diumenge, 27 de novembre de 2011

"EL DOMADOR DE PUCES" a la revista Serra d'Or




TRIA PERSONAL per Xulio Ricardo Trigo


Francesc Valls-Calçada, El domador de puces, Tarragona, Arola Editors, 2011.

Com es pot ensinistrar una puça? L’espècie més utilitzada pels domadors, per dir-los d’alguna manera, era la diminuta puça comú o humana, la Pulex irritans. Per tal de domar a criatures tan minúscules, els domadors havien d’armar-se de paciència. En primer lloc, les puces devien perdre el costum de desplaçar-se a salts. Per aconseguir-ho, se les introduïa en unes caixetes amples amb sostres molt baixos. Impulsades pel seu instint natural, continuaven botant, fins a esllomar-se o acabar esgotades.
Conclosa la primera fase de l’ensinistrament, els domadors les lligaven amb fils molt prims a carrets, sínies i altres objectes de paper. Durant l’espectacle, les puces, que només volien fugir, arrossegaven la càrrega, disparaven diminuts canons o saltaven des d’un trampolí a una piscina -un got d’aigua-. Acabada la funció, el domador col·locava les obedients feres al seu braç per tal que xuclessin sang i recobressin les forces.
El circ tradicional es fonamenta en la il·lusió, en una imaginació desproveïda de referents visuals -pensem que el cinema o la fotografia es troben a les beceroles-, i aquesta il·lusió guanya encara la partida a la proesa física.
Potser cap altre document visual ha estat capaç de descriure millor aquella desaparició d’una manera d’entendre l’espectacle com la pel·lícula de Tod Browning La parada dels monstres, un cant de l’any 1932 al circ tradicional, no exempt de truculències.
És en aquest context que Francesc Valls-Calçada situa la seva novel·la El domador de puces. L’autor juga amb una sèrie d’elements ben propis del gènere, la capacitat d’abastar móns molt diversos li serveix per completar una novel·la complexa sobre el final de segle, sobre l’esperit que hi batega, gràcies a uns protagonistes excepcionals.
Però aquesta complexitat estructural i, per moments, moral, no impedeix que el lector gaudeixi de les aventures que ens proposa. Valls-Calçada introdueix prou elements, la recerca de l’anell de Salomó, la qüestió jueva, el triangle amorós, com perquè anem seguint amb atenció capítol rere capítol, sempre imbuïts d’una estranya sensació d’apocalipsi, tal i com es diu el circ on acaben passant els fets més rellevants de la novel·la.
Al Circ Apocalyptique, un escenari ambiciós per una història d’amor plena de passions subtils i, a la vegada, arrabassadores, es desenvolupa la història que se’ns proposa. Hi forma part el domador de puces, un ésser capaç de recórrer mig món a la recerca d’exemplars que puguin satisfer la seva ambició de portar més enllà el seu difícil ofici. També una ballarina experimentada en la vida i, molt aviat, en la intriga i el crim. I el nostre Picasso, que acaba completant el triangle.
Hi ha un espai important per a les passions a la novel·la, però també per a la intriga. L’anell de Salomó planarà per tota la història, així com una misteriosa societat secreta, l’Intra Tenebras, que ens durà per camins perillosos per a la integritat física dels protagonistes. I no hem d’oblidar un personatge molt aconseguit, el David Kennedy, un ésser que serveix d’excel·lent contrapunt.
Francesc Valls-Calçada no es deixa acovardir per la complexitat del seu argument, que fins i tot ens porta a l’edat mitjana o ens relata faules perquè arribem a entendre els significats més ocults.
El domador de puces és una història que ens farà passar grans moments i que ens deixarà bona cosa de curiositats a investigar pel nostre compte.

