JA NO ES POT DIR "MORO"

Estimada Maria,

De sobte algunes paraules van mudar de sentit i ja no es podien pronunciar sense ferir a ningú. Em vaig llevar entresuat i amb mal de cap, res que no es curés amb una aspirina... però estava esporuguit i el somni havia sigut tant estrany que em semblava realitat. Em vaig pessigar per veure si estava despert.

Era terrible, ja no podia pronunciar “moro” sense sentir-me un dissident. Després de milers d’anys, sense que ningú hi parés esment, aquella paraula esdevenia un insult. “Moro” havia s’havia esborrat del diccionari com per art de màgia. Els diccionaris decents no porten paraules grolleres i el meu era un diccionari modèlic. Entre els mots “mornat” i “morònids” i havia l’espai en blanc equivalent a una dotzena de línies.

Per ordre del govern s’havien d’emprar mots alternatius com magribí, marroquí, o nord africà. “Moro” era políticament incorrecte, molt destructiu, brut, altament insultant, una veritable canallada, un mot abjecte. Qui el pronunciava podia anar de pet a la presó.

De petit, ens ensenyaven que a l’Edat Mitjana els moros esdevingueren una cultura avançada i culta que tenien jardins i fonts perfumades, que dominaven l’àlgebra i la filosofia... i el professor pronunciava la paraula “moro” gairebé amb veneració. Però ara dir “moro” era un ultratge.

Maria, evocava amb melangia la infantesa perduda: a la ciutat hi havia una parella de gegants moros, elegants, imponents, ricament vestits, que em fascinaven quan ballaven per la Festa Major. Però ara tenia els record més tendres tacats per l’ultratge manifest. Com els hi podien dir “moros” amb el lleig que sonava ? Quin mal gust tenir uns gegants "moros"!! Quina provocació més aberrant !!

Pronunciar aquella innoble paraula era políticament incorrecte, patèticament injuriant i equivalia a una grolleria com una casa de pagès. Els dissidents del règim la pronunciaven en la clandestinitat, però eren perseguits a mort. El món havia canviat, Maria. I ara què s’havia de fer ? Uns deien que destruir els gegants, d’altres deien que n’hi havia prou canviar la denominació infamant, sacrílega, per "gegants mauritans". Quedava més bé. Móra la Nova i Móra d’Ebre van passar a ser Marroquina la Nova i Marroquina d’Ebre per les respectives decisions dels seus consistoris i van rebre la felicitació de les més altes instàncies del govern, un telegrama del Sant Pare, premis i medalles internacionals i ambdós alcalde foren ferms candidats al Nobel de la Pau. Es van revisar els llibres de història, els “moros” no van envair mai la península ibèrica perquè no havien existit mai. Els Sarraïns eren una altra cosa?

La Guàrdia Mora de Franco, aquell dictador que encara feia esfereir l’avi, va esdevenir en els llibres de història la Guardia Nord Africana de Mohameds. De l’espectacular salt de la Reina Mora de Siurana en van dir simplement el Salt de la Reina Magribina. Les mores que es collien per a menjar foren la “fruita d’esbarzer de l'Atlas”. De les tradicionals festes de “Moros” i Cristians del País Valencià en varen dir: festes de Cristians i Musulmans. Aldo “Moro” i Thomas “Moro” van ser Aldo i Thomas del Cuscús. Del moresc o blat de moro, en van dir panís i tothom va quedar content.

Maria, per tu em "moro"... uiiix ja l'he cagat.