LA MIRADA BELLA I ATROÇ DE CAPA

Endre Ernö Friedman, jueu d’origen hongarès – conegut com a Robert Capa - va ser fugitiu del nazisme i va copsar l’essència de diversos conflictes bèl·lics moderns, entre les coordenades de industrials i militars pròpies del segle XX.

La guerra civil no és altra cosa que una gran tragèdia, la demència pública que desvetlla una bestialitat ancestral, somorta entre els humans. És la pèrdua del seny col·lectiu amb la desaparició de l’ordre i de la llei establerta, que desemboca en una orgia de sang.

En temps revolts tot és possible. Hi ha qui desenterra el seu jo més atàvic, cruel i salvatge per venjar-se i viure sense límits ètics. Hi ha que és vençut per la por – tothom té un preu – a l’hora de denunciar al veí. També hi ha el que deixa aflorar el carnisser reprimit que porta dins de les entranyes, empunya l’arma i dispara sense cap remordiment al cap de les seves víctimes.

Capa ens retrata la fugida d’una Tarragona fantasmagòrica unes hores abans de ser ocupada per les tropes franquistes. El seu objectiu capta l’ horror de la guerra per part de la població civil indefensa. Homes vells, dones i criatures innocents sota la pluja inclement de les bombes feixistes, galtes acariciades per la metralla i pells esgarrinxades per les pues de la mort.

I sabeu què? el que em sorprèn - més que el valor didàctic o documental, més que la denúncia explícita contra la guerra - és la poesia de les imatges d’aquest testimoni fotogràfic. Veure la Tarragona del 39 a través dels ulls de Capa resulta una experiència bella i atroç.

Fins al 28 de febrer, al Palau Firal i de Congressos de Tarragona: "Capa, aquí. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil Espanyola".

PARLAR EN CATALÀ ÉS PENSAR EN CATALÀ

Una llengua és quelcom més que una codi d’expressió oral comú i una forma de comunicar-se, també és una manera d’entendre el món i una filosofia compartida que forma part de la memòria col·lectiva. A vegades penso que els catalans no acabem d’encaixar a l’estat espanyol perquè veiem la vida des de perspectives diferents. Ja fa temps que corre per Internet un text que em limito a afusellar.

Els castellans diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'. La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí. De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'.Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans, són, només, uns poca-vergonyes'.

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'. Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.

A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, braçades, pena, un tomb...

Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti! Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

JA NO ES POT DIR "MORO"

Estimada Maria,

De sobte algunes paraules van mudar de sentit i ja no es podien pronunciar sense ferir a ningú. Em vaig llevar entresuat i amb mal de cap, res que no es curés amb una aspirina... però estava esporuguit i el somni havia sigut tant estrany que em semblava realitat. Em vaig pessigar per veure si estava despert.

Era terrible, ja no podia pronunciar “moro” sense sentir-me un dissident. Després de milers d’anys, sense que ningú hi parés esment, aquella paraula esdevenia un insult. “Moro” havia s’havia esborrat del diccionari com per art de màgia. Els diccionaris decents no porten paraules grolleres i el meu era un diccionari modèlic. Entre els mots “mornat” i “morònids” i havia l’espai en blanc equivalent a una dotzena de línies.

Per ordre del govern s’havien d’emprar mots alternatius com magribí, marroquí, o nord africà. “Moro” era políticament incorrecte, molt destructiu, brut, altament insultant, una veritable canallada, un mot abjecte. Qui el pronunciava podia anar de pet a la presó.

De petit, ens ensenyaven que a l’Edat Mitjana els moros esdevingueren una cultura avançada i culta que tenien jardins i fonts perfumades, que dominaven l’àlgebra i la filosofia... i el professor pronunciava la paraula “moro” gairebé amb veneració. Però ara dir “moro” era un ultratge.

Maria, evocava amb melangia la infantesa perduda: a la ciutat hi havia una parella de gegants moros, elegants, imponents, ricament vestits, que em fascinaven quan ballaven per la Festa Major. Però ara tenia els record més tendres tacats per l’ultratge manifest. Com els hi podien dir “moros” amb el lleig que sonava ? Quin mal gust tenir uns gegants "moros"!! Quina provocació més aberrant !!

