Qui diu què el Barça no és més que un club? Fins i tot a la “Casa Blanca” (Real Madrid) hi hagut una “guerra” de banderes i cançons . Aquests dies toquen allò que no sona ... i sabeu què?: “Torna’ls a tocar Sam, que no es gasten”
dijous, 14 de maig del 2009
dilluns, 11 de maig del 2009
EL PAPA QUE FOU NAZI VISITA EL MUSEU DE L'HOLOCAUST
El Museu de l'Holocaust (Yad Vashem) de Jerusalem no havia sofert mai tant de rebombori, com avui, amb motiu de la visita del Sant Pare: Ratzinger, de jove havia estat membre de les Joventuts Hitlerianes.
Per tant, no és tracta d’una visita d’estat qualsevol. Tothom es felicita de la "importància històrica" del gest papal per retre homenatge als sis milions de jueus exterminats pels nazis, la majoria a les cambres de gas que el bisbe Richard Williamson – perdonat pel mateix Papa – afirma que no van existir mai.
Benet XVI, ha volgut saludar a sis supervivents de l'Holocaust. Entre ells hi ha Shmuel Halpert, un jueu d’origen romanès que ha refusat perquè no pot oblidar ni els traumes, ni les ferides, ni els patiment a que fou sotmès. Halpert és ex diputat d'un partit ultra ortodox i s'ha negat rotundament a parlar amb el Papa.
El virus d’amnèsia col·lectiva que propaga el bisbe Richard Williamson corre el perill d’arribar a pandèmia mundial i la vacuna del Sant Pare sembla molt aigualida. Aquí teniu unes imatges que constitueixen un remei eficient per no oblidar allò que no hauria d’haver esdevingut mai. Que entre tots tinguem pau i salut.
dijous, 7 de maig del 2009
POEMA DE LA SETMANA

Preguntes d´un treballador que llegeix:
Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis. Van arrossegar els reis
els blocs de pedra?
I babilònia, tantes vegades destruïda...
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven?
Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.
El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?
Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?
Bertolt Brecht
Traducció : Feliu Formosa
dimarts, 5 de maig del 2009
QUAN L'ANTISEMITSIME RIMA AMB PACIFISME

Els meus amics “pacifistes” i “miops” que només estan especialitzats en l’odi visceral contra Israel - no van assistir a la conferència Colòmbia i R. D. Congo: guerres, causes, responsabilitats i futur, a càrrec de Mariela Beltran (Delegada FISC Colombia, activista de Defensa de Drets Humans ), Masika Pendeza (Delegada FISC R.D.Congo) i Papy Sylvain N’sala organitzada per la Fundació Internacional de Solidaritat, FISC. Es com si les víctimes del Congo, la vulneració dels drets humans i la violència estructural que pateixen a Colòmbia passessin de puntetes per damunt de les seves consciències. O potser només és miopia ?
Un palestí d' Hebron ha estat jutjat per autoritats judicials palestines acusat de vendre les seves terres a jueus, per la qual cosa ara el poden condemnar fàcilment a mort. El palestí està acusat de traïció i la justícia palestina vol evitar, d’una forma exemplar, que els seus ciutadans venguin terres a jueus. ¿Com és que els meus amics -“miops” i “pacifistes”- no denuncien aquest extrem? Hi ha un doble racisme: el seu antisemitisme visceral els hi fa creure que els jueus són la pell del diable i que els "negritos" no mereiexen cap respecte. Els Palestins són uns angelets.
En reiterades ocasions els palestins han estat assassinats pels seus propis compatriotes per vendre terres, segons informa La Vanguardia Digital. Molts dels venedors palestins exigeixen nova identitat i habitatges en diferents parts del món per escapar de la pena capital.
Això no ha passat a Gaza sinó a la zona controlada per l´ANP, teòricament menys radical i molt més progressista que Hamàs, l’organització criminal que va trencar la treva, que ensinistra nens per a ser futurs terroristes suïcides (sense que l’UNICEF - miops també ? - mogui un dit per evitar aquesta crueltat infantil) i que empra sistemàticament població civil com escut humà o fa matances indiscriminades contra els palestins dissidents.
Així les coses, el jutge de la Audiència Nacional, Fernando Andreu, ha admès una querella contra els responsables militars d’Israel per un atac a Gaza el 2002. Senyor Jutge, podria fer alguna cosa pels 4 milions de víctimes mortals de la guerra del Congo?
dijous, 30 d’abril del 2009
ESCRIURE ÉS REESCRIURE

L’altre dia se’m va aparèixer un àngel i em va fer una revelació: “Escriure és reescriure”, em va dir. I després vaig estar tota la nit reflexionant el sentit d’aquesta manifestació celestial gràcies al meu proverbial insomni (del qual em considero, modèstia a part, un veritable virtuós).
