dijous, 25 de febrer de 2010

Els estats anímics, de Jordi Abelló


El Fraret Mut us proposa anar a veure a Artloft, de Reus, l'última dèria de l'artista Jordi Abelló: Retrats, és a dir pintures sobre paper que escorcollen l'estat anímic de els éssers humans. Abelló ja va exhibir aquesta exposició fa poc al zoo de Barcelona.
L'hàbitat dels goril·les, va esdevenir el punt neuràlgic de l’experiment. En una de les sèries de Retrats, la titulada Crit, va treballar observant atentament els trets facials d'aquests primats. Abelló ens confon amb les fronteres etèries entre la persona i la bèstia fins a arribar a pintar un crit humà.

dissabte, 20 de febrer de 2010

JUDICI CONTRA EL CATALÀ

"Nunca fue la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» Paraules del Rei Joan Carles I, a l'abril del 2001, creieu que li ha crescut el nas?

Amics del Fraret Mut us reprodueixo un mail que he rebut:

"El passat 3 de setembre al matí jo, Àngels Monera, i la meva família vam perdre un vol a l'aeroport de Girona en direcció a l'Alguer. El motiu és que vam gosar adreçar-nos als guàrdies civils en català. La seva actitud prepotent i de menyspreu cap a la llengua i la nostra insistència en que teníem el dret d'usar-la, va suposar la meva retenció a les dependències de la Guardia Civil dins l’aeroport. Allà, a més de constatar que a l’aeroport de Girona es deu poder parlar qualsevol llengua menys la nostra, vaig ser interrogada sobre geografia i filologia política, -Reconoce Vd. que Gerona està en España?-, -Reconoce Vd. que el español és la lengua oficial de España?- i quan finalment em van deixar anar, sense que hagués signat res ni m'haguessin informat en cap moment que em denunciarien, el vol estava tancat i ens vam quedar a terra. Vam haver de passar tot el dia a l'aeroport, comprar nous passatges a una destinació molt allunyada de l'Alguer, la ciutat de Càller, a l'altra punta de Sardenya, pagar una nit d'hotel -vam arribar a les 11de la nit-, i llogar un cotxe per desplaçar-nos a l'Alguer, on teníem reservada una habitació que també vam haver de pagar. En tornar a casa, vam denunciar-ho a alguns mitjans i a la Secretaria de Política Lingüística. Potser com a resposta a això, he rebut una citació com a acusada en un judici que tindrà lloc dilluns que ve a Santa Coloma de Farners. Es tracta d'un judici de faltes per "desordenes públicos".

Lloc: Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 Ctra. Sant Hilari, s/n Sta. Coloma de Farners Data: 22 de Febrer del 2009 a les 10:45 hores.

Us agrairem que feu difussió d’aquest cas per ajudar a que situacions com aquesta, per desgràcia encara massa freqüents, deixin de produïr-se. Gràcies per endavant,
Àngels Monera"

Francesc Valls Calçada, 2010

divendres, 19 de febrer de 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


Amor abismal

Si jo fos pou
et cridaria des del fons.
I et faria baixar
ben a poc a poc
i t’acolliria dins les aigües més obscures.
Si tu t’hi trobessis bé
quin pou més ple de vida!
Les onades que faríem esquitxarien
les més altes copes dels arbres
que s’aboquen xafarders
cercant al fons allò que és l’amor!