Pronunciar aquella innoble paraula era políticament incorrecte, patèticament injuriant i equivalia a una grolleria com una casa de pagès. Els dissidents del règim la pronunciaven en la clandestinitat, però eren perseguits a mort. El món havia canviat, Maria. I ara què s’havia de fer ? Uns deien que destruir els gegants, d’altres deien que n’hi havia prou canviar la denominació infamant, sacrílega, per "gegants mauritans". Quedava més bé. Móra la Nova i Móra d’Ebre van passar a ser Marroquina la Nova i Marroquina d’Ebre per les respectives decisions dels seus consistoris i van rebre la felicitació de les més altes instàncies del govern, un telegrama del Sant Pare, premis i medalles internacionals i ambdós alcalde foren ferms candidats al Nobel de la Pau. Es van revisar els llibres de història, els “moros” no van envair mai la península ibèrica perquè no havien existit mai. Els Sarraïns eren una altra cosa?

La Guàrdia Mora de Franco, aquell dictador que encara feia esfereir l’avi, va esdevenir en els llibres de història la Guardia Nord Africana de Mohameds. De l’espectacular salt de la Reina Mora de Siurana en van dir simplement el Salt de la Reina Magribina. Les mores que es collien per a menjar foren la “fruita d’esbarzer de l'Atlas”. De les tradicionals festes de “Moros” i Cristians del País Valencià en varen dir: festes de Cristians i Musulmans. Aldo “Moro” i Thomas “Moro” van ser Aldo i Thomas del Cuscús. Del moresc o blat de moro, en van dir panís i tothom va quedar content.

Maria, per tu em "moro"... uiiix ja l'he cagat.

PENELOPE GUANYA ELS PREMIS BAFTA

Estimada Maria,

Els que vam veure amb ull crític "Vicky Cristina Barcelona" tenim molt clar que la simpàtica Penélope Cruz s’interpretava a ella mateixa en un paper excessivament histriònic que recordava el patètic lliurament de l’Oscar a Almodovar, amb el xiscle de peixetera i crits inclosos... (Pedroooo)
Ara, després dels Goya, i mentre es celebren els Globus d'Or, a Londres s’ha celebrat els premis Bafta. Penélope Cruz ha guanyat aquest guardó com a millor actriu secundària per la seva interpretació a "Vicky Cristina Barcelona". Parafrasejant Asterix, “estan bojos aquestos anglosaxons”. No han entès res i com que no coneixen l’idioma, una interpretació excessivament forçada i tòpica els hi ha semblat magnifica. En fi, sempre prou sobre mullat. Agafa fama i posa’t a jeure que venen els Oscars.

A PROPÒSIT D'HARVEY MILK

Estimada Maria,

Que m’eduquessin en un internat religiós – on hi havia el pare SX, un clergue pedòfil del qual me’n vaig escapar pels pèls; i el fet que m’agradessin molt les nenes, no em va posar el camí fàcil per entendre que les diverses opcions sexuals entre adults – si hi ha respecte, consentiment i llibertat - poden ser lícites.

A més, durant la llarga nit franquista tot era pecat: ens ho inculcaven en els nostres castos cervellets, com qui marca un xai amb ferro candent.

Confesso que sempre he tingut cert èxit entre els gais, una circumstància que no he sabut aprofitar prou perquè no em crida gens aquesta vessant eròtica festiva. Sóc home àvid de pits i cuixes, de veus tendres i femenines a cau d’orella. Sense tenir res en contra de ningú, admiro les dones com tu. Ves per on.

Ja fa molts anys, quan jo era un jovencell que volia ser escriptor, em va convidar a sopar X, un poeta consagrat per fer una lectura d’uns escrits meus. Com que ja hi havia anat altres vegades, a casa seva, i sempre estava ple d’alumnes seus de la universitat o de dramaturgs i novel·listes reconeguts, em va estranyar molt que no hi hagués ningú.

T’estalviaré els detalls, però la vetllada va resultar sorprenent. El poeta madur – rondava la seixantena - es va voler aprofitar de mi i gairebé em va forçar a fer-li un petó a la boca. El vaig rebutjar. Aleshores va ser dur amb mi i va pronunciar una frase lapidària que recordaré per sempre més: “Si no ets audaç no faràs mai res en el món de la literatura” i encara va afegir noms i cognoms d’autors i actors que s’ho havien muntat molt bé... No vaig creure en la seva profecia però treballo, com Kafka, de funcionari escrividor en una institució kafkiana i malgrat tot faig d’escriptor contra els elements.