Escriure és reescriure perquè la nostra memòria col·lectiva és un pou sense fons. Shakespeare, que va tocar totes les fibres de la naturalesa humana, els clars obscurs de les passions i obsessions de l’ànima ja es va nodrir dels grecollatins. I aquests, ho feren d’altres que a la seva vegada ho van fer dels mites i llegendes de transmissió oral, reescrivint sempre sobre la pell de la memòria. Els clàssics d’arreu d’Europa van practicar la vampirització - conscient o no - perquè el món és molt antic i tot ja està inventat.
¿Podríem afirmar, d’alguna manera i abusant de la sentència que ens ocupa, que Cervantes va reescriure Tirant lo Blanc? Podríem, però una diligent autòpsia del text del Quixot només admetria influències i detonants literaris parcials. Però quan el meu àngel - que només s’apareix als escriptors neuròtics - afirma que escriure és reescriure, ja dona per suposat aquest extrem i en fa una lectura amplia.
I és que un cop disseccionada no hi ha cap narració que sigui completament original. No hi ha cap telenovel·la, ni sèrie, ni cap pel·lícula que estigui neta de les influències que poden arribar de manera subliminal a través dels nostres records, de les nostres amnèsies, dels somnis i de coneixements previs; fins i tot de les nostres mancances. Curiosament, ens podem sentir inspirats i innovadors perquè, malgrat tot, aportem quelcom.
Però escriure, també es reescriure, perquè aquest text – quan el publiqui – haurà patit amputacions, esmenes, intervencions quirúrgiques i estètiques de tota mena. Si ho vull, puc convertir l’àngel de la meva aparició en dimoni o en oracle de Delfos, ningú me’n priva però el text seguirà tenint la mateixa essència amb mots diferents. Escriure és reescriure perquè quan miro la mitjana del número de sessions per capítol que puc emprar per redactar una novel·la, pot passar de quaranta. Escriure és picar pedra i la pedra és una matèria preexistent.
Però si tot ja està parit, fet, dit i escrit, per què daixonses s’escriu tant? Perquè escrivim els escriptors? Potser perquè en el fons, encara que vulguem revelar coses noves, el que fem és assajar la manera de reflectir les velles idees de sempre després de milers d’anys. Ciceró, el 55 AC. ja va escriure un formula per afrontar la crisi econòmica que la podria signar qualsevol ministre d’economia d’avui. I Sòcrates - quatre segles abans- ens va parlar de la joventut del seu temps d’una manera que sembla calcada a la d’alguns joves que conec: “contradiuen els seu pares, devoren el menjar i perden el respecte pels seus mestres”. Com veieu, és difícil no pecar de plagi. Prego al meu àngel estimat que em protegeixi de tot mal, amén.
dimecres, 29 d’abril del 2009
LES NINES RUSSES DE L'ECONOMIA CATALANA

Mentre que hi ha llocs del món sotmesos només als rigors de la crisi financera, l’economia catalana és com un joc de perverses nines russes. Cada nina conté una crisi diferent que en conté una altra i així successivament anem acumulant pobresa d’esperit i asfixia nacional...
Primera nina russa: hi ha la crisi crònica i permanent que ens avoca a un dèficit totalment injust pel que fa a la balança fiscal. L’espoli sostingut - pel simple fet de ser catalans - durant dècades, per no dir segles, en que els espanyols ens han tractat com una colònia d’intramar: traient el màxim i invertint el mínim. La Maria Aurèlia Capmany ja deia que som un país amb la cultura de peatge.
Avui Catalunya és un país de peatges integral. Si l’estat espanyol hagués fet els seus deures tindríem unes magnífiques carreteres com Castella en lloc dels 80 % de les autopistes de pegament de la península. Altres peatges a Catalunya són l’impost de la benzina per sostenir la sanitat pública, o l’impost de successions per cobrir els diners que l’estat no ens retorna. Tot això, quan som dels territoris que més aporten a les arques comuns. Mentre, hi ha llocs com les illes Canàries, on no es paguen impostos sobre la benzina ni sobre el tabac, ni sobre l’IVA. Indrets com Ceuta i Melilla on només es paga la meitat de l’IRPF. No s’entén com autonomies com Extremadura tots els escolars poden tenir un ordinador a classe mentre que aquí hi ha milers d’alumnes que encara estan en barracons. Hi ha moltes regions que aporten molt menys que nosaltres però que reben molt més: algunes es poden permetre l’ortodòncia i els enterraments pràcticament gratuïts. A Madrid, si anomenem Barajas, ja no cal dir res més. Però a més el Prado, el Reina Sofia etc. són de titularitat pública.... mentre a Catalunya els altres espais museistics més vistitats de l'estat són el Museu Dalí i la Sagrada Família, de titularitat privada. Conclusió, els catalans ens paguem les nostres despeses de la butxaca. Som uns mesells i ens tenen sotmesos com a xais.
