diumenge, 27 de desembre de 2009

Gent de l'Alguer


Aquest emotiu poema, signat per A. Sini, l'he "robat" d'un amic del facebook de l'Alguer . Concretament Toni De Thori, que d'ell mateix ens diu: Lo destì m'ha fet diventar com un animal, sense horaris, ni obligs, ni regles. Però lo mateix destì, a diferència dels animals m'ha dat un bon sentit de racionalitat. Seny i rauxa. Se diu aixi?. La foto d'aquest llumí encès que sembla la flor de la llibertat és de la Gisella Vacca - Foto bacheca.
Per cert, l'amic Xavier Brotons d'on crec que m'ha vingut el contacte de Toni de Thori, està fent un interessant treball, lèxic alguerès-català que esperem que vegi ben aviat la llum. L'Alguer (Alghero en italià) forma part de la nostra memòria col·lectiva i sentimental.
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

divendres, 25 de desembre de 2009

NADAL


Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.


Dedicat a les tres Gràcies: Mimí, Cucú i Curosa, que vetllen per la meva memòria.
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dijous, 24 de desembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Fi de tardor


Sóc la tardor, com un núvol em fonc,

enrera veig, encara plens de fulles,

arbres, avui sols rígides despulles,

i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,

garfint l'espai amb branques desvalgudes.

Ja el dia es pon amb llangorós calfred,

el pàl·lid cel té llunyanies mudes,

la serra mostra una blavor de fred.



Joan Vinyoli

http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada


EL FRARET MUT US DESITJA UNES BONES FESTES

dimarts, 22 de desembre de 2009

EL RETORN DE MIQUEL SEGURA

Miquel Segura, és amic escriptor, periodista i xueta. De Mallorca, of course. Justament avui he rebut un mail seu que crec emociona a tots aquells que tenen sensiblitat pel que significa... especialment pel que han patit els xuetes de Mallorca fins fa ben poc.
Shalom a tots. Tinc l'immens plaer de comunicar-vos que el passat 17 de desembre vaig retornar oficialment al judaïsme, la religió dels meus ancestres. Fou en el transcurs d'una senzilla cerimònia oficiada pel rab Mark Àngels, cap de la sinagoga espanyola i portuguesa de la ciutat de Nova York. Em vaig submergir dins la mikvé per a netejar-me de segles de pertinència al cristianisme, al qual foren forçats a convertir-se els meus avantpassats. No fou una conversió, puix mai no en podia convertir-me en allò que ja era: un jueu. Actuaren com a testimonis Michael Freund i un membre de l'esmentada sinagoga. A l'acte hi assistí la meva dona i també la meva fillola, de cognom Aguiló, qui en alguns moments actuà de traductora. Acabada la cerimònia, el rab em lliurà un document oficial que certifica el meu Retorn. Vos adjunt aquest document perquè el pugeu llegir. He volgut comunicar-vos aquesta bona nova que jo crec trascendent no sols per a mi, sinó per a tots els xuetes. De fet, som el primer xueta que ha estat acceptat com a jueu de manera oficial, sense passar per una conversió.Vull donar les gràcies al meu cosí segon, Bernat Aguiló i Siquier qui, amb l'elaboració del nostre arbre genealògic matern, contribuí decissivament a fer posible aquest Retorn. I a Michael Freund i el rab Birbaum artífex de la mateixa, el meu etern agraïment. Espero que aquesta gran alegria meva pugui ser també vostra. Miquel Segura.
Felicitats Miquel !! Mazal tov !!
http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

dissabte, 19 de desembre de 2009

PER QUÈ? (16)

Precisament això és els que els hi manca als nostres polítics
Per què s’esquincen les vestidures els de l’ Oso y el Madroño quan senten parlar de independència? què els hi pica? Per què el comentaristes de Madrid minimitzen el percentatge de participació i diuen que un 30% és una misèria?
Senzillament perquè els hi interessa amagar el cap sota l’ala. L'any 2006, per poder governar a Catalunya el tripartit sencer va sumar un 28,54%.
Ara el 95 % dels catalans, del 30 % que van anar a les urnes el 13 desembre, van deixar ben clar el que vol una bona part del poble. No és un referèndum vinculant, però és per fer-s’ho mirar: si la classe política catalana sintonitzés amb el poble i tingués voluntat de lideratge, ara ja parlaríem directament amb Brussel·les sense passar per la Puerta del Sol. ¿Si la independència és un divorci entre pobles, el que ens passa a Catalunya no será un divorci entre la classe política i la societat civil?
Francesc Vall-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimarts, 15 de desembre de 2009

