EL POEMA DE LA SETMANA

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre

i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor

que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure,

aquest cel blau damunt de les muntanyes

i el mar immens i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "Atura't",

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l'entenc, Senyor; jo que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest "fer etern" és ja la mort?

Mes llavors la vida què seria?

Fóra l'ombra només del temps que passa,

la il.lusió del lluny i de l'aprop

i el compte de lo molt i el poc i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,

és ma pàtria, Senyor; i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s'atura,

me'n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ull i mos sentits per elles,

per què aclucà'ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s'acluquin aquests ulls humans,

obriu-me'n Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença!

JOAN MARAGALL (1860-1911)

En record d'una esplèndida sobretaula a la Selva, a casa de l'Ignasi, la Miraculosa i la Joana; amb la Sefa i el Pau.