dimecres, 22 de setembre de 2010

Cafè Bar Poetes

Jaume Vidal i Alcover

El cafè bar poetes, obert des dels anys 70 fins al 2002, va constituir un punt de referència cultural de la ciutat de Tarragona. Situat en un atzucac del carrer de Sant Llorenç en l’entramat laberíntic de la ciutat històrica, on avui hi ha ubicat el restaurant les Coques, va aconseguir la merescuda fama de ser un local amb carisma amb un ambient “progre” que convocava a la gent de les arts i de les lletres, ja fossin consagrats o diletants.
El poeta Jaume Vidal i Alcover i l’escriptora Maria Aurèlia Capmany foren els padrins putatius d’aquest bar polivalent, obra de la parella formada per l’artista plàstic Antoni Torrell i Quim Martin. Ells foren els creadors d’un local nocturn -amb una clara vocació d’il·luminar la grisor de la Tarragona d’aquells anys de la transició- que tant funcionava com a sala d’art, espai per a performances, presentació de llibres, etc.
Poetes va esdevenir la seu informal del grup literari “La Gent del Llamp” constituït principalment per alumnes, de la facultat de lletres, de Jaume Vidal i Alcover. La majoria futurs escriptors que s’iniciaven en el món de la creació literària com Magí Sunyer, Joan Cavaller, el prematurament desaparegut Lluís Savall, Odile Arqué, Lluís Figuerola, Josep Bargalló, Montse Palau i l’artista plàstic Anton Roca, entre d’altres.
No era estrany veure en la nit tarragonina a gent del teatre: els dramaturgs Josep Anton Codina i Guillem Jordi Graells, uns joveníssims Oriol Grau, Joan Pascual, Mercè Anglès que estudiaven a l’EMAD (Escola Municipal d’Art Dramàtic).

També els desapareguts Pere Anguera, Ovidi Montllor actor i cantant, els escriptors Terenci Moix i Xavier Romeu, el ceramista i escultor Martí Royo, etc.
Els anys no passen envà i l’ insomni d’algunes nits em conviden als records d’aquells gintònics (evaporats en la memòria) brindant amb tants "amics i derivats": Jordi Tortosa que acabava d’enregistrar un disc i havia actuat al Palau de la Música, Carles Pastrana que amb el devenir dels anys seria un pioner del vi del Priorat, Rosa Rossell, Victòria Gràs, Carles Castellote enverinats de teatre, Carles Figuerola projectant la revista Tzara... I la Sílvia, aquella noia que vaig conèixer a Poetes i que em va fer sentir una mena de pessigolles invisibles. Ves per on, seria la mare dels meus fills.

dijous, 9 de setembre de 2010

Farruquin el de Buseco


I
Amigu Pachu: el dumingu farán aiquí xuntu a Navia
Una de dous mil demonios. ¡Quién touvera bona panza!
Ye el benditu de San Pedro, ya la xente empechizada
Estoucina gachus, chiebres, que escuenden en impanadas.

Xa esfuechan cabras, xa ouvechas dende mediaus de simana;
Ponen chacones á muechu, chiegan pecheyus pur cargas;
Arroz. ¡Mal anu! Ya zúquiri sei que vien á manegadas;
Tópanse los bochus brancus cumu quien diz, á patadas.

Ya guliendu'l Samartín ¡Quiés que torne para casa!...
Alcete'l diablu por burru, deixar tal chapacanada.
Pur escudiechas de cheite ¿Qué cuemu ahí'nesa braña?
¿E suañas ou tas dispiertu? Antes que tal cousa faga

Nun quede machu na recua nin cabra chibre de sarna,
La vaca Moura s'enforque nin quede ouvecha na cuadra:
Párame tres fichus Pepa de la primera vintrada,
Ya nun nazga en ochu anus nin siquiera una tenrala.


Deixa que riviente desta cumu diz que morreu Marta,
Ya dispués sirá outru día, que Busecu nun se acaba...
Xa á Téifarus, ou me topu, ciega cada tufarada
De Andés, las Cortes, Piñera, Vichainclán, la Culurada.

