En el darrer plenari, l’ajuntament de Tarragona s’ha oposat a fer consultes independentistes a la ciutat. A propòsit d’aquest fet, l’amiga Begoña Floria, portaveu del PSC, diu que” la majoria dels catalans no té problemes en sentir-se espanyols”. I jo discrepo atès que els números es poden fer sempre de moltes maneres. Cal tenir en compte que el fenomen independentista va in crescendo, que ja no és una cosa de romàntics de barretina. Ens toca (i molt) la butxaca a tota la ciutadania.
Espanya, lluny de mostrar-se seductora, com una atractiva amant, fa de torracollons com una sogra pudenta d’aquelles dels acudits (no com la meva, que és molt maca). Només cal mirar quants centenars d’andalusos van votar amb un sí rotund a Arenys de Munt. La ciutadania del futur –si a Espanya no muden les coses– serà cada vegada més independentista. Es veu venir...
L’amic Alejandro Fernandez, portaveu del PP afirma: “La consulta s’oposa a la Constitució”. I té raó, la Constitució a Espanya s’ha elevat a la categoria de Bíblia i el que havia de ser una eina d’excel·lència democràtica, paradoxalment serveix per posar pals a les rodes.
A més, si es pot votar als 18 anys, si existeix el divorci per a tothom, si hi ha bodes i el dret d’adopció entre els gays o lesbianes, és perquè democràcia és sinònim de llibertat. Si la poden tenir els individus, no la poden gaudir els pobles? Els demòcrates espanyols, només ho són per segons què? En temps del franquisme no existia el divorci, una llei Sagrada tant o més important que la Constitució feia indissoluble la unitat matrimonial. Bé que la van canviar quan va convenir. I si els catalans es volguessin divorciar d’Espanya? Doncs això.
Francesc Valls-Calçada
6 comentaris:
Jo estic totalment d'acord amb tu.
I mira, jo, ara parlo del nacionalisme o independentisme racional; és a dir, hem d'assumir que hem de deixar d'esgrimir motius històrics, simbòlics, etc. Que sempre ens porten a diferents maneres d'interpretar la història, i sempre se'ns diu el mateix: que Catalunya no ha existit mai com a país.
Com dic, únicament hem d'esgrimir motius racionals, i de voluntat. I amb aquests ja n'hi ha prou. Perquè Espanay no ens porta enlloc, perquè és un pou sense fons, és sinònim a corrupció, i ens tenen un odi visceral.
El PSC, doncs ara si que ja ha mostrat el seu color, i no ha dit No la independència, sinó ha dit No a la celebració d'un referèndum. Cosa diferent.
Salutacions,
Àlex.
Estic convençut que dins del PSC de tota la vida hi ha més d'un independentista amagat... algun dia hauran de sortir de l'armari.
Pansecs
Els del PSC de tota la vida ja fa anys que no són al PSC.
EXPLICA LA COHERÈNCIA D'AQUESTA OPINIÓ I EL TEU SUPORT A TARBUT SEFARAD?
ESTIMAT ANÒNIM: No entenc que té a veure el tocino amb la velocitat i si t'he de ser sincer tampoc gaire aquesta pregunta.
Que jo pugui creure amb la indepèndencia del pobles, no vol dir que no em pugui sentir solidari dels jueus (Catalasn, andallusos, castellans, navarresos,aragonesos etc.) fets fora dels Diversos regnes del que avui dia es coneix com Espanya.
El Fraret Mut
Jo em preguto, si som tant indesitjables (esgrimeixen tota mena de motius) tant "raros", tant "peseteros" i tant sectaris, per a què ens volen al seu regne?
Quan un soci no n'és digne, el foten fora del club, oi?
Doncs, que ens fotin fora d'una... vegada!
Albertus Magnus
Publica un comentari a l'entrada