EL POEMA DE LA SETMANA

La ciutat adormida

Al carrer, els ulls dels transeünts
s’aturen, com ocells indecisos.
Enfosqueix. Els dies
es trenquen com fulles disperses
i esperen que l’aigua es dissolgui
com un pou ingràvid.
Se m’ha esvaït un rostre.
El cercava secretament
en aquell instant de després de la solitud,
quan l’aire es despullava dubtós
com un pas fos en el pleniluni.
A les voravies la llum es desfà.
S’abraça en els solcs, mentre s’aixeca
una boira minúscula.
I callen els ulls, mentre l’aire amaga
els dies suspesos. Calla l’aigua
oculta entre les xemeneies
i mor en les teulades. I callen
els ocells, les fulles,
els pous, les passes,
les voravies, la solitud,
i aquell rostre que cercava

Conxita Jimenez

del poemari "La ciutat adormida"

del llibre "La ciutat i l'oblit"

Zenit 2010 La gent del llamp

Cossetània Edicions