Xulio R. Trigo, per a la revista Serra d'Or, octubre 2011

dijous, 17 de novembre de 2011

EL DOMADOR DE PUCES en Mallorca


La noche era suave y cálida, el extraño otoño mallorquín. En el “Espai Illes”, en pleno “call” palmesano, nos reunimos un grupo selecto para asistir a la presentación de la última novela de Francesc Valls-Calçada, “El domador de puces”. Me tocó el honor de ejercer de presentador y, según los comentarios que pude pillar al final del acto, no lo hice del todo mal. Hay quien dice que Francesc Valls y un servidor somos almas gemelas: ya me gustaría -expliqué- ser capaz de escribir una novela tan apasionante y sugerente como la suya. Quería transmitir al público toda la magia de un relato capaz de trasladar al lector a escenarios tan sugerentes como Egipto, la Argentina opulenta y tumultuosa de la primera mitad del siglo XX, la Rusia zarista, el París bohemio o la Cataluña medieval. Intenté explicar el gran acierto de Francesc al ser capaz de mezclar épocas y personajes en una historia frenética que gira en torno al supuesto anillo del rey Salomón. Era lógico que me entusiasmase hablando de un libro que me gustó mucho porque contiene -y así lo expuse- las dos grandes pasiones de mi vida: la identidad judía y la literatura en catalán.
El auditorio parecía hecho a la medida del acto. Junto al conseller de Cultura -cuya presencia, inesperada, fue una grata sorpresa para todos- estaba el director del IEB, Tòfol Vidal. Y entre el público, una nutrida representación de miembros de la Comunidad Judía. Valls se sintió muy a gusto, y así lo expresó en su casi emocionada intervención. Tras los parlamentos oficiales, quedó flotando en la atmósfera de la sala la cuestión que yo había formulado para cerrar mi intervención: si “El domador de puces” es, como creo, una novela mejor que “El código Da Vinci”, ¿por qué no se ha traducido a veinte idiomas y distribuido por todo el mundo?
Era una buena pregunta, sobretodo si pensamos que fue planteada ante los responsables en Baleares de la promoción y apoyo de nuestros libros, los escritos en catalán. Era obvio que nadie podía improvisar una respuesta concreta, pero el tema quedó “colgado” en el ambiente. Algo así como un compromiso o una apuesta de trabajo.
La pregunta: si “El domador de puces” es una novela mejor que “El código Da Vinci”, ¿por qué no se ha traducido a veinte idiomas y distribuido por todo el mundo?

Miquel Segura

article publicat a la columna "El intruso" del diari "Ultima Hora"

dijous, 6 d’octubre de 2011

TALLER DE CREATIVITAT LITERÀRIA


amb Francesc Valls Calçada

Del 20 d’octubre al 15 de desembre de 2011

Taller destinat a persones amb inquietuds artístiques, que frueixin del plaer de la literatura ja sigui activa o passivament, escrivint o llegint, i vulguin aprofundir de forma lúdica en el concepte de “Creativitat” en la literatura.
La creació és la capacitat de produir a partir de la creativitat, bàsicament és l’acció de crear. Escriure “creativament” és molt més que emprar una acurada correcció ortogràfica i gramatical: és l’intent de captivar els lectors a través de les idees i les emocions. Aquest taller aborda aspectes fonamentals de la creativitat en la literatura (gènesi d’una idea, documentació, plasmació, l’experiència vital, el conflicte interior, o el ritme, entre d’altres).

Dies i horari: els dijous de 19 h a 21 h. (duració del curs 16 hores)
Lloc: Aula de lletres de la COT (Sala 12)
Preus Curs: 70 € 60 (socis)
Informació i inscripcions: del 3 al 18 d’octubre
Per tel: 977 211 148
Per la nostra web: www.cotarraconense.cat
Per correu: cot@cotarraconense.cat
A les nostres oficines de la Cooperativa Obrera Tarraconense: c. Fortuny 23, 1r pis (de dilluns a divendres de 18 h a 20 h)

