ESTIMAT GAIETÀ

Els Manuscrits de la mar Morta (Coves del Qumram) uns 800 rotlles d'origen jueu, escrits en hebreu i arameu pels essenis, foren trobats per un beduí en entre 1947 i 1956. La troballa va revolucionar el món perquè pot esdevenir un nou punt de partida per atansar-se les fonts teològiques de la tradició cristiana i il·luminar alguns aspectes de la cultura i la història hebrea. Els pergamins i els papirs ens demostren que abans del cristianisme, la tradició textual bíblica era molt diversa i suposen una pedra a la sabata d’alguns del teòlegs més conservadors. Tarbut Tarragona organitza una conferència , el 24 d’abril, per parlar d’aquest tema tant interessant i la pronuncia una personalitat de nivell internacional com és Adolfo Roitman, director i conservador del Santuari del Llibre de Jerusalem.
Tan aviat com hem començat a fer-ne la promoció adient, per un esdeveniment d’aquesta categoria, he rebut un anònim que atribueixo a la ignorància, sempre agosarada. I el considero un anònim perquè no sé qui és el tal Gaietà:
“L’únic que m’interessa dels Jueus – diu - es saber quant deixaran de matar a nens Palestins dia, rere dia, i no em diguis que es defensen, ja,ja,ja. El dia que feu alguna cosa a favor del respecte per la pau m'avises i per favor, no feu similituds amb el poble Català, nosaltres fa mots anys que som agredits i resistim però no matem a innocents.”

L’he contestat a cop calent perquè ja estic una mica tip de que es barregi el tocino amb la velocitat:
“No sé de què collons em parles. – li he dit - Ara bé, l'odi que em transmeten les teves paraules no és gaire sà i em puc sentir amenaçat, si realment ets pacifista ho hauries d'enfocar d'una altra manera. Per exemple, que jo no em sentís agredit per tu, una persona que no conec de res i que s'atreveix a violentar la meva intimitat amb paraules grolleres amb regust a xenofòbia, racisme, i fora de context. Només organitzem un acte cultural - important pels catòlics, els protestants, els jueus i els musulmans i fins i tot pels agnòstics per la transcendència d'uns descobriments arqueològics de primera magnitud.
Ho sento, però no em dedico a la política, ni a matar nens. Potser t'agradaria, per poder odiar-me una mica més, però no. Estic encontra des que envien els nens palestins a morir com a bombes suïcides i també dels generals dels exèrcits que envien els joves soldats al front. Aquí i a la Xina. I saps perquè? per què estic a favor de la humanitat. Apa, doncs, ja m'he despatxat.”
Ho sento pels amics del Fraret Mut si aquesta vegada he parlat de mi, del meu pacifisme, del meu sionisme i dels meus anònims.

EL POEMA DE LA SETMANA

Gustave Courbet The Woman in the Waves 1866

De la terra emano, crèdula, eterna,

sòlida, gravitant el pes que m'imanta

al sòl que trepitjo, que em recorda

que sóc humida per dins,

que la pluja m'envermelleix el moll

de la carn, que em traspassa amb puntes d'acer

mentre maldo per ser etèria, subtil.

Amb els ulls abasto el cel i el blau aeri

i amb el vers, encara crèdula, crec enlairar-me,

separar-me de mi, escindir-me,

recuperar la veu marcida pel temps

que pedrega sobre el meu cos

més sòlid, mes de terra.

