diumenge, 27 de novembre de 2011

"EL DOMADOR DE PUCES" a la revista Serra d'Or




TRIA PERSONAL per Xulio Ricardo Trigo


Francesc Valls-Calçada, El domador de puces, Tarragona, Arola Editors, 2011.

Com es pot ensinistrar una puça? L’espècie més utilitzada pels domadors, per dir-los d’alguna manera, era la diminuta puça comú o humana, la Pulex irritans. Per tal de domar a criatures tan minúscules, els domadors havien d’armar-se de paciència. En primer lloc, les puces devien perdre el costum de desplaçar-se a salts. Per aconseguir-ho, se les introduïa en unes caixetes amples amb sostres molt baixos. Impulsades pel seu instint natural, continuaven botant, fins a esllomar-se o acabar esgotades.
Conclosa la primera fase de l’ensinistrament, els domadors les lligaven amb fils molt prims a carrets, sínies i altres objectes de paper. Durant l’espectacle, les puces, que només volien fugir, arrossegaven la càrrega, disparaven diminuts canons o saltaven des d’un trampolí a una piscina -un got d’aigua-. Acabada la funció, el domador col·locava les obedients feres al seu braç per tal que xuclessin sang i recobressin les forces.
El circ tradicional es fonamenta en la il·lusió, en una imaginació desproveïda de referents visuals -pensem que el cinema o la fotografia es troben a les beceroles-, i aquesta il·lusió guanya encara la partida a la proesa física.
Potser cap altre document visual ha estat capaç de descriure millor aquella desaparició d’una manera d’entendre l’espectacle com la pel·lícula de Tod Browning La parada dels monstres, un cant de l’any 1932 al circ tradicional, no exempt de truculències.
És en aquest context que Francesc Valls-Calçada situa la seva novel·la El domador de puces. L’autor juga amb una sèrie d’elements ben propis del gènere, la capacitat d’abastar móns molt diversos li serveix per completar una novel·la complexa sobre el final de segle, sobre l’esperit que hi batega, gràcies a uns protagonistes excepcionals.
Però aquesta complexitat estructural i, per moments, moral, no impedeix que el lector gaudeixi de les aventures que ens proposa. Valls-Calçada introdueix prou elements, la recerca de l’anell de Salomó, la qüestió jueva, el triangle amorós, com perquè anem seguint amb atenció capítol rere capítol, sempre imbuïts d’una estranya sensació d’apocalipsi, tal i com es diu el circ on acaben passant els fets més rellevants de la novel·la.
Al Circ Apocalyptique, un escenari ambiciós per una història d’amor plena de passions subtils i, a la vegada, arrabassadores, es desenvolupa la història que se’ns proposa. Hi forma part el domador de puces, un ésser capaç de recórrer mig món a la recerca d’exemplars que puguin satisfer la seva ambició de portar més enllà el seu difícil ofici. També una ballarina experimentada en la vida i, molt aviat, en la intriga i el crim. I el nostre Picasso, que acaba completant el triangle.
Hi ha un espai important per a les passions a la novel·la, però també per a la intriga. L’anell de Salomó planarà per tota la història, així com una misteriosa societat secreta, l’Intra Tenebras, que ens durà per camins perillosos per a la integritat física dels protagonistes. I no hem d’oblidar un personatge molt aconseguit, el David Kennedy, un ésser que serveix d’excel·lent contrapunt.
Francesc Valls-Calçada no es deixa acovardir per la complexitat del seu argument, que fins i tot ens porta a l’edat mitjana o ens relata faules perquè arribem a entendre els significats més ocults.
El domador de puces és una història que ens farà passar grans moments i que ens deixarà bona cosa de curiositats a investigar pel nostre compte.

