diumenge, 27 de desembre de 2009

Gent de l'Alguer


Aquest emotiu poema, signat per A. Sini, l'he "robat" d'un amic del facebook de l'Alguer . Concretament Toni De Thori, que d'ell mateix ens diu: Lo destì m'ha fet diventar com un animal, sense horaris, ni obligs, ni regles. Però lo mateix destì, a diferència dels animals m'ha dat un bon sentit de racionalitat. Seny i rauxa. Se diu aixi?. La foto d'aquest llumí encès que sembla la flor de la llibertat és de la Gisella Vacca - Foto bacheca.
Per cert, l'amic Xavier Brotons d'on crec que m'ha vingut el contacte de Toni de Thori, està fent un interessant treball, lèxic alguerès-català que esperem que vegi ben aviat la llum. L'Alguer (Alghero en italià) forma part de la nostra memòria col·lectiva i sentimental.
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

divendres, 25 de desembre de 2009

NADAL


Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.


Dedicat a les tres Gràcies: Mimí, Cucú i Curosa, que vetllen per la meva memòria.
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dijous, 24 de desembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Fi de tardor


Sóc la tardor, com un núvol em fonc,

enrera veig, encara plens de fulles,

arbres, avui sols rígides despulles,

i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,

garfint l'espai amb branques desvalgudes.

Ja el dia es pon amb llangorós calfred,

el pàl·lid cel té llunyanies mudes,

la serra mostra una blavor de fred.



Joan Vinyoli

http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada


EL FRARET MUT US DESITJA UNES BONES FESTES

dimarts, 22 de desembre de 2009

EL RETORN DE MIQUEL SEGURA

Miquel Segura, és amic escriptor, periodista i xueta. De Mallorca, of course. Justament avui he rebut un mail seu que crec emociona a tots aquells que tenen sensiblitat pel que significa... especialment pel que han patit els xuetes de Mallorca fins fa ben poc.
Shalom a tots. Tinc l'immens plaer de comunicar-vos que el passat 17 de desembre vaig retornar oficialment al judaïsme, la religió dels meus ancestres. Fou en el transcurs d'una senzilla cerimònia oficiada pel rab Mark Àngels, cap de la sinagoga espanyola i portuguesa de la ciutat de Nova York. Em vaig submergir dins la mikvé per a netejar-me de segles de pertinència al cristianisme, al qual foren forçats a convertir-se els meus avantpassats. No fou una conversió, puix mai no en podia convertir-me en allò que ja era: un jueu. Actuaren com a testimonis Michael Freund i un membre de l'esmentada sinagoga. A l'acte hi assistí la meva dona i també la meva fillola, de cognom Aguiló, qui en alguns moments actuà de traductora. Acabada la cerimònia, el rab em lliurà un document oficial que certifica el meu Retorn. Vos adjunt aquest document perquè el pugeu llegir. He volgut comunicar-vos aquesta bona nova que jo crec trascendent no sols per a mi, sinó per a tots els xuetes. De fet, som el primer xueta que ha estat acceptat com a jueu de manera oficial, sense passar per una conversió.Vull donar les gràcies al meu cosí segon, Bernat Aguiló i Siquier qui, amb l'elaboració del nostre arbre genealògic matern, contribuí decissivament a fer posible aquest Retorn. I a Michael Freund i el rab Birbaum artífex de la mateixa, el meu etern agraïment. Espero que aquesta gran alegria meva pugui ser també vostra. Miquel Segura.
Felicitats Miquel !! Mazal tov !!
http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

dissabte, 19 de desembre de 2009

PER QUÈ? (16)

Precisament això és els que els hi manca als nostres polítics
Per què s’esquincen les vestidures els de l’ Oso y el Madroño quan senten parlar de independència? què els hi pica? Per què el comentaristes de Madrid minimitzen el percentatge de participació i diuen que un 30% és una misèria?
Senzillament perquè els hi interessa amagar el cap sota l’ala. L'any 2006, per poder governar a Catalunya el tripartit sencer va sumar un 28,54%.
Ara el 95 % dels catalans, del 30 % que van anar a les urnes el 13 desembre, van deixar ben clar el que vol una bona part del poble. No és un referèndum vinculant, però és per fer-s’ho mirar: si la classe política catalana sintonitzés amb el poble i tingués voluntat de lideratge, ara ja parlaríem directament amb Brussel·les sense passar per la Puerta del Sol. ¿Si la independència és un divorci entre pobles, el que ens passa a Catalunya no será un divorci entre la classe política i la societat civil?
Francesc Vall-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimarts, 15 de desembre de 2009

EL TRIOMF DE LA DEMOCRÀCIA

La primera consulta es va fer a Arenys

Quan la Constitució Europea es va sotmetre a referèndum a l'Estat espanyol, la participació a Catalunya va vorejar el 40%. És a dir, que després d'una forta campanya institucional, amb milions d'euros al darrere, amb un clar to a favor del vot afirmatiu, i amb tots els mitjans parlant-ne... constantment, resulta que només un 40% dels catalans es va sentir atret a les urnes.Ahir diumenge, després d'una campanya finançada a base d'aportacions individuals, amb una bona part dels mitjans en contra i amb cap altre recurs humà que el voluntariat, prop d'un 30% de participació va ser-ne el resultat. Prop de 200.000 dels 700.000 catalans que estaven cridats a les urnes van respondre a la crida. I el que és més: prop d'un 95% del vot va ser afirmatiu. Sens dubte, encara queda molt de país per cobrir i moltes consultes per fer, però malgrat tot, els resultats d'ahir constitueixen un històric triomf, no només per l'independentisme, sinó per la democràcia.Una bona prova d'això es troba en l'espectacular ressò internacional de la consulta. Una consulta no vinculant, organitzada solament 170 municipis dels 946 que conformen el mapa de Catalunya, ha capturat més atenció a la premsa internacional que no pas, per exemple, el referèndum de l'Estatut. La jornada del 13-D ha aparegut a la BBC, a Le Monde, a mitjans de comunicació llatinoamericans i fins i tot àrabs. N'han destacat la normalitat, el caràcter pacífic, la presència d'observadors internacionals, el dret de vot dels immigrants. És a dir, el caràcter radicalment democràtic de tot el procés.Tot plegat ajudarà a que la campanya per les consultes continuï. Per davant, queden les cites del 28 de febrer i del 25 d'abril, i l'esperada consulta de Barcelona. I queda igualment per davant, per descomptat, aconseguir que algun dia, més d'hora que tard, sigui el conjunt del país qui tingui dret a votar sobre quin vol que sigui el seu futur."

Text: Josep Ramon Torradas


Però la la premsa espanyola desprestigia o minimitza el triomf de la democràcia a Catalunya, alguns ens tracten de ridículs, patètics i miserables. Però que es pot esperar d'un estat tant progre que només es solidaritza amb el Tíbet o Palestina, manté un Tribunal Constitucional com a mortalla de la llibertat, sempre que, pot i no veu el que té a casa? Emprant una frase del seu estimat Quixot: "ladran, luego cabalgamos"

Premsa espanyola
http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/115734-la-premsa-espanyola-minimitza-el-13-d-que-a-lestranger-veuen-clau-per-a-catalunya.html



Mentre, el ressó internacional és realment espectacular i demostra que malgrat no ser un fet políticament vinculant és una eina molt útil per explicar que exisitim i el que volem.

