En el meu llarg peregrinar pel bars d’aquest món he descobert una espècie en perill d’extinció: el pa amb tomàquet. L’alarma de perill s’encén quan arriba l’hora d’esmorzar.
L’altre dia vaig provar un mos que deshonra la tradició culinària de Catalunya, i em sap greu perquè els nostres visitants esperen que aquests senzill entrepà compleixi, com a mínim, les expectatives de la fama que ha adquirit al llarg dels anys
És un plat summament humil, de pagès, que va sorgir de la necessitat d’aprofitar el pa eixut i els tomàquets madurs en aquelles èpoques magres en que la imaginació contribuïa a l’economia domèstica. Va resultar un gran invent que es serveix amb forquilla i ganivet d’argent en els bons restaurants.
És molt fàcil d’elaborar però d’ençà que el món de l'hostaleria està en mans de nou vinguts poc avesats es fa difícil trobar un entrepà de categoria, decent.
Ahir en vaig provar un de vomitiu en un lloc massa cèntric i conegut, el nom del qual no vull recordar. Si fos l’autoritat pertinent els hi posaria una multa o els hi tancaria l‘establiment per atemptar contra el bon gust i la salut. El pa, un xiclet recent descongelat no matava per la qualitat; l’oli, brillava per la seva absència (encara sort a vegades hi posen un oli infecte que no el voldrien ni les màquines); el pernil portava massa estona a la nevera i havia agafat gust d‘iglú ; i el tomàquet?: de pot amb regust de rovell i escampat amb un pinzell només a la part interior de sota el llonguet. Vaja, un entrepà de post guerra nuclear que no te‘l donarien ni a l‘infern. Un sandvitx que resultava prohibitiu i semblava especial per fer passar les ganes de menjar.
El secret del bon pa amb tomàquet és la qualitat dels ingredients i el “carinyo” que li poses. Un bon pa, un bon tomàquet al punt, un bon oli d’oliva del Camp de Tarragona, un punt de sal i gana. Ah ! El pernil ibèric, el formatge de Maó, les anxoves de l'Escala, el fuet de Vic... també han de tenir la categoria adient. Potser torrat o no, amb all o sense, en llesca o en llonguet, però si els productes són de qualitat resulta hummmm... genial.
Ens preocupem per la salut del català però i la del pa amb tomàquet? No és una broma frívola. Crec que aquest menjar tant nostrat és la metàfora de com va el nostre país a nivell polític, cultural, lingüístic i social. Quan es tornin a trobar pa amb tomàquets de qualitat els nostres polítics hauran fet una bona feina i Catalunya estarà bé de salut. Davant d’aquest allau d’entrepans ortopèdics, petroquímics i globalitzadors del defecte vull trencar una llança pel bar El Candil, a la plaça de la Font de Tarragona. Això sí, no val a badar: a dos quarts d’onze ja no en queden, més val que el reserveu
L’altre dia vaig provar un mos que deshonra la tradició culinària de Catalunya, i em sap greu perquè els nostres visitants esperen que aquests senzill entrepà compleixi, com a mínim, les expectatives de la fama que ha adquirit al llarg dels anys
És un plat summament humil, de pagès, que va sorgir de la necessitat d’aprofitar el pa eixut i els tomàquets madurs en aquelles èpoques magres en que la imaginació contribuïa a l’economia domèstica. Va resultar un gran invent que es serveix amb forquilla i ganivet d’argent en els bons restaurants.
És molt fàcil d’elaborar però d’ençà que el món de l'hostaleria està en mans de nou vinguts poc avesats es fa difícil trobar un entrepà de categoria, decent.
Ahir en vaig provar un de vomitiu en un lloc massa cèntric i conegut, el nom del qual no vull recordar. Si fos l’autoritat pertinent els hi posaria una multa o els hi tancaria l‘establiment per atemptar contra el bon gust i la salut. El pa, un xiclet recent descongelat no matava per la qualitat; l’oli, brillava per la seva absència (encara sort a vegades hi posen un oli infecte que no el voldrien ni les màquines); el pernil portava massa estona a la nevera i havia agafat gust d‘iglú ; i el tomàquet?: de pot amb regust de rovell i escampat amb un pinzell només a la part interior de sota el llonguet. Vaja, un entrepà de post guerra nuclear que no te‘l donarien ni a l‘infern. Un sandvitx que resultava prohibitiu i semblava especial per fer passar les ganes de menjar.
El secret del bon pa amb tomàquet és la qualitat dels ingredients i el “carinyo” que li poses. Un bon pa, un bon tomàquet al punt, un bon oli d’oliva del Camp de Tarragona, un punt de sal i gana. Ah ! El pernil ibèric, el formatge de Maó, les anxoves de l'Escala, el fuet de Vic... també han de tenir la categoria adient. Potser torrat o no, amb all o sense, en llesca o en llonguet, però si els productes són de qualitat resulta hummmm... genial.
Ens preocupem per la salut del català però i la del pa amb tomàquet? No és una broma frívola. Crec que aquest menjar tant nostrat és la metàfora de com va el nostre país a nivell polític, cultural, lingüístic i social. Quan es tornin a trobar pa amb tomàquets de qualitat els nostres polítics hauran fet una bona feina i Catalunya estarà bé de salut. Davant d’aquest allau d’entrepans ortopèdics, petroquímics i globalitzadors del defecte vull trencar una llança pel bar El Candil, a la plaça de la Font de Tarragona. Això sí, no val a badar: a dos quarts d’onze ja no en queden, més val que el reserveu
4 comentaris:
Bon dia petitó. El nucli de tot plegat, tal com dius, és aquí: "d’ençà que el món de l'hostaleria està en mans de nou vinguts poc avesats". Si vols veure l’autèntica magnitud de la tragèdia, et recomano que vagis un dia a Barcelona, al Centre Comercial “La Maquinista”. Tu que ets un artista, podries passejar-te amunt i avall, tot filmant i al cap del dia tindries l’obra mestra d’aquesta comèdia de la integració, que ens volen vendre tots els dirigents però que la realitat diu que n’hi ha existit, ni té la més mínima perspectiva d'engendrar-se mai.
La conclusió de la meva visita d’ahir: Professionals pèssims, ciutadans incívics i Catalunya i el català ?: Perdón, no sé que me dice !!. Mentrestant el café pel damunt de la taula i el telèfon mòbil i per eixugar-ho va fer ballar la taula de tal manera que una mica més tomba una segona taça. Lògicament, ajudat pel sou fabulós que cada mes li deu amollar l'empresa, és clar.
Ah !!, per cert, i què fa aquell que tu i jo sabem ?
Gracies Ton, aquelj que tu i jo sabem potser està preparant un curs oficial de fer pa amb tomàquet per a nou vinguts que es vulguin integrar...
Doncs mira, l'altre dia ho vaig pensar.
Estava en un bar, demano dos entrepans, un de "xorizo" (no he sabut mai si allò que diuen de xoriç és correcte o no), i em demana, "amb pantomaca ?", i jo penso: "doncs clar! On s'ha vist un entrepà sense pà amb tomàquet, oli verge, i sal?
No sé noi...
Apa, adéu!
No dius si al final, te'l vas crospir o no, però el que es mereixia aquest establiment era que t'arribessis a la barra, i després de pagar religiosament, agafessis el plat i l'avoquessis sobre el taulell, tot dient la teva.
Igual l'havies de pagar, oi? doncs t'hauries quedat més tranquil, i de pas donaves una llicó a un ppretès professional de la hosteleria.
Albertus Magnus
Publica un comentari a l'entrada