L’altre dia se’m va aparèixer un àngel i em va fer una revelació: “Escriure és reescriure”, em va dir. I després vaig estar tota la nit reflexionant el sentit d’aquesta manifestació celestial gràcies al meu proverbial insomni (del qual em considero, modèstia a part, un veritable virtuós).
Escriure és reescriure perquè la nostra memòria col·lectiva és un pou sense fons. Shakespeare, que va tocar totes les fibres de la naturalesa humana, els clars obscurs de les passions i obsessions de l’ànima ja es va nodrir dels grecollatins. I aquests, ho feren d’altres que a la seva vegada ho van fer dels mites i llegendes de transmissió oral, reescrivint sempre sobre la pell de la memòria. Els clàssics d’arreu d’Europa van practicar la vampirització - conscient o no - perquè el món és molt antic i tot ja està inventat.
¿Podríem afirmar, d’alguna manera i abusant de la sentència que ens ocupa, que Cervantes va reescriure Tirant lo Blanc? Podríem, però una diligent autòpsia del text del Quixot només admetria influències i detonants literaris parcials. Però quan el meu àngel - que només s’apareix als escriptors neuròtics - afirma que escriure és reescriure, ja dona per suposat aquest extrem i en fa una lectura amplia.
I és que un cop disseccionada no hi ha cap narració que sigui completament original. No hi ha cap telenovel·la, ni sèrie, ni cap pel·lícula que estigui neta de les influències que poden arribar de manera subliminal a través dels nostres records, de les nostres amnèsies, dels somnis i de coneixements previs; fins i tot de les nostres mancances. Curiosament, ens podem sentir inspirats i innovadors perquè, malgrat tot, aportem quelcom.
Però escriure, també es reescriure, perquè aquest text – quan el publiqui – haurà patit amputacions, esmenes, intervencions quirúrgiques i estètiques de tota mena. Si ho vull, puc convertir l’àngel de la meva aparició en dimoni o en oracle de Delfos, ningú me’n priva però el text seguirà tenint la mateixa essència amb mots diferents. Escriure és reescriure perquè quan miro la mitjana del número de sessions per capítol que puc emprar per redactar una novel·la, pot passar de quaranta. Escriure és picar pedra i la pedra és una matèria preexistent.
Però si tot ja està parit, fet, dit i escrit, per què daixonses s’escriu tant? Perquè escrivim els escriptors? Potser perquè en el fons, encara que vulguem revelar coses noves, el que fem és assajar la manera de reflectir les velles idees de sempre després de milers d’anys. Ciceró, el 55 AC. ja va escriure un formula per afrontar la crisi econòmica que la podria signar qualsevol ministre d’economia d’avui. I Sòcrates - quatre segles abans- ens va parlar de la joventut del seu temps d’una manera que sembla calcada a la d’alguns joves que conec: “contradiuen els seu pares, devoren el menjar i perden el respecte pels seus mestres”. Com veieu, és difícil no pecar de plagi. Prego al meu àngel estimat que em protegeixi de tot mal, amén.
2 comentaris:
Ei que bo.
M'ha fet pensar en allò de Jung, sobre l'inconscient col·lectiu, tema que conec molt per sobre, he de dir.
Tens raó, en què allò de que poc queda per inventar sota la llum del sol, és cert, fins i tot, poc queda per escriure o per dir.
Jo, personalment, a vegades penso, que ens creiem que sabem molt, però que realment poc sabem, o que solsament uns pocs poden dir que saben (una mica).
A veure si el teu àngel em visita, neuròtic, segur, escriptor, doncs no ho sé.
Apa, una abraçada.
Una reflexió de Doc Comparato, el famós guionista brasiler: Totes les històries ja estan escrites, només podem canviar la forma de explicar-les.
Publica un comentari a l'entrada