Lurdes Malgrat

Terra fonda Cossetània Edicions, 2008 Col·lecció La gent del Llamp

EL FRANCOLÍ, UN CORRENT DE VIDA

Us proposo una mirada a la natura que tenim al nostre abast i que sovint no sabem percebre amb els nostres ulls domesticats per la permanent miopia de la civilitat. “El Francolí, un corrent de vida” és més que un llibre de divulgació. També esdevé una referència visual amb una poètica ancestral de la memòria col·lectiva dels tarragonins que perdura en mig de la selva d’asfalt, després de segles i mil·lennis que han vist imperis, pestes, revolucions, guerres i paus...
Malgrat la mirada crítica captada per l’objectiu precís del naturalista Txiqui Lopez aquest llibre és una sorpresa del present, una promesa del futur i un missatge del passat que conforma un cant a la natura. Un cos mal ferit per la llança del progrés però ple d’esperança. La fauna i la flora són la partitura necessària per escoltar la musica del silenci imprès en les seves pàgines.
En un entorn amenaçat per la mà de l’home, flueix el riu en mig de la natura, la lliure i la domesticada, la més salvatge i la més artificiosa. El volum aplega diversos vessants i riberes, actius i dèficits, històries i esdevenidors plausibles per un riu – a vegades dorment i d’altres massa impetuós - que des de temps immemorials ha esdevingut l’ànima d’un territori.
“El Francolí, un corrent de vida” és una intensa visió de la realitat que potser no es copsa a primera vista i que l’autor ens radiografia amb excel·lents fotografies i textos inèdits de Txiqui López. Aquest documentalista i divulgador del medi ambient a diversos mitjans de premsa/ràdio/televisió en mostra una nova dimensió del riu.
Amb aquesta obra Mediterrània-CIE, com a promotora de l'obra, se suma a la nova cultura de l'aigua i aposta fermament per donar a conèixer la unitat humana i física del Francolí. Qui coneix, respecta i gaudeix. Encara hi som a temps. Publicat per Silva Editors

BUSH NO BOMBARDEJAVA AMB SABATES

Al-Zaidi és el periodista que va llençar un parell de sabates al president George Bush, en el decurs d’una roda de premsa. Des de que va succeir aquest incident que està empresonat. Ara, després de ser jutjat, li han caigut tres anys de presó. El reporter va dir que Bush és un “gos” i que les sabates “són un petó de comiat” de les seves víctimes.
D’altra banda, a casa nostra, la justícia ha condemnat a vuit mesos de presó a Sergi Xavier Martín per l'agressió racista i cruel contra una menor equatoriana en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat, a l'octubre de 2007. Un fet lamentable que hem pogut veure perquè les càmeres ho van enregistrar.
Com són les coses!! Per pegar una noia indefensa et cau gairebé un embaràs entre reixes. Per estampar les sabates a les galtes d’un president, encara que de fet no el toquis: tres anys. Per ser un estadista mediocre sobre el qual pesen centenars de milers de vides perdudes a causa d’una guerra injusta (no hi havia armes de destrucció massiva) et posen medalles.
Potser les sabates són més letals que les bombes… però jo em pregunto – tal com estan les coses – que passarà amb la majoria de gent que no hem matat una mosca: ens caurà cadena perpetua? Ens pelaran directament? Aquestes tres condemnes inversament proporcionals em recorden allò de la Llei de la Selva. El més fort sempre hi guanya i com més grossa la fas, més poder tens. Tants anys d’evolució humana només han servit per sofisticar, amb una patina de civilitat, la brutal injustícia de sempre.

SLUMDOG MILLIONAIRE

Avui dia anar al cinema és com obrir un meló. Gairebé totes les pel·lícules de les sales comercials estan fetes amb el mateix patró i el mercantilisme impera per damunt de l’art. Però, de tant en tant, apareix un meló prou gustós i sorprenent com “Slumdog milionaire”, una producció de factura britànica que s'ha endut vuit Oscars, entre els quals hi ha la de millor film i millor director. Poca broma.
'Slumdog millionaire', és obra de Danny Boyle' i ens explica la història d'un "gos de claveguera", un jove i orfe d'un barri pobre de Bombai, que es presenta al concurs 'Quiere ser millonario?' que a casa nostra presentava l’inefable Carlos Sobera. És interessant veure com el decorat del plató i la música – el look del programa en definitiva - és idèntic arreu del món. Però l’afecte globalitzant que fa que arreu hi proliferin Mac Donald’s sense personalitat i d’altres barrabassades, es difumina quan surten els slums de Bombai, la seva misèria, els seus colors llampants i, per què no?, la poesia exòtica que desprèn un paisatge urbà i humà captivador. Diuen que a molts ciutadans hindús els ha ofès aquesta pel·lícula i la gran repercussió que ha tingut en l’opinió pública del món, perquè reflecteix la realitat social més cruenta dels nens orfes i abandonats de moltes ciutats indies que, com Bombai, tenen una bossa de pobresa massificada i suburbial.
Jamal, un noi humil, orfe i gairebé analfabet, es converteix en una estrella de masses quan participa en un concurs televisiu i va acumulant diners. Sorprenentment i malgrat ser un lumpen del tercer món, respon correctament totes les preguntes per un seguit d’atzars autobiogràfics, però abans d'aconseguir el gran premi final sospiten d’ell i la policia el deté per interrogar-lo, i no precisament amb guants de seda.
El film és una combinació perfecta d’acció, violència, aventura, amor i tendresa, tot acompanyat amb una insòlita potència visual. Com no podia ser d’una altra manera culmina amb una coreografia pròpia de Bollywood. El film ha obtingut també els premis al millor guió adaptat, millor música, millor edició, millor mescla de so, millor cançó i millor fotografia. En resum un bon meló que vull compartir amb tots vosaltres. Bon profit!

