dilluns, 27 de desembre de 2010

Anticatalanisme i antisionisme, avui


L’atzar ha volgut que la presentació a Tarragona del llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, de l’amic Jaume Renyer, coincidís amb la meva arribada d’una breu estada a Israel, on he pogut contrastar de nou els tòpics que ens arriben des dels mitjans comunicació estatals amb la realitat que s’hi viu.
Potser en països de més tradició democràtica, el llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” només seria una altra aportació per comprendre un conflicte i un país molt complex -políticament parlant- i també per la seva història, cultura i idiosincràsia.
Però “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, a més, és un llibre valent. Perquè la nostra societat viu sotmesa sota una dictadura del pensament únic i uniformador, pel que fa a totes les notícies procedents d’Israel.
I els lliurepensadors, si són sionistes, sovint estem en la diana de l’odi i del rebuig. D’això, el Jaume Renyer que ho hagut de patir en carn pròpia, sap molt bé del què va.
Aquest valor afegit, de parlar sense embuts i amb coneixement de causa, fa que “Anticatalanisme i antisionisme, avui” sigui un llibre imprescindible per a les persones que s’esforcen en comprendre el que hi passa, a Israel.
Els catalans ho hauríem d’entendre millor que ningú. També som víctimes de boicots i d’una informació tendenciosa: ens segons quins mitjans espanyols, quan es parla de Catalunya en diuen autèntiques barrabassades. Un oient o un lector que viu segrestat en la bombolla mediàtica -des Palència o Valladolid, per exemple- s’esgarrifa del dolents i perversos que som amb el tema de la política lingüística o el desitjat concert econòmic o pacte fiscal, ignorant del què passa realment. Curiosament nombrosos polítics i intel·lectuals espanyols han considerat els catalans com els jueus d’Espanya, per exemple el almirall Carrero Blanco i l’escriptor Pío Baroja.
Dissortadament molta gent fa el mateix amb Israel. S’empassen les píndoles informatives, les consignes mediàtiques, el discurs distorsionat i maniqueu que converteix els jueus en dimonis abominables i els terroristes suïcides en angelicals víctimes del conflicte.
Una persona intel·ligent no s’hauria d’empassar que un poble, el jueu, sigui infinitament execrable -fins a la caricatura- i que l’altre poble, el palestí, sigui l’innocent ase dels cops.
Però què i qui provoca aquest antisionisme furibund a Catalunya? Com és que persones amb talent i bagatge intel·lectual cauen en aquest parany ? això en un país on segon els documents secrets de l’ambaixada nord-americana, desvetllats per Wikieleaks és el centre d'activitat radical islàmica més gran de la Mediterrània. Com pot passar tot això ? La resposta és en aquest llibre.
El llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” de Jaume Renyer és clau per reflexionar i apropar-se al tema des d’una perspectiva que potser a algú no li semblarà políticament correcta. L’autor ens fa reflexionar a través d’un recull i escrits d’articles publicats en al seu bloc o d’altres articles manllevats d’autors diversos amb la solvència de Roviria i Virgili, Miravitlles, Halliday i Taguieff; però també amb perles de l’antisionisme actual.
Tot plegat, ens fa comprendre una mica millor a Israel i ens fa pensar en Catalunya i en els paral·lelismes i similituds d’ambdós països. Jaume Renyer és un dels catalans més compromesos amb la causa israeliana. Ell, Com Pilar Rahola, Villatoro, Joan B. Culla, Miquel Sellarés i Lluís Bassat, és mulla fins al coll. Ho fa des d’un anàlisi crític, intel·ligent i gens demagògic, però sense pèls a la llengua.
L’estat d’Israel no és perfecte i també comet errors, també hi clars obscurs i injusticies, però és un estat amb una democràcia i uns valors europeus. Un lloc on una dona pot ser primera ministra, mentre que a l’altra banda del mur, a Cisjordania, el integristes musulmans ofeguen amb certa violència a la minoria cristiana, palestins com ells. I, les dones viuen reduïdes a l’àmbit domèstic sota el jou masclista. Sé el que dic ho pogut contrastar amb diversos interlocutors. Per exemple Amal, una palestina cristiana de l’altre banda del mur, a Cisjordania, on m’explicava que, mica a mica, els cristians palestins han de marxar d’allí, cada vegada en queden menys degut a la intolerància i a la violència en que estan sotmesos.
Els palestins també són víctimes de Hezbollah i Hamàs, formacions de caire terrorista que no admeten els seus dissidents, que són irremeiablement condemnats a mort. Al capdavall del conflicte les persones d’una banda i de l’altra, jueus i palestins, són víctimes de la intolerància. Una intolerància, que paradoxalment s’alimenta des de la vella Europa. Nomes em queda felicitar i agrair a l’autor per aquest llibre, i esperonar-lo a seguir en la lluita per la veritat sobre l’anticatalanisme i l’antisionisme.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Presentació de Shalom Tarragona a Jerusalem