dimecres, 21 de setembre de 2011

Israel, aïllat i a la deriva




EL futur d'Israel m'amoïna més que mai. L'ensorrament d'alguns pilars claus de la seguretat israeliana (la pau amb Egipte, l'estabilitat de Síria i les bones relacions amb Turquia i Jordània), sumat al fet que el govern actual és el més inepte diplomàticament i el més incompetent en estratègia de la història d'Israel, ha conduït el país a una situació molt perillosa.Per això, el govern dels EUA també està tip dels dirigents israelians i alhora és un ostatge de la seva ineptitud, ja que el poderós lobi pro israelià, ara que s'acosten les eleccions, pot fer que el govern dels EUA hagi de defensar Israel a l'ONU, tot i saber que Israel està aplicant una política equivocada tant per als seus propis interessos com per als dels Estats Units.Israel no és responsable del derrocament del president egipci Hosni Mubàrak, ni de la revolta a Síria, ni de la decisió de Turquia de buscar el lideratge regional maltractant descaradament Israel, ni de la fractura del moviment nacional palestí entre Gaza i Cisjordània; del que el primer ministre d'Israel, Bibi Netanyahu, és responsable és de no haver estat capaç d'encarar tots aquests fets protegint els interessos israelians a llarg termini.En efecte, Netanyahu té una estratègia: no fer res en relació amb Turquia o Palestina que comporti anar contra les seves bases, flexibilitzar la seva ideologia o enfrontar-se amb el seu soci de coalició, el ministre d'Afers Estrangers, Avigdor Lieberman, representant de l'extrema dreta. Tot això sense deixar de fer crides als EUA perquè facin aturar el programa nuclear iranià i treguin Israel de tots els embolics, assegurant-se que el president Barack Obama no pot demanar cap contrapartida (com ara aturar els assentaments israelians), mobilitzant els republicans al Congrés per lligar Obama de mans i peus, i animant els líders jueus a insinuar que Obama és hostil a Israel i està perdent el vot jueu. I, al mateix temps, ha aconseguit que el lobi pro israelià sigui contundent amb qualsevol membre de l'administració nord-americana o del Congrés (no només amb Obama) que gosi dir en veu alta que Bibi potser ha comès algunes equivocacions. Qui diu, doncs, que Netanyahu no té cap estratègia?"Anys d'esforços diplomàtics per aconseguir que Israel sigui un veí acceptat al Pròxim Orient se n'han anat en orris amb l'expulsió dels ambaixadors israelians d'Ankara i el Caire i l'evacuació urgent del personal diplomàtic d'Amman", ha escrit Aluf Benn, del diari israelià Haaretz . "La regió està refusant l'Estat jueu, que es reclou cada vegada rere uns murs fortificats, sota una direcció que refusa qualsevol mena de canvi, moviment o reforma. [...] Netanyahu ha mostrat una passivitat pertinaç davant dels canvis dràstics que experimenta la regió i ha permès als enemics prendre la iniciativa i establir l'ordre del dia".Què podria haver fet Israel? L'Autoritat Nacional Palestina, que en els últims cinc anys ha fet passos concrets en la creació de les institucions i les forces de seguretat d'un estat a Cisjordània (de manera que, per a Israel, la situació a la zona és més tranquil·la que mai), ha acabat dient: "El nostre procés de creació de l'Estat no ha fet que Israel aturi els assentaments o es comprometi a disgregar-los, per tant només estem col·laborant en l'ocupació israeliana. Dirigim-nos a l'ONU, fem que ens reconeguin com a estat amb les fronteres del 1967 i aturem Israel d'aquesta manera". En vista d'això, Israel hauria d'haver proposat el seu propi pla de pau o hauria d'haver utilitzat la diplomàcia per mirar d'arribar a un acord amb l'ONU que reafirmés el dret tant del poble palestí com del poble jueu a tenir un estat a la Palestina històrica i hauria d'haver reprès les negociacions.Netanyahu no ha fet res de tot això. Ara els EUA fan mans i mànigues per desactivar aquesta crisi, per no haver de vetar a l'ONU una resolució a favor de l'Estat palestí, cosa que podria ser desastrosa en el context d'un món àrab que avança cap a règims amb més participació popular.Pel que fa a Turquia, l'equip d'Obama i els juristes de Netanyahu han treballat incansablement en les últimes dues setmanes per resoldre la crisi causada per la mort, a mans de comandos israelians, de civils turcs integrants de la flotilla d'ajuda turca que el maig del 2010 intentava temeràriament arribar a Gaza. Turquia reclamava una disculpa. Segons un article exhaustiu del columnista israelià Nahum Barnea, del diari Yediot Aharonot , totes dues bandes haurien acordat que els israelians es disculparien, només per "errors operatius", i que els turcs acceptarien no fer cap reclamació legal. Però Bibi Netanyahu ha desautoritzat el seu equip i ha refusat el tracte, per orgull nacional i per por que Lieberman no ho faci servir contra ell. De manera que Turquia ha expulsat l'ambaixador israelià.Pel que fa a Egipte, l'estabilitat al país ha desaparegut i els futurs governs egipcis estaran sotmesos a una pressió popular més forta en relació amb Israel. Això, en part, és inevitable; tanmateix, ¿per què no posar en marxa una estratègia per minimitzar-ne els efectes, posant sobre la taula un veritable pla de pau?Comprenc molt bé el dilema estratègic d'Israel i no m'enganyo en relació amb els seus enemics; però actualment Israel està deixant tots els seus amics (i Obama n'és un) sense arguments per a la defensa. Israel pot posar-se tothom en contra o pot triar no rendir-se i suavitzar aquestes tensions amb una oferta de pau que sigui interpretable, per a qui s'ho miri honestament, com a seriosa i que redueixi l'aïllament israelià.Malauradament, Israel en l'actualitat no té el dirigent ni el gabinet adequat per a aquesta diplomàcia subtil. Només podem esperar que el poble israelià se n'adoni, abans que aquest govern enfonsi encara més Israel en l'aïllament internacional i hi arrossegui els EUA.