HOMENATGE A ERNESTO CARDENAL

Red Internacional de Escritores por la Tierra fa un homenatge a Ernesto Cardenal

Ara fa dos anys - gràcies als bons oficis de l'amic Àngel Juarez - vaig gaudir d'una experiència molt enriquidora a nivell personal, a Nicaragua, amb motiu del I Encuentro d'escritores por la tierra . D'allí en va sortir el Manifiesto de Solentiname i la RIET, Red de Escritores por la tierra que dia a dia va creixent.

Enguany es repeteix la trobada a Mèxic i lamento de tot cor no poder-hi assistir. És una cita molt important la que tenen La Fundació Mare Terra i el col•lectiu de la “Red Internacional de Escritores por la Tierra”: les jornades d’homenatge al poeta, sacerdot i humanista Ernesto Cardenal, que se celebrarà entre els dies 25 i 27 d'aquest mes a la Universitat Veracruzana amb assitència confirmada de personalitats de relleu com el premi nobel de literatura Gabriel García Márquez, l'escriptor Eduardo Galeano o Sílvio Rodriguez. Conjuntament amb aquesta universitat mexicana, la Fundació ha programat un seguit d’actes al voltant d'Ernesto Cardenal, per commemorar la seva qualitat humana amb la participació de figures de rellevància internacional. Hi assistirà el periodista, escriptor i premi Cervantes del 2007, Juan Gelman; la novel•lista mexicana Laura Esquivel (“Como agua para el chocolate”), o Paco Ignacio Taibo, autor d’una de les biografies més imparcials i completes del Che Guevara... entre d'altres. En el seu dia vaig traduir del català un poema meu El halcón que devora el hígado, que es va llegir en una vetllada poètica a Granada, Nicaragua i que més tard vaig enviar a la pàgina d' Escritores por la Tierra en solidaritat amb Ernesto Cardenal. L'amic Juan Carlos Ruiz en el seu llibre "El triunfo de la Palabra" sobre la vida i obra d'Ernesto Cardenal, que presentarà aquests dies a Veracruz, Mèxic, inclou el meu poema.

EL POEMA DE LA SETMANA

Amic, et citaré al cor d'una petxina...

Amic, et citaré al cor d'una petxina.

Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.

Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.

I dóna'm també

aquest dolç llangardaix que en duu follia

quan s'enfila per l'herba.

Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

Maria Mercè Marçal

"EL SILENCI" DE GASPAR HERNANDEZ

Tinc dues premisses: a, tot és possible i b, tot té un explicació científica. Per això la novel·la “El silenci” de Gaspar Hernandez, no em deixa indiferent. Sempre he pensat que un bon text ha de començar amb trempera i “El Silenci” arranca amb força i ens captiva ja des de la primera pàgina: Aquesta és la nit més inquietant, perquè estàs profundament adormida, sota els efectes d’un somnífer, i t’he de parlar fins que entri per la finestra la llum neta i clarejant de l’illa. Seràs la meva oient adormida. No hi ha perill que et despertis, el d’avui ha estat el primer somnífer que t’has pres mai, i per tant enraonaré en veu alta. Sí, procuraré que sigui la veu de la ràdio, alta i calmosa, però de moment et demano disculpes perquè estic nerviós. A mesura que avanci la nit espero estar a l’altura de les circumstàncies i aconseguir aquella veu amb què hauria de transmetre, em vas dir, una vibració especial. Em va semblar entendre que et referies a la vibració que deu fer la veu quan ens adrecen a les plantes –disculpa’m la comparança- i amb el temps creixen més esplendoroses. Aquesta setmana he sabut que un investigador del teu país assevera que les paraules modifiquen l’estructura molecular de l’aigua, o sigui, la nostra estructura molecular, atès que som bàsicament aigua, igual que les plantes. Tu creus que les paraules i les vibracions et poden curar, i jo ho respecto; però el teu metge es posaria les mans al cap si sabés que la seva pacient, malalta de càncer, vol intentar curar-se d’aquesta manera tan estrafolària, i en una nit. Doncs per fi ha arribat la nit, i la veu em tremola.
A vegades el poder de la paraula resulta malèfic i pervers. ¿Qui no ha patit algunes critiques, mentides i calumnies en aquest país tant donat a l’enveja?
La lectura de “El Silenci” ens evoca el poder curatiu de l’energia de certes persones i també ens serveix de teràpia, com la bona literatura. Un home parla amb una jove japonesa malalta de càncer, Umiken de nom, a la illa de Formentera, nua i sota els efectes d'un somnífer. La nostra exòtica protagonista imparteix classes de meditació, després d'haver viscut una experiència traumàtica en un monestir zen. Umiken creu en les propietats terapèutiques de la veu, i el narrador de la novel·la – potser l’alter ego de Gaspar Hernandez – ha de parlar durant la nit i l’albada mentre ella reposa en una mena de "sanació espiritual". A més de la influència de Tanisaki i Kawabata (“La casa de les belles dorments”), el nostre autor també té presents a dos dels seus escriptors favorits Osho i Krishnamurti. Gaspar Hernàndez és el director i presentador del programa de Catalunya Ràdio 'L'ofici de viure', fa de crític literari en diversos mitjans. “EL Silenci” és premi Josep Pla 2009.

EL POEMA DE LA SETMANA

Els amants

La carn vol carn (Ausias March)

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.


No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

ADOPCIONS: EL CODI CIVIL DE LA SENYORETA PEPIS

Vaig somniar que els legisladors intervenien en l’esfera privada d’una manera tant flagrant que et deien com s’havia d’agafar la pala de matar mosques o com s’havien de plegar els mitjons. La súper administració pensava per tots nosaltres i dictava normes de com i quan, i en quines circumstàncies les parelles podien fer l’amor.
Es va dictar un protocol de com s’havia d’amanir l’enciam: primer la sal, desprès l’oli i finalment el vinagre (l’oposició va fer una moció – que es va aprovar - homologant el vinagre de la terra amb el de Mòdena i permeten l’ús de la mostassa). El Codi Civil també regulava la manera de posar el rotllo de paper higiènic, com rostir el pollastre o explicar acudits.
Era un mal somni, però quan m’he despertat m’he hagut de pessigar dues vegades: avui el Parlament acaba de donar "llum verda" a la tramitació de la llei del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, que comporta modificacions substancials en el dret de família. Entre els aspectes innovadors d’una llei massa intervencionista – hauria de dir surrealista - hi ha l'obligació dels pares de fills adoptats de fer-los saber que ho són abans de complir els 12 anys. Una altra vegada el somni supera l’absurda realitat d’un país que vol semblar que està de conya.
Estic d’acord que els nens sàpiguen la veritat dels seus orígens i que es digui d’una manera acurada i, si convé, amb l’ajuda del psicòleg. Però el sentit comú l’han de tenir els pares atès que és un tema estrictament privat i ja se suposa que són prou grandets i responsables. Al pas que anem potser també ens diran, per llei, com hem de... respirar.