Premsa internacional
http://www.vilaweb.cat/noticia/3666935/extraordinari-resso-referendum-premsa-internacional.html

diumenge, 13 de desembre de 2009

LLUNA BLAVA llibre de poemes + CD música i veu


Amics i amigues del Fraret Mut, per si us interessa assistir al part d'un nou projecte artístic, el proper divendres divuit de desembre del 2009, lluna nova, Arola Editors i el Museu d’Art Modern de Tarragona us proposen una cita poètico-musical amb la complicitat dels poemes de Francesc Valls-Calçada, la música de Xavier Pié i les il·lustracions de Richard White.


I us conviden al naixement de Lluna Blava, un llibre de poemes amb CD d’àudio. Ho farem al Museu d’Art Modern de Tarragona, carrer de Santa Anna, 8, a les 20h.
El presentarà l’Isaac Albesa, periodista. En Xavier Pié interpretarà una selecció de temes acompanyat pel contrabaixista Ignasi Gonzalez, després ho amanirem amb unes copes...
Per anar fent un tast podeu fer una ullada al vídeo promocional d'Andrea Eidenhammer:



Aquestes festes pots regalar la Lluna...

dijous, 10 de desembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


LA VIDA...

La vida... és el record d’un despertar
trist en un tren a l’alba: haver vist
la llum de fora incerta: haver sentit
el cos trencat la malenconia
i aspra de l’aire punxant.

Però el record de l’alliberament
imprevist és més dolç: a vora meu
un jove mariner: el blau
i el blanc de l’uniforme, i fora
un mar tot de color fresc...

Sandro Penna

(Perusa, 1906 – Roma, 1977)
Traducció de Josep Piera
Francesc Valls-Calçada

divendres, 4 de desembre de 2009

AEROPORT: EL NOM NO FA LA COSA


Com a tarragoní m’agradaria molt que l’aeroport portés el nom de Tarragona. Els ciutadans i les institucions de la meva ciutat tenen la seva raó i la seva lògica quan defensen aquest extrem, i és lícit i just que treballin per assolir aquests propòsits. Però... si hem de ser sincers i parlar amb el cor a la mà, els reusencs tenen la seva raó, fomentada per l’arrelada tradició d’aquesta infraestructura que ha dut sempre el nom de la capital del Baix Camp i que forma part de l’orgull col·lectiu i de la tradició social de la capital del Baix Camp. Entenc que extirpar el nom de l’aeroport seria per Reus com una dolorosa amputació en tota regla.
Les dues parts enfrontades, doncs, tenen les seves raons de pes i es defensen amb braó dels embats mutus. Avui sis minuts d’autovia potser suposen mil anys llum de distància entre Tarragona i Reus. Amb aquestes batalletes, a part de provocar un cansament tediós -mentre discutim el sexe dels àngels- es perd molt de temps que es cola per l’aigüera i no s’avança en res positiu.
Condemnats a anar junts, ens entretenim amb polítiques de campanar mentre d’altres territoris més espavilats ens poden prendre el pa del cistell. Exhorto als de Reus que facin un exercici d’empatia. I els de Tarragona? També, que facin el mateix: que uns es posin a la pell dels altres – que els tarragonins facin l’esforç de sentir-se reusencs i a l’inrevés- i que tots s’arremanguin per treballar en la bona direcció favorable pels interessos comuns, que són molts i més importants que el nom de la cosa.
Urgeix trobar una solució salomònica, de consens, que compensi a Reus i que convenci a Tarragona; i a l’inrevés. Això només és possible si les dues parts estan disposades a ser molt generoses. Sobretot cal no perdre pistonada discutint inútilment mentre el vaixell amenaça a fer aigües. Reus i Tarragona tenen una gran potencialitat social, cultural, industrial, acadèmica i comercial que no es pot llençar per la borda. L’aeroport és la porta aèria d’aquesta realitat comuna i les dues ciutats necessiten sentir-se visibles amb el nom. Perquè no ho fan conjuntament ? Potser per un fonamentalisme “tribal” absurd a banda i banda.
Junts poden pressionar com a segon motor de Catalunya i esdevenir un referent econòmic potent al sud d’ Europa. Però per separat – a part de fer el ridícul amb discussions decimonòniques- ens immolem per culpa d’un orgull atàvic gens propi del segle XXI. Avui un llibre es pot escriure a Vladivostok, maquetar a Buenos Aires, imprimir a Constantí i vendre a Berlin, però aquí hi ha qui s’entesta a orinar a les cantonades, marcant territori, empetitint els horitzons.
Si Tarragona aconsegueix alguna cosa amb el tema del nom, és preceptiu que també en cedeix alguna altra a Reus. Per exemple, perquè no s’empra el mot Tarraconensis, que fa referència a un territori bastíssim i no a una ciutat en concret. O perquè no es juga amb el nom compost de les dues ciutats? Reus.tarragona? o Tàrraco.reus? O Reus.tàrraco?. Us ho diré: un egocentrisme radical i cec galopa pels confins del Camp de Tarragona des de la Plaça de la Font al Mercadal.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dijous, 3 de desembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


Una imatge tronada del dictador que semblava etern.
"FINAL!"


-Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
la mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!


20 de novembre de 1975


Amb uns dies de retard (tots els sants tenen vuitada), aquesta setmana i recordant la mort del dictador Francisco Franco, el Fraret Mut us vol oferir aquest poema de Joan Brossa, que canta el cantaor flamenc Miguel Poveda en el seu treball Desglaç en homenatge als poetes catalans.


Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimecres, 2 de desembre de 2009

PARAULA D' UNICEF

Molts nens del tercer món pateixen desnutrició

El retràs del creixement dels infants no és tan dolent com s'esperava al territori palestí ocupat, on hi ha una prevalença de retard en el creixement d’un 10 per cent, un resultat sorprenentment millor que en altres veïns molt més rics. Segons una estimació de l’ UNICEF uns 200 milions de nens menors de cinc anys en el món en desenvolupament pateix retràs en el creixement a causa de la desnutrició materno-infantil.