Thomas Friedman

dissabte, 4 de juny de 2011

Critica de "EL DOMADOR DE PUCES" a Mallorca





El Intruso

El domador de puces

No estoy viviendo una semana muy propicia a los transcendalismos. Por eso al recibir el libro de mi amigo y colega Francesc Valls-Calçada me sumergí impaciente en su lectura. Se trata, ya puedo afirmarlo de una excelente novela que, de contar con la adecuada promoción, podría convertirse en un best seller. Quizá deba rectificarme a mi mismo: El domador de puces no es una novela intrascendente. Narra una historia de aventuras en torno a un objeto mítico: el sello del rey Salomón. En principio una historia que cuenta con los ingredientes que el mercado exige para otorgar el tan deseado éxito: intriga, una sociedad secreta de obediencia católica y unos exóticos escenarios. Con todo no caben confusiones: Valls-Calçada, profundo conocedor del mundo judío, de donde él procede, no cae en los errores históricos o teológicos de Dan Brown, multimillonario escritor gracias a novelas menos documentadas que la que estoy comentando. Paradojas del mundo literario –mejor dicho de su marketing- y de la incapacidad de buenos creadores, como Valls-Calzada, de acceder a un mundo que les es permanentemente vetado.
El Domador de puces es una novela que se lee de un tirón, pese a que su estructura no es lineal y a la diversidad de sus personajes. La narración transcurre en cinco o seis tempos y se situa en escenarios tan dispares como la Barcelona de principios del XX, Buenos Aires, El Cairo, Amsterdam, San Petersburgo o la Catalunya de finales del siglo XIV, sacudida por las revueltas antijudías. Valls-Calçada, maneja con rigor los datos históricos sin renunciar a la fantasia ni a la ensoñación. Con un catalán rico i ágil evoca personajes y situaciones que cautivan al lector. Pero la obra es algo más que literatura de evasión. Los misterios de la Cábala, la sabiduría rabínica y muy especialmente, veinte siglos de persecución de los judíos por parte de los adoradores de un rabino de Galilea, discurren frente a los ojos del lector, que no es capaz de cerrar el libro. Mi amigo Francesc ha conseguido algo que no creía posible: una novel·la de aventuras adecuada a la moda actual que, sin embargo, no cae en las tonterías bobaliconas que hoy día llenan los estantes de nuestras librerías.



Miquel Segura


diari ÚLTIMA HORA

Mallorca, divendres 3 de juny

dimecres, 11 de maig de 2011

EL POEMA DE LA SETMANA




950 kilos de pelo

Mil novecientos cincuenta kilos de
pelo de mujer
Pesando para siempre sobre la
pesadumbre craneana.
Mil novecientos cincuenta kilos de
pelo de mujer
partiendo en dos mitades la
historia de la Historia.
Cada cabello de esta pelambrera
equivale a un crujido de placenta.
Cada pelillo de este Bulto
canta un réquiem de alvéolos
del humo y la ceniza.
Cada uno de los pelos de esta
hecatombe capilar
llora con todos sus dos ojos al pie
de la tijera
uno a uno lagrimando el Poder del
desprecio.
Y cada cabellito de esta pelambre
muda
en un discurso universal de pena
y un párrafo de luto colosal
y una conversación sensual con el
futuro
y un mitin amoroso cebado de
memoria.
En cada anonimato de ese pelo
Vuela con una lágrima en el pico
La muchedumbre de la
consolación.
¡ Baja a esta cueva misericordiosa !
Esta es la cabellera de la Shoà.
calla más que el silencio y esta
Ciega.
Lo ve todo. Retumba.


