EL futur d'Israel m'amoïna més que mai. L'ensorrament d'alguns pilars claus de la seguretat israeliana (la pau amb Egipte, l'estabilitat de Síria i les bones relacions amb Turquia i Jordània), sumat al fet que el govern actual és el més inepte diplomàticament i el més incompetent en estratègia de la història d'Israel, ha conduït el país a una situació molt perillosa.Per això, el govern dels EUA també està tip dels dirigents israelians i alhora és un ostatge de la seva ineptitud, ja que el poderós lobi pro israelià, ara que s'acosten les eleccions, pot fer que el govern dels EUA hagi de defensar Israel a l'ONU, tot i saber que Israel està aplicant una política equivocada tant per als seus propis interessos com per als dels Estats Units.Israel no és responsable del derrocament del president egipci Hosni Mubàrak, ni de la revolta a Síria, ni de la decisió de Turquia de buscar el lideratge regional maltractant descaradament Israel, ni de la fractura del moviment nacional palestí entre Gaza i Cisjordània; del que el primer ministre d'Israel, Bibi Netanyahu, és responsable és de no haver estat capaç d'encarar tots aquests fets protegint els interessos israelians a llarg termini.En efecte, Netanyahu té una estratègia: no fer res en relació amb Turquia o Palestina que comporti anar contra les seves bases, flexibilitzar la seva ideologia o enfrontar-se amb el seu soci de coalició, el ministre d'Afers Estrangers, Avigdor Lieberman, representant de l'extrema dreta. Tot això sense deixar de fer crides als EUA perquè facin aturar el programa nuclear iranià i treguin Israel de tots els embolics, assegurant-se que el president Barack Obama no pot demanar cap contrapartida (com ara aturar els assentaments israelians), mobilitzant els republicans al Congrés per lligar Obama de mans i peus, i animant els líders jueus a insinuar que Obama és hostil a Israel i està perdent el vot jueu. I, al mateix temps, ha aconseguit que el lobi pro israelià sigui contundent amb qualsevol membre de l'administració nord-americana o del Congrés (no només amb Obama) que gosi dir en veu alta que Bibi potser ha comès algunes equivocacions. Qui diu, doncs, que Netanyahu no té cap estratègia?"Anys d'esforços diplomàtics per aconseguir que Israel sigui un veí acceptat al Pròxim Orient se n'han anat en orris amb l'expulsió dels ambaixadors israelians d'Ankara i el Caire i l'evacuació urgent del personal diplomàtic d'Amman", ha escrit Aluf Benn, del diari israelià Haaretz . "La regió està refusant l'Estat jueu, que es reclou cada vegada rere uns murs fortificats, sota una direcció que refusa qualsevol mena de canvi, moviment o reforma. [...] Netanyahu ha mostrat una passivitat pertinaç davant dels canvis dràstics que experimenta la regió i ha permès als enemics prendre la iniciativa i establir l'ordre del dia".Què podria haver fet Israel? L'Autoritat Nacional Palestina, que en els últims cinc anys ha fet passos concrets en la creació de les institucions i les forces de seguretat d'un estat a Cisjordània (de manera que, per a Israel, la situació a la zona és més tranquil·la que mai), ha acabat dient: "El nostre procés de creació de l'Estat no ha fet que Israel aturi els assentaments o es comprometi a disgregar-los, per tant només estem col·laborant en l'ocupació israeliana. Dirigim-nos a l'ONU, fem que ens reconeguin com a estat amb les fronteres del 1967 i aturem Israel d'aquesta manera". En vista d'això, Israel hauria d'haver proposat el seu propi pla de pau o hauria d'haver utilitzat la diplomàcia per mirar d'arribar a un acord amb l'ONU que reafirmés el dret tant del poble palestí com del poble jueu a tenir un estat a la Palestina històrica i hauria d'haver reprès les negociacions.Netanyahu no ha fet res de tot això. Ara els EUA fan mans i mànigues per desactivar aquesta crisi, per no haver de vetar a l'ONU una resolució a favor de l'Estat palestí, cosa que podria ser desastrosa en el context d'un món àrab que avança cap a règims amb més participació popular.Pel que fa a Turquia, l'equip d'Obama i els juristes de Netanyahu han treballat incansablement en les últimes dues setmanes per resoldre la crisi causada per la mort, a mans de comandos israelians, de civils turcs integrants de la flotilla d'ajuda turca que el maig del 2010 intentava temeràriament arribar a Gaza. Turquia reclamava una disculpa. Segons un article exhaustiu del columnista israelià Nahum Barnea, del diari Yediot Aharonot , totes dues bandes haurien acordat que els israelians es disculparien, només per "errors operatius", i que els turcs acceptarien no fer cap reclamació legal. Però Bibi Netanyahu ha desautoritzat el seu equip i ha refusat el tracte, per orgull nacional i per por que Lieberman no ho faci servir contra ell. De manera que Turquia ha expulsat l'ambaixador israelià.Pel que fa a Egipte, l'estabilitat al país ha desaparegut i els futurs governs egipcis estaran sotmesos a una pressió popular més forta en relació amb Israel. Això, en part, és inevitable; tanmateix, ¿per què no posar en marxa una estratègia per minimitzar-ne els efectes, posant sobre la taula un veritable pla de pau?Comprenc molt bé el dilema estratègic d'Israel i no m'enganyo en relació amb els seus enemics; però actualment Israel està deixant tots els seus amics (i Obama n'és un) sense arguments per a la defensa. Israel pot posar-se tothom en contra o pot triar no rendir-se i suavitzar aquestes tensions amb una oferta de pau que sigui interpretable, per a qui s'ho miri honestament, com a seriosa i que redueixi l'aïllament israelià.Malauradament, Israel en l'actualitat no té el dirigent ni el gabinet adequat per a aquesta diplomàcia subtil. Només podem esperar que el poble israelià se n'adoni, abans que aquest govern enfonsi encara més Israel en l'aïllament internacional i hi arrossegui els EUA.
Thomas Friedman