Xulio R. Trigo, per a la revista Serra d'Or, octubre 2011

dijous, 17 de novembre de 2011

EL DOMADOR DE PUCES en Mallorca


La noche era suave y cálida, el extraño otoño mallorquín. En el “Espai Illes”, en pleno “call” palmesano, nos reunimos un grupo selecto para asistir a la presentación de la última novela de Francesc Valls-Calçada, “El domador de puces”. Me tocó el honor de ejercer de presentador y, según los comentarios que pude pillar al final del acto, no lo hice del todo mal. Hay quien dice que Francesc Valls y un servidor somos almas gemelas: ya me gustaría -expliqué- ser capaz de escribir una novela tan apasionante y sugerente como la suya. Quería transmitir al público toda la magia de un relato capaz de trasladar al lector a escenarios tan sugerentes como Egipto, la Argentina opulenta y tumultuosa de la primera mitad del siglo XX, la Rusia zarista, el París bohemio o la Cataluña medieval. Intenté explicar el gran acierto de Francesc al ser capaz de mezclar épocas y personajes en una historia frenética que gira en torno al supuesto anillo del rey Salomón. Era lógico que me entusiasmase hablando de un libro que me gustó mucho porque contiene -y así lo expuse- las dos grandes pasiones de mi vida: la identidad judía y la literatura en catalán.
El auditorio parecía hecho a la medida del acto. Junto al conseller de Cultura -cuya presencia, inesperada, fue una grata sorpresa para todos- estaba el director del IEB, Tòfol Vidal. Y entre el público, una nutrida representación de miembros de la Comunidad Judía. Valls se sintió muy a gusto, y así lo expresó en su casi emocionada intervención. Tras los parlamentos oficiales, quedó flotando en la atmósfera de la sala la cuestión que yo había formulado para cerrar mi intervención: si “El domador de puces” es, como creo, una novela mejor que “El código Da Vinci”, ¿por qué no se ha traducido a veinte idiomas y distribuido por todo el mundo?
Era una buena pregunta, sobretodo si pensamos que fue planteada ante los responsables en Baleares de la promoción y apoyo de nuestros libros, los escritos en catalán. Era obvio que nadie podía improvisar una respuesta concreta, pero el tema quedó “colgado” en el ambiente. Algo así como un compromiso o una apuesta de trabajo.
La pregunta: si “El domador de puces” es una novela mejor que “El código Da Vinci”, ¿por qué no se ha traducido a veinte idiomas y distribuido por todo el mundo?

Miquel Segura

article publicat a la columna "El intruso" del diari "Ultima Hora"

dijous, 6 d’octubre de 2011

TALLER DE CREATIVITAT LITERÀRIA


amb Francesc Valls Calçada

Del 20 d’octubre al 15 de desembre de 2011

Taller destinat a persones amb inquietuds artístiques, que frueixin del plaer de la literatura ja sigui activa o passivament, escrivint o llegint, i vulguin aprofundir de forma lúdica en el concepte de “Creativitat” en la literatura.
La creació és la capacitat de produir a partir de la creativitat, bàsicament és l’acció de crear. Escriure “creativament” és molt més que emprar una acurada correcció ortogràfica i gramatical: és l’intent de captivar els lectors a través de les idees i les emocions. Aquest taller aborda aspectes fonamentals de la creativitat en la literatura (gènesi d’una idea, documentació, plasmació, l’experiència vital, el conflicte interior, o el ritme, entre d’altres).

Dies i horari: els dijous de 19 h a 21 h. (duració del curs 16 hores)
Lloc: Aula de lletres de la COT (Sala 12)
Preus Curs: 70 € 60 (socis)
Informació i inscripcions: del 3 al 18 d’octubre
Per tel: 977 211 148
Per la nostra web: www.cotarraconense.cat
Per correu: cot@cotarraconense.cat
A les nostres oficines de la Cooperativa Obrera Tarraconense: c. Fortuny 23, 1r pis (de dilluns a divendres de 18 h a 20 h)

