EL POEMA DE LA SETMANA

Sonnet pour Hélène

Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,

Assise aupres du feu, devidant et filant,

Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:

"Ronsard me celebrait du temps que j'estais belle."

Lors, vous n'aurez servante oyant telle nouvelle,

Déjà sous le labeur à demi sommeillant,

Qui au bruit de Ronsard ne s'aille réveillant,

Benissant vostre nom de louange immortelle.

Je serai sous la terre et fantôme sans os,

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos;

Vous serez au fouyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et vostre fier dédain.

Vivez, si m'en croyez, n'attendez à demain:

Cueillez dés d'aujourd'hui les roses de la vie.

Pierre Ronsard

*** *** ***

Sonet per a Elena

A l’entrada de fosc, quan ja sereu molt vella,
seguda prop del foc, debanant i filant,
direu, cantant mos versos i tota tremolant:
«Ronsard em festejava al temps que jo era bella.»

Llavors no tindreu cap serventa ni donzella
devora vós, damunt la feina dormitant,
que al brogit del meu nom no es vagi despertant
beneint vostre nom d’eterna meravella.

Jo seré davall terra, i, fantasma sense os,
per les ombres murtroses cercaré el meu repòs;
vós sereu vora el foc una vella arrupida

enyorant les amors que vàreu menysprear.
Viviu, si em voleu creure, no espereu a demà;
colliu ja des d’avui les roses de la vida.

Pierre Ronsard

Traducció de Miquel Forteza

EL FOTÒGRAF, d' Òscar Palazon

Bundesarchiv_Bild_192-014,_KZ_Mauthausen,_Besuch_Heinrich_Himmler.jpg‎

Una ficció basada en fets reals

Quan Òscar Palazon era un adolescent va fer una visita a Mauthausen que el va impressionar molt. No és estrany que en el decurs dels anys, i ja quan va esdevenir un escriptor consolidat, es deixés inspirar pels records de les sensacions i del silencis macabres d’aquella experiència.
La novel·la, doncs, potser va començar a germinar –inconscientment– fa dècades, arrel d’aquella excursió a l’infern austríac, en el que van viure, patir i morir molts republicans catalans i espanyols.

Per aquelles coses de la vida i de l’atzar, l’Enric -fugint de si mateix, quan és abandonat per la seva estimada- troba un quadern de viatge en una llibreria de vell, que canviarà la seva vida i que és el leiv motiv d’aquesta novel·la.
El document ens revela quelcom horrorós que li esdevingué a un fotògraf català obligat a retratar els seus companys, presoners de Mauthausen, en postures obscenes i denigrants, obligat pel sergent Zimt.
El text, que parteix d’una anècdota real, és prou potent per construir una ficció convincent i plausible on s’hi barregen les circumstancies vitals de l’Enric -el protagonista del present- i el Sebastià, el protagonista del passat, evocat a partir del vell dietari.
Les motivacions existencials de l’Enric es lliguen com una trena que sosté l’edifici narratiu: d’una banda una obsessió malaltissa –no diré quina- que provoca la ruptura amb la seva parella i de l’altra, el neguit de recerca i restitució de la memòria del fotògraf de Mauthausen que va tenir el valor de rescatar milers de negatius que servirien com evidència d’uns fets que no s’haurien oblidar mai: la factoria de la mort amb cameres de gas, afusellaments i forques. El mòbil de l’Enric ens recorda la persisstent tasca del jueu Simon Wiesenthal, justicier i caçador de nazis.
“El fotògraf” és una reflexió de la crueltat humana, un text atrevit i valent a partir de la filmació de pel·lícules pornogràfiques per part dels Nazis. És un bon tema i un bon llibre per endur-se de vacances o per tenir a la tauleta de nit; és a dir llegidor, que és el millor que es pot dir d’un llibre. Tot i això, té un final delirant que ens sobta per inesperat i que potser sembla massa arriscat, a més jo hi trobo a faltar una referència directa del calvari dels gairebé quaranta mil jueus que van morir al camp. Amb tot, el valor afegit d’aquesta novel·la és la matèria que l’inspira: personatges i esdeveniments històrics -els republicans Francesc Boix i Antoni Garcia– la qual cosa ha fet que l’autor s’hagi documentat a partir de fotografies reals que ens descriu amb traça i que ens fa veure i sentir amb els seus mots.

"El Fotògraf", d’Òscar Palazon, editorial Alisis

Francesc Valls-Calçada

EL POEMA DE LA SETMANA

CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre

i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor

que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure,

aquest cel blau damunt de les muntanyes

i el mar immens i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "Atura't",

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l'entenc, Senyor; jo que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest "fer etern" és ja la mort?

Mes llavors la vida què seria?

Fóra l'ombra només del temps que passa,

la il.lusió del lluny i de l'aprop

i el compte de lo molt i el poc i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,

és ma pàtria, Senyor; i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s'atura,

me'n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ull i mos sentits per elles,

per què aclucà'ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s'acluquin aquests ulls humans,

obriu-me'n Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença!

