Aquí, corrien els anys cinquanta...Avui fa una setmana que es va morir el meu pare. Va ser un cop inesperat i fort. La meva pobra mare – gairebé cega - em va trucar a mitja tarda: “ Francesc, el pare no es mou “ em va dir amb veu tremolosa. Mentre anava a Santa Coloma vaig parlar lacònicament amb els meus germans pel mòbil: “el pare potser s’ha mort” i els pensaments corrien més ràpid que el cotxe. Desprès de 55 minuts de camions i caravanes en una carretera extremadament densa vaig arribar al poble.
En el darrer sospir els volcans de la nostàlgia retingueren el magma dels records.
Era una notícia sobtada, malgrat tenir 87 anys el meu pare encara conduïa, tenia el cap prou clar per seguir l’actualitat política, jugar a la borsa i ningú s’esperava aquest desenllaç. Feia poc havia anat a la revisió mèdica rutinària i el metge li va dir que estava sà com un roure.
En arribar a casa, la porta del jardí estava inusualment oberta. El meu pare encara restava assegut a la seva butaca preferida de la saleta, la tènue llum del cap tard retallava la seva silueta. Es veu que s’havia trobat malament perquè tenia una pastilla pel cor damunt de la tauleta i s’havia mig vestit per anar a urgències. Vaig abraçar amb emoció el seu cadàver glaçat i inert i li vaig cloure les parpelles.
Mica a mica, van arribar tots els meus germans. La meva mare estava desesperada. Una de les meves germanes mirava el catàleg dels fèretres... El pare era una carcassa d’un cos sense vida, com un cotxe o una bicicleta fora d’ús, però el seu hàlit ocupava tota la casa i ens posseïa. Ens abraçava. S'acomiadava. Semblava que havia de creuar d'un moment a l'altre la porta.
Per a mi, havia estat un home recte i dur quan jo era adolescent. No sempre va ser fàcil entendre’ns. Em va destinar a ser el seu successor a l'empresa familiar i no aprovava que jo volgués escriure. Per ell era perdre el temps, per a mi era respirar. Un bon dia l'Orfeó de Santa Coloma de Queralt va estrenar un himne amb una lletra meva; la música era del mestre Valentí Miserachs, va ser tot un honor que un poeta jovencell col·laborés amb un mestre tan reconegut. Aleshores el vaig commoure, la gent el felicitava i em va dir que comprenia les meves inquietuds per escriure. Ja no em va fer més crits quan trobava diccionaris de sinònims, escrits i llibres de tota mena damunt de la taula del despatx. Ell estava fet a la seva manera però, mica a mica , i també gràcies a la mare va cedir.
Fa més trenta anys, vaig escriure un poema que es titulava “Odio el meu pare” i encara que pel títol no ho sembla, crec que era un contradictori i rabiut poema d’amor filial. L’hauria de trobar però està extraviat en el pou dels anys perduts o en la memòria dels morts.
Ara, se’m fa estrany, però entenc moltes de les seves advertències que en els seu moment no vaig voler capir. I sento que ocupo una posició més avançada a la filera que ens mena al cingle... Tempus fugit.
6 comentaris:
T'acompanyo en el sentiment. És un cop dur, i sempre fa una gran tristesa veure com se'n van els que estimem.
Una gran abraçada.
És una estranya sensació la que vaig tenir quan es va morir el meu pare, ara farà 14 anys. Recordo que immediatament em vaig sentir desemparat, pensant que ara ja no hi havia ningú més al davant per decidir coses. És quan arriba la majoria d'edat, amb tots els ets i uts.
I m'entristeix quan els meus amics deixen les petjades per aquest camí, d'altra banda, inevitable.
Felicitats per l'escrit, ets un phenomenon.
Amic, Francesc, et comprenc n aquests moments tant dolorosos, costa imaginar-nos la vida, sense aquell que amb tingut sempre al costat o si més no em pogut i hagut de parlar, escoltar, convence i compendre, mes ai la vida/mort es així, un suspir, llarg, però un suspir i com bé dius, ara quedem nosaltres en primera linea d'aquest cingle; som con la sorra a la onada que desapereix sense rastre, fent camí, cami sobre la mar.
Una abraçada amic i força, per mirar envant.
Malgrat tot, tu l'hi has pogut dedicar unes línies de comiat com a petit homenatge, que -tot i havent estat contrari a que dediquessis la teva vida a juntar lletres- de ben segur li hauria agrdat molt.
No tots tenim ni l'ocasió ni la capacitat per a fer-ho tant bé com ho has fet tu.
Salut!
Albertus Magnus
Frances ya ha pasado unos cuantos dias del fallecimiento de tu padre,es ahora cuando quizas lo heches mas de menos,y es ahora cuando te digo que lo recuerdes en los momentos bonitos y entrañables que tuvistes con el,a mi me dejo hace ya mas de 34 años muy joven y te puedo decir que lo tengo siempre conmigo en mis malos y buenos momentos ,y se que le tengo cerca siempre animandome y protegiendome ante tanto h.p, suelto,nada mas un abrazo
Angel juarez
Amic Francesc:
Tot just avui he llegit el teu post. Em sap greu, tot i que ja fa més d'un mes. Et felicito per l'escrit: m'ha commogut i m'ha fet pensar en mon pare, que va morir l'any 1994.
Fins aviat.
Xavier Brotons
Publica un comentari a l'entrada