


divendres, 23 de juliol del 2010

BLUE VELVET

She wore blue velvet
Bluer than velvet was the night
Softer than satin was the light

dimecres, 21 de juliol del 2010

MÉS BLAUS



Sabíeu què és un "nabiu"? Jo no, fins avui.

nabiu
1 m. [BOS] Fruit comestible de la nabinera, de la mida d’un petit pèsol, de color negre blavós i coronat per una mena de rivet.


I, sabeu com n'hi diuen en anglès? Doncs... "blueberry o huckleberry"

dilluns, 19 de juliol del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA



Salvatge cor


[XXVI]


No ho diria en va, perquè
hi ha el dolor, que és orgullós:
és només per al joiós
que la vida fa el seu ple.
Cal fer pura a tot o re
la jugada, com si ho fos:
qui no mori d'amorós,
l'amor no el prendrà a mercè.
Més que el pensament, profunds
són els ulls, si el pit ens brunz
del que han vist, amb glòria igual,
i estimem, Pare! aquest dolç
nostre regne terrenal
com uns prínceps entre molts.


CARLES RIBA

dimarts, 13 de juliol del 2010

POEMA DE LA SETMANA

LLIÇÓ DE COSES

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

I si ets poeta
t'embolicaràs
en petites coses,

cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

Marta Pessarrodona

dimarts, 8 de juny del 2010

POEMA DE LA SETMANA

Josep Maria de Sagarra
poemes satírics
(Heus-ne ací un petit tastet)

Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.


Pixo a l'abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.

dissabte, 1 de maig del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


El temps s'escola

Trova il Tempo...

Trova il tempo di pensare
Trova il tempo di pregare
Trova il tempo di ridere
È la fonte del potere
È il più grande potere sulla Terra
È la musica dell'anima.


Trova il tempo per giocare
Trova il tempo per amare ed essere amato
Trova il tempo di dare
È il segreto dell'eterna giovinezza
È il privilegio dato da Dio
La giornata è troppo corta per essere egoisti.


Trova il tempo di leggere
Trova il tempo di essere amico
Trova il tempo di lavorare
E' la fonte della saggezza
E' la strada della felicità
E' il prezzo del successo.

Trova il tempo di fare la carità
E' la chiave del Paradiso...


Trovata sul muro della Casa dei Bambini di Calcutta

No sóc un assassí


Llegeixo en un titular d’un diari de Tarragona que diu: “Set de cada deu dones moren a mans d’un familiar”. M’esfereeixo. Estadísticament la meva mare, la meva dona, la meva filla, les meves germanes, ties, i amigues, haurien d’estar quasi totes mortes !!
Vull pensar que és un titular fet amb més pressa que amb mala baba. El contingut especifica que es tracta de “violència masclista”.
¿Què diran els arqueòlegs, de la nostra civilització, si els hi cau a les mans desinformacions d’aquesta mena? Interpretaran que som bàrbars que matem tot el que es belluga? Que som simis cruels en evolució? El titular no és afortunat i deforma la realitat. Ens deixa com uns salvatges a l’alçada dels monstres més pèrfids.
És cert que no es pot frivolitzar un problema tant greu com alarmant, com la violència contra algunes -massa dones- per part dels mal tractadors; però ja estic cansat que el discurs establert ens posi subliminalment a tots dins del mateix sac.
No em considero masclista i no sóc un assassí. Però tampoc penso que tot el masclisme sigui necessàriament violent, encara que molts brètols amb testiculitis siguin uns perillosos criminals que han de ser perseguits i castigats. De la mateixa manera, no crec que totes les feministes em volguessin castrar, encara que en hi ha alguna que no dubtaria ni un moment en esmolar les eines i empaitar-me. Déu meu! No ho podria suportar. Però això és l’anècdota i no podem fer de les anècdotes la generalitat.
Hem de ser més ponderats. S’hauria de filar més prim amb els temes delicats. Hauria estat millor posar “violència de gènere”. Em sento agredit per aquest tipus de notícies que ho aboquen tot pel broc gros i que polaritzen innecessàriament la societat. I em sento agredit, perquè fa quatre dies una dona em va considerar masclista perquè m’agrada la cervesa i el Barça. No anem bé.

dilluns, 19 d’abril del 2010

EL VIDEO DE LA INDÈPENDENCIA

És divertit, el so tarda una mica ... però val la pena fer boca.

