dilluns, 27 de juliol del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Madonna d'Eduard Munch


Qualsevol ho entendria,
és ben senzill i clar:
que no m’estimes gens
i que mai no ho faràs.
Per què així m’arrossego
cap a qui m’és estrany
i per què cada vespre
per tu he de resar?
Per què el company deixava
i el meu nen rinxolat,
la vila que m’estimo
i el meu país natal,
i, en ciutat estrangera,
vaig com captaire errant?
Oh quina joia sento
perquè et veuré aviat!




Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova

diumenge, 19 de juliol del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Tot és un immens buit

Tot és un immens buit,
recordar voldria tants noms
que ja no els retinc.


I la nit esdevé cada cop
més fosca, més misteriosa.


Amb l’encens espès de flors
Esfullades, de nines esventrades.
De retaules vivents;


de terribles imatges
de pobles vençuts, de cossos
llençats dins fosses comunes.


I voldria tenir el do de poder
aplacar-ne el dolor.


De cridar sense fre,
d’oblidar
tanta impotència.


Montserrat Abelló

dimecres, 15 de juliol del 2009

ADÉU, PAPA

Aquí, corrien els anys cinquanta...


Avui fa una setmana que es va morir el meu pare. Va ser un cop inesperat i fort. La meva pobra mare – gairebé cega - em va trucar a mitja tarda: “ Francesc, el pare no es mou “ em va dir amb veu tremolosa. Mentre anava a Santa Coloma vaig parlar lacònicament amb els meus germans pel mòbil: “el pare potser s’ha mort” i els pensaments corrien més ràpid que el cotxe. Desprès de 55 minuts de camions i caravanes en una carretera extremadament densa vaig arribar al poble.
En el darrer sospir els volcans de la nostàlgia retingueren el magma dels records.
Era una notícia sobtada, malgrat tenir 87 anys el meu pare encara conduïa, tenia el cap prou clar per seguir l’actualitat política, jugar a la borsa i ningú s’esperava aquest desenllaç. Feia poc havia anat a la revisió mèdica rutinària i el metge li va dir que estava sà com un roure.
En arribar a casa, la porta del jardí estava inusualment oberta. El meu pare encara restava assegut a la seva butaca preferida de la saleta, la tènue llum del cap tard retallava la seva silueta. Es veu que s’havia trobat malament perquè tenia una pastilla pel cor damunt de la tauleta i s’havia mig vestit per anar a urgències. Vaig abraçar amb emoció el seu cadàver glaçat i inert i li vaig cloure les parpelles.
Mica a mica, van arribar tots els meus germans. La meva mare estava desesperada. Una de les meves germanes mirava el catàleg dels fèretres... El pare era una carcassa d’un cos sense vida, com un cotxe o una bicicleta fora d’ús, però el seu hàlit ocupava tota la casa i ens posseïa. Ens abraçava. S'acomiadava. Semblava que havia de creuar d'un moment a l'altre la porta.
Per a mi, havia estat un home recte i dur quan jo era adolescent. No sempre va ser fàcil entendre’ns. Em va destinar a ser el seu successor a l'empresa familiar i no aprovava que jo volgués escriure. Per ell era perdre el temps, per a mi era respirar. Un bon dia l'Orfeó de Santa Coloma de Queralt va estrenar un himne amb una lletra meva; la música era del mestre Valentí Miserachs, va ser tot un honor que un poeta jovencell col·laborés amb un mestre tan reconegut. Aleshores el vaig commoure, la gent el felicitava i em va dir que comprenia les meves inquietuds per escriure. Ja no em va fer més crits quan trobava diccionaris de sinònims, escrits i llibres de tota mena damunt de la taula del despatx. Ell estava fet a la seva manera però, mica a mica , i també gràcies a la mare va cedir.
Fa més trenta anys, vaig escriure un poema que es titulava “Odio el meu pare” i encara que pel títol no ho sembla, crec que era un contradictori i rabiut poema d’amor filial. L’hauria de trobar però està extraviat en el pou dels anys perduts o en la memòria dels morts.
Ara, se’m fa estrany, però entenc moltes de les seves advertències que en els seu moment no vaig voler capir. I sento que ocupo una posició més avançada a la filera que ens mena al cingle... Tempus fugit.

diumenge, 12 de juliol del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA

Inventari de poble

el plusieurs ralons laveurs
JACQUES PRÉVERT

El batlle,
el cap de la Guardia Civil,
res capellans,
cinc regidors,
sis monges,
el president dels homes d'A.C.,
el president dels joves d' A.C.,
la presidenta de les dones d'A.C.,
la presidenta de les noies d' A.C.,
la presidenta de l' Associació dita de les Filles de Maria,
la presidenta de l'Associació dita del Rosari Perpetu,
el president del Centre Catòlic,
el president del Club d'Esports.
el president de la Societat de Pescadors,
un agutzil,
dos vigilants,
tres metges,
i algú més que hom anomena, també, forces vives.


Dotze carrers,
un pont,
dos cinemes,
cinc cafes,
una església,
una plaça major,
dues places menors,altrament dites placetes,
un passeig amb acàcies,
un edifici del segle XII
o bé del segle VI,
trenta-nou botigues,
una escola nacional,
una altra escola particular,
un col·legi per a nenes pobres,
sis fàbriques,
i tres-centes o quatre-centes cases indeterminades.


