Fa unes setmanes van aparèixer a la premsa unes declaracions de l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, on venia a dir que en temps de crisi és millor esmerçar els esforços amb accions directes que generin llocs de treball i que calia retallar aspectes com la cultura, que la gent entén com a superflus... Reprodueixo l’essència de les paraules i no el text, que recordo vagament.
Estimat Pep Fèlix, fer obres, arreglar carrers, tapar forats, netejar, enjardinar i generar llocs de treball per pal·liar l’angoixant economia dels aturats està molt bé; encara més, perquè contribueix a que la ciutat faci goig i llueixi resplendent.
Ara bé, suposar que la cultura és “prescindible” és un parany prou perillós, perquè sempre ha anat al furgó de cua i en temps de crisi està punt de desenganxar-se. Som el que som dins de l’escala evolutiva perquè la poesia, la música, el teatre, el cinema, l’art, la ciència i en definitiva la cultura ens han fet humans.
I es dona el cas que la cultura també és industria, una activitat econòmica transversal que genera milers de llocs de treballs: els taquillers, els vigilants dels museus, els fusters decoradors, l’escenògraf, el coreògraf, els electricistes, el regidors del teatre, els del atretzo, les maquilladores, les perruquers, els cambrers del bar del teatre o del museu, el xofer dels turistes, el que emmarca els quadres, la que els penja, la galerista, el fotògraf, la dissenyadora de cartells, el maquinista de la rotativa, l’editora, l’enquadernador, l’operari de la fàbrica de paper, el que treballa en una fàbrica de pintura, la correctora, el llibreter, l’actriu, el poeta, el dramaturg, la novel·lista, el compositor, el cantant de rock, la cantant d’òpera, el cineasta, la guionista, el repartidor de programes culturals, el pintor, l’escultora, el professor d’art, la dependenta de la botiga del museu, la telefonista i el conserge d’una empresa cultural, el distribuïdor de cinema, la noia que ven les crispetes, el programador cultural, els actors de doblatge, les ballarines, els músics, la pintora de murals, l’aquarel·lista, la dissenyadora de roba, l’arquitecte d’edificis singulars... tots i totes, treballen directa o indirectament en el negoci de la cultura i també han d’omplir la nevera i pagar les respectives hipoteques. Si l’alcalde vol una digna capital cultural d’Europa cal apostar decididament per la industria cultural.
Estimat Pep Fèlix, fer obres, arreglar carrers, tapar forats, netejar, enjardinar i generar llocs de treball per pal·liar l’angoixant economia dels aturats està molt bé; encara més, perquè contribueix a que la ciutat faci goig i llueixi resplendent.
Ara bé, suposar que la cultura és “prescindible” és un parany prou perillós, perquè sempre ha anat al furgó de cua i en temps de crisi està punt de desenganxar-se. Som el que som dins de l’escala evolutiva perquè la poesia, la música, el teatre, el cinema, l’art, la ciència i en definitiva la cultura ens han fet humans.
I es dona el cas que la cultura també és industria, una activitat econòmica transversal que genera milers de llocs de treballs: els taquillers, els vigilants dels museus, els fusters decoradors, l’escenògraf, el coreògraf, els electricistes, el regidors del teatre, els del atretzo, les maquilladores, les perruquers, els cambrers del bar del teatre o del museu, el xofer dels turistes, el que emmarca els quadres, la que els penja, la galerista, el fotògraf, la dissenyadora de cartells, el maquinista de la rotativa, l’editora, l’enquadernador, l’operari de la fàbrica de paper, el que treballa en una fàbrica de pintura, la correctora, el llibreter, l’actriu, el poeta, el dramaturg, la novel·lista, el compositor, el cantant de rock, la cantant d’òpera, el cineasta, la guionista, el repartidor de programes culturals, el pintor, l’escultora, el professor d’art, la dependenta de la botiga del museu, la telefonista i el conserge d’una empresa cultural, el distribuïdor de cinema, la noia que ven les crispetes, el programador cultural, els actors de doblatge, les ballarines, els músics, la pintora de murals, l’aquarel·lista, la dissenyadora de roba, l’arquitecte d’edificis singulars... tots i totes, treballen directa o indirectament en el negoci de la cultura i també han d’omplir la nevera i pagar les respectives hipoteques. Si l’alcalde vol una digna capital cultural d’Europa cal apostar decididament per la industria cultural.
5 comentaris:
Que n'ets de políticament correcte! TOTS I TOTES! El català té com a genèric el masculí i els polítics no ho canviaran!
(Potser sí, vaja, que si s'ho posen al cap, de més verdes en maduren i ja em sap greu!)
tens tanta raó podem dir "tothom" que en castellà seria "todohombre"
Tens tota la raó, fraret. inclús podriem mirar de canviar la societat actual per una societat exclusivament cultural. Què bonic que seria això! Ja veig l'slogan, afusellant el d'Andorra: Catalunya, el país cultural: els turistes vindrien a gaudir de les sardanes i les sardinades, anant a recitals de lírica on es faria degustació de paelles, s'acabaria amb l'especulació immobiliària i començaria la literària i, en fi, amb una mica de sort acabariem amb els governants polítics i entrariem a la era de la governança poètica.
Ai! pobra Cultura, si la posen a dieta, es convertirà en... cultureta!
Ens sorprendiem si sabéssim la quantitat de gent que, per no pensar, estarien d'acord amb JFB. I és que pensar cada dia resulta més feixuc
Panxo, Pinxo: l'especulació literària ja anys que funciona! Els best sellers no sempre són els millors llibres, sinó els que tenen més promoció.
Paco
Publica un comentari a l'entrada