Francesc Valls-Calçada 2010

LLUNA BLAVA A LA CANONJA

Llibre + CD LLuna Blava, Arola Editors, 2010



Diuen que el diumenge a les 7 de la tarda és la pitjor hora de la setmana ... Serà veritat?
Per si voleu conjurar-la i fer alguna cosa diferent teniu una cita aquest diumenge 25 d'abril a les 19.00 h. Castell de Masricart, La Canonja

LLUNA BLAVA

Recital poètic i musical

Francesc Valls-Calçada......... veu
Xavier Pié................................saxo soprano
Ignasi González...................... contrabaix

dimecres, 14 d’abril del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA

Foto: Ramón Balcazar


Delejaré
els glaçons de Coca-Cola
l’esvalotador dringar de la joia
universal
de les catedrals de vidre
el riure
la gresca
la revetlla.
Veneraré
indecisos icebergs
la lluna misteriosa lliscant
entre dos cossos freds
entre ginebres
entre renecs
entre esperances.
I encara diré:
“Mireu les roselles
que tremolen al pas dels cavalls”.

Francesc Valls-Calçada, 2010

Del poemari "Àlbum d'oblits ((o la filera que ens mena vers el cingle)"

Cossetania Edicions

dilluns, 12 d’abril del 2010

Em dóna Pau

Saber que l’univers és infinit i que nosaltres només habitem la perifèria de l’espai ignot. Ser conscient que visc una micronèssima de segon d’una eternitat de milers de milions de segles i sentir que tan sols sóc una gota d’aigua en un vast oceà. Això, em tranquil·litza perquè des de la nostra dimensió humana tot és intranscendent.
No es pot negar la idea d'un “elefant rosa volant” perquè existeixen els conceptes, elefant, rosa i volar; negar la idea de Déu potser és afirmar la seva existència? ¿ ho és fins el punt que els fonamentalistes ateus acabin imposant allò que no volen? com una altra fe ?
Tanta importància té l'existència de Déu que uns es maten contra els altres?
Deixeu que Déu cregui en nosaltres, mentre nosaltres dubtem humanament.
Si Déu és el cosmos és impossible entendre’l, negar-lo o imposar-lo, perquè l’infint s’escapa a la mesura humana. I això em dóna pau. La pau que vull compartir.
Francesc Valls-Calçada, 2010

diumenge, 11 d’abril del 2010

Esmorzars de l'Ebre

Sempre que rebo un mail de Josep Ignasi Revés començo a salivar. I el mateix quan llegeixo un text seu: irremeiablement em passa allò dels gossos de Paulov. Ho reconec, té la virtut d’obrir-me la gana i de revelar-me contra la dictadura de les dietes imposada per les modes i el colesterol. Josep Ignasi Revés ens proposa reconèixer el territori i la seva gent des d’una perspectiva entre emocional i gastronòmica. Una feina que, plat a plat, serveix per construir la seva obra cada vegada més sòlida entre les lletres i la cuina.
Després dels "Esmorzars de Lleida", ara ens arriben els“Esmorzars de l’Ebre”. Aquest llibre és un viatge literari i gastronòmic. Els esmorzars de forquilla i ganivet, servits i degustats en establiments emblemàtics de les Terres de l’Ebre, que són el punt de partida o d’arribada d’una experiència molt més àmplia: el retrat del paisatge i la gent del Sud de Catalunya. Una lectura d'aquest Espinàs de cuina i cassoles segur que fa de bon pair. Tot plegat ven amanit amb un pròleg de l'inefable Andreu Carranza i cuinat per Edicions Salòria. Bon profit

dijous, 1 d’abril del 2010

ELS POEMES DE LA SETMANA (SANTA)

El Fraret Mut us ofereix quatre fragments lírics de Setmana Santa escollits per Jordi Llavina, escriptor, poeta, crític i periodista. El primer és un poema del llibre homònim d'Espriu. El segon, un fragment del text "Matí de Pasqua", del Quadern de la Selva, de Tomàs Garcés. El tercer, uns versos de Vincenzo Cardarelli (A la deriva, traducció de Miquel Desclot). I el quart, un poema de Rente ao dizer, d'Eugénio de Andrade.

Són primes volves
fonedisses, molt lentes.
A mig camí de l'aire
paren de caure.
La freda nit tremola
en la cremor dels ciris

Salvador Espriu


Ja és fora el divendres sant. Vestit blau i palmó. L'infant no canta, enguany. Una veu més plena ho fa per ell, el "dobla". Ell s'està dret a la cadira. Mentrestant les figures del drama giren i giren, tornen i fugen. Diríeu que són les mateixes, i quant de temps fa que me les miro? ¿He vist alçar-se, pedra a pedra, la torre de guaita que ara cau a bocins? Les figures giren, i passen, i tornen. Com en els vells rellotges opulents de Berna o de Venècia.