EL TRIOMF DE LA DEMOCRÀCIA

La primera consulta es va fer a Arenys

Quan la Constitució Europea es va sotmetre a referèndum a l'Estat espanyol, la participació a Catalunya va vorejar el 40%. És a dir, que després d'una forta campanya institucional, amb milions d'euros al darrere, amb un clar to a favor del vot afirmatiu, i amb tots els mitjans parlant-ne... constantment, resulta que només un 40% dels catalans es va sentir atret a les urnes.Ahir diumenge, després d'una campanya finançada a base d'aportacions individuals, amb una bona part dels mitjans en contra i amb cap altre recurs humà que el voluntariat, prop d'un 30% de participació va ser-ne el resultat. Prop de 200.000 dels 700.000 catalans que estaven cridats a les urnes van respondre a la crida. I el que és més: prop d'un 95% del vot va ser afirmatiu. Sens dubte, encara queda molt de país per cobrir i moltes consultes per fer, però malgrat tot, els resultats d'ahir constitueixen un històric triomf, no només per l'independentisme, sinó per la democràcia.Una bona prova d'això es troba en l'espectacular ressò internacional de la consulta. Una consulta no vinculant, organitzada solament 170 municipis dels 946 que conformen el mapa de Catalunya, ha capturat més atenció a la premsa internacional que no pas, per exemple, el referèndum de l'Estatut. La jornada del 13-D ha aparegut a la BBC, a Le Monde, a mitjans de comunicació llatinoamericans i fins i tot àrabs. N'han destacat la normalitat, el caràcter pacífic, la presència d'observadors internacionals, el dret de vot dels immigrants. És a dir, el caràcter radicalment democràtic de tot el procés.Tot plegat ajudarà a que la campanya per les consultes continuï. Per davant, queden les cites del 28 de febrer i del 25 d'abril, i l'esperada consulta de Barcelona. I queda igualment per davant, per descomptat, aconseguir que algun dia, més d'hora que tard, sigui el conjunt del país qui tingui dret a votar sobre quin vol que sigui el seu futur."

Text: Josep Ramon Torradas


Però la la premsa espanyola desprestigia o minimitza el triomf de la democràcia a Catalunya, alguns ens tracten de ridículs, patètics i miserables. Però que es pot esperar d'un estat tant progre que només es solidaritza amb el Tíbet o Palestina, manté un Tribunal Constitucional com a mortalla de la llibertat, sempre que, pot i no veu el que té a casa? Emprant una frase del seu estimat Quixot: "ladran, luego cabalgamos"

Premsa espanyola
http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/115734-la-premsa-espanyola-minimitza-el-13-d-que-a-lestranger-veuen-clau-per-a-catalunya.html



Mentre, el ressó internacional és realment espectacular i demostra que malgrat no ser un fet políticament vinculant és una eina molt útil per explicar que exisitim i el que volem.

Premsa internacional
http://www.vilaweb.cat/noticia/3666935/extraordinari-resso-referendum-premsa-internacional.html

diumenge, 13 de desembre de 2009

LLUNA BLAVA llibre de poemes + CD música i veu


Amics i amigues del Fraret Mut, per si us interessa assistir al part d'un nou projecte artístic, el proper divendres divuit de desembre del 2009, lluna nova, Arola Editors i el Museu d’Art Modern de Tarragona us proposen una cita poètico-musical amb la complicitat dels poemes de Francesc Valls-Calçada, la música de Xavier Pié i les il·lustracions de Richard White.


I us conviden al naixement de Lluna Blava, un llibre de poemes amb CD d’àudio. Ho farem al Museu d’Art Modern de Tarragona, carrer de Santa Anna, 8, a les 20h.
El presentarà l’Isaac Albesa, periodista. En Xavier Pié interpretarà una selecció de temes acompanyat pel contrabaixista Ignasi Gonzalez, després ho amanirem amb unes copes...
Per anar fent un tast podeu fer una ullada al vídeo promocional d'Andrea Eidenhammer:

video

Aquestes festes pots regalar la Lluna...

dijous, 10 de desembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


LA VIDA...

La vida... és el record d’un despertar
trist en un tren a l’alba: haver vist
la llum de fora incerta: haver sentit
el cos trencat la malenconia
i aspra de l’aire punxant.

Però el record de l’alliberament
imprevist és més dolç: a vora meu
un jove mariner: el blau
i el blanc de l’uniforme, i fora
un mar tot de color fresc...