"El retràs s'associa amb problemes de desenvolupament i és sovint impossible de corregir. Un nen que té retard en el creixement és probable que es degui a l'experiència d'una vida de mala salut i el baix rendiment", va declarar l' UNICEF el passat 11 de novembre. A l'Orient Mitjà, el territori palestí ocupat té una prevalença d’endarreriment en el creixement del 10 per cent, un resultat sorprenentment millor que altres països veïns molt més rics:

Líban - 11
Jordània - 12
Oman - 13
Unió dels Emirats Àrabs - 17
Aràbia Saudita - 20
Kuwait - 24
Iraq - 26
Syria - 28
Egipte - 29
Iemen - 58
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimarts, 1 de desembre de 2009

EL SOMNI DE TÀRRACO i la febre de l'oli


foto: Joan Maria Roig


S’ imagineu que Obama s’instal·lés a les nostres contrades?
Octavi Cèsar August, l’home més poderós de la seva època i l’emperador Romà més admirat de la història s'instal·là a la ciutat de Tàrraco l'any 27 abans de Crist. I va canviar els designis del món.
No solament va canviar la vida tranquil·la de la ciutat i de la comarca sinó la concepció del món tal com l'entenem avui dia: Catalunya i per tant Reus, Tarragona, Barcelona... o València. Però també Europa, Amèrica i el planeta. M’explico: va ser el primer cas de globalització (estructurada) de la nostra història. Un fenomen ben modern que té molts anys però que perdura. Els efectes d’aquella globalització encara són vigents.
Uns mil anys desprès de la història on arrenca la novel·la de Xulio Ricardo Trigo, Catalunya voldria recuperar la seu Metropolitana de Hispania, per poder esdevenir una nació amb tot els ets i uts davant de la santa Seu. (Això aprofitant que ja ho havia estat i que tenia els primers màrtirs de la història a la península ibèrica)
Gràcies a allò, a Europa es consolidaria la romanització amb una forma de fer, de sentir, de pensar, legislar, d’entendre la vida i de parlar (gràcies a les llengües romàniques) que va arribar fins a Amèrica. Fent tanta fortuna, que avui els immigrants que venen d’allà són ells els llatins i no nosaltres els catalans, romans de tota la vida.
M’he volgut desviar una mica de l’argument de “El somni de Tàrraco” per ressaltar l’encert i l’audàcia de l’autor en triar una època històrica tan transcendental que hom podria considerar el Bing-bang de la nostra cultura.
Tornem a “El Somni de Tàrraco”. Gràcies a la presència de l’emperador August, Tàrraco esdevindria la ciutat més important de la Mediterrània. El melic del món. Però el preu que s’hauria de pagar seria molt alt. Un preu que cotitzaria en sang.
En aquest sentit, la trama de la novel·la 'El somni de Tàrraco' està farcida de crims, persecucions i traïcions que sobten al lector amb les seves intrigues del tot versemblants, històries d’amors que enamoren, conspiracions i lluites intestines per les ànsies de riquesa en plena febre de l’or líquid, l’oli, que ens enganxen amb ganes de seguir una pàgina rere l’altra.
Les novel·les històriques – potser hauríem de definir que significa aquest terme - quan parlen de l’antiga Roma o del món clàssic es descuiden sovint de Tàrraco. Per una banda, Barcino que era un poblet, avui pesa massa des del present i per l’altra, durant el segle XX i per influència del franquisme es va promocionar més ciutats com Mèrida o Segòvia, que van ser grans urbs romanes, però que no tingueren la força capital de Tàrraco.
El problema de Tàrraco és que era un ciutat catalana, en un moment en què Catalunya encara es considerava territori vençut. No sé si el Tribunal constitucional ja sap que han canviat els temps.
En aquest sentit, Xulio Ricardo Trigo ens fa justícia i recupera els anys perduts amb una gran novel·la que té tots els ingredients per esdevenir un best seller. Fa justícia històrica i arregla un greuge pendent, posant en el món literari l’esplendor de la nostra història no específicament tarragonina sinó catalana amb paisatges que ens són molt familiars com, Ilerda (Lleida) o Ausa (Vic).
L’autor ha fet una tasca interessant de reconstrucció, que esdevé un valor afegit a l’argument. D’aquesta manera el lector penetra dins d’un somni que pren una atmosfera pròpia, que ens subjuga i sedueix.
El text ens ajuda a entendre l’època, i el neguit que mou els personatges. Aconsegueix aquesta tasca difícil gràcies el fet que hi podem trobar històries humanes, possibles, versemblants, realistes. Gairebé tan reals que podrien esdevenir sempre: abans i ara, aquí mateix quatre carrers més avall...



EL SOMNI DE TÀRRACO de Xulio Ricardo Trigo, edicions 62 316pàgines


Francesc Valls Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dilluns, 30 de novembre de 2009

El SILENCI, NOMÉS


El silenci és un bon company i molt savi. Per això, el Fraret Mut calla i deixa dir. Avui escoltarà la veu del vent, de les fulles i la dels arbres més antics. També la dels amics. Avui es deixarà estimar una mica i callarà... amb el bàlsam de l'amistat. Gràcies Miraculosa, pel teu escrit emotiu i bonic, gràcies per la foto -amb la teva filla Joana al fons, vetllant una tarda inoblidable d'estiu-. Gràcies pel bon record d'aquell dia i per dir el que li dius al Fraret Mut. Psssssssssssst. Silenci.
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

divendres, 27 de novembre de 2009

L´ÀLBUM D' OBLITS, premi de poesia Comas i Maduell


El Fraret Mut, procura ser discret però a vegades les coses són com són i també ha de parlar una mica d'ell mateix, tot i que la seva orde li té prohibit. Conscient que no és el centre del món, perquè en el món tot són perifèries, segons diu el pare abat, us fa saber que ha guanyat el Premi Comas i Maduell de poesia dels Premis Ciutat de Tarragona.
L'acte de Lliurament d'aquest premi i de la resta del Cartell dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona tindrà lloc dissabte 28 novembre 2009, a les nou del vespre al Teatre Metropl. Ora pro Nobis!!
Si sou pecadors, que no ho dubto, com a penitència ho podeu llegir a:
Vilaweb, El Punt, Diari de Tarragona , 3Cat 24 Cat, Avui , Tinet , AltPirineu, El Pati ...

http://fraretmut.blogspot.com/

dimecres, 25 de novembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA

....deixa'm esdevenir/ l'ombra de la teva ombra/l'ombra de la teva mà/ l'ombra del teu gos/ no em deixis pas...


Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheur
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas.


Moi je t'offrirai
Des perles de pluie
Venues de pays
Où il ne pleut pas
Je creuserais la terre
Jusqu'après ma mort
Pour couvrir ton corps
D'or et de lumière
Je ferai un domaine
Où l'amour sera roi
Où l'amour sera loi
Où tu seras ma reine
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas.


Je t'inventerai
Des mots insensés
Que tu comprendras
Je te parlerai
De ces amants là
Qui ont vu deux fois
Leurs coeurs s'embraser
Je te raconterai
L'histoire de ce roi
Mort de n'avoir pas
Pu te rencontrer
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas.


On a vu souvent
Rejaillir le feu
D'un ancien volcan
Qu'on croyait trop vieux
Il est paraît-il
Des terres brûlées
Donnant plus de blé
Qu'un meilleur avril
Et quand vient le soir
Pour qu'un ciel flamboie
Le rouge et le noir
Ne s'épousent-ils pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas.


Je ne vais plus pleurer
Je ne vais plus parler
Je me cacherai là
A te regarder
Danser et sourire
Et à t'écouter
Chanter et puis rire
Laisse-moi devenir
L'ombre de ton ombre
L'ombre de ta main
L'ombre de ton chien
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas
Ne me quitte pas.

Una gran cançó de Jacques Brell
http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

dimarts, 24 de novembre de 2009

PER QUÈ (15)


Per què en diuen violència masclista? Per què no en diem només violència de gènere que és -com a mínim- més neutral ? Ni tots els homes són violents – encara que entre les persones violentes la majoria siguin homes- ni totes les dones són uns angelets -encara que la majoria de les vegades siguin elles les víctimes. Algunes –molt poques- també practiquen la violència física i d’altres la subtil violència psicològica que no deixa ferides a la pell, ni rastre per la denuncia. Parlar només de violència masclista és cometre el mateix error sexista que ha comés la humanitat durant tants segles: dividir el món entre homes i dones sense entendre que tots som persones. Com que nos sóc un maltractador masclista – la gran majoria del homes no ho som- em sento discriminat quan parlen de violència masclista.

L' Institut Català de les Dones ha presentat l’actualització de les Recomanacions sobre el tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació. Està molt bé que es vulgi afinar la manera com es tracta un tema tant sensible, però... no havíem de ser políticament correctes?
http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

dijous, 19 de novembre de 2009

PER QUÈ? (14)

Impost de successions: On van els nostres dinerons?

BARRA LLIURE MENYS PEL RUC CATALÀ

Per què, els catalans paguem els impostos de successions més elevats de l'Estat Espanyol, mentre que moltes comunitats autònomes l’han reduït a mínims, fins a fer-lo gairebé invisible?
¿És per poder compensar la descompensada balança fiscal que ens fa ser els “paganos” de la Verbena de la Paloma? Per què, en cas de defunció dels pares, un català ha de pagar un grandíssim cop de pala per viure a casa seva de tota la vida?
Per què una herència de pares a fills de 100.000 euros en efectiu tributa a Catalunya gairebé 10.000 euros mentre que a València, Madrid o altres indrets amb només uns 100 euros? Per què hem de pagar 1000 vegades més que la resta dels nostres veïns? per què què les grans fortunes tenen mecanismes legals i tributen menys que les rendes mitjanes o les petites?
Hi ha barra lliure al Bar España? Potser sí, menys pel ruc català, el burro de tota la vida.
- D'això, com en diuen?
- Ai, ara no ho sé.
- Si, home, comença per "dis".
- dis?
- dis-cri...
- discri?
- discri-mi
- discri-mi? ara no hi caic!
- Discrimi-nació !
- Oh i tant que sóm una nació.
- I amb el que paguem podríem ser una potència... d'ases.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimecres, 18 de novembre de 2009

CONSPIRARE DE CONRAD SETÓ

Josepa Urbano

El Fraret Mut us proposa l'espectacle CONSPIRARE del compositor Conrad Setó, això amb l'actriu Josepa Urbano -una veu sensible i càlida- i la col·laboració especial del músic Pere Plana. Tots tres en escena ens proposen recuperar la màgia ancestral que sorgeix entre la veu poètica i la música.
Aquest espectacle musical, poètic i dramàtic, del reconegut músic i compositor, cerca l’incert camí que hi ha entre l’emoció i el sentiment, la distància invisible entre la melodia de les paraules. Conrad Setó embolcalla els mots perquè atenguin o atemptin la part sensible de la persona, ho fa amb la seva música però aquesta vegada també s'aventura en el món de les lletres i ens sorpren amb un text seu... potser un joc fonètic? rítmic? cacofònic? Jo no ho sé, encara no ho he sentit. En tot cas, és una proposta artística excepcional que apunta al subconscient i als indrets més recòndits i sensibles de la vostra ànima.
Les paraules són aire, l'aire és vent, el vent llibertat i aquesta, melodia, ritme i sentiment que flueix amb la complicitat d'una conspiració. CONSPIRARE ens convida de manera experiencial a fruir intensament del verb amb els ulls tancats.

Conrad Setó

CONSPIRARE de Conrad Setó, amb Conrad Setó, Josepa Urbano i Pere Plana; escenifica poemes de Joan Brossa, Joan Fuster, Francesc Valls-Calçada, Imma Penna, Conrad Setó, Mercè Rodoreda i Ovidi Montllor. CICLE ONIRIS DE POLIPOESIA (organitzat per Ariadna). Tardor Literària Tarragona 2009.

Aquest dissabte 21 de novembre 2009 · 22 hores, a la Vaqueria (c. Rebolledo 11, Tarragona)

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimarts, 17 de novembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


ESCARABATS

Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
afan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira.te'ls: recorda
que també et són germans.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dilluns, 16 de novembre de 2009

L'ART DEL MAR

Michael Kenna, Onada, Scarborough, Yorkshire, Gran-Bretanya 1981

Com veuen els fotògrafs més prestigiosos del món, aquesta extensa i seductora pell blava que envolta el nostre planeta? El mar sempre ha estat un misteri i un motiu d’inspiració artística i literària per interpretar la vida com un llarg viatge, on el paisatge marítim es confon amb el paisatge de l’ànima. Fet i fet, és un tema clàssic, fascinant, curull d’emocions fortes i d’aventures animades que ens ofereix matèria per estudis, documentals, reportatges, il·lustracions, exaltacions romàntiques i recerques artístiques vàries. El gen d’ Ulisses pesa molt en la memòria col·lectiva de la humanitat.

La mar com a element fotogràfic esdevé un motiu que els artistes de la fotografia han sabut aprofitar amb sensibilitat. Res no impedeix que «l’alta mar pugi a bord» segons l’expressió del poeta Jules Supervielle, i els viatgers experimentats testifiquin sense cansar-se d’un univers inaccessible als paisatgistes des del l'horitzó que ens acull. L'art del mar és l'exposició que ens proposa la Fundació Fòrum, a la Casa Canals Carrer d’en Granada, 11, 43003 Tarragona.

Hi exposen: Jean-Christophe Ballot, Gabriele Basilico, Jean-Claude Bélégou, Jordi Bernadó, Vari Caramés, Gérard Castello-Lopes, Juan Manuel Castro Prieto, Toni Catany, Philippe Dannic, Bernard Descamps, Nicolas Descottes, Manel Esclusa, Giorgia Fiorio, Joan Fontcuberta, Sally Gall, Jean Gaumy, Mario Giacomelli, Tomasz Gudzowaty, Fernando Herráez, Mimmo Jodice, Rita Jokiranta, Michael Kenna, Alex MacLean, Rosell Meseguer, David Parker, Philip Plisson, Bernard Plossu, François Puyplat, Jorge Ribalta, Humberto Rivas, Sebastião Salgado, Philipp Scholz Rittermann, Hans Strand, René Tanguy, Roger Wagner.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dissabte, 14 de novembre de 2009

Qui plora per Ali Salem Tamek?