Maria, tot aquest prefaci és per parlar-te d’una gran pel·lícula feta de les engrunes de la història real d’un polític gai: “Mi nombre es Harvey Milk". Ell va ser el primer home manifestament gai que va arribar a un càrrec públic obrint una finestra d’esperança no només per la comunitat homosexual, sinó per la defensa dels drets civils dels Estats Units.

Amb 40 anys va canviar la seva vida acomodada d’agent de borsa sortint de l’armari. Es va traslladar a San Francisco i amb la seva parella Scott Smith va obrir un petit negoci: Castro Camera, una botiga situada en un barri treballador que esdevindria un punt de referència pels gais.

Mica a mica, va es convertir en un dels líders dels setanta lluitant per la igualtat de drets i oportunitats de la seva gent, però aliant-se amb el sindicat de camioners, els negres, les dones, etc. Gràcies a l’amor que sentia per San Francisco va obtenir el recolzament de joves i vells, heteros i homosexuals en uns temps en la que els prejudicis i la violència contra els gais i lesbianes estaven a l’ordre del dia.

El director Gus Van Sant no ens deixa indiferents, amb una bona pel·lícula, seriosa, interessant i amb fonament per a ser tinguda en compte a l’hora de ser guardonada pels Oscars.

Els anys del tram final de la vida de Harvey Milk van ser tant densos que amb prou feines es poden mostrar en un parell d’hores sense que l’espectador es senti un pèl atabalat per l’entramat polític i social. Sean Penn fa un treball formidable digne d’un Oscar en el paper de Harvey Milk, però la resta de personatges no es queden pas curts.

Maria, vaig sortir del cinema amb un bon gust de boca perquè la peli em va omplir i a més vaig constatar íntimament, que malgrat els meus possibles prejudicis i experiències desafortunades no sóc homòfob i que des d'ara sóc un admirador de la figura d'Harvey Milk.

Això, tot i que a la televisió algunes series que fan apologia de l’homosexualitat, amb un gust més que dubtós, m’han fet creure el contrari. Serà que no ho fan bé i que són uns sapastres? O pot ser que en el fons sigui una conxorxa contra gais i lesbianes?

LES REENCARNACIONS DEL FRARET MUT

Estimada Cançonera,

Contemplo les roques de la muntanya acariciades pel sol i no puc evitar evocar aquella llum aurea de Tarragona sobre les pedres romanes. Les runes de la ciutat abandonada, refugi de proscrits del segle XI on et vaig conèixer quan eres capitana dels bandits i em vas ensenyar els secrets de la carn. Et vaig estimar tant que sempre t’he cercat en d’altres reencarnacions.

Un parell de segles més tard, Jaume I, va sopar amb Pere Martell – ànec rostit a les herbes, amb figues i vi - en una casa del carrer la Nau, a Tarragona, on es va decidir la conquesta de Mallorca i jo no sé per què, ja hi era allí, buscant-te entre les cuineres. Ho recordo remotament en somnis o quan sento l’olor de llenya cremada. És clar que era una altra reencarnació abans d’aquesta del segle XXI. Fent de criat omplia les copes del rei i dels nobles que s’engrescaven projectant campanyes bèl·liques contra els sarraïns, la llar de foc espetegava amb les brases espurnejant. Jo escoltava i em queia la baba mentre els mastins feien una becaina.

També vaig viure a Tarragona, acompanyant el meu amic d’altres reencarnacions Giacomo Casanova. Això fou quan vaig ser taverner li vaig fer de cicerone pels carrerons a redós de la Catedral de Santa Maria, on hi vivien unes putanes de bon veure. Potser tu vas ser una d’elles. Per cert, que l’ardent amant venecià menciona la ciutat en les seves memòries i parla de la monumentalitat dels seus vestigis arqueològics.