Tomàs Garcés


ABRIL

Quantes paraules lasses
em vénen a la ment
en aquest dia plugisser d'abril
que l'aire és com un núvol que es deixata
o una flor que s'esflora.
A dins un vel de pluja
tot estrena vestit.
La terra humida i cara
em desfibra i em puny.
Si els teus ulls són negrosos i enfangats
com un infern,
el meu dolor és fresc
com un torrent.

Vincenzo Cardarelli (traducció de Miquel Desclot)


EM ABRIL CANTAM

Em abril as crianças cantam
com a chuva.
Trepam os ramos matinais
das cerejeiras
e cantam à espera do sol.
Quando o sol demora
entram a cantar pelos olhos de deus.
À noite citilam

Eugénio de Andrade





dimarts, 30 de març del 2010

PER QUÈ? (19)


Per què Aena (dirigit des de Madrid), anuncia a l’aeroport del Prat que Barcelona que és la setena ciutat d’Europa (quan els estudis efectuats per l’Observatori de Barcelona Ajuntament i Cambra de comerç, 2008) situen a Barcelona en el cinquè lloc després d e Londres, Paris, Frankfurt i Brussel·les ?

Francesc Valls-Calçada

dissabte, 27 de març del 2010

Del Dia Internacional de la Poesia

Estimada Maria,

Abomino aquella gent que només parlen d’ells mateixos. Però avui, que els Déus de l’Olimp em perdonin, cometo el mateix pecat perquè sóc molt humà. Mortal entre els mortals.
El passat 19 de març vaig ser convidat a oferir un recital -amb motiu del dia Mundial de la Poesia- a la Biblioteca Pública de Tarragona i voldria agrair a tothom que va fer possible que aquella vetllada sortís rodona i fos un bon bàlsam per l’ego del poeta que sovint va tan necessitat...
Gràcies a Tothom: a l' Adam Manyé, poeta, escriptor i director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, que va presentar l’acte , a la Institució de les Lletres Catalanes i Unescocat, al Servei Català de Trànsit, al Consorci per la Normalització Lingüística i als serveis territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, al Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, al personal de la Biblioteca Pública, al músic Conrad Setó i al públic, que tot i ser un divendres omplia la sala de gom a gom .

Un moment de la vetllada amb Conrad Setó a l'acordeó
La meva Helena de Troia

Una vista parcial de la Biblioteca

El públic
Amb Conrad Setó i Adam Manyé
Fotos: Hèctor Valls-Icart, 2010




divendres, 26 de març del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


VAIG DE NO-RES AQUEST VERS FENT


Vaig de no-res aquest vers fent:
no m'hi contemplo, ni altra gent,
no diu jovent, ni d'amor sent
el devessall.
Quan l'he trobat, jo era dorment
dalt d'un cavall.
No sé pas l'hora que em véu nat,
no sóc alegre ni entristat,
no sóc feréstec ni ensucrat.
En alta vall,
de nit vaig ser ben fetillat
damunt davall.
Potser dormia i no ho sabí,
si era despert, no ho coneguí.
Del cor, que un dol em migpartí,
resta un penjall.
Però no en servo, us ho puc dir,
cap esgarrall.
Temo morir, car sóc malalt.
Ho diuen tots i és el que em val.
Reclamo metge curial.
Mal agafall!
Si ell em guareix, serà com cal,
si no, brivall.
Tinc una amiga, sóc cortès.
Mai no la viu ni m'ha fet res
que em doni goig o em sigui pes.
No n'he treball
car cap normand hi ha ni francès
pel meu fogall.
Mai no la viu, i l'amo fort.
No m'ha fet bé ni m'ha fet tort;
quan no la veig, visc en deport.
Em jugo un gall
que altres més belles dins el cor
em fan estrall.

Guilhèm VII de Peitieu

Francesc Valls-Calçada 2010

dijous, 25 de març del 2010

PER QUÈ? (18)


Per què els catalans som els únics que hem de pagar el 17% d’impost de successió i ens em d’embargar per poder heretar el que justament ens correspon per herència. I a damunt ens diuen insolidaris.

Francesc Valls-Calçada

divendres, 19 de març del 2010

PER QUÈ? (17)


Per què hi ha autonomies que la seguretat social cobreix el dentista i quan tenen un greu problema de cor o del que sigui envien els pacients a un centre hospitalari de prestigi a Barcelona i no paguen la diferència a Catalunya, i a damunt ens diuen insolidaris.

