dimarts, 17 de febrer del 2009

GOMORRA



He anat al cinema a veure Gomorra, dirigida per Matteo Garrone a partir del llibre de Roberto Saviano. A la meva tauleta de nit hi ha una quinzena de volums, alguns dels quals potser no podré llegir mai per manca de temps. “Llegim per aprendre a viure i per aprendre a morir” (Montaigne). Però la veritat és que no tinc temps per tenir temps i no sé si arribo a aprendre res.

Per enllestir, confesso que faig petites trampes: alguns textos els llegeixo en diagonal, i en d’altres casos – com aquest - miro directament la pel·lícula. Oh! Sacrilegiiiiiii! Això sí, quan un text em captiva i m’interessa no em vull perdre ni un mot.

Fa temps que vaig arribar a una conclusió: la lectura i el cinema no tenen res a veure, són llenguatges diferents. Destriar si és més bo el llibre o la pel·lícula és com voler comparar la velocitat amb el tocino. El cert, és que guardo records diferents, per exemple d’El Nombre de la Rosa; és com si hagués fruït de plaers diversos. El cinema és impactant però la lectura és profunda. El cinema és terrenal i la lectura celestial i jo no vull renunciar a cap tipus de gaudi, ja sigui del cos o de l’ànima.

La camorra napolitana, és una mena de holding empresarial amb xarxa estesa arreu del món. Té diversos negocis: des de la moda, al reciclatge de residus, el tràfic de droga o l'especulació urbanística. I tot això, amb l’argumentari de la violència i el crim. Una riuada de diners bruts de sang convenientment netejats per l'enginyeria financera dels despatxos emmoquetats.

En aquest relat trepidant Roberto Saviano se la juga mostrant la lògica de la força bruta i l'expansió dels clans napolitans que recluten el seus sicaris quan encara són adolescents. L'autor, amenaçat de mort, viu ocult i amb protecció policial. La pel·lícula és filla d'un llibre-reportatge i empra un registre lingüístic proper al reportatge de guerra. Atrau, captiva i subjuga. Però és un fals documental, atès que hi ha una estructura dramàtica. Estic convençut que és un retrat fidel de la realitat quotidiana de Nàpols, terriblement violenta en la seva substitució de les funcions de l’estat.
Per entendre moltes coses cal llegir el llibre... i sí menys no, veure la pel·lícula. Si no tenim diners per comprar temps potser així tindrem temps d'enllestir un altre llibre.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Dius: "La lectura i el cinema no tenen res a veure, són llenguatges diferents."
Diuen que els escriptors nascuts amb el cinema no poden evitar fer els seus relats cinematogràficament; per tant, és fàcil portar-los al cinema. No és el mateix amb relats anteriors. Hi havies pensat?

Anònim ha dit...

Si, he pensat molt. Tant que les meves novel·les les penso en clau audiovisual. Visc l segle XXI. Però això no vol dir que una partitura de piano hagi de sonar com una trompeta. El cine imposa una "realitat" visual, la lectura requereix més imaginació i cada lector fa una lectura diferent...