Fragment del poema/ llibre “La cabellera de la Shoà
de Félix Grande



Francesc Valls-Calçada

Fraret Mut

diumenge, 24 d’abril de 2011

El microclima literari del Camp de Tarragona



(Discurs de Sant Jordi, 2011. Pronunciat amb motiu de la recepció que ofereix l’ajuntament als escriptors del Camp de Tarragona)

Autoritats, companys i companyes del Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, editors, agents culturals, col·legues periodistes, passavolants i tutti quanti. Amigues i amics:

Crec que un discurs és una mena de ritual laic, però també penso que estem entre família i que s’han de dir les coses pel seu nom. En tot cas, hem de deixar les metàfores per a la literatura sobre paper.

Aparentment vivim en el Paradís de les Lletres: el microclima literari del Camp de Tarragona és molt bo. Parafrasejant Napoleó, davant de les piràmides, podríem dir: “Soldats, més de 80 parades de llibres, ens contemplen”.

Sant Jordi és una festa genial, la cirereta d’un pastís que té molts ingredients que a Tarragona anem collint en el decurs del prolífic any literari.

El nostre particular Paradís de les Lletres, té primaveres i tardors literàries amb una programació molt densa, variada i completa; consolidades editorials que fan la seva feina, uns premis literaris ben dotats que generen la publicació de diversos llibres de narrativa, poesia, assaig i traducció. Una escola de Lletres que està ampliant la nòmina d’escriptors i escriptores de la ciutat de Tarragona. L’Associació Tarragona literària, l’Associació Ariadna, gestors culturals i generadors de polipoesia; L’APELLC, La gent del Llamp amb el seu buc insígnia: la col·lecció Zenit que ens descobreix noves veus; El Joc Partit, entre dues plomes del camp de Tarragona, i un llarg etc.

Veritablement es fan moltes coses. Fem moltes coses. Els uns i els altres: la indústria de llibre, els escriptors i les institucions. Però les fem prou bé? Tenim una estratègia conjunta? O només ens mirem satisfets el melic?

Ens hem de sentir dignament orgullosos, sense caure en un fals cofoisme. La nostra problemàtica és molt complexa. La cultura catalana és sistemàticament bandejada i oblidada, fragmentada per fronteres imposades i territoris, obertament atacada per certs mitjans de la caverna i emprada com arma per incitar l’odi, des de la ignorància o la mala fe.

A més, un món cada vegada més globalitzat, ens exigeix estratègies i planificació d’acord amb els temps que ens ha tocat viure. Ara convé tenir una vocació universal.

Avui es pot escriure un llibre des de Picamoixons, editar-lo a Tarragona, dissenyar-lo a Buenos Aires, fer les il·lustracions a Lisboa, traduir-lo a Sant Petersburg, imprimir-lo simultàniament en una dotzena de ciutats del món. Les noves tecnologies permeten això i molt més. El planeta s’ha fet molt petit. Però encara existeixen lamentables tics decimonònics.

Les veritables muralles de Tarragona, ara no són a la Part Alta. Són 92 quilòmetres més al nord. A part de les amenaces exteriors, Barcelona és el gran obstacle per tenir una literatura de país normal i normalitzat. I les paelles endogàmiques dels mitjans de comunicació –altrament dit tertúlies- en tenen bona part de culpa. Barcelona és la gran urbs d’un país petit i descompensat, una capital cosmopolita que paradoxalment a vegades pateix i genera el provincianisme que ella mateixa critica.

M’explico, quan els escriptors tarragonins col·laboraven a la Vanguardia, ho feien en les pàgines locals. Fins ara he evitat el terme local perquè considero que el què fa universal una obra literària és la seva qualitat i capacitat d’emocionar i no el seu lloc de procedència. Si els escriptors tarragonins haguessin residit a Barcelona haurien publicat a les pàgines generals, com els hi pertoca, haurien transcendit molt més. Em direu que una flor no fa estiu. Però hi ha molts exemples i no tots en el terreny cultural.