Quan vaig ser Honoré de Balzac vaig escriure una novel·la fulletonesca ambientada en el setge de Tarragona per part de les tropes Napoleòniques, “Le Marane”, es deia. Això si, era un escrit ple de tòpics ibèrics que no reflectien per a res la catalanitat de la terra. Poca gent sospita que jo vaig ser Balzac i que tu fores la meva Marane!!

Al cap d’un segles, el mecenes nord-americà anomenat Charles Deering va residir un temps a Catalunya i conegué al pintor Ramon Casas a Barcelona, probablement a Els Quatre Gats. El 1916, Charles Deering va comprar el recinte emmurallat deshabitat de Tamarit. Va rehabilitar el recinte, reconstruint les muralles i alguns habitatges, i es va fer una residència d'estiu sobre l'antiga badia. Jo hi feia de minyona – una de les poques reencarnacions en que he estat dona – i parava molt l’orella perquè l’ambient d’aquella casa distava molt de la Tarragona grisa plena de capellans, militars i funcionaris de principis de segle XX.

Ramon Casas era encantador i m’anava una mica al darrera, però jo era casta i pura i no volia fer Pasqua abans de Rams. A vegades he pensat que ell eres tu, Cançonera, reencarnat en un home que em cercava en el laberint de les reencarnacions. Vas ser l'encarregat de dirigir les obres de rehabilitació. Quan vas abandonar el Palau de Maricel de Sitges va dur tot el que era de la teva propietat a Tamarit fins i tot el gran orgue que no va cabre al castell i que va decidir regalar a la Catedral de Tarragona. Jo no me’n sabia avenir de veure tants de trastes i pensava que tot allò donava molta feina. M’esgarrifava només de pensar que n’era l’encarregada de treure la pols. Em sembla que el castell actualment és d’un grup arquitectes de Barcelona.

Em vaig morir d’unes febres mal curades i em vaig reencarnar en un nen malaltís, sord i mut, a Horta de Sant Joan on vaig conèixer un Picasso jove i gens reconegut. D’ençà que va estar a les comarques de Tarragona – més tard - amb algú dels ballets russos, volien fer una escenografia basada en el folklore català, concretament amb els castells. La música havia de ser d’ Stravinsky. Al cap d’uns decennis Salvador Tavora aprofitaria la idea per muntar identidades.

El 28 de setembre de 1935 Federico García Lorca no va assistir a un concert que hi havia en el seu honor a Barcelona perquè havia anat a Tarragona per a reunir-se i reconciliar-se amb Salvador Dalí. Sembla ser que els dos estaven molt interessats en els balls parlats de Dames i Vells. Jo havia emigrat d’Horta de Sant Joan. Aquesta vegada feia de mosso de Ca la Carola - la cèlebre casa de meuques tarragonina on et pensava trobar reencarnada de madame - que van visitar el dos genis, Federico i Salvador.

Federico, era un home “fi” que tenia inclinacions homosexuals, hi anava perquè l’interessava aquell univers femení tant distant de la “Casa de Bernarda Alba”. En canvi, Salvador, era un gran masturbador propens a delectar-se en els escots.

Allí mateix, entre les putes de Ca la Carola, vaig conèixer un tal George Orwell, que per cert esmenta Tarragona en el seu llibre “Homenatge a Catalunya”, on es va recuperar de la ferida soferta al coll, l’any1937 al front de Jaca.

En aquells anys de guerra civil hi havia molt de moviment pel nostre barri: André Malraux i Max Aub van filmar part dels exteriors de la pel·lícula “L’espoir”, coneguda per Sierra de Teruel i ambientada en la Guerra Civil a Tarragona, a la Placeta de Sant Joan intra muralles a dos minuts del nostre bordell.

En fi, he conegut moltíssima gent, mentre et perseguia en l’eternitat. Cada vegada que m’he reencarnat era amb la secreta esperança de retrobar-te. Ara t’escric en la dimensió digital. Per favor, Cançonera, si em veus dóna’t a conèixer i envia’m un missatge.

EL NORD DE LA TOLERÀNCIA

Si "Bienvenidos al norte", fos un plat gastronòmic seria una amanida lleugera perquè aquesta comèdia - que ha esdevingut un veritable fenomen a les sales de cinema de França - té una digestió tant fàcil que correm el perill de quedar-nos amb gana.