Sandro Penna

(Perusa, 1906 – Roma, 1977)
Traducció de Josep Piera
Francesc Valls-Calçada

divendres, 4 de desembre de 2009

AEROPORT: EL NOM NO FA LA COSA


Com a tarragoní m’agradaria molt que l’aeroport portés el nom de Tarragona. Els ciutadans i les institucions de la meva ciutat tenen la seva raó i la seva lògica quan defensen aquest extrem, i és lícit i just que treballin per assolir aquests propòsits. Però... si hem de ser sincers i parlar amb el cor a la mà, els reusencs tenen la seva raó, fomentada per l’arrelada tradició d’aquesta infraestructura que ha dut sempre el nom de la capital del Baix Camp i que forma part de l’orgull col·lectiu i de la tradició social de la capital del Baix Camp. Entenc que extirpar el nom de l’aeroport seria per Reus com una dolorosa amputació en tota regla.
Les dues parts enfrontades, doncs, tenen les seves raons de pes i es defensen amb braó dels embats mutus. Avui sis minuts d’autovia potser suposen mil anys llum de distància entre Tarragona i Reus. Amb aquestes batalletes, a part de provocar un cansament tediós -mentre discutim el sexe dels àngels- es perd molt de temps que es cola per l’aigüera i no s’avança en res positiu.
Condemnats a anar junts, ens entretenim amb polítiques de campanar mentre d’altres territoris més espavilats ens poden prendre el pa del cistell. Exhorto als de Reus que facin un exercici d’empatia. I els de Tarragona? També, que facin el mateix: que uns es posin a la pell dels altres – que els tarragonins facin l’esforç de sentir-se reusencs i a l’inrevés- i que tots s’arremanguin per treballar en la bona direcció favorable pels interessos comuns, que són molts i més importants que el nom de la cosa.
Urgeix trobar una solució salomònica, de consens, que compensi a Reus i que convenci a Tarragona; i a l’inrevés. Això només és possible si les dues parts estan disposades a ser molt generoses. Sobretot cal no perdre pistonada discutint inútilment mentre el vaixell amenaça a fer aigües. Reus i Tarragona tenen una gran potencialitat social, cultural, industrial, acadèmica i comercial que no es pot llençar per la borda. L’aeroport és la porta aèria d’aquesta realitat comuna i les dues ciutats necessiten sentir-se visibles amb el nom. Perquè no ho fan conjuntament ? Potser per un fonamentalisme “tribal” absurd a banda i banda.
Junts poden pressionar com a segon motor de Catalunya i esdevenir un referent econòmic potent al sud d’ Europa. Però per separat – a part de fer el ridícul amb discussions decimonòniques- ens immolem per culpa d’un orgull atàvic gens propi del segle XXI. Avui un llibre es pot escriure a Vladivostok, maquetar a Buenos Aires, imprimir a Constantí i vendre a Berlin, però aquí hi ha qui s’entesta a orinar a les cantonades, marcant territori, empetitint els horitzons.
Si Tarragona aconsegueix alguna cosa amb el tema del nom, és preceptiu que també en cedeix alguna altra a Reus. Per exemple, perquè no s’empra el mot Tarraconensis, que fa referència a un territori bastíssim i no a una ciutat en concret. O perquè no es juga amb el nom compost de les dues ciutats? Reus.tarragona? o Tàrraco.reus? O Reus.tàrraco?. Us ho diré: un egocentrisme radical i cec galopa pels confins del Camp de Tarragona des de la Plaça de la Font al Mercadal.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dijous, 3 de desembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Una imatge tronada del dictador que semblava etern.
"FINAL!"


-Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
la mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!


20 de novembre de 1975


Amb uns dies de retard (tots els sants tenen vuitada), aquesta setmana i recordant la mort del dictador Francisco Franco, el Fraret Mut us vol oferir aquest poema de Joan Brossa, que canta el cantaor flamenc Miguel Poveda en el seu treball Desglaç en homenatge als poetes catalans.


Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimecres, 2 de desembre de 2009

PARAULA D' UNICEF

Molts nens del tercer món pateixen desnutrició

El retràs del creixement dels infants no és tan dolent com s'esperava al territori palestí ocupat, on hi ha una prevalença de retard en el creixement d’un 10 per cent, un resultat sorprenentment millor que en altres veïns molt més rics. Segons una estimació de l’ UNICEF uns 200 milions de nens menors de cinc anys en el món en desenvolupament pateix retràs en el creixement a causa de la desnutrició materno-infantil.