Un farmacèutic,
dos estudiants de medicina,
sis músics,
dos escombriaires
a l'ensems enterramorts,
cinc criatures que estudien el batxillerat,
cinc cambrers,
catorze xofers,
un que viu amb l'esquena dreta,
vint-i-dos oficinistes,
un altre qu viu amb l'esquena dreta,
dues-centes, o dues mil, nenes uniformades,
un impressor,
cent cinquanta paletes,
un poeta premiat,
dotze aficionats al teatre,
els propietaris, i famílies llurs, de les trenta-nou botigues,

dos-cents manyans,
catorze modistes,
sis barbers,
dotze perruqueres,
un repartidor de periòdics
al mateix temps cobrador de contribucionsi
cap d'empleats d'un dels cinemes,
un llibreter,
sis petits negociants,
dos ferrers,
encara potser un altre que viu amb l'esquena dreta,
i mil cinc-centes persones
repartides, força equitativament,
entre les sis fàbriques.


Dues sessions de cinema cada setmana,
quatre misses dominicals,
una audició de sardanes cada diumenge d'estiu,
cinc o sis processons l'any,
tres dies de festa major,
quatre inundacions anuals
gairebé sempre de poca categoria,
cent vint-i-cinc dies de pluja,
dos-cents quaranta dies sense pluja,
tres o quatre funcions de teatre,
uns exercicis espirituals,
innombrables tríduums, septenaris i novenes,
tres o quatre ofegats,
un mes de Maria,
un mes del Sagrat Cor,
dos-cents vuitanta dies de treball,
cinquanta casaments
-sis fets a corre-cuita-,
vint-i-un morts,
quaranta naixements,
cinquanta anys de lleials serveis a l'empresa,
setanta-dues motocicletes,
sis festes gremials,
quatre festes de barri,
divuit borratxeres
-algunes croniques-,
un periòdic de publicació mensual,
un servei d'automòbils municipalitzat,
sis setmanes de Quaresma,
cinc excursions a Montserrat
amb inevitables visites nocturnes a Barcelona,
vint-i-tantes radiacions de partits de futbol,
dues curses ciclistes,quatre festes anyals,
sis hotes diàries d'absoluta tranquil·litat,
trenta, o trenta mil, novel·les radiofòniques,
cinc adulteris comprovats-
i molts sense comprovar, evidentment-,
un chor parroquial,
una família de mala nota,
un intent d'orquestra no massa reeixit,
cinquanta noies promeses,
dues-cents noies sense promès
i que envegen, secretament, la sort de les altres, un assassinat cada vint-i-cinc o trenta anys, dotze automòbils particulars,
molts diumenges perduts, encara molts més dies de feina també perduts, algun temporal escadusser,
un augment sistematic de preus, sis families que van a viure a fora, malta gent que s'odia cordialment...
et plusieurs ratons laveurs...
MIQUEL MARTÍ POL

dimecres, 8 de juliol del 2009

ELOGI DEL PA AMB TOMÀQUET


En el meu llarg peregrinar pel bars d’aquest món he descobert una espècie en perill d’extinció: el pa amb tomàquet. L’alarma de perill s’encén quan arriba l’hora d’esmorzar.
L’altre dia vaig provar un mos que deshonra la tradició culinària de Catalunya, i em sap greu perquè els nostres visitants esperen que aquests senzill entrepà compleixi, com a mínim, les expectatives de la fama que ha adquirit al llarg dels anys
És un plat summament humil, de pagès, que va sorgir de la necessitat d’aprofitar el pa eixut i els tomàquets madurs en aquelles èpoques magres en que la imaginació contribuïa a l’economia domèstica. Va resultar un gran invent que es serveix amb forquilla i ganivet d’argent en els bons restaurants.
És molt fàcil d’elaborar però d’ençà que el món de l'hostaleria està en mans de nou vinguts poc avesats es fa difícil trobar un entrepà de categoria, decent.
Ahir en vaig provar un de vomitiu en un lloc massa cèntric i conegut, el nom del qual no vull recordar. Si fos l’autoritat pertinent els hi posaria una multa o els hi tancaria l‘establiment per atemptar contra el bon gust i la salut. El pa, un xiclet recent descongelat no matava per la qualitat; l’oli, brillava per la seva absència (encara sort a vegades hi posen un oli infecte que no el voldrien ni les màquines); el pernil portava massa estona a la nevera i havia agafat gust d‘iglú ; i el tomàquet?: de pot amb regust de rovell i escampat amb un pinzell només a la part interior de sota el llonguet. Vaja, un entrepà de post guerra nuclear que no te‘l donarien ni a l‘infern. Un sandvitx que resultava prohibitiu i semblava especial per fer passar les ganes de menjar.
El secret del bon pa amb tomàquet és la qualitat dels ingredients i el “carinyo” que li poses. Un bon pa, un bon tomàquet al punt, un bon oli d’oliva del Camp de Tarragona, un punt de sal i gana. Ah ! El pernil ibèric, el formatge de Maó, les anxoves de l'Escala, el fuet de Vic... també han de tenir la categoria adient. Potser torrat o no, amb all o sense, en llesca o en llonguet, però si els productes són de qualitat resulta hummmm... genial.
Ens preocupem per la salut del català però i la del pa amb tomàquet? No és una broma frívola. Crec que aquest menjar tant nostrat és la metàfora de com va el nostre país a nivell polític, cultural, lingüístic i social. Quan es tornin a trobar pa amb tomàquets de qualitat els nostres polítics hauran fet una bona feina i Catalunya estarà bé de salut. Davant d’aquest allau d’entrepans ortopèdics, petroquímics i globalitzadors del defecte vull trencar una llança pel bar El Candil, a la plaça de la Font de Tarragona. Això sí, no val a badar: a dos quarts d’onze ja no en queden, més val que el reserveu

dijous, 2 de juliol del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


A l’inrevés


Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.


"Les dones i els dies" Gabriel Ferrater