El piromusical de la Mercè, a TV3, és digne de la televisió municipal de Cornudella. Ho sento, pels de Cornudella, però algú ho havia de dir.
Si a Barcelona no entenen que cal sumar tota les literatures del Principat, com poden combatre la secessió lingüística imposada des de fora? Com és possible que l’Ebre faci de frontera i fragmenti el mercat natural dels escriptors dels PPCC? Què la literatura de les illes visqui aïllada i no ens arribi, ni nosaltres a ells?

Així les coses: Quina és la presència de l’enorme potència creadora dels escriptors del camp de Tarragona? Com incideix en les nostres comarques? Incidir a casa. És el mínim a que podríem aspirar. Però si volem fer forat hem d’aspirar al màxim, en clau de països Catalans.

Sempre produeix neguit quan es tracta de promocionar la cultura meridional. Fins a quin punt el nostre cofoisme no ens deixa veure la realitat? Però si al nord hi tenim les muralles de Barcelona i al sud la frontera de l’Ebre. Què passa al Camp de Tarragona?

Les entitats literàries, com per exemple l’ Escola de lletres han de trampejar sempre dificultats econòmiques i més ara, en temps de crisi.
El Joc Partit, impulsat amb més bona voluntat que pressupost, gràcies a la ferma voluntat de l’ESCA i del Departament de Filologia Catalana de la URV, sembla la involució d’aquelles magnífiques “Trobades d’escriptors” que el van precedir en anys anteriors. La manca de recursos va fer re inventar un tête a tête entre autors i amb el temps i fent la bugada, s’ha perdut el clip escènic.

Els Premis literaris Ciutat de Tarragona sovint premien autors de qualitat, que corren el risc d’estavellar-se a les Muralles de Barcelona i que no arriben ni ensumar el fum d’aquelles paelles endogàmiques que uns quants periodistes lletraferits alimenten, amb el seu propi peix, des del cap i casal.

Es pràcticament impossible trobar un llibre d’un autor d’aquí en les nombroses superfícies comercials de les nostres ciutats i en les cadenes de quioscos que despatxen literatura. Les decisions i les estratègies comercials es prenen molt lluny de casa nostra i no tenen en compte la realitat del territori.

Cal que les institucions entenguin que la literatura és una indústria que mou diners, on hi treballen arts gràfiques, impressors, enquadernadors, mossos de magatzem, dissenyadors, autors, traductors, correctors, editors, distribuïdors, crítics, llibreters i bibliotecaris. Una indústria de la qual viuen moltes persones i que mereix ser tinguda en compte perquè dóna prestigi al nostre territori.

No vull dir que les coses es facin malament. Només és una subjectiva radiografia d’una realitat que ens ha de fer estar en guàrdia.

S ’han fet iniciatives positives i interessants des de l’ESCA amb col·laboració amb l’URV, i s’ha fomentat la promoció dels escriptors del Camp de Tarragona. Ara la població de les nostres comarques coneix millor els seus autors. Des la Generalitat i des de l’Ajuntament de Tarragona també s’ha actuat.

Però de res serveixen els franctiradors: ens cal dissenyar una estratègia compartida en la qual es comprometin les institucions, que en definitiva són les que tenen la clau del calaix i la paella pel mànec.

Convé que les nostres editorials promocionin els autors d’aquí de bracet amb autors molt reconeguts. S’ha de fer pinya a favor de la literatura catalana per promocionar la del Camp de Tarragona. Cal entendre que si és important protegir el Nàstic o el Patrimoni arqueòlogic, també ho és fer-ho a la cultura i per descomptat les lletres. S’ha de pressionar a les grans superfícies comercials i a les cadenes de quioscos del nostre territori per a que venguin també els nostres llibres.

Hauríem de procurar que la literatura del territori, almenys les obres que excel·leixin, puguin ser traduïdes al castellà i a l’anglès. En definitiva, s’ha d’abolir el terme local en la seva concepció més reduccionista, per donar més projecció al Camp de Tarragona.

I sobretot, parlar, reflexionar i debatre entre tots els sectors implicats per planificar un full de ruta coherent amb els temps que corren i les circumstàncies que ens envolten. Si ho sabem fer bé ens en sortirem.

Finalment, us desitjo un Bon Sant Jordi i us dono les gràcies per escoltar les meves dèries, que estic convençut que són compartides per bona part de tots vosaltres.

