Saber que l’univers és infinit i que nosaltres només habitem la perifèria de l’espai ignot. Ser conscient que visc una micronèssima de segon d’una eternitat de milers de milions de segles i sentir que tan sols sóc una gota d’aigua en un vast oceà. Això, em tranquil·litza perquè des de la nostra dimensió humana tot és intranscendent. No es pot negar la idea d'un “elefant rosa volant” perquè existeixen els conceptes, elefant, rosa i volar; negar la idea de Déu potser és afirmar la seva existència? ¿ ho és fins el punt que els fonamentalistes ateus acabin imposant allò que no volen? com una altra fe ?
Tanta importància té l'existència de Déu que uns es maten contra els altres?
Deixeu que Déu cregui en nosaltres, mentre nosaltres dubtem humanament.
Si Déu és el cosmos és impossible entendre’l, negar-lo o imposar-lo, perquè l’infint s’escapa a la mesura humana. I això em dóna pau. La pau que vull compartir.
Francesc Valls-Calçada, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada