divendres, 15 de maig del 2009

HONORABLE PRESIDENT: UNA IDEA PER LA DIGNITAT CATALANA


Café para todoooos ?

Des de l’any 1359, fins el moment d’escriure aquesta entrada (maig de 2009), hi ha hagut 128 presidents de la Generalitat de Catalunya -comptant el president actual– si, a més hi afegim els quatre presidents de la Mancomunitat (1914–1925), podem afirmar que Catalunya ha tingut 132 presidents. Per tenir una idea de la solera que això representa: Estats Units "només" ha arribat al número 44, amb el president Obama.
És trist, decebedor i humiliant que el nostre país –sota el jou espanyol- sigui equiparat a la majoria de regions que no volien l’autonomia, ni tenien l’ambició de l’autogovern, ni la tradició pròpia d’un país amb identitat nacional.
El Café para todos, amb el fals pretext de voler fer justícia a regions que ja es trobaven bé com estaven i que van córrer a inventar-se banderes i himnes per consolidar identitats inexistents, va cometre un gran greuge –un altre més- vers el poble català. Amb tots els respectes per Murcia, la Rioja, Extremadura, Ceuta, Melilla etc., aquesta maniobra apuntava a la línia de flotació de Catalunya per servir un cafè fred i descafeïnat per a tothom.
El mal ja està fet i fa anys que dura. Però amb una mica d’imaginació es pot contrarestar la dignitat que Catalunya mereix. Al menys la dignitat, mentre no s’equilibri la balança de l’espoli fiscal.
Per això proposo que quan es parli d’un president de la Generalitat en un acte institucional solemne, a partir d'ara es digui ordinalment, per exemple: “el molt honorable senyor Josep Montilla, cent trenta-dosè president de Catalunya”
Ja ho veieu, no costa ni un euro, però d’aquesta manera el nostre cafè es converteix en expresso forte -aromàtic i calentó- i els altres cafès de la taula -on fem el ressopó amb Espanya - esdevenen cafès de xicoira, o com a molt, descafeïnats de sobre i camamilles.

2 comentaris:

Panxo Pinxo ha dit...

Entre el "café para todos" i la Casablanca futbolera, només una breu reflexió: hi ha dos pobles irreductibles a Espanya que quan volen, s'entenen, i cap d'ells no són el dominant(entengui's Castella)i que donen una lliçó de comportament al camp: són capaços fins i tot de posar-se d'acord sobre a qui s'ha de xiular abans de començar el partit (i no és a l'altra afició, precisament). Jo no sé xiular, però juro que a la propera final vaig amb una botzina!!

Alexandre Moreno ha dit...

Mira, l'altre dia vaig anar de vacances per Euskadi (per la part més interior) amb un grup de persones, entre elles un polac, un alemany, i un suïs. I parlant amb l'alemany, que no entenia res, li vaig fer cinc cèntims de la política al complex estat espanyol.

I va sortir la pregunta de sempre: ¿eres independentista?

La meva resposta va ser clara, i crec que hauria de ser la de tot Catalunya: "mira, jo els dono a escollir, o bé passem a ser un estat federal, republicà i sense la cutreria d'ara, o Catalunya sigui un estat lliurament associat, o bé, es independitzem, ells trien".

Crec que va sent hora, de què ens posem durs, i deixem de fer allò de "perdonin señors, però és que jo sóc una mica diferent, pero reitero, perdonin..."

Jo que m'agrada seguir els debats, vaig veure atónit, com al senat, un senador del PP acusava a un de ERC de ser antidemocràtic i terrorista (no m'hi invento), i un deia un senyor hereu (a la vida s'ha de ser conseqüent) de l'AP, i del Franquisme, i li ho deia a un senyor d'un partit que ja existia a la Republica Espanyola, al que li van fusilar membres i presidents, i va lluitar tot el franquisme contra el dictador feixista.

A vegades, ells pensen, que ens hem inventat a entrades del segle vint, una llengua, unes institucions, una història, un llegat; tant sols per tocar els nassos, o per treure quatre durus. Els catalans hem de deixar de parlar de diners, i començar a parlar més de drets, perquè la veritat, poc m'importen a mi els seus diners.

Una abraçada!