VESPELLA, ARTISTES, CALÇOTADES I GENT

El temps passa volant i s’escorre, com l’aigua per l’aigüera. La vida és tota una experiència que té quelcom de màgic i de viatge iniciàtic, per això el fet de viure és tant intens, patètic i meravellós. Diumenge va ser un dia d’aquests que val la pena guardar en la memòria intima i particular. I com que sovint explico coses d’altres, avui vull compartir les meves.
7 h. del matí. Sonava el despertador, havia de portar el meu fill a bàsquet. A les nou començava el partit a la Salle de Reus; l’Hèctor només va jugar un quart – estava lesionat – però a mi em queia una baba de pare que es va congelar en el terra glaçat del poliesportiu: Feia fred i els pares empraven els diaris per seure i escalfar el cul. Mai les notícies de la crisi mundial havien estat tan ben resguardades. I caram que bé que juga el meu fill quan vol !! Helena, no et posis gelosa. (Vam guanyar oeh oeh! oeeeeh!)
11 h. del matí. A la Parròquia de Sant Francesc de Tarragona hi havia l’enterrament del pare del pintor Josep Roselló. Allí hi vaig trobar l’amic Pep Escoda, fotògraf del meu –nostre - llibre Shalom Tarragona, el Richard White, el Pau Gavaldà i el Pere Joan Salas, artistes visuals de disciplines diverses amb els quals he col·laborat o col·laboro.
11:30 h. matí. Vaig fer el cafè amb ells abans d’anar a la calçotada a l’estudi dels artistes Lozano, pare i fill.
13.30 h. migdia. Vam arribar a Vespella del Gaià, un racó del Tarragonès – que podria passar per la Toscana – amb una petita caravana de cotxes (hi havia quelcom de pel·lícula italiana, on era Mastroniani?) i el sol es va dignar a sortir una estona pels esvorancs del cel. Els Lozano ens van rebre cordialment, ells al foc i la graella; elles, les “respectives”, Fina i Victòria fent d’amfitriones i mostrant-nos les obres d’art. L’hora de l’aperitiu a peu dret, amb converses paral·leles i transversals, teixint el dens silenci vegetal amb paraules dels humans tenia quelcom de pel·lícula de Wooddy Allen, o era el meravellós efecte dominical del vermut Izaguirre?
Els artistes Fèlix i Ismael Lozano es caracteritzen per innovar, combinar i reciclar materials i tècniques diverses. Investiguen l'ús de colors i totes les formulacions produint peces de gran riquesa cromàtica. La seva producció desprèn mediterranietat a dojo. Entre les seves exposicions més rellevants cal esmentar les realitzades en el Granero Art Gallery (Barcelona, 2003); la Gallery Nordhordland (Knarvik, Bergen, Noruega, 2005); la Galerie Vangoghol (Amsterdam, Holanda, 2005) i l'Hotel Tarraco (Tarragona, 2006), i d'altres. Les sorprenents escultures zooformes de ferro – reciclat de maquinària agrícola - escampades arreu del jardí i de l’estudi, ens van sorprendre en mig de la natura. Però aquell dia els Lozano feien un art efímer: Calçotada...hummm !!
17:00 h. tarda. Com sempre, la sobretaula va servir per intercanviar, aprendre i escoltar els amics: els germans White, Richard i el J.J, amb la Pili i la Cris, el Xavi i l’Elena, la Marina i la Neus, el Leonard i la Lina i la Sílvia (em va comprar fa anys i no m’ha tornat, perquè ha perdut el tiquet) sempre tan patidora que després no em volia deixar conduir !
19:00 h. vespre. Adèu als Lozano. Retorn a casa amb les carreteres plenes del diumenge. En fi, Ars longa, vita brevis.

LA TDT, UNA NOVA AMENAÇA

Quan arribi definitivament la TDT a casa nostra podrem veure molts canals. Però l'arribada d'aquesta tecnologia a les nostres llars, en lloc de fer que les principals televisions en català es vegin a tot el territori lingüístic farà que cada cop quedin més limitades: sense possibilitat d'anar més lluny de l'àmbit local. I molt menys de l’autonòmic.
La reciprocitat en la recepció de canals entre Catalunya i el País Valencià és impossible degut a una política segregacionista de la Generalitat de Sud. Mentre, a Catalunya del Nord tallen les televisions del Principat. Per si fos poc, els acords entre Catalunya i les Balears seran de mínims i de la Franja de Ponent, com sempre, no se n'ocupa ningú. No, no som minoria: ens minoritza un estat “democràticament” totalitari. Entre tots els catalanoparlants podríem tenir un mercat editorial i audiovisual prou fort, si no fos per aquesta política tant agressiva contra tot el que no és castellà. Però l’estratègia que s’aplica des de l’estat autoritari és Divide et vinces", la cèlebre frase de Juli César que significa "divideix i venceràs".
Hem de reaccionar ràpidament. En els propers mesos ens hi juguem molt. Necessitem un espai televisiu propi en català si no volem esdevenir una llengua residual. El Fraret Mut us avisa: la XARXA DE CONSUMIDORS AMB LLENGUA engega a una campanya, esperant la col·laboració de tots i totes. Podeu enviar una carta al ministre d'Indústria, Turisme i Comerç d'Espanya. Entreu a :
http://www.indexcat.cat/somdeumilions/campanya.htm