JOAN MARAGALL (1860-1911)

En record d'una esplèndida sobretaula a la Selva, a casa de l'Ignasi, la Miraculosa i la Joana; amb la Sefa i el Pau.

EL FRARET MUT AL CNL DE TARRAGONA

Com ja sabeu, el Fraret Mut, és un personatge de la meva novel·la “L’aigua parlava”. El passat dilluns vaig tenir el plaer de compartir una estona molt agradable amb els alumnes de català del nivell C, del Consorci de Normalització Lingüística de Tarragona, que han llegit el meu llibre. M’ho vaig passar molt bé perquè em vaig sentir molt ben acollit.

Per un autor sempre és un privilegi poder parlar amb els seus lectors. Des d’aquí vull agrair al professor i amic Xavier Brotons per haver-me convidat, i a totes les alumnes -i els alumnes, en franca minori - per haver compartit aquesta estona amb mi.

EL VALENCIÀ LLENGUA OFICIAL DE CATALUNYA

EL Parlament Europeu s’ha malgastat 6000 euros fent una suposada traducció d’un anunci del català al valencià, sense modificar ni una coma. Tranquils, per molt que s’ho maneguin els secessionistes no crec que la unitat de la llengua perilli pel fet que els valencians facin un anunci en la seva varietat dialectal. Trobo lògic que ho vulguin fer i ho respecto.

Però el traductor s’ha lluït cobrant impunement 6000 euros i no fer res de res. I el Parlament Europeu també per regalar els diners dels contribuents –els nostres- amb tanta frivolitat, que erosiona la poca credibilitat d’aquesta institució, encara més en temps de crisi.

El Govern Valencià promou la ignorància i la confusió des de fa anys fent veure que el català i el valència són dues coses diferents contradient la veu autoritzada dels filòlegs. Hi ha coses que els polítics no poden mudar perquè la ciència està per damunt de la seva voluntat. És com si ara per llei el govern valencià decidís que les cadires són mamífers. Oi que no pot ser?

Segons el responsable de mitjans audiovisuals de la direcció general de Comunicació de l'Eurocambra, Fernando Carbajo: "Estem obligats jurídicament a fer aquesta traducció, tot i que sigui mínima i només calgui canviar una coma, perquè l'Estatut valencià diu que la seva llengua es diu valencià”.

L'anunci porta l'eslògan "Tu decideixes com seran les notícies del demà" i hi apareixen sis personatges de diferents països que diuen el que els agradaria veure en els informatius del futur. A mi em faria goig un informatiu on es digués que s’ha proclamat el valencià com a llengua oficial de Catalunya. Potser així s’acabarien tantes bajanades.

Què diuen els polítics catalans?

POEMA DE LA SETMANA

Ustedes y nosotros

Ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial,
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.

Ustedes cuando aman
calculan interés
y cuando se desaman
calculan otra vez,
nosotros cuando amamos
es como renacer
y si nos desamamos
no la pasamos bien.

Ustedes cuando aman
son de otra magnitud
hay fotos chismes prensa
y el amor es un boom,
nosotros cuando amamos
es un amor común
tan simple y tan sabroso
como tener salud.

Ustedes cuando aman
consultan el reloj
porque el tiempo que pierden
vale medio millón,
nosotros cuando amamos
sin prisa y con fervor
gozamos y nos sale
barata la función.

Ustedes cuando aman
al analista van
él es quien dictamina
si lo hacen bien o mal,
nosotros cuando amamos
sin tanta cortedad
el subconsciente piola
se pone a disfrutar.

Ustedes cuando aman
exigen bienestar
una cama de cedro
y un colchón especial,
nosotros cuando amamos
es fácil de arreglar
con sábanas qué bueno
sin sábanas da igual.

Mario Benedetti

In memoriam.

El poeta ens diu adéu però ens resta la seva poesia per sempre.

HONORABLE PRESIDENT: UNA IDEA PER LA DIGNITAT CATALANA

Café para todoooos ?

Des de l’any 1359, fins el moment d’escriure aquesta entrada (maig de 2009), hi ha hagut 128 presidents de la Generalitat de Catalunya -comptant el president actual– si, a més hi afegim els quatre presidents de la Mancomunitat (1914–1925), podem afirmar que Catalunya ha tingut 132 presidents. Per tenir una idea de la solera que això representa: Estats Units "només" ha arribat al número 44, amb el president Obama.
És trist, decebedor i humiliant que el nostre país –sota el jou espanyol- sigui equiparat a la majoria de regions que no volien l’autonomia, ni tenien l’ambició de l’autogovern, ni la tradició pròpia d’un país amb identitat nacional.
El Café para todos, amb el fals pretext de voler fer justícia a regions que ja es trobaven bé com estaven i que van córrer a inventar-se banderes i himnes per consolidar identitats inexistents, va cometre un gran greuge –un altre més- vers el poble català. Amb tots els respectes per Murcia, la Rioja, Extremadura, Ceuta, Melilla etc., aquesta maniobra apuntava a la línia de flotació de Catalunya per servir un cafè fred i descafeïnat per a tothom.
El mal ja està fet i fa anys que dura. Però amb una mica d’imaginació es pot contrarestar la dignitat que Catalunya mereix. Al menys la dignitat, mentre no s’equilibri la balança de l’espoli fiscal.
Per això proposo que quan es parli d’un president de la Generalitat en un acte institucional solemne, a partir d'ara es digui ordinalment, per exemple: “el molt honorable senyor Josep Montilla, cent trenta-dosè president de Catalunya”
Ja ho veieu, no costa ni un euro, però d’aquesta manera el nostre cafè es converteix en expresso forte -aromàtic i calentó- i els altres cafès de la taula -on fem el ressopó amb Espanya - esdevenen cafès de xicoira, o com a molt, descafeïnats de sobre i camamilles.