Francesc Valls-Calçada

dijous, 11 de març del 2010

La cara i la creu


Molt sovint, els savis nostrats elucubren si els catalans som o no som espanyols. I quina importància té això si totes les persones tenim nas a la cara ?

Però fins i tot, els estrangers noten diferències evidents en les dues maneres de ser d’ ambdues capitals, civilitzadament enfrontades. Això, més enllà del futbol del real Madrid i del Barça, o de la proclamació de Barcelona com a ciutat anti-taurina. Aquestes instantànies de dues manifestacions : l’antiavortista a Madrid i la proavortista de Barcelona capten un abisme entre Espanya i Catalunya. La cara i la creu. No sé si El Periódico ho va fer expressament, però la va clavar (tot i que no es pot generalitzar , com diuen en castellà en todas partes cuecen habas).

Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Francesc Valls-Calçada

dissabte, 6 de març del 2010

EL POEMA DE LA SETMANA

Per les tenebres
que els nostres cors enfosquen,
errants anàvem.
Si és veritat o somni,
es resoldrà aquest vespre.

Bé prou em deien
que una última sendera
seguir caldria;
però jo no em pensava
que avui o demà fóra.

Tan prest s'amaga
que la recança ens deixa
de contemplar-la.
Cims que oculten la lluna:
¡tant de bo us esvaníssiu!


traducció Joan Alegret

Francesc Valls Calçada 2010


divendres, 5 de març del 2010

Carta als infants de l'escola El Castell, d'Almoines

Estimats infants d'entre 5 i 9 anys de l'escola El Castell, d'Almoines (València). Recentment, els vostres mestres us van explicar un conte en què hi havia dos bàndols: els bons que són els palestins i els dolents que són els israelians, que com són tan dolents, els treuen el país als palestins i maten als seus nens.
Després d'explicar aquesta història, us van demanar que féssiu dibuixos i cartes que després van enviar a l'Ambaixada d'Israel a Espanya. En aquests dibuixos demanaveu als israelians que marxessin d'aquesta terra i deixessin de matar els nens palestins. I en les vostres cartes, els mestres us van fer posar coses com «Els jueus maten per diners» «deixeu el país per als palestins». «No us fa pena matar nadons?. «Aneu a un altre lloc on us acceptin» i van intentar que tots ens creguéssim que aquestes idees sortien de les vostres caparrons de pàrvul.
Encara sou molt petits per entendre la gravetat del que els vostres mestres han fet amb vosaltres. Espero que algun dia us adoneu i els denuncieu per això. Al cap i a la fi vosaltres sou les víctimes de tot aquest embolic i no teniu cap culpa de tenir uns mestres que ara mateix haurien de ser a la presó. Estimats infants, els vostres mestres us han manipulat. Us han utilitzat perquè sigueu la seva veu contra els jueus. Són uns desgraciats tan covards, que han aprofitat la vostra curtíssima edat per adoctrinar-vos al seu gust. No han volgut esperar que us fessiu grans i decidissiu per vosaltres mateixos què us sembla més o menys just. S'han limitat a explicar una sèrie de mentides perquè odieu als israelians tant com els odien ells. I probablement, encara que sigueu tan petits, ho han aconseguit. Estimats infants, mireu amb atenció aquestes fotos:


Tots aquests nens de les fotos eren israelians. A ells els hi hagués agradat tenir una infància alegre, bonica i feliç, com la que vosaltres teniu, però no van poder tenir-la. Sabeu per què? Doncs perquè van ser assassinats pels palestins. Sí, aquests que els vostres mestres us van dir que eren tan bons. Suposo que us preguntareu ¿I si els palestins són tan bons, com han pogut matar a aquests pobres nens israelians innocents? I la resposta és senzilla: perquè els palestins no són els bons. Ni tampoc necessàriament els dolents. I el mateix passa amb els israelians. En aquesta història, com en la vida en general, no es pot reduir tot a bons i dolents, perquè el que per un és bo, per a un altre pot ser dolent i viceversa.
Però això, és molt difícil de comprendre per a vosaltres encara. Per això és tan greu el que han fet els vostres mestres: aprofitar-se de la seva posició per inocular-vos la llavor de l'odi antisemita, aquest odi que del que ells estan contaminats fins a la médula i del que a ells ja ningú els podrà salvar mai. Estimats infants, espero que tingueu una infantesa feliç i alegre, allunyats de totes aquestes coses que no són per a vosaltres encara i en les que ningú no us hauria d'haver involucrat mai. Si us plau, quan us feu grans no sigueu mai com aquestes bestioles retorçades i fastigoses que són els vostres mestres.
-- Per Florencio Aurre a Defendiendo a Israel