Ali Salem Tamek

Com diria el meu amic Asterix: "estan bojos aquests romans", en canvi jo dic: "estan bojos aquests espanyols". Els hi cau la baba quan parlen del nacionalisme del Tibet o de Palestina, però els hi costa molt d'entendre la plurinacionalitat del nostre estat. El patètic cas del Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut n'és una mostra patent.
Exactament el mateix els hi succeeix als marroquins pel que fa als saharauís. Ali Salem Tamek i sis activistes de drets humans estan tancats en una presó del Marroc exclusivament per exercir el seu dret a expressar-se de forma pacífica a favor de la lliure determinació del poble sahrauí. Els set van ser detinguts el passat 8 d'octubre al tornar d'una visita als campaments de refugiats de Tinduf, a Algèria. Estan acusats de posar en perill la seguretat nacional i els seus casos han estat traslladats a un tribunal militar. Podrien ser condemnats a mort si se'ls declarés culpables. La situació al Sàhara Occidental i els drets de la població sahrauí són un tema tabú al Marroc, com també ho són les crítiques a la Monarquia (això també ens sona aquí, on no es pot cremar un paper couché si hi ha la cara de segons qui). Les autoritats marroquines també van detenir a l'octubre el periodista Idriss Ch. Potser cal veure la biga de l'ull propi abans de posar-se a criticar la palla de l'ull del veí, cosa que no fan ni els uns ni els altres. En tot cas, el Fraret Mut defensa la llibertat de totes les persones presoneres per les seves idees i l'autodeterminació de tots els pobles sense excepció.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dijous, 12 de novembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA



Que en són, de bonics,
els teus peus amb les sandàlies,
filla de príncep!
Els contorns dels teus malucs són com joiells,
treball de mans d’artista.
2 El teu melic és una copa tornejada
on mai no manca el vi mixturat.
El teu ventre és un munt de blat
envoltat de lliris.
3 Els teus dos pits són dos cervatells,
una bessonada de gasela.
4 El teu coll és una torre de marfil;
els teus ulls, com els estanys d’Heixbon,
prop de la porta de Bat-Rabim.
El teu nas, com la talaia del Líban,
que guaita cara a Damasc.
5 El teu cap s’alça com el Carmel,
i la teva cabellera és com la porpra;
un rei hi és pres entre els seus rínxols.
6 Que n’ets de bella, que n’ets de dolça,
amor meu delitós!
7 Ets esvelta com una palmera,
i els teus pits en són els raïms.
8 M’ho he proposat: pujaré a la palmera
i agafaré els seus raïms.
Llavors, els teus pits seran per a mi
com raïms de vinya,
i l’aroma del teu alè, com el de les pomes;
9 el teu parlar, com el bon vi,
que suaument penetra l’amor meu
i s’esmuny entre els llavis endormiscats.



Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimecres, 11 de novembre de 2009

AUXILI, UNA ALLAU DE LLETRES II


Doncs si, quan els Déus fan conxorxa els mortals tremolem i amb raó. Qui gosa dir que el panorama cultural de Tarragona és trist? Seguix l'allau de lletres imparable com aquell aiguat de Santa Tecla.
El mot "estranyes" defineix el recital poètic multilingüe que proposen a La Vaqueria - també és l’origen etimològic de la paraula estrangeres. Així es presenten els artistes nouvinguts a les nostres contrades, oferint un tast d'altres llengües, altres sonoritats, altres maneres d’entendre la vida a través de la literatura. Un recital resolt amb el diàleg dels participants, amanit per la música experimental del grup 2Ut de l’Associació de Músics de Tarragona. Entre altres hi actuen els amics Richard White (EEUU), Ricardo Castillo Castro (Nicaragua) i Andrea Eidenhammer (Àustria).

Riuada avall, un remolí de lletres ens porta fins el divendres al vespre amb el grup de Recitals a domicili que actua per dins la Tardor Literària de Tarragona a la Casa Canals. Després d’haver dut l’espectacle arreu de Catalunya amb llocs com la presó Model de Barcelona o de més adients com el pub Horiginal de la mateixa ciutat. El grup presenta l'espectacle del mateix nom amb una variació de la cita llatina de Ciceró, Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra? (‘fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència’), que ha transformat en abuterent patientia vostra (‘abusaran de la vostra paciència’). Un missatge adreçat al públic habitual dels seus recitals que els convida a un sopar a canvi d’una vetllada de música i poesia.
Amb Eduard Carmona (veu), Tomàs Fosch (teclat), Iago Marta (guitarra), Ivan González (trompeta), José López (contrabaix).
A canvi del sopar, Recitals a domicili van per les cases, jardins, alcoves i lavabos particulars oferint un espectacle de música i poesia insòlit, eliminant barreres entre públic i artistes, menjant i bevent i creant vetllades difícils d’oblidar. Ara s'instal·len als jardins d'una casa tarragonina popular, la Casa Canals. Cicló, tempesta tropical o sunami de lletres. Uff !! si sumem tanta activitat reconcentrada en unes dates concretes, salta a la vista que ens cal una barca salvadides i un coordinador d'agendes. Auxili!
Francesc Valls-Calçada

dimarts, 10 de novembre de 2009

Àngel Juarez, vers a vers


Apareix “Pellizcos del alma” el primer llibre de poemes d'Ángel Juárez, president de la Red Internacional de Escritores por la Tierra. L'acte de presentació serà el dissabte dia 14 de novembre a partir de dos quarts de nou del vespre, a La Vaqueria. En aquest emotiu poemari l'autor ens parla d'amistats i amors en el seu intens viatge per la vida, rememora moments de la seva existència i acaricia, vers a vers, mot a mot, a aquelles persones que mes l'han impactat.
L'escriptor Juan Carlos Ruiz i l'actriu Raquel Martínez recitaran alguns dels versos d'aquesta obra i el duet musical format per Rubén Biscaia i Marcus Jönsson amenitzarà la vetllada.
“Pellizcos del alma” és una obra madura, realitzada a consciència i amb la capacitat de sorprendre al lector mitjançant un llenguatge clar i entenedor, sense filigranes ni missatges ocults. “Pellizcos del alma”, d' Ángel Juárez , és poesia en estat pur.
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dilluns, 9 de novembre de 2009

AUXILI, UNA ALLAU DE LLETRES I


Quan els Déus fan conxorxa els mortals tremolem i amb raó. Qui gosa dir que el panorama cultural de Tarragona és trist? Aquest dijous dia 12 novembre coincideixen masses activitats literàries per poder-les pair còmodament. Més, quan gairebé sempre és el mateix públic especialitzat. La jornada és excessivament maratoniana i intentar estar a tot arreu és pràcticament impossible.

“Dels sols i les llunes" de Tecla Martorell, es una novel·la escrita en primera persona i de caire intimista explica les experiències de la Remei, una noia de poble que forma part d’una família marcada per la Guerra Civil. Es presenta a les 7 del vespre, a càrrec de Rosa Codina, a la Sala d'actes de l'ajuntament de Tarragona. Hi ha un motiu personal que em crida a anar a aquest acte.

“Fulles de Llorer “ és un poemari de Roser Guasch editat per Arola, presenta Montserrat Corretger. La cita és a dos quarts de vuit del vespre al Departament de Cultura de la Generalitat. M’agradaria assistir-hi i fins i tot li vaig confirmar la meva presència a l’autora via face book.