dimecres, 21 de setembre de 2011

Israel, aïllat i a la deriva




EL futur d'Israel m'amoïna més que mai. L'ensorrament d'alguns pilars claus de la seguretat israeliana (la pau amb Egipte, l'estabilitat de Síria i les bones relacions amb Turquia i Jordània), sumat al fet que el govern actual és el més inepte diplomàticament i el més incompetent en estratègia de la història d'Israel, ha conduït el país a una situació molt perillosa.Per això, el govern dels EUA també està tip dels dirigents israelians i alhora és un ostatge de la seva ineptitud, ja que el poderós lobi pro israelià, ara que s'acosten les eleccions, pot fer que el govern dels EUA hagi de defensar Israel a l'ONU, tot i saber que Israel està aplicant una política equivocada tant per als seus propis interessos com per als dels Estats Units.Israel no és responsable del derrocament del president egipci Hosni Mubàrak, ni de la revolta a Síria, ni de la decisió de Turquia de buscar el lideratge regional maltractant descaradament Israel, ni de la fractura del moviment nacional palestí entre Gaza i Cisjordània; del que el primer ministre d'Israel, Bibi Netanyahu, és responsable és de no haver estat capaç d'encarar tots aquests fets protegint els interessos israelians a llarg termini.En efecte, Netanyahu té una estratègia: no fer res en relació amb Turquia o Palestina que comporti anar contra les seves bases, flexibilitzar la seva ideologia o enfrontar-se amb el seu soci de coalició, el ministre d'Afers Estrangers, Avigdor Lieberman, representant de l'extrema dreta. Tot això sense deixar de fer crides als EUA perquè facin aturar el programa nuclear iranià i treguin Israel de tots els embolics, assegurant-se que el president Barack Obama no pot demanar cap contrapartida (com ara aturar els assentaments israelians), mobilitzant els republicans al Congrés per lligar Obama de mans i peus, i animant els líders jueus a insinuar que Obama és hostil a Israel i està perdent el vot jueu. I, al mateix temps, ha aconseguit que el lobi pro israelià sigui contundent amb qualsevol membre de l'administració nord-americana o del Congrés (no només amb Obama) que gosi dir en veu alta que Bibi potser ha comès algunes equivocacions. Qui diu, doncs, que Netanyahu no té cap estratègia?"Anys d'esforços diplomàtics per aconseguir que Israel sigui un veí acceptat al Pròxim Orient se n'han anat en orris amb l'expulsió dels ambaixadors israelians d'Ankara i el Caire i l'evacuació urgent del personal diplomàtic d'Amman", ha escrit Aluf Benn, del diari israelià Haaretz . "La regió està refusant l'Estat jueu, que es reclou cada vegada rere uns murs fortificats, sota una direcció que refusa qualsevol mena de canvi, moviment o reforma. [...] Netanyahu ha mostrat una passivitat pertinaç davant dels canvis dràstics que experimenta la regió i ha permès als enemics prendre la iniciativa i establir l'ordre del dia".Què podria haver fet Israel? L'Autoritat Nacional Palestina, que en els últims cinc anys ha fet passos concrets en la creació de les institucions i les forces de seguretat d'un estat a Cisjordània (de manera que, per a Israel, la situació a la zona és més tranquil·la que mai), ha acabat dient: "El nostre procés de creació de l'Estat no ha fet que Israel aturi els assentaments o es comprometi a disgregar-los, per tant només estem col·laborant en l'ocupació israeliana. Dirigim-nos a l'ONU, fem que ens reconeguin com a estat amb les fronteres del 1967 i aturem Israel d'aquesta manera". En vista d'això, Israel hauria d'haver proposat el seu propi pla de pau o hauria d'haver utilitzat la diplomàcia per mirar d'arribar a un acord amb l'ONU que reafirmés el dret tant del poble palestí com del poble jueu a tenir un estat a la Palestina històrica i hauria d'haver reprès les negociacions.Netanyahu no ha fet res de tot això. Ara els EUA fan mans i mànigues per desactivar aquesta crisi, per no haver de vetar a l'ONU una resolució a favor de l'Estat palestí, cosa que podria ser desastrosa en el context d'un món àrab que avança cap a règims amb més participació popular.Pel que fa a Turquia, l'equip d'Obama i els juristes de Netanyahu han treballat incansablement en les últimes dues setmanes per resoldre la crisi causada per la mort, a mans de comandos israelians, de civils turcs integrants de la flotilla d'ajuda turca que el maig del 2010 intentava temeràriament arribar a Gaza. Turquia reclamava una disculpa. Segons un article exhaustiu del columnista israelià Nahum Barnea, del diari Yediot Aharonot , totes dues bandes haurien acordat que els israelians es disculparien, només per "errors operatius", i que els turcs acceptarien no fer cap reclamació legal. Però Bibi Netanyahu ha desautoritzat el seu equip i ha refusat el tracte, per orgull nacional i per por que Lieberman no ho faci servir contra ell. De manera que Turquia ha expulsat l'ambaixador israelià.Pel que fa a Egipte, l'estabilitat al país ha desaparegut i els futurs governs egipcis estaran sotmesos a una pressió popular més forta en relació amb Israel. Això, en part, és inevitable; tanmateix, ¿per què no posar en marxa una estratègia per minimitzar-ne els efectes, posant sobre la taula un veritable pla de pau?Comprenc molt bé el dilema estratègic d'Israel i no m'enganyo en relació amb els seus enemics; però actualment Israel està deixant tots els seus amics (i Obama n'és un) sense arguments per a la defensa. Israel pot posar-se tothom en contra o pot triar no rendir-se i suavitzar aquestes tensions amb una oferta de pau que sigui interpretable, per a qui s'ho miri honestament, com a seriosa i que redueixi l'aïllament israelià.Malauradament, Israel en l'actualitat no té el dirigent ni el gabinet adequat per a aquesta diplomàcia subtil. Només podem esperar que el poble israelià se n'adoni, abans que aquest govern enfonsi encara més Israel en l'aïllament internacional i hi arrossegui els EUA.