Segona nina russa: la crisi de l’Euro, conjuntural a la resta de l’Estat. La moneda de cent pessetes es va assimilar a 1 €, (160,66 pessetes) el bitllet de 500 pessetes al bitllet de 5 € (equivalent a 833 pessetes). Els preus es van arrodonir a l’alça però els sous no.
Tercera nina russa: No cal dir gran cosa de la crisi Inmobiliaria i de la bombolla que va fer puf!, oi?
Quarta nina russa: la crisi financera mundial de la qual s’han vessat tants rius de tinta que potser no cal que digui res.
Amb tantes nines russes el proverbial separatisme català ja no és cultural. Segons Alfons López Tena, ara paguem el 40 % dels impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa l'acumula cada any Espanya. L’altra dia en una emissora de ràdio algú comentava que el 30% de l’independentisme és econòmic i parla en castellà. I tinc un conegut del PP, que a cau d’orella em confessa que es sent independentista. En fi, costa de creure però de més verdes en maduren.
Mentre, jo, desitjo de tot cor que hi hagi un canvi climàtic i que a Catalunya deixi de ploure sobre mullat.
Primera nina russa: hi ha la crisi crònica i permanent que ens avoca a un dèficit totalment injust pel que fa a la balança fiscal. L’espoli sostingut - pel simple fet de ser catalans - durant dècades, per no dir segles, en que els espanyols ens han tractat com una colònia d’intramar: traient el màxim i invertint el mínim. La Maria Aurèlia Capmany ja deia que som un país amb la cultura de peatge.
Avui Catalunya és un país de peatges integral. Si l’estat espanyol hagués fet els seus deures tindríem unes magnífiques carreteres com Castella en lloc dels 80 % de les autopistes de pegament de la península. Altres peatges a Catalunya són l’impost de la benzina per sostenir la sanitat pública, o l’impost de successions per cobrir els diners que l’estat no ens retorna. Tot això, quan som dels territoris que més aporten a les arques comuns. Mentre, hi ha llocs com les illes Canàries, on no es paguen impostos sobre la benzina ni sobre el tabac, ni sobre l’IVA. Indrets com Ceuta i Melilla on només es paga la meitat de l’IRPF. No s’entén com autonomies com Extremadura tots els escolars poden tenir un ordinador a classe mentre que aquí hi ha milers d’alumnes que encara estan en barracons. Hi ha moltes regions que aporten molt menys que nosaltres però que reben molt més: algunes es poden permetre l’ortodòncia i els enterraments pràcticament gratuïts. A Madrid, si anomenem Barajas, ja no cal dir res més. Però a més el Prado, el Reina Sofia etc. són de titularitat pública.... mentre a Catalunya els altres espais museistics més vistitats de l'estat són el Museu Dalí i la Sagrada Família, de titularitat privada. Conclusió, els catalans ens paguem les nostres despeses de la butxaca. Som uns mesells i ens tenen sotmesos com a xais.
Segona nina russa: la crisi de l’Euro, conjuntural a la resta de l’Estat. La moneda de cent pessetes es va assimilar a 1 €, (160,66 pessetes) el bitllet de 500 pessetes al bitllet de 5 € (equivalent a 833 pessetes). Els preus es van arrodonir a l’alça però els sous no.
Tercera nina russa: No cal dir gran cosa de la crisi Inmobiliaria i de la bombolla que va fer puf!, oi?
Quarta nina russa: la crisi financera mundial de la qual s’han vessat tants rius de tinta que potser no cal que digui res.
Amb tantes nines russes el proverbial separatisme català ja no és cultural. Segons Alfons López Tena, ara paguem el 40 % dels impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa l'acumula cada any Espanya. L’altra dia en una emissora de ràdio algú comentava que el 30% de l’independentisme és econòmic i parla en castellà. I tinc un conegut del PP, que a cau d’orella em confessa que es sent independentista. En fi, costa de creure però de més verdes en maduren.
Mentre, jo, desitjo de tot cor que hi hagi un canvi climàtic i que a Catalunya deixi de ploure sobre mullat.
dimarts, 28 d’abril del 2009
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
