No sóc un assassí

Llegeixo en un titular d’un diari de Tarragona que diu: “Set de cada deu dones moren a mans d’un familiar”. M’esfereeixo. Estadísticament la meva mare, la meva dona, la meva filla, les meves germanes, ties, i amigues, haurien d’estar quasi totes mortes !!
Vull pensar que és un titular fet amb més pressa que amb mala baba. El contingut especifica que es tracta de “violència masclista”.
¿Què diran els arqueòlegs, de la nostra civilització, si els hi cau a les mans desinformacions d’aquesta mena? Interpretaran que som bàrbars que matem tot el que es belluga? Que som simis cruels en evolució? El titular no és afortunat i deforma la realitat. Ens deixa com uns salvatges a l’alçada dels monstres més pèrfids.
És cert que no es pot frivolitzar un problema tant greu com alarmant, com la violència contra algunes -massa dones- per part dels mal tractadors; però ja estic cansat que el discurs establert ens posi subliminalment a tots dins del mateix sac.
No em considero masclista i no sóc un assassí. Però tampoc penso que tot el masclisme sigui necessàriament violent, encara que molts brètols amb testiculitis siguin uns perillosos criminals que han de ser perseguits i castigats. De la mateixa manera, no crec que totes les feministes em volguessin castrar, encara que en hi ha alguna que no dubtaria ni un moment en esmolar les eines i empaitar-me. Déu meu! No ho podria suportar. Però això és l’anècdota i no podem fer de les anècdotes la generalitat.
Hem de ser més ponderats. S’hauria de filar més prim amb els temes delicats. Hauria estat millor posar “violència de gènere”. Em sento agredit per aquest tipus de notícies que ho aboquen tot pel broc gros i que polaritzen innecessàriament la societat. I em sento agredit, perquè fa quatre dies una dona em va considerar masclista perquè m’agrada la cervesa i el Barça. No anem bé.