Gràcies, Gisella Vacca
Francesc Valls-Calçada

dijous, 11 de febrer de 2010

LA CAPITAL MUNDIAL DEL CRIM


És fàcil preguntar-se com els líders mundials, periodistes, religiosos i ciutadans corrents miraven cap a un altre costat mentre sis milions de jueus morien a l'Holocaust. I és encara més fàcil dir que nosaltres ho faríem millor.
Però fins ara la brutal guerra aquí a l'est del Congo no només ha durat més que l'Holocaust, sinó que també sembla haver cobrat més vides. Un estudi xifrava la guerra del Congo amb 5,4 milions de víctimes mortals, l'abril de 2007, amb un augment de 45.000 morts al mes. Això deixaria el total en l’actualitat, després d'una dotzena d'anys, a uns 6,9 milions.
El que aquests números no plasmen és que el Congo s'ha convertit en la capital mundial de la violació, la tortura i la mutilació, ni com els supervivents de la carbonització com Jeanne Mukuninwa, una bonica noia, alegre, de 19 anys que d'alguna manera encara té el força per riure. Els seus pares van desaparèixer en els combats, quan acabava de complir 14 anys -potser van ser massacrats, però els seus cossos mai van aparèixer - per això va anar a viure amb el seu oncle.
Al cap d'uns mesos, els milicians extremistes hutus van envair la casa. Ella recorda que era el dia del seu primer període menstrual - l'únic que ha tingut.
"En primer lloc, van lligar al meu oncle", diu Jeanne. "Li van tallar les mans, li van treure els ulls, van tallar els seus peus, li va tallar els òrgans sexuals, i el van deixar així. Encara era viu.” La seva dona i el seu fill també hi eren. Llavors se’ns van emportar a tots nosaltres al bosc." Aquesta milícia és coneguda pel segrest i esclavatge de persones durant mesos, fins i tot anys. Els homes es converteixen en portadors, i les nenes en esclaves sexuals.
Jeanne i altres noies eren regularment violades, i aviat va quedar embarassada. Les violacions van continuar, de vegades amb pals que van esquinçar les seves entranyes i li van provocar un degoteig constant de residus. D'alguna manera el fetus va sobreviure, però la seva pelvis era massa immadura (no estava preparada) per al part.
Un dels segrestats de la milícia era un metge que es va veure obligat a tractar els soldats. El metge, veient que Jeanne estava a punt de morir en un obstruiment de part, la va obrir amb un ganivet vell, sense anestèsia, i va treure el nen mort. Jeanne delirava i es trobava en un estat proper a la mort i la milícia la va deixar al marge d’una carretera.
"Ella estava completament destruïda per dins", va dir un altre metge, Denis Mukwege, que li va salvar la vida després de portar-la a aquí a Bukavu. El Dr Mukwege, de 54 anys, presideix l’Hospital Panzi de 400 llits, recolzat per la Unió Europea i els grups privats com Fistula Foundation. De vegades se l'esmenta com a candidat al Premi Nobel de la Pau pels seus esforços heroics per lluitar contra la guerra i curar les seves víctimes.
El Dr Mukwege va operar Jeanne nou vegades durant més de tres anys per reparar les fístules que li estaven causant les pèrdues. Finalment les operacions van tenir èxit, i ella va tornar al seu poble a viure amb la seva àvia.
"Em va dir que em mantingués allunyada dels homes durant tres mesos", recorda Jeanne, per donar-li temps a refer-se. Però tres dies després del seu retorn a l'aldea, la milícia va arribar una altra vegada i la va violar de nou. La fístula es es va tornar a obrir.
Jeanne, va estar-se nua al bosc, perquè les seves ferides internes s’havien tornat a obrir, fins que finalment va aconseguir escapar i, va trobar el camí de tornada a l'Hospital Panzi. El Dr Mukwege ja ha iniciat una segona ronda d'intervencions quirúrgiques per curar-la, però queda tant poc teixit que no està clar si mai tornarà a poder concebre de nou.
Al voltant d'un 12 per cent de les dones violades que tracta el doctor han contret sífilis, i el 6 per cent tenen el VIH. Ell fa el que pot per reparar les seves lesions, i ajuda a curar - fins a la propera vegada.
"De vegades no sé el que estic fent aquí", va dir el Dr Mukwege desesperat. "No hi ha cap solució mèdica." La necessitat primordial, diu, no és més ajuda humanitària per al Congo, sinó un esforç internacional molt més enèrgics per a posar fi a la guerra mateixa.
Això significa pressionar a la veïna Rwanda, un país tan àmpliament admirat per la seva bona gestió pública al país que tendeix a obtenir un passi per al seu possible paper en els crims de guerra al costat. També necessitem pressionar sobre el president congolès, Joseph Kabila, per la detenció del general Jean Bosco Ntaganda, ceract per la Cort Penal Internacional per Crims de Guerra. I, segons les recomanacions d’una organització de defensa anomenada Enough Project, necessitem un esforç de mediació dels Estats Units per controlar el comerç de minerals del Congo, perquè els senyors de la guerra ja no puguin comprar armes de foc mitjançant l'exportació d'or, estany o coltan.
A menys que hi hagi una mica de lideratge aquí, els combats al Congo - impulsats pels guanys de les exportacions de minerals - continuaran indefinidament. Així que si no actuem ara, quan ho farem? Quan la xifra arribi als 10 milions de morts? Quan Jeanne sigui segrestada i violada per tercera vegada?