"El retràs s'associa amb problemes de desenvolupament i és sovint impossible de corregir. Un nen que té retard en el creixement és probable que es degui a l'experiència d'una vida de mala salut i el baix rendiment", va declarar l' UNICEF el passat 11 de novembre. A l'Orient Mitjà, el territori palestí ocupat té una prevalença d’endarreriment en el creixement del 10 per cent, un resultat sorprenentment millor que altres països veïns molt més rics:

Líban - 11
Jordània - 12
Oman - 13
Unió dels Emirats Àrabs - 17
Aràbia Saudita - 20
Kuwait - 24
Iraq - 26
Syria - 28
Egipte - 29
Iemen - 58
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimarts, 1 de desembre de 2009

EL SOMNI DE TÀRRACO i la febre de l'oli


foto: Joan Maria Roig


S’ imagineu que Obama s’instal·lés a les nostres contrades?
Octavi Cèsar August, l’home més poderós de la seva època i l’emperador Romà més admirat de la història s'instal·là a la ciutat de Tàrraco l'any 27 abans de Crist. I va canviar els designis del món.
No solament va canviar la vida tranquil·la de la ciutat i de la comarca sinó la concepció del món tal com l'entenem avui dia: Catalunya i per tant Reus, Tarragona, Barcelona... o València. Però també Europa, Amèrica i el planeta. M’explico: va ser el primer cas de globalització (estructurada) de la nostra història. Un fenomen ben modern que té molts anys però que perdura. Els efectes d’aquella globalització encara són vigents.
Uns mil anys desprès de la història on arrenca la novel·la de Xulio Ricardo Trigo, Catalunya voldria recuperar la seu Metropolitana de Hispania, per poder esdevenir una nació amb tot els ets i uts davant de la santa Seu. (Això aprofitant que ja ho havia estat i que tenia els primers màrtirs de la història a la península ibèrica)
Gràcies a allò, a Europa es consolidaria la romanització amb una forma de fer, de sentir, de pensar, legislar, d’entendre la vida i de parlar (gràcies a les llengües romàniques) que va arribar fins a Amèrica. Fent tanta fortuna, que avui els immigrants que venen d’allà són ells els llatins i no nosaltres els catalans, romans de tota la vida.
M’he volgut desviar una mica de l’argument de “El somni de Tàrraco” per ressaltar l’encert i l’audàcia de l’autor en triar una època històrica tan transcendental que hom podria considerar el Bing-bang de la nostra cultura.
Tornem a “El Somni de Tàrraco”. Gràcies a la presència de l’emperador August, Tàrraco esdevindria la ciutat més important de la Mediterrània. El melic del món. Però el preu que s’hauria de pagar seria molt alt. Un preu que cotitzaria en sang.
En aquest sentit, la trama de la novel·la 'El somni de Tàrraco' està farcida de crims, persecucions i traïcions que sobten al lector amb les seves intrigues del tot versemblants, històries d’amors que enamoren, conspiracions i lluites intestines per les ànsies de riquesa en plena febre de l’or líquid, l’oli, que ens enganxen amb ganes de seguir una pàgina rere l’altra.
Les novel·les històriques – potser hauríem de definir que significa aquest terme - quan parlen de l’antiga Roma o del món clàssic es descuiden sovint de Tàrraco. Per una banda, Barcino que era un poblet, avui pesa massa des del present i per l’altra, durant el segle XX i per influència del franquisme es va promocionar més ciutats com Mèrida o Segòvia, que van ser grans urbs romanes, però que no tingueren la força capital de Tàrraco.
El problema de Tàrraco és que era un ciutat catalana, en un moment en què Catalunya encara es considerava territori vençut. No sé si el Tribunal constitucional ja sap que han canviat els temps.
En aquest sentit, Xulio Ricardo Trigo ens fa justícia i recupera els anys perduts amb una gran novel·la que té tots els ingredients per esdevenir un best seller. Fa justícia històrica i arregla un greuge pendent, posant en el món literari l’esplendor de la nostra història no específicament tarragonina sinó catalana amb paisatges que ens són molt familiars com, Ilerda (Lleida) o Ausa (Vic).
L’autor ha fet una tasca interessant de reconstrucció, que esdevé un valor afegit a l’argument. D’aquesta manera el lector penetra dins d’un somni que pren una atmosfera pròpia, que ens subjuga i sedueix.
El text ens ajuda a entendre l’època, i el neguit que mou els personatges. Aconsegueix aquesta tasca difícil gràcies el fet que hi podem trobar històries humanes, possibles, versemblants, realistes. Gairebé tan reals que podrien esdevenir sempre: abans i ara, aquí mateix quatre carrers més avall...



EL SOMNI DE TÀRRACO de Xulio Ricardo Trigo, edicions 62 316pàgines


Francesc Valls Calçada http://fraretmut.blogspot.com/