dijous, 5 de febrer del 2009

LES REENCARNACIONS DEL FRARET MUT



Estimada Cançonera,

Contemplo les roques de la muntanya acariciades pel sol i no puc evitar evocar aquella llum aurea de Tarragona sobre les pedres romanes. Les runes de la ciutat abandonada, refugi de proscrits del segle XI on et vaig conèixer quan eres capitana dels bandits i em vas ensenyar els secrets de la carn. Et vaig estimar tant que sempre t’he cercat en d’altres reencarnacions.

Un parell de segles més tard, Jaume I, va sopar amb Pere Martell – ànec rostit a les herbes, amb figues i vi - en una casa del carrer la Nau, a Tarragona, on es va decidir la conquesta de Mallorca i jo no sé per què, ja hi era allí, buscant-te entre les cuineres. Ho recordo remotament en somnis o quan sento l’olor de llenya cremada. És clar que era una altra reencarnació abans d’aquesta del segle XXI. Fent de criat omplia les copes del rei i dels nobles que s’engrescaven projectant campanyes bèl·liques contra els sarraïns, la llar de foc espetegava amb les brases espurnejant. Jo escoltava i em queia la baba mentre els mastins feien una becaina.

També vaig viure a Tarragona, acompanyant el meu amic d’altres reencarnacions Giacomo Casanova. Això fou quan vaig ser taverner li vaig fer de cicerone pels carrerons a redós de la Catedral de Santa Maria, on hi vivien unes putanes de bon veure. Potser tu vas ser una d’elles. Per cert, que l’ardent amant venecià menciona la ciutat en les seves memòries i parla de la monumentalitat dels seus vestigis arqueològics.

Quan vaig ser Honoré de Balzac vaig escriure una novel·la fulletonesca ambientada en el setge de Tarragona per part de les tropes Napoleòniques, “Le Marane”, es deia. Això si, era un escrit ple de tòpics ibèrics que no reflectien per a res la catalanitat de la terra. Poca gent sospita que jo vaig ser Balzac i que tu fores la meva Marane!!

Al cap d’un segles, el mecenes nord-americà anomenat Charles Deering va residir un temps a Catalunya i conegué al pintor Ramon Casas a Barcelona, probablement a Els Quatre Gats. El 1916, Charles Deering va comprar el recinte emmurallat deshabitat de Tamarit. Va rehabilitar el recinte, reconstruint les muralles i alguns habitatges, i es va fer una residència d'estiu sobre l'antiga badia. Jo hi feia de minyona – una de les poques reencarnacions en que he estat dona – i parava molt l’orella perquè l’ambient d’aquella casa distava molt de la Tarragona grisa plena de capellans, militars i funcionaris de principis de segle XX.

Ramon Casas era encantador i m’anava una mica al darrera, però jo era casta i pura i no volia fer Pasqua abans de Rams. A vegades he pensat que ell eres tu, Cançonera, reencarnat en un home que em cercava en el laberint de les reencarnacions. Vas ser l'encarregat de dirigir les obres de rehabilitació. Quan vas abandonar el Palau de Maricel de Sitges va dur tot el que era de la teva propietat a Tamarit fins i tot el gran orgue que no va cabre al castell i que va decidir regalar a la Catedral de Tarragona. Jo no me’n sabia avenir de veure tants de trastes i pensava que tot allò donava molta feina. M’esgarrifava només de pensar que n’era l’encarregada de treure la pols. Em sembla que el castell actualment és d’un grup arquitectes de Barcelona.

Em vaig morir d’unes febres mal curades i em vaig reencarnar en un nen malaltís, sord i mut, a Horta de Sant Joan on vaig conèixer un Picasso jove i gens reconegut. D’ençà que va estar a les comarques de Tarragona – més tard - amb algú dels ballets russos, volien fer una escenografia basada en el folklore català, concretament amb els castells. La música havia de ser d’ Stravinsky. Al cap d’uns decennis Salvador Tavora aprofitaria la idea per muntar identidades.

El 28 de setembre de 1935 Federico García Lorca no va assistir a un concert que hi havia en el seu honor a Barcelona perquè havia anat a Tarragona per a reunir-se i reconciliar-se amb Salvador Dalí. Sembla ser que els dos estaven molt interessats en els balls parlats de Dames i Vells. Jo havia emigrat d’Horta de Sant Joan. Aquesta vegada feia de mosso de Ca la Carola - la cèlebre casa de meuques tarragonina on et pensava trobar reencarnada de madame - que van visitar el dos genis, Federico i Salvador.

Federico, era un home “fi” que tenia inclinacions homosexuals, hi anava perquè l’interessava aquell univers femení tant distant de la “Casa de Bernarda Alba”. En canvi, Salvador, era un gran masturbador propens a delectar-se en els escots.

Allí mateix, entre les putes de Ca la Carola, vaig conèixer un tal George Orwell, que per cert esmenta Tarragona en el seu llibre “Homenatge a Catalunya”, on es va recuperar de la ferida soferta al coll, l’any1937 al front de Jaca.

En aquells anys de guerra civil hi havia molt de moviment pel nostre barri: André Malraux i Max Aub van filmar part dels exteriors de la pel·lícula “L’espoir”, coneguda per Sierra de Teruel i ambientada en la Guerra Civil a Tarragona, a la Placeta de Sant Joan intra muralles a dos minuts del nostre bordell.

En fi, he conegut moltíssima gent, mentre et perseguia en l’eternitat. Cada vegada que m’he reencarnat era amb la secreta esperança de retrobar-te. Ara t’escric en la dimensió digital. Per favor, Cançonera, si em veus dóna’t a conèixer i envia’m un missatge.

1 comentari:

susanita ha dit...

Cuando sea mayor seré como la Cançonera pero con muchos hijitos.