A PROPÒSIT D'HARVEY MILK

Estimada Maria,

Que m’eduquessin en un internat religiós – on hi havia el pare SX, un clergue pedòfil del qual me’n vaig escapar pels pèls; i el fet que m’agradessin molt les nenes, no em va posar el camí fàcil per entendre que les diverses opcions sexuals entre adults – si hi ha respecte, consentiment i llibertat - poden ser lícites.

A més, durant la llarga nit franquista tot era pecat: ens ho inculcaven en els nostres castos cervellets, com qui marca un xai amb ferro candent.

Confesso que sempre he tingut cert èxit entre els gais, una circumstància que no he sabut aprofitar prou perquè no em crida gens aquesta vessant eròtica festiva. Sóc home àvid de pits i cuixes, de veus tendres i femenines a cau d’orella. Sense tenir res en contra de ningú, admiro les dones com tu. Ves per on.

Ja fa molts anys, quan jo era un jovencell que volia ser escriptor, em va convidar a sopar X, un poeta consagrat per fer una lectura d’uns escrits meus. Com que ja hi havia anat altres vegades, a casa seva, i sempre estava ple d’alumnes seus de la universitat o de dramaturgs i novel·listes reconeguts, em va estranyar molt que no hi hagués ningú.

T’estalviaré els detalls, però la vetllada va resultar sorprenent. El poeta madur – rondava la seixantena - es va voler aprofitar de mi i gairebé em va forçar a fer-li un petó a la boca. El vaig rebutjar. Aleshores va ser dur amb mi i va pronunciar una frase lapidària que recordaré per sempre més: “Si no ets audaç no faràs mai res en el món de la literatura” i encara va afegir noms i cognoms d’autors i actors que s’ho havien muntat molt bé... No vaig creure en la seva profecia però treballo, com Kafka, de funcionari escrividor en una institució kafkiana i malgrat tot faig d’escriptor contra els elements.

Maria, tot aquest prefaci és per parlar-te d’una gran pel·lícula feta de les engrunes de la història real d’un polític gai: “Mi nombre es Harvey Milk". Ell va ser el primer home manifestament gai que va arribar a un càrrec públic obrint una finestra d’esperança no només per la comunitat homosexual, sinó per la defensa dels drets civils dels Estats Units.

Amb 40 anys va canviar la seva vida acomodada d’agent de borsa sortint de l’armari. Es va traslladar a San Francisco i amb la seva parella Scott Smith va obrir un petit negoci: Castro Camera, una botiga situada en un barri treballador que esdevindria un punt de referència pels gais.

Mica a mica, va es convertir en un dels líders dels setanta lluitant per la igualtat de drets i oportunitats de la seva gent, però aliant-se amb el sindicat de camioners, els negres, les dones, etc. Gràcies a l’amor que sentia per San Francisco va obtenir el recolzament de joves i vells, heteros i homosexuals en uns temps en la que els prejudicis i la violència contra els gais i lesbianes estaven a l’ordre del dia.

El director Gus Van Sant no ens deixa indiferents, amb una bona pel·lícula, seriosa, interessant i amb fonament per a ser tinguda en compte a l’hora de ser guardonada pels Oscars.

Els anys del tram final de la vida de Harvey Milk van ser tant densos que amb prou feines es poden mostrar en un parell d’hores sense que l’espectador es senti un pèl atabalat per l’entramat polític i social. Sean Penn fa un treball formidable digne d’un Oscar en el paper de Harvey Milk, però la resta de personatges no es queden pas curts.

Maria, vaig sortir del cinema amb un bon gust de boca perquè la peli em va omplir i a més vaig constatar íntimament, que malgrat els meus possibles prejudicis i experiències desafortunades no sóc homòfob i que des d'ara sóc un admirador de la figura d'Harvey Milk.

Això, tot i que a la televisió algunes series que fan apologia de l’homosexualitat, amb un gust més que dubtós, m’han fet creure el contrari. Serà que no ho fan bé i que són uns sapastres? O pot ser que en el fons sigui una conxorxa contra gais i lesbianes?