Thomas Friedman

dissabte, 4 de juny de 2011

Critica de "EL DOMADOR DE PUCES" a Mallorca





El Intruso

El domador de puces

No estoy viviendo una semana muy propicia a los transcendalismos. Por eso al recibir el libro de mi amigo y colega Francesc Valls-Calçada me sumergí impaciente en su lectura. Se trata, ya puedo afirmarlo de una excelente novela que, de contar con la adecuada promoción, podría convertirse en un best seller. Quizá deba rectificarme a mi mismo: El domador de puces no es una novela intrascendente. Narra una historia de aventuras en torno a un objeto mítico: el sello del rey Salomón. En principio una historia que cuenta con los ingredientes que el mercado exige para otorgar el tan deseado éxito: intriga, una sociedad secreta de obediencia católica y unos exóticos escenarios. Con todo no caben confusiones: Valls-Calçada, profundo conocedor del mundo judío, de donde él procede, no cae en los errores históricos o teológicos de Dan Brown, multimillonario escritor gracias a novelas menos documentadas que la que estoy comentando. Paradojas del mundo literario –mejor dicho de su marketing- y de la incapacidad de buenos creadores, como Valls-Calzada, de acceder a un mundo que les es permanentemente vetado.
El Domador de puces es una novela que se lee de un tirón, pese a que su estructura no es lineal y a la diversidad de sus personajes. La narración transcurre en cinco o seis tempos y se situa en escenarios tan dispares como la Barcelona de principios del XX, Buenos Aires, El Cairo, Amsterdam, San Petersburgo o la Catalunya de finales del siglo XIV, sacudida por las revueltas antijudías. Valls-Calçada, maneja con rigor los datos históricos sin renunciar a la fantasia ni a la ensoñación. Con un catalán rico i ágil evoca personajes y situaciones que cautivan al lector. Pero la obra es algo más que literatura de evasión. Los misterios de la Cábala, la sabiduría rabínica y muy especialmente, veinte siglos de persecución de los judíos por parte de los adoradores de un rabino de Galilea, discurren frente a los ojos del lector, que no es capaz de cerrar el libro. Mi amigo Francesc ha conseguido algo que no creía posible: una novel·la de aventuras adecuada a la moda actual que, sin embargo, no cae en las tonterías bobaliconas que hoy día llenan los estantes de nuestras librerías.



Miquel Segura


diari ÚLTIMA HORA

Mallorca, divendres 3 de juny