VESPELLA, ARTISTES, CALÇOTADES I GENT

El temps passa volant i s’escorre, com l’aigua per l’aigüera. La vida és tota una experiència que té quelcom de màgic i de viatge iniciàtic, per això el fet de viure és tant intens, patètic i meravellós. Diumenge va ser un dia d’aquests que val la pena guardar en la memòria intima i particular. I com que sovint explico coses d’altres, avui vull compartir les meves.
7 h. del matí. Sonava el despertador, havia de portar el meu fill a bàsquet. A les nou començava el partit a la Salle de Reus; l’Hèctor només va jugar un quart – estava lesionat – però a mi em queia una baba de pare que es va congelar en el terra glaçat del poliesportiu: Feia fred i els pares empraven els diaris per seure i escalfar el cul. Mai les notícies de la crisi mundial havien estat tan ben resguardades. I caram que bé que juga el meu fill quan vol !! Helena, no et posis gelosa. (Vam guanyar oeh oeh! oeeeeh!)
11 h. del matí. A la Parròquia de Sant Francesc de Tarragona hi havia l’enterrament del pare del pintor Josep Roselló. Allí hi vaig trobar l’amic Pep Escoda, fotògraf del meu –nostre - llibre Shalom Tarragona, el Richard White, el Pau Gavaldà i el Pere Joan Salas, artistes visuals de disciplines diverses amb els quals he col·laborat o col·laboro.
11:30 h. matí. Vaig fer el cafè amb ells abans d’anar a la calçotada a l’estudi dels artistes Lozano, pare i fill.
13.30 h. migdia. Vam arribar a Vespella del Gaià, un racó del Tarragonès – que podria passar per la Toscana – amb una petita caravana de cotxes (hi havia quelcom de pel·lícula italiana, on era Mastroniani?) i el sol es va dignar a sortir una estona pels esvorancs del cel. Els Lozano ens van rebre cordialment, ells al foc i la graella; elles, les “respectives”, Fina i Victòria fent d’amfitriones i mostrant-nos les obres d’art. L’hora de l’aperitiu a peu dret, amb converses paral·leles i transversals, teixint el dens silenci vegetal amb paraules dels humans tenia quelcom de pel·lícula de Wooddy Allen, o era el meravellós efecte dominical del vermut Izaguirre?
Els artistes Fèlix i Ismael Lozano es caracteritzen per innovar, combinar i reciclar materials i tècniques diverses. Investiguen l'ús de colors i totes les formulacions produint peces de gran riquesa cromàtica. La seva producció desprèn mediterranietat a dojo. Entre les seves exposicions més rellevants cal esmentar les realitzades en el Granero Art Gallery (Barcelona, 2003); la Gallery Nordhordland (Knarvik, Bergen, Noruega, 2005); la Galerie Vangoghol (Amsterdam, Holanda, 2005) i l'Hotel Tarraco (Tarragona, 2006), i d'altres. Les sorprenents escultures zooformes de ferro – reciclat de maquinària agrícola - escampades arreu del jardí i de l’estudi, ens van sorprendre en mig de la natura. Però aquell dia els Lozano feien un art efímer: Calçotada...hummm !!
17:00 h. tarda. Com sempre, la sobretaula va servir per intercanviar, aprendre i escoltar els amics: els germans White, Richard i el J.J, amb la Pili i la Cris, el Xavi i l’Elena, la Marina i la Neus, el Leonard i la Lina i la Sílvia (em va comprar fa anys i no m’ha tornat, perquè ha perdut el tiquet) sempre tan patidora que després no em volia deixar conduir !
19:00 h. vespre. Adèu als Lozano. Retorn a casa amb les carreteres plenes del diumenge. En fi, Ars longa, vita brevis.