“L’agonia de Severià Vargas”, d’ Olga Xirinacs, ed. Meteora. És una història on el protagonista ens narra tota una vida farcida de canvis bruscos, de viatges transatlàntics, d'amors frustrats, de fugides d'un passat tèrbol i d'arribades a destins plens d'incògnites. Es presenta a la llibreria la Capona a dos quart de vuit del vespre. Per l’admiració que sento per l’Olga hi hauria d’assistir, tot i que la vaig trobar pel carrer i ja em va donar l’absolució...

D’altra banda, comença la temporada de Joc Partit amb els autors de literatura juvenil J.F. Perez i Jordi Folk, organitzat pels Escriptors del Camp de Tarragona, amb la col·laboració del departament de Filologia Catalana de la URV i el teatre Magatzem. A les vuit del vespre. Home, amb en Jordi vam coincidir ja fa molts anys a premsa de l’ajuntament de Tarragona i amb d’altres companys vam manegar la primera emissió de Televisió Local per Santa Tecla. Corrien els vuitanta... M’agradaria saludar-lo!

Mentre, el mateix dijous a dotze minuts de la plaça Imperial Tàrraco... a les 9 del vespre, a la sala Santa Llúcia s'inaugura el cinquè Festival de Poesia de Reus amb l'espectacle CIUTAT. Un muntatge multidisciplinari amb poemes inèdits de Jordi Cervera música en directe amb Anna Mor al piano i Núria Brull al saxo.

Per diversos motius intel·lectuals, culturals, socials, personals, musicals, gastronòmics, metafísics, d’amistat i, és clar, literaris, voldria estar a toooooooot arreu. Els sants tenien el do de la ubiqüitat però jo sóc un pobre sapastre mortal a la deriva de les aigües tèrboles de l’existència i del pecat... davant d'un allau de lletres. Auxiliiiiii! i si “m’agafés” la grip A? I, si em convertís amb l’home invisible?

Tots aquesta actes van precedits, acompanyats i seguits, o formen part de la Tardor Literària. Aprofito per felicitar a tots els autors i autores que han coincidit en aquesta caòtica olla de grills on fa xup-xup la sopa de lletres. I qui digui que a Tarragona no hi ha mai res, li faig una cara de mans. És broma.
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

dimecres, 4 de novembre de 2009

PER QUÈ? (13)



Per què els estudiants andalusos ja han rebut els 900 € de les beques Erasmus i els catalans només en rebran 350 € i encara s’han d’esperar fins desembre? No hi ha bitllets a les arques catalanes?

... però hi ha Millets.
http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

dimarts, 3 de novembre de 2009

PER QUÈ ? (12)


Per què el senyor Millet campa lliure pels bons restaurants i els confins de Barcelona, quan ha reconegut el seu delicte?

Per què Bartomeu Muñoz, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra - mentre no es demostri el contrari se’ls hi ha d’aplicar la presumpció d’innocència- els van mostrar emmanillats com si fossin perillosos criminals i dormen en una cel·la més petita que un rebost?

Per què la turba neonazi-futbolera pot insultar, practicar el racisme més primitiu, barallar-se, fer destrosses i no passa d’una sanció al Club de primera divisió?

Per què han condemnat a set jugadors del club de tercera regional Bada Bing a penes de fins a sis anys de presó al considerar què van cometre els delictes de lesions greus i racisme ?
Potser una bona multa i l’obligació de fer treballs socials al Raval o qualsevol altre lloc amb emigrants hauria estat millor que no pas posar-los a covar més odi.

Per què la justícia és cega? Qui jutjarà a Garzón?

http://fraretmut.blogspot.com/

dissabte, 31 d’octubre de 2009

PER QUÈ (11)


Per què no apaguem la Tele 5? Aquest niu d'intransigents mediàtics comparteix les exigències d'un grup d'intel·lectuals com Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo.... Han signat el 'Manifiesto por la lengua común' i demanen al parlament espanyol que elabori una normativa on el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única que hi pugui ser empradada. Telecinco és la primera televisió que s'ha adherit a aquest manifest. A més, s'ha posat a disposició del col·lectiu que duu aquesta iniciativa. Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres apaguem Telecinco. Oi?

divendres, 30 d’octubre de 2009

CONFERÈNCIA SOBRE LA HISTORIA DEL POBLE D'ISRAEL


Divendres 6 de novembre, a les 5 de la tarda, pel Dr. Mario Saban

Tema: "Historia del poble d'Israel des de la caiguda del 1er Temple de Jerusalem”.

Mario Javier Saban es doctor en Filosofía i professor de Pensament Hebreu i Càbala.
La conferència serà a les 17 hores a la URV a l'aula 302. Planta 3.
Informació-inscripcions: sefarad@tarbutsefarad.com
Tel: 635 893 123

dijous, 29 d’octubre de 2009

PER QUÈ? (10)


Per què la roba i els restaurants, els lloguers i els espectacles són més barats a la resta de l’estat espanyol ? I a més a més ens diuen insolidaris.
(F V-C)

dilluns, 26 d’octubre de 2009

El somni de Tàrraco, de Xulio R. Trigo


Quan es parla de vestigis romans a l’estat espanyol, semblen més importants les ciutats de Mèrida o Segòvia. Per suposat a Madrid, però encara hi ha gent a Barcelona que per admirar un aqüeducte romà viatja a Segòvia !! Santa Llúcia si el Pont del Diable té un mirador a l’autopista !!!
A més, la bibliografia publicada al segle XX, sobretot a partir del franquisme, dona poca rellevància a Tarragona, ara Patrimoni Universal precisament pels seus vestigis arqueològics. Algunes novel·les fetes per autors poc o mal documentats fins i tot parlen de Barcino (un llogaret insignificant que amb els anys esdevindria Barcelona) obviant Tàrraco, que era la capital de la Província i residència imperial.
Sortosament , mica a mica, les coses es posen al seu lloc El somni de Tàrraco, és la contribució literària de Xulio R. Trigo en aquest aspecte. Sospito que aquesta novel·la històrica publicada per Edicions 62 farà parlar força, per allò del boca orella, i contribuirà a posar Tarragona al mapa. Si voleu fer-li una ullada a l'argument, llegir el primer capítol i algunes curiositats podeu anar a la pàgina web creada per a l'ocasió... i , si us agrada feu-ho córrer de part del fraret Mut.

Francesc Valls-Calçada

dissabte, 24 d’octubre de 2009

PER QUÈ? (9)


Per què Madrid està unit amb TGV a les principals ciutats de forma radial ? Per què el TGV arribarà a França sense passar per Catalunya? Per què les carreteres entre València i Saragossa des de Madrid són gratuïtes? Perquè nosaltres hem de pagar peatge a les autopistes? Per què l’estat espanyol no fa els deures i anem rascant la butxaca? i a damunt ens diuen insolidaris.
(F V-C)

dijous, 22 d’octubre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA

Sóc la tardor, com un núvol em fonc,
enrere veig, encara plens de fulles,
arbres, avui sols rígides despulles,
i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,
garfint l'espai amb branques desvalgudes.
Ja el dia es pon amb llangorós calfred,
el pàl·lid cel té llunyanies mudes,
la serra mostra una blavor de fred.

Joan Vinyoli

dilluns, 12 d’octubre de 2009

PER QUÈ (8)

Només són uns nens


Per què hi ha tants incompetents -pretesament progressistes- que encara els defensen? En els darrers dos anys el govern iranià ha executat 19 menors d'edat. Ara mateix, mentre llegiu aquestes ratlles hi ha 140 nens i nenes al corredor de la mort, segons fonts d'Amnistia Internacional. Gairebé sempre són condemnats injustament o per foteses. L'Aràbia Saudita, el Iemen i Sudan entre d'altres països similars, també practiquen aquesta cruel i inhumana forma d'arreglar el món.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

PER QUÈ? (7)


Per què quan ens parlen de les pistes d’esquí i de l’estat de la neu a les televisions nacionalespanyolistes prioritzen les de la resta del territori quan Catalunya representa gairebé el 77 per cent de quilòmetres esquiables i de places hoteleres? i a damunt ens diuen insolidaris.
(F V-C)

dimecres, 7 d’octubre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar –sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada –la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat Papasseit

diumenge, 4 d’octubre de 2009

PER QUÈ? (6)


Per què a l’hora de fer balances fiscals compten l’aeroport de Barajas com una inversió no local, sinó estatal. El mateix passa amb d’altres grans infrastructures. Mentre que a Catalunya l’aeroport del Prat és una inversió local? i a damunt ens diuen insolidaris.
(FV-C)

dijous, 1 d’octubre de 2009

MODERNITZEM EL LLENGUATGE!


Les generacions d’avui dia a penes poden entendre la famosa frase de Jesús : "És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que un ric entri al Regne dels Cels."
A vegades, això de les agulles i els camells es pot confondre amb la droga. D’altres, hi ha qui ha vist un camell només en un documental i encara fent zapping...
Proposo actualitzar la frase amb una versió més entenedora i actual. Per exemple: "És més fàcil trobar una plaça de pàrquing a Tarragona que entrar al Regnes dels Cels."
Fa mesos que cerco un lloc on deixar el cotxe i és impossible. Aparcaments Municipals té una llista d’espera de tres anys al pàrquing Saavedra! El pàrquing municipal més a prop que tinc disponible –vull dir amb places- és a dos quilòmetres i escaig de casa meva, gairebé mitja hora d’anar i mitja de tornar caminant. I val 95 €! I la grua que no para. "Mama por! He de comprar Dodotis."

Francesc Valls-Calçada

Nota al marge: encara estic sense Internet i puc penjar aquest post gràcies a la meva amiga Mimí Miró... que fa miracles: és Miraculosa.

dimarts, 29 de setembre de 2009

DISCREPO

En el darrer plenari, l’ajuntament de Tarragona s’ha oposat a fer consultes independentistes a la ciutat. A propòsit d’aquest fet, l’amiga Begoña Floria, portaveu del PSC, diu que” la majoria dels catalans no té problemes en sentir-se espanyols”. I jo discrepo atès que els números es poden fer sempre de moltes maneres. Cal tenir en compte que el fenomen independentista va in crescendo, que ja no és una cosa de romàntics de barretina. Ens toca (i molt) la butxaca a tota la ciutadania.
Espanya, lluny de mostrar-se seductora, com una atractiva amant, fa de torracollons com una sogra pudenta d’aquelles dels acudits (no com la meva, que és molt maca). Només cal mirar quants centenars d’andalusos van votar amb un sí rotund a Arenys de Munt. La ciutadania del futur –si a Espanya no muden les coses– serà cada vegada més independentista. Es veu venir...
L’amic Alejandro Fernandez, portaveu del PP afirma: “La consulta s’oposa a la Constitució”. I té raó, la Constitució a Espanya s’ha elevat a la categoria de Bíblia i el que havia de ser una eina d’excel·lència democràtica, paradoxalment serveix per posar pals a les rodes.
A més, si es pot votar als 18 anys, si existeix el divorci per a tothom, si hi ha bodes i el dret d’adopció entre els gays o lesbianes, és perquè democràcia és sinònim de llibertat. Si la poden tenir els individus, no la poden gaudir els pobles? Els demòcrates espanyols, només ho són per segons què? En temps del franquisme no existia el divorci, una llei Sagrada tant o més important que la Constitució feia indissoluble la unitat matrimonial. Bé que la van canviar quan va convenir. I si els catalans es volguessin divorciar d’Espanya? Doncs això.
Francesc Valls-Calçada

divendres, 25 de setembre de 2009

TELEFÒNICA, MÀFIA O SERVEI ?


Fa una setmana em vaig quedar sense Internet. Vaig trucar al 1004 i després d’esperar i desesperar vaig respondre a cops de tecla a una freda màquina que em va interrogar com un comissari sapastre; la veu metàl·lica i impersonal de la telefònica em va dir que havia de parlar amb un altre telèfon, aquest de pagament.
Per resumir molt: he hagut de parlar sis o set vegades amb diferents operadors sempre pagant i no he aclarit res de res. A part de perdre temps i diners.
Primer em van dir que per culpa del meu antivirus m’havia quedat sense connexió !! No era així, i després va ser culpa de línia, que van arreglar després de tornar a trucar i pagar. Quan la línea –que sempre havia funcionat bé- ja estava “arreglada”, aleshores va ser que tenia l’ordinador (hauria de dir l’orinador?) mal configurat. I paga que pagaràs, però tampoc era ben bé així. Atabalat, vaig anar a un tècnic de confiança de fora de la telefònica que em va confirmar –pagant- que el router estava mort, caput.
Els hi vaig haver d’explicar als de la telefònica que tenia el certificat de defunció del router i aleshores si, pagant una altra vegada, ja van saber dir-me que el tenia espatllat. Comprar-ne un de nou valia uns 80 € !! . “Ei!! un moment -vaig dir-, si no fa ni un any que el vam posar nou”. “A ver, a ver -va dir la veu anònima– tiene usted rasssson señor “Fansecs” està en garantia.” Per canviar l’aparell em van fer trucar –pagant- al número de la garantia on vaig saber que jo havia d’enviar -pagant el transpor- l’aparell a Paracuellos!! I al cap d’uns dies, desprès de fer-li l’autòpsia el tindria arreglat o nou a casa...
Finalment, n’he comprat un de nou, al tècnic de confiança, amb el convenciment de què les coses cares surten més barates. Per què, qui em pagarà a mi les hores i els diners de les trucades inútils a la telefònica? I desprès encara tenen la barra de fer una enquesta per valorar el tracte rebut per part dels operadors, en lloc de demanar per la qualitat del servei...
Tinc la sort que la Miraculosa m’ajuda a fer el manteniment del meu bloc, altrament no hi podria penjar ni aquest post.
Francesc Valls-Calçada

dilluns, 21 de setembre de 2009

SANTA TECLA AMENAÇA EL PATRIMONI


La nostra evolucionada societat és víctima del confort. Ara que tenim aire condicionat per no patir calor, ens fotem de fred constantment. Impossible anar al cinema o un restaurant sense patir una gebrada artificial i agafar uns constipat que ens deixi baldats com un lluç congelat. És que el confort en extrem és incòmode.
El mateix passa amb els decibels de les festes sonoritzades. No per sentir millor, missió que seria lloable, sinó per rebentar els timpans dels soferts ciutadans. Hem confós escoltar bé, per sentir massa fort. A Tarragona, per exemple, el volum de les festes de Santa Tecla fa tremolar la ciutat amb intempestives vibracions sonores que amenacen la salut de la gent i el patrimoni que la UNESCO va reconèixer en nom de la humanitat.
Estic convençut que els terratrèmols musicals malmeten les muralles i la serenor dels vestigis romans. Però no et queixis, que amb tant de soroll no et sentiran...