dimarts, 2 de març del 2010

LA CABALÀ A LA UNIVERSITAT

L'Arbre de la Vida, és el nucli de l'anàlisi de la mística hebrea. Estudiant les seves diferents dimensions podem comprendre com s'ha creat el món i com funciona l'ésser humà. Més a prop de la ciència, que no pas de la ficció, els cabalistes medievals ja van descriure el models cosmològic de l’expansió de l’univers avançant-se a l’actual teoria del Big Bang, la càbala també ens parla del móns paral·lels que avui dia està demostrant la nanotecnologia.

A través dels temps, els rabins van ocultar certs coneixements que creien que calia preservar de les persones que no estaven prou preparades per assimilar-lo: les dones i els menors de quaranta anys. Des de la perspectiva del segle XXI això ha quedat desfasat.

El misticisme jueu és una de les més antigues tradicions espirituals i es basa en importants escrits com el Zohar, el Llibre del Esplendor i altres obres. En hebreu el mot càbala, pronunciat cabalà, significa rebre. La Cabalà és l’especulació filosòfica que t’ajuda a emprendre un camí interior amb tot el que has “rebut” i és l’estudi més profund i menys superficial de la Torà. Però com explicar això al gran públic? El procés per arribar a ser un cabalista no és fàcil i sol durar molts anys; requereix una maduresa espiritual a la qual s’hi arribarà a través de diferents estadis: curiositat primer, seguit d’una època més emocional, i encara l’adhesió posterior, la impotència, l’equilibri i, finalment, l’acceleració dels grans cabalistes. Al culminar el procés esotèric s’ obrirà la porta del secret i es revelarà una gran percepció de la veritat.

La cabalà al llarg dels segles s’ha escrit en molts idiomes, també en català amb Ramon Llull, Nahmànides i d’altres. Segons Harold Bloom en una entrevista que li van fer a La Vanguardia (23-5-2002): El gran estudiós israelià de la càbala Moshe Idel, principal successor de Gershom Scholem, ha rastrejat la influència en Llull del rabí i cabalista Ezra de Girona. Les "sefirot" cabalístiques catalanes van contribuir a estimular les "dignitats" lul·lianes, els atributs de la naturalesa divina. A la càbala catalana, la primera "sefirá", Keter o la corona, és també la causa última de tot ésser. Per al rabí i gran savi català Moses Ben Nahman (Nahmànides), Keter era una entitat increada, la causa de les altres "sefirot" o dignitats, segons el terme de Llull.

L’ignorant no és lliure, però potser és feliç. La Cabalà com camí de saviesa esdevé un procés dur perquè més coneixement implicarà més dolor i més llibertat. Potser la paradoxa de la felicitat és haver de suportar aquesta llibertat i aquest dolor des d’una perspectiva evolutiva i espiritual superior.
Malauradament, celebritats de Hollywood i les grans figures de l’espectacle, com Madona, contribueixen a frivolitzar una de les tradicions espirituals més antigues i serioses de la història de la cultura humana. Es fan cursets lleugers, es publiquen llibres d’autoajuda, o reportatges amb textos vacus i sovint sensacionalistes que no contribueixen a donar una imatge del que significa la cabalà .

Per sort, ara, el departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social, URV conjuntament amb l’ Associació Tarbut Tarragona i l’ITA (Associació d’Antropologia) organitzen un interessant curs de cabalà a la Universitat Rovira i Virgili, -que comença divendres 12 de març i finalitza el 7 de maig- on s’hi estudiaran diverses aspectes de la mística jueva, des dels nous desenvolupaments i les aportacions dels grans pensadors dels judaisme. El valor afegit al curs de és que l’impartirà el prestigiós doctor en filosofia Mario Sabán descendent dels jueus sefardites expulsats el 1492, extraordinari coneixedor de la Cabalà jueva, sobre la qual investiga actualment; és advocat per la Universitat de Buenos Aires i doctor en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid. Sabán és professor, escriptor, conferenciant i autor de nombrosos llibres, a més d’investigador dels orígens del cristianisme i les seves estretíssimes vinculacions amb el judaisme; a més, presideix l’associació cultural Tarbut-Sefarad, interessada en la difusió de la cultura i l’espiritualitat jueva a Espanya. Si voleu més informació: http://antropologia.urv.es/cabala.

Francesc Valls-Calçada