Yitzhak Navon amb el llibre "Shalom Tarragona"

Un cop arribat a Tarragona, després de la presentació del nostre llibre (del fotògraf Pep Escoda i meu), a Jerusalem, m'envaeix un intens sentiment de felicitat per haver trepitjat una terra de retrobament espiritual coincidint amb la festa de Januka. Va ser un honor departir personalment amb el senyor Sr Yitzhak Navon, cinquè president d'Israel i president de l'Autoritat Nasionala del Ladino. Li vaig dir que no sóc historiador, ni hebraista, ni arqueòleg, ni un erudit del tema, ni tan sols jueu. Tant sols un humil periodista i escriptor català que va entrar amb molt de respecte al passat de la meva ciutat, Tarragona i de la meva terra, Catalunya. Yitzhak Navon, em va comentar amb molta afabilitat, que havia llegit el meu text, del qual en destacava la ponderació i la imparcialitat.
L'acte va ser especialment emotiu perquè hi van assistir persones descendents de Tarragona, d’aquelles famílies que van ser expulsades en 1492. Després de més 500 anys comença un retrobament interessant del qual en sóc testimoni de primera línia. A més, l'alcalde de Tarragona va escriure una carta que va ser llegida i aplaudida pel públic.
Per escriure "Shalom Tarragona", com a periodista, en el seu dia em vaig entrevistar amb especialistes del món medieval jueu. Però em vaig adonar que a Catalunya en particular i que a Espanya en general, aquesta cultura s'havia reduït a l'oblit. Amnèsia general. Vaig buscar l'escassa bibliografia que hi ha sobre els jueus de Tarragona i vaig trobar els llibres d'una autoritat mundial en el tema i que jo cito en el meu text: l'admirat professor Yom Tov Assis de la Universitat Hebrea. Doncs bé, a Jerusalem vaig tenir l'honor de conèixer-lo i compartir la vetllada de la presentació amb ell i escoltar la seva magnífica conferència, que va impartir a propòsit. Fa goig sentir com parlen en hebreu de Tarragona, la ciutat on visc, de Santa Coloma de Queralt, la vila on vaig néixer, així com de Tortosa, Falset, Valls, l’Aleixar etc.
La vetllada va ser un magnífic gest que va venir de part de Jose Bendor, president de Tarbut Jerusalem i la seva muller Denise, amb els quals vam compartir el passat estiu un singular i emotiu trajecte en vaixell -des de Tarragona a Barcelona- per commemorar el periple dels jueus de Tarragona el 1492.Al Sefarad del segle XXI, els jueus encara són poc més que pedres de museu o llegendes del passat. Però, mentre redactava el text, a través d'una amiga meva, Maria Mercè Martorell, vaig tenir la sort de conèixer a jueus de debò que es van interessar a revisar el meu escrit. Van ser Aaron Azaguri, Dominique Tomasov i David Stoleru. Amb les seves indicacions no vaig incórrer en els tòpics per desconeixement del judaisme. Per la seva iniciativa el volum està traduït a l'hebreu. Va ser gràcies al llibre que vaig conèixer a Mario Sabán i connectar amb Tarbut Sefarad.
Durant gairebé 500 anys a la península no hi va haver jueus. La tasca dels reis Catòlics i de la santa Inquisició va ser tan implacable que fins fa relativament poc era més fàcil veure un elefant rosa volant que un jueu en persona. Els primers jueus van tornar a Barcelona a principis del segle XX. Avui a Catalunya només hi haurà uns tres o quatre mil jueus per a una població de 7 milions d'habitants. Amb "Shalom Tarragona" pretenc rescatar el passat jueu de la meva ciutat i les seves comarques amb la curiositat del periodista, la història d'una tragèdia que va marcar la Catalunya medieval i l'inici de la decadència econòmica i cultural del nostre país.
Les esplèndides imatges del meu amic i fotògraf Pep Escoda, són un plus afegit a una edició de luxe d'Arola Editors. El Pep capta amb tendresa la dimensió humana d'un drama col.lectiu del qual no podem ser aliens per a més temps, la desolació i l'absència d'aquells que es van veure obligats a marxar. "Shalom Tarragona", és un llibre de divulgació per al gran públic. No vol pontificar res, llevat d’obrir el camí de la recuperació d'un llegat important.
De nou a Tarragona, deixo enrere una grata experiència i als meus amics d'Israel, on per a res m'he sentit estranger gràcies a la seva calorosa acollida. Però espero poder abraçar-los de nou, potser com se sol dir "l'any vinent a Jerusalem".