Francesc Valls Calçada

divendres, 18 de setembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


TARDOR

El vent, els boscos
moren besant la lenta
llum de la tarda.
Exèrcits de nit vénen
pels camins solitaris.
Salvador Espriu
Recordant B. Rosselló-Porcel (5-I-1938)

dissabte, 12 de setembre de 2009

PER QUÈ? (5)


Per què comparen Madrid (Capital d’estat i autonomia uniprovincial) amb Barcelona ciutat , capital d’autonomia amb quatre demarcacions i un territori molt més extens? D’aquí ells n’extreuen conclusions que no ens afavoreixen. Es pot comparar un porc amb un piano?
(FV-C)

dijous, 10 de setembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA



El Fraret Mut, us ofereix aquesta vegada un picant epigrama de Marcial




XVII

Tonstrix Suburae faucibus sedet primis,
Cruenta pendent qua flagella tortorum
Argique letum multus obsidet sutor.
Sed ista tonstrix, Ammiane, non tondet,
Non tondet, inquam. Quid igitur facit? Radit.

Martialis
ca.40 – ca 104

17

Seu una perruquera a la Subura,

on els fuets sagnants dels botxins pengen

i on l'Argilet molts sabaters assetgen:

pro aquesta perruquera, Ammià,

no et pela,no et pela, et dic.

¿Doncs què fa? Te la pela.



(Trad. Albert Mestres)










dimecres, 9 de setembre de 2009

PER QUÈ? (4)

Per què cada vegada que es parla de turisme a TVE i d’altres cadenes amb òptica messetària només ensenyen Benidorm, Marbella i la Costa del Sol, com si a Catalunya no hi hagués platges? i a damunt ens diuen insolidaris.
(FVC)

dimarts, 8 de setembre de 2009

PER QUÈ? (3)


Per què Trajano és un emperador “espanyol”? Per què s’obliden que Cèsar August, Galba, Adrià, Septimi Sever van ser emperadors que van tenir una relació biogràfica, intima, directa i intensa amb Tarràco?
(FV-C)

divendres, 4 de setembre de 2009

EL POEMA DE LA SETMANA

Edward Hopper

FRINÉ

Ah! si pogués acaronar
la teva pell nua,
fer de vent nocturn
i fer de lluna
quant surts del bany.
Seria feliç
si pogués recolzar-me
a la finestra,
com els vells
desvergonyits que et jutgen
i veuen passar els dies,
plens de malesa i espines,
des de la finestra de l’Hotel.
Ah! si pogués apagar
les pampallugues
del cartell de neó
modelar el teu cos
com Praxíteles,
l’escultor
i dormir per sempre!
Quina pau
si pogués aturar
els ascensors de la nit
pujant i davallant
la mala consciència.
Tant de bo sabés
ressuscitar les erugues
i els corcs del llit.
Assassinar la memòria.
Ah! si pogués haver-te
sense dir el teu nom,
estimar-te sense cometre
un crim abjecte.
Friné,
gaudir-te i venerar-te:
refer per tu les muralles
de Tebes.
Ah! si pogués tenir-te
sense pagar el preu
del comiat
i endevinar la penombra
dels núvols incerts
en els teus ulls
d’hetera.
Si pogués abraçar-te
per sempre
sota el fulgor dels estels.
i dibuixar
a la sorra
de la duna més antiga
l’ombra dels Déus.

Francesc Valls-Calçada

http://fraretmut.blogspot.com/

dimecres, 2 de setembre de 2009

LA REVOLUCIÓ DELS AMNÈSICS


El mentalista Macabeus Flint estava ressentint amb l’audiència del seu programa de tele i va amenaçar en provocar una EMAF (Epidèmia Mundial d’Amnèsia Futbolística). El primer diumenge sense futbol va discórrer amb un cert estupor per part de la població. De sobte, el carrer es va omplir de zombies sense rumb. Eren jugadors, entrenadors, massatgistes, àrbitres, directius, periodistes, aficionats desvagats i demes fauna de la indústria futbolera. A les ciutats hi aparegueren grans esvorancs allí on hi havia hagut estadis i per més que els tècnics d’urbanisme s’ho preguntaven, no sabien quin ús tenien aquells espais buits on hi cabia una catedral. L’administració municipal tenia un greu problema...
Ningú no parlava de futbol, ningú no recordava aquell esport que havia estat mític, i l’ànim de la població anava degenerant de manera imperceptible. Els patis de col•legi i les places dels pobles presentaven un aspecte trist i amb els nens ensopits. Els diaris apareixen amb nombroses pàgines en blanc. Les emissores de ràdio emetien el vacu silenci de l’oblit i a la TV, els gris espurneig del no res. Rousa Dos Santos Gutierres, la mare d’un golejador brasiler fou detinguda com una “sense papers”, ningú recordava que havia estat la mare del “pichichi”, ni ella mateixa.
Al cap de dues setmanes d’amnèsia, els ànims estaven caldejats. Als bars es començà a parlar de filosofia i cultura. Alguns individus ja pensaven per lliure i parlaven malament del govern, de l’església i del capital. Es disparà la venda massiva de llibres i les biblioteques obrien diumenge a la tarda. Mentre, el consum de cervesa davallava i la natalitat augmentava. A les botigues d’esports, les prestatgeries que havien servit per guardar productes de futbol restaven plenes de pols.
A les oficines i cafès, la gent començà a discutir amb una violència continguda que s’anava desfermant, fins que les hordes enfurismades envaïren els carrers i es va proclamar l’estat de setge permanent. La Revolució dels amnèsics. Les multituds sortien i cremaven vehicles i contenidors que abocaven per terra. Aleshores uns vailets van improvisar un joc nou: van treure d’un dels contenidors una bossa de plàstic farcida de papers i començaren xutar. Ben aviat s’inventaren unes rudimentàries normes, els veïns aplaudien les escomeses d’aquella gent anant darrera d’una precària pilota. Però ningú, absolutament ningú no recordava aquella cosa... d’això, com en deien? Fut... Fut... Fut què? Ni tant sols Rousa Dos Santos Gutierres que no podia explicar a la policia com una immigrant indocumentada podia viure en un xalet de luxe amb piscina; ni el mentalista Macabeus Flint, que era conscient que s’havia venjat del món però no sabia com.