Publicat al New York Times per NICHOLAS D. KRISTOF

Afegitó del Fraret Mut: mentre els herois de motxilla -paraules de Pilar Rahola- es compadeixen de Palestina, giren l'esquena i s'obliden del drama terrible del Congo i d'altres indrets castigats de l'Àfrica i del món... En nom de la Pau, denucieu totes les guerres. La veritat ens farà lliures.

dimecres, 10 de febrer de 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


Poesia de Mn. Cinto Verdaguer nascuda de la seva angoixosa situació personal. Escrita el novembre de 1896. Titulada "¿Se'n cansaran?"

Totes les ones de la mar
m'han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.

Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
roges d'enuig i de verí,
plenes d'insults i d'anatemes...

Los cops de mar de un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l'eugassada sobre l'era.

Mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s'hi bressa,
com la gavina en la maror,
com l'aligot en la tempesta.

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d'arena.

dimecres, 3 de febrer de 2010

L' ESCALA, DEL PEP ESCODA

Un quadre de Josep Icart amb una escala buida: atzar o performance?

Un dia que el meu amic, el fotògraf Pep Escoda, va anar al Museu d’Art Modern de Tarragona va captar aquesta curiosa instantània. La seva sensibilitat d’artista no li va passar per alt la preciosa metàfora que estava contemplant: una escala buida davant d’un quadre de Josep Icart, un camí que mena entre el fons del mar i el cel. Una performance de l'atzar. Em semblen que sobren els comentaris però m’agrada pensar que la banda sonora que sonava quan el va pintar fa unes dècades era Imagine de Lenon:

Imagine there's no heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today...
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace...

Això, Imagina’t que el cel no existeix o que està fet de música i de colors. Sense fronteres mentals, ni religions imposades. Josep Icart pintava des de la sensibilitat i en el seu estudi sempre hi havia música. El vaig conèixer enamorat de la vida, de la llum mediterrània, de la salabror del mar i dels misteris de la natura. No va ser tant sols un artista contemplatiu de la bellesa del paisatge, sinó que esdevé un crit militant del dolor i de les ferides del planeta blau.

Gràcies Pep, per haver captat aquest instant.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dilluns, 1 de febrer de 2010

De la Shoà al Sàbat Xueta

Pilar Rahola al costat de Miquel Segura i la seva esposa. Foto Lina Camí.

Pere Bonnin dissertant, asseguda la presidenta de Tarbut Shorashim, Roser Parés. Foto Lina Camí.

Intervenció del Rabí Nissan ben Abraham. Foto Lina Camí.

El Fraret Mut va assistir al primer sàbat xueta, practicament després de la cerimònia del Parlament de Catalunya –que havia tingut lloc dos dies abans- amb motiu de l’alliberament del Camp d’extermini d’Auswitz, per commemorar la Shoà (dia internacional de les víctimes de l’Holocaust).

El sàbat xueta coincidia amb el tu Bishvat, l'any nou dels arbres i amb Xabat Shira que és el càntic que el poble jueu va entonar sortint d'Egipte quan es van separar les aigües del Mar Roig. Segons Roser Pares, presidenta de Tarbut Shorashim: “No creiem en les casualitats i aquest dia, en què se celebra la força i la importància dels arbres que coincideix amb el nostre acte inaugural, se'ns obre un camí de renovació per a tots aquells que sentim les nostres arrels jueves."
Hi assistiren l’escriptor i periodista xueta Miquel Segura, que va explicar el seu retorn al judaisme, el rabí Nissan Ben Abraham, Pilar Rahola, Mario Sabán president de Tarbut Sefarad, Pere Bonnin que ens va fer un interessant tast de la segona part del seu llibre Sangre Judia, entre d'altres...
Durant molts anys, a Mallorca, ser xueta no ha estat gens fácil: la comunitat ha estat sistemàticament estigmatitzada i segregada. Molts xuetes foren víctimes de la Inquisició, fets presoners, torturats, cremats... Escoltant-los em vaig emocionar. Quina diferència hi ha entre l’odi i la violència irracional de l’Holocaust i la persecució històrica dels xuetes?
Exactament cap. Només hi ha matisos pel que fa a la quantitat industrial, però no pel que fa a la qualitat, l’absurd i a la crueltat.
Per sempre més cal que tinguem en compte les paraules de Martin Niemöller: "Primer van venir a buscar els comunistes i jo no vaig dir res perquè no era comunista. Llavors van venir a buscar els jueus i jo no vaig dir res perquè no era jueu. Llavors van venir a buscar els sindicalistes i jo no vaig dir res perquè no era sindicalista. Llavors van venir a buscar els catòlics i jo no vaig dir res perquè era protestant. Llavors van venir a buscar-me a mi però ja no quedava ningú que pogués dir res..."

Francesc Valls-Calçada, 2010