Fa de bon pair i no té complicacions a l’hora de fer la digestió. Jo l’acompanyaria d’un vinet blanc lleuger i fresc o d’un cervesa de la regió. No passa de ser una pel·lícula sense pretensions i té el mèrit d’entrar bé, com un aperitiu a l’hora inquieta en que sentim una nosa als budells. Fresca, suau, agraïda amb una mica de vinagreta de mostassa i sal gruixuda, està fent bones recaptacions, tot i ser una modesta producció europea. Però els poderosos americans ja estudien fer-ne un remake.

Dirigida i coprotagonitzada per Danny Boon, juga amb els tòpics i les diferències culturals entre el nord i el sud de França. I els tòpics, ja ho sabem prou, són un gran nodridor d’acudits i de desgracies.

Tot comença quan el director d'una oficina de correus meridional és enviat a treballar a un petit poble fronterer amb Bèlgica on es parla un curiós dialecte indesxifrable, que és el màxim exponent d’una forma de pensar i entendre la vida en clau local.

Les situacions que provoca aquest fet ens faran riure i somriure – i em recorden vagament experiències personals que vaig "patir" amb un tinent andalús - però el valor afegit del film és allò que podem llegir entre línies: la força del tòpic és capaç de maquillar la realitat, d’una manera tant contundent que sovint vivim enganyats.

No, no vull parlar de cinema, ni de gastronomia, sinó del tòpic pur i dur. Del fet de viure a partir d’unes referències socials i culturals imposades que ens fan creure que la gent d’un lloc som així o aixà. La pel·lícula no ens parla de catalans, ni de moros, ni de jueus, ni de cristians, ni de gitanos i tanmateix m’ha fet pensar en les prevencions que els grups humans ens tenim mútuament i que tant sovint provoquen mals entesos i a vegades greus conflictes.

Abomino la gent que s’aferra al tòpic i odia gratuïtament. Abomino el racisme ranci que ens fa creure que un jueu és un pèrfid avar de nas ganxut i que un moro – i dic moro deliberadament, perquè en català no té cap connotació negativa – sigui un home brut, maltractador sistemàtic i violent.

Dividir el món en bons i dolents és d’una simplicitat que ja em comença a exasperar, però que desgraciadament està a l’ordre del dia. I de mals parits n'hi ha arreu. Sembla que hem perdut la capacitat de discernir i de jutjar per nosaltres mateixos: ni tots els alemanys eren nazis, ni tots els palestins són terroristes suïcides. Ni tots els americans són uns creguts imperialistes. Ni tots els jueus són els dolents de la pel·lícula que expliquen de manera esbiaxada els corresponsals de TV3 a Israel.

Per comprovar aquesta evidència no hi ha res com tenir amics de tot arreu i viatjar pel món. Sovint el verí del tòpic l’alimenten els mitjans de comunicació, on tot és blanc o tot és negre, sense matisos; i el tòpic desperta la por, la desconfiança i l’odi.

La vida és virolada. La realitat està formada per milers de colors. Si fins i tot sense moure’s del blanc i negre, hi ha una munió de tons grisos que van del perla sublim al plom lluent, passant pel Marengo que ens evoca el cel trist i tempestuós de la batalla napoleònica !!

Per això, abans de jutjar a una persona és bo fitar-li els ulls i descobrir que darrera la seva mirada hi ha un ésser humà fràgil com nosaltres. Sí, sí, com tu i com jo. Només així ens podrem començar a entendre, partint de la premissa de què tots tenim un nas a la cara.

Una bona medicina, preventiva del tòpic, és explicar acudits de nosaltres mateixos. M’encanten els acudits de catalans explicats per catalans i els explico jo mateix. Per això, per desarmar la força negativa del tòpic. Només em puc riure d’un andalús o d’un escocès o d'un xinès si em puc fotre dels catalans.

Tot i que pel·lícula està allunyada de qualsevol exercici intel·lectual esdevé un bon pretext per explorar l’alteritat des de l’empatia que ens fa ser més tolerants. Els tòpics han estat preludi de moltes guerres, tant de bo la tolerància sigui el preludi de moltes paus.

Tornant a la gastronomia, si "Bienvenidos al norte" fos un postre, seria un iogurt de menta, perquè s’acaba aviat ens deixa amb gana, si, però de ser més tolerants.