Francesc Valls-Calçada

dimecres, 1 de desembre de 2010

LA PRINCESA DE JADE

La Princesa de Jade és el secret més ben guardat de Coia Valls

Us imagineu que hi hagués un sistema que ens permetés viatjar en el temps? La ciència explora la viabilitat tècnica i teòrica i totes les paradoxes associades en aquesta mena de viatges. Però, avui per avui, només ho podem fer a través de la ficció històrica.

Coia Valls, amb “La Princesa de Jade”, insinua al lector perspicaç un fascinant periple que ens transporta al segle VI de la nostra era. Es tracta d’ una atrevida proposta, atès que tendim a considerar el món en termes eurocèntrics i encara avui l’orient ens resulta captivador pels seus misteris, imagineu si a més retrocedim al passat remot per traspassar els límits establerts de la doble frontera de l’espai i del temps.

El fet de ser una excel·lent narradora i no un historiadora acadèmica qui ens endinsa en el viatge, és un plus afegit. L’escriptora observa la història amb uns altres ulls perquè una novel·la –tot i estar impecablement ben documentada com “La Princesa de Jade”- no ha de ser mai un documental, ni un assaig crític, ni un volum d’historiografia. Tot i ser plausible no ha de ser necessariament certa. El narrador i l’ historiador es mouen forçosament en dimensions diverses però complementàries.

Acompanyats de Coia Valls retrocedim 1500 anys enrere i ens trobem amb un panorama esplèndidament retratat per l’autora. Som a Constantinable dècades després de la caiguda de Roma que va tenir lloc a finals del segle V, el què resta de l’Imperi a la part oriental començarà a ampliar-se sota el comandament de l’emperador Justinià. Aquest és el rerefons, o si ho voleu la macro història real; el mèrit de Coia Valls és afegir-hi una trama de microhistòria de ficció totalment creïble que atrapa al lector amb una bona dosi d’aventures, secrets, misteris i passions que subjuguen els personatges escollits per Justinià. Aquest vol descobrir – a instàncies de la seva capriciosa i bella esposa Teodora- el secret més ben guardat del món antic. Xenos, un teixidor de Corint i el seu fill Úrian, un parell de monjos nestorians junt amb d’altres companys iniciaran a l’any 551 una expedició al món desconegut i perillós, que uns segles més tard hom coneixerà com la ruta de la seda. Un lloc on s’hi va però no sempre hi ha retorn.

El periple per terres estranyes en duu als llocs insòlits on la gent viu en coves sota terra, patim tempestes d’arena, muntem camells bactrians, tractem amb personatges foscos, passegem per Samarcanda, admirem les muntanyes del Pamir, ens enamorem, plorem els morts, filosofem, lluitem i ens admirem de les gestes que pateixen els nostres companys de viatge. Ja que certament, si ens deixem endur formem part de l’expedició.

El viatge, potser és una metàfora de l’existència i com tot bona novel·la admet diversos substrats de lectura. Mentre que l’acció sembla masculina, la femeninat és omnipresent amb les tres dones que formen part de la motivació argumental. Un triangle sense el qual l’acció és impossible: Teodora, antiga meuca entronitzada en figura imperial, Najaah una noia nòmada i la princesa Yu, de la dinastia Liang. Acció i motivació que configuren les tres dones per precipitar els fets que es narren a “La Princesa de Jade” .

El repte de Coia Valls, no era gens fàcil i el risc de caure en els paranys de la llarga travessia del desert de la pàgines en blanc era extremament alt; sortosament, com els seus personatges en el desert del Taklamakan se'n surt molt bé. Té perícia narrativa i domini del llenguatge, equilibri en el tempo, els sentiments, la descripció dels paisatges, posa les proporcions justes i necessàries per mantenir l’ interès i seduir-nos fins al final amb una gran novel·la que ha merescut el Premi Nèstor Lujan de Novel·la Històrica, 2010.


FVC