EL BARÇA, MÉS QUE UN CLUB

Qui diu què el Barça no és més que un club? Fins i tot a la “Casa Blanca” (Real Madrid) hi hagut una “guerra” de banderes i cançons . Aquests dies toquen allò que no sona ... i sabeu què?: “Torna’ls a tocar Sam, que no es gasten”

EL PAPA QUE FOU NAZI VISITA EL MUSEU DE L'HOLOCAUST

El Museu de l'Holocaust (Yad Vashem) de Jerusalem no havia sofert mai tant de rebombori, com avui, amb motiu de la visita del Sant Pare: Ratzinger, de jove havia estat membre de les Joventuts Hitlerianes.

Per tant, no és tracta d’una visita d’estat qualsevol. Tothom es felicita de la "importància històrica" del gest papal per retre homenatge als sis milions de jueus exterminats pels nazis, la majoria a les cambres de gas que el bisbe Richard Williamson – perdonat pel mateix Papa – afirma que no van existir mai.

Benet XVI, ha volgut saludar a sis supervivents de l'Holocaust. Entre ells hi ha Shmuel Halpert, un jueu d’origen romanès que ha refusat perquè no pot oblidar ni els traumes, ni les ferides, ni els patiment a que fou sotmès. Halpert és ex diputat d'un partit ultra ortodox i s'ha negat rotundament a parlar amb el Papa.

El virus d’amnèsia col·lectiva que propaga el bisbe Richard Williamson corre el perill d’arribar a pandèmia mundial i la vacuna del Sant Pare sembla molt aigualida. Aquí teniu unes imatges que constitueixen un remei eficient per no oblidar allò que no hauria d’haver esdevingut mai. Que entre tots tinguem pau i salut.

POEMA DE LA SETMANA

Preguntes d´un treballador que llegeix:

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis. Van arrossegar els reis
els blocs de pedra?
I babilònia, tantes vegades destruïda...
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
De la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
Els paletes? La gran Roma
És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
Només palaus per als qui l´habitaven?
Fins i tot a la llegendària Atlàntida,
La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven
Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre
La seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Bertolt Brecht
Traducció : Feliu Formosa

QUAN L'ANTISEMITSIME RIMA AMB PACIFISME

Els meus amics “pacifistes” i “miops” que només estan especialitzats en l’odi visceral contra Israel - no van assistir a la conferència Colòmbia i R. D. Congo: guerres, causes, responsabilitats i futur, a càrrec de Mariela Beltran (Delegada FISC Colombia, activista de Defensa de Drets Humans ), Masika Pendeza (Delegada FISC R.D.Congo) i Papy Sylvain N’sala organitzada per la Fundació Internacional de Solidaritat, FISC. Es com si les víctimes del Congo, la vulneració dels drets humans i la violència estructural que pateixen a Colòmbia passessin de puntetes per damunt de les seves consciències. O potser només és miopia ?

Un palestí d' Hebron ha estat jutjat per autoritats judicials palestines acusat de vendre les seves terres a jueus, per la qual cosa ara el poden condemnar fàcilment a mort. El palestí està acusat de traïció i la justícia palestina vol evitar, d’una forma exemplar, que els seus ciutadans venguin terres a jueus. ¿Com és que els meus amics -“miops” i “pacifistes”- no denuncien aquest extrem? Hi ha un doble racisme: el seu antisemitisme visceral els hi fa creure que els jueus són la pell del diable i que els "negritos" no mereiexen cap respecte. Els Palestins són uns angelets.

En reiterades ocasions els palestins han estat assassinats pels seus propis compatriotes per vendre terres, segons informa La Vanguardia Digital. Molts dels venedors palestins exigeixen nova identitat i habitatges en diferents parts del món per escapar de la pena capital.
Això no ha passat a Gaza sinó a la zona controlada per l´ANP, teòricament menys radical i molt més progressista que Hamàs, l’organització criminal que va trencar la treva, que ensinistra nens per a ser futurs terroristes suïcides (sense que l’UNICEF - miops també ? - mogui un dit per evitar aquesta crueltat infantil) i que empra sistemàticament població civil com escut humà o fa matances indiscriminades contra els palestins dissidents.

Així les coses, el jutge de la Audiència Nacional, Fernando Andreu, ha admès una querella contra els responsables militars d’Israel per un atac a Gaza el 2002. Senyor Jutge, podria fer alguna cosa pels 4 milions de víctimes mortals de la guerra del Congo?