EL POEMA DE LA SETMANA

Glaçada negra (a Josep)

Hi ha un temps de branques despullades

i nostàlgies que gotegen

sobre les fulles vermelles de tardor

marcint als peus…

No pots brotar encara, altra vegada,

i la Senyora de l’ hivern

arriba en silenci i a poc a poc et cobreix

amb el seu somni.

Ets una estàtua sense vida,

no pots somriure a carícies del vent

i veus sempre més lluny

el verd que et va pintar.

Et miro i veig en tu altres glaçades negres,

altres braços impotents, parats,

mirades apagades

al voltant de la vida.

En fi, recordo la limfa que tens dintre:

un fluid calent, que pot desplaçar cubs de glaç negre

amb força misteriosa.

T’escalfa a poc a poc la sang i l’ànima,

nodreix fetus de fruits,

t’envaeix dolçament fins a l’abril…

Deixa’t dur per ella!

Sap on anar i quan.

Obre-li esquerdes

dins la ment adormida;

deixa-la entrar:

és més forta que tu;

sap la dansa del temps

i els passos dels planetes.

Què dic? Tu ets un arbre només,

tu saps de tu que acabarà l’hivern,

que nous rebrots trauran el cap dal glaç.

L’home, sovint, l’oblida.

Gisella Vacca des de Sardenya

... i si voleu veure el vídeo de la Gisella recitant el seu propi poema:http://www.facebook.com/video/video.php?comments&v=1247199832926

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/