Que queixera cien barrigas, ya de uchenta la carpanta,
Ya embutir en una tarde lu menus una cuitrala.
Adióus, Pachu; si nun morra desta qu'esperu panzada,
Prometu volver pur outra pa la Virxen de la Barca.

II

Xantóu Farrucu d'Antona na boda de la so hermana,
Seis garfechadas de fégadu ya dous ochas de cuachada;
De una tenrala lus bréfites, l'asadura ya las patas,
Tres andichas, dous muscancius... lus bochus brancus de Cangas.

¡Mal anu lus que comeu garbanzos, toucín ya fabas,
ya papas de arroz cun zúquiri! ¡Nuestras Siñora mi valga!
-Nun cuemas tanto, Farrucu, que estoupas cumu granada;
ya el dache que che das nun se ven tal inchentada.


Ya dispués, pa recalcar, tragou media manegada
De figus, ya remuchoulus cun aguardiente anisada.
Nastoncias deu nel payar cun tou'l cuerpo á la charga,
Ya empezóu á returcese ya berrar cumu una cabra.

Cruxíanche lus caniles cumu cruz una carraca;
Ya pur axina que ciega toda la xente espantada,
Nun diu tiempu á que i mitiesen de aceite dous garfechadas;
Que al xiringai la primera sin decir Xasús mi valga,

Turceu la nuca, tiróu tres ducenas de patadas,
Echóu lálma al bilu bilu, ya quedóu cumu una rana.
Ponxénunlu imbulubrau pa metelu na furaca,
Ya á pucu chegou sou primu cun merluza, de Chuarca;

Ya dixu: "¡Probe Farrucu! "sei que murreu de carpanta".
"Nun chego á tiempu á metete na barriga diez tachadas",

"Que sinón ¡álceme Xudas!" "Ainda nun la intrigaras..."
"Henche á guler chiculate, pur si quiciáis apestaña ... »

"Aunque ricelu que estandu cun la faragacha branca,
espurríu cumu un chebratu ya cun las manus cruciadas",
"Si Dious nun fai un milagru que tiemble toda la braña,
pa mióu cortu intendimientu el mióu Farrucu recacha."

III



Farruquín el de Busecu morrera d'una inchentada;
Farruquín del de Busecu que naide fondu i tupara.
Tantu i inchóu la barriga, que nun chi cabe nas andias;
Ya tous amasan en echa, cumu si fora de pastia.

Fui mester que lu mitiesen en una masera ancha
Que ponxenun en mi carru cun una churia amarrada.
Rezánunche padrenuestros ya risponsus pur el alma,
Cantánunche el gori-gori, vaciánunlu na furaca;

Ya, al dache la dispidida, dixuche Xuanín de Pacha:
"¡Adious, Farrucu, miu primu! ¡Adious, Farruquín del alma!
"¡Qué escudiechas de putaxe! ¡Qué chacones!, ¡qué tachadas!,
"Qué ochas de arroz cun zúquiri te chievas en esa panza"

"Ou tú punías lus güechus lus caniles encaxabas;
Ya fixisti más distroxu nus bochus ya nas fugazas!
"Que el osu fai nel maíz ya'l xabaril nas patacas.
Tou lu chebabas de afeitu, cumu quien siega á gadaña..."

"Güechus que ti vían ir cantandu pur estas brañas,
Ya güey ti ven espurríu mitidu nesa furaca!"
"¡Quién morrera cumu tú, cun la barriga bien farta,
Ou cumu el rucín del Reciu d'un inchente de cebada!"

Dixu, ya torceu el fucicu, esfregándulu na manga,
Dous chágrimas i rudanun de lus güechus á la barba;
Tres berridas de castrón sacóu del fondu del alma;
Cuntestánunche lus outrus, ya vulvénunse pa casa.


Poema anònim del Vaqueiros, gentilesa d'Eloina Fernandez

dimecres, 8 de setembre de 2010

EL POEMA DE LA SETMANA


Perquè l'entonis amb compassiu amor

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil.la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.


Salvador Espriu