Francesc Valls-Calçada



23 d’abril, 2011



dimecres, 23 de març de 2011

EL POEMA DE LA SETMANA


APARICIÓ

La lluna s’entristia. Uns serafins en plors
Llangint, l’arquet als dits en la pau de les flors
Vaporoses, extreien de somortes violes
Blancs planys que enlluentien l’atzur de les corol·les.
— Era el dia sagrat del teu primer petó.
Volent martiritzar-me, la imaginació
S’anava embriagant del perfum de tristesa
Que deixa sense cap recança ni amarguesa
La collita d’un Somni al cor que l’ha collit.
Jo errava, doncs, els ulls sobre el terra envellit
Quan pel carrer, banyant-te el sol la cabellera,
Te m’has aparegut al capvespre, encisera,
I m’ha semblat que veia la fada resplendent
Que pels meus plàcids sons d’infant antigament
Passava, tot deixant de les mans mal tancades
Nevar blancs ramellets d’estrelles perfumades.


Stéphane Mallarmé

Traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia

dijous, 24 de febrer de 2011

EL POEMA DE LA SETMANA

La ciutat adormida

Al carrer, els ulls dels transeünts
s’aturen, com ocells indecisos.
Enfosqueix. Els dies
es trenquen com fulles disperses
i esperen que l’aigua es dissolgui
com un pou ingràvid.
Se m’ha esvaït un rostre.
El cercava secretament
en aquell instant de després de la solitud,
quan l’aire es despullava dubtós
com un pas fos en el pleniluni.
A les voravies la llum es desfà.
S’abraça en els solcs, mentre s’aixeca
una boira minúscula.
I callen els ulls, mentre l’aire amaga
els dies suspesos. Calla l’aigua
oculta entre les xemeneies
i mor en les teulades. I callen
els ocells, les fulles,
els pous, les passes,
les voravies, la solitud,
i aquell rostre que cercava



Conxita Jimenez
del poemari "La ciutat adormida"
del llibre "La ciutat i l'oblit"

Zenit 2010 La gent del llamp

Cossetània Edicions

diumenge, 23 de gener de 2011

EL POEMA DE LA SETMANA


SALVACIÓ

Que passe ja el dia amb la seua llum.
Per què triga tant la nit?
En l'ombra dels pins m'espera
una cadira de braços.

S'apagaran els llums de les cambres
i la son vindrà com un desmai.
Ací un llit buit no fa
cap impressió.

M'envoltarà la foscor i tanmateix
m'enganyaré pensant, dintre les negres tenebres,
que de bell nou sóc part
d'aquest món.

S'enfonsarà en la por la nit
quan arribe el vent de sobte.
L'eucaliptus sacsejarà els seus cabells
juntament amb els secrets dels somnis.

Escoltaré el secret combat
de la tardor, enemic immòbil.
Em bressarà com alegre cançó,
murmuri sense esperança.

Encara que no l'espere, sé que ha de venir
el gat que volta pertot quan cau la nit,
un gat que no sap què és una carícia
i per ço ni la dóna ni la cerca.

Prop dels meus peus seu tot sol,
insensible a la fredor intensa,
discretament el meu esguard l'evita
i és com si no em conegués de fa temps.

Costas Cariotakis

Traducció de Jesús Cabezas Tanco

El dolor de l’home i de les coses,

Edicions Alfons el Magnànim (IVEI),

València, 1996.



El Fraret Mut Francesc Valls-Calçada 2011

dimarts, 18 de gener de 2011

EL POEMA DE LA SETMANA

Josep Icart (1928-1925) , S/T. 50,5 x 70 cm.. Mixta sobre paper

HIC SUNT LEONES

VIII

Un disc d’amiant
mortifica
les espatlles vinclades
violàcies
dels grup de fidels.
Les parpelles tallades
dels espellifats
nodreixen muts
que s’empassen els mots
extraviats
les lletanies d’ ensinistrats
venedors d’ànimes
incapaços
de pronunciar el seu nom.
Les vísceres
retrunyen ferides
per llimalla brusent.
La caravana
sense guies ni cabdills
descavalcada
ensuma el ramat
ferreny
vesànic
emporcat de desig.
Agonitza un lleopard
lapidat.
Una meretriu
amb els pits eixuts
alleta
l’heroi mort
estremida en sentir
el glaçat badall
de l’ hivern.

Ferran Gerhard

BLADE RUNER BLUES
Sonntag Edicions 2010