EL NORD DE LA TOLERÀNCIA

Si "Bienvenidos al norte", fos un plat gastronòmic seria una amanida lleugera perquè aquesta comèdia - que ha esdevingut un veritable fenomen a les sales de cinema de França - té una digestió tant fàcil que correm el perill de quedar-nos amb gana.

Fa de bon pair i no té complicacions a l’hora de fer la digestió. Jo l’acompanyaria d’un vinet blanc lleuger i fresc o d’un cervesa de la regió. No passa de ser una pel·lícula sense pretensions i té el mèrit d’entrar bé, com un aperitiu a l’hora inquieta en que sentim una nosa als budells. Fresca, suau, agraïda amb una mica de vinagreta de mostassa i sal gruixuda, està fent bones recaptacions, tot i ser una modesta producció europea. Però els poderosos americans ja estudien fer-ne un remake.

Dirigida i coprotagonitzada per Danny Boon, juga amb els tòpics i les diferències culturals entre el nord i el sud de França. I els tòpics, ja ho sabem prou, són un gran nodridor d’acudits i de desgracies.

Tot comença quan el director d'una oficina de correus meridional és enviat a treballar a un petit poble fronterer amb Bèlgica on es parla un curiós dialecte indesxifrable, que és el màxim exponent d’una forma de pensar i entendre la vida en clau local.

Les situacions que provoca aquest fet ens faran riure i somriure – i em recorden vagament experiències personals que vaig "patir" amb un tinent andalús - però el valor afegit del film és allò que podem llegir entre línies: la força del tòpic és capaç de maquillar la realitat, d’una manera tant contundent que sovint vivim enganyats.

No, no vull parlar de cinema, ni de gastronomia, sinó del tòpic pur i dur. Del fet de viure a partir d’unes referències socials i culturals imposades que ens fan creure que la gent d’un lloc som així o aixà. La pel·lícula no ens parla de catalans, ni de moros, ni de jueus, ni de cristians, ni de gitanos i tanmateix m’ha fet pensar en les prevencions que els grups humans ens tenim mútuament i que tant sovint provoquen mals entesos i a vegades greus conflictes.

Abomino la gent que s’aferra al tòpic i odia gratuïtament. Abomino el racisme ranci que ens fa creure que un jueu és un pèrfid avar de nas ganxut i que un moro – i dic moro deliberadament, perquè en català no té cap connotació negativa – sigui un home brut, maltractador sistemàtic i violent.

Dividir el món en bons i dolents és d’una simplicitat que ja em comença a exasperar, però que desgraciadament està a l’ordre del dia. I de mals parits n'hi ha arreu. Sembla que hem perdut la capacitat de discernir i de jutjar per nosaltres mateixos: ni tots els alemanys eren nazis, ni tots els palestins són terroristes suïcides. Ni tots els americans són uns creguts imperialistes. Ni tots els jueus són els dolents de la pel·lícula que expliquen de manera esbiaxada els corresponsals de TV3 a Israel.

Per comprovar aquesta evidència no hi ha res com tenir amics de tot arreu i viatjar pel món. Sovint el verí del tòpic l’alimenten els mitjans de comunicació, on tot és blanc o tot és negre, sense matisos; i el tòpic desperta la por, la desconfiança i l’odi.

La vida és virolada. La realitat està formada per milers de colors. Si fins i tot sense moure’s del blanc i negre, hi ha una munió de tons grisos que van del perla sublim al plom lluent, passant pel Marengo que ens evoca el cel trist i tempestuós de la batalla napoleònica !!

Per això, abans de jutjar a una persona és bo fitar-li els ulls i descobrir que darrera la seva mirada hi ha un ésser humà fràgil com nosaltres. Sí, sí, com tu i com jo. Només així ens podrem començar a entendre, partint de la premissa de què tots tenim un nas a la cara.

Una bona medicina, preventiva del tòpic, és explicar acudits de nosaltres mateixos. M’encanten els acudits de catalans explicats per catalans i els explico jo mateix. Per això, per desarmar la força negativa del tòpic. Només em puc riure d’un andalús o d’un escocès o d'un xinès si em puc fotre dels catalans.

Tot i que pel·lícula està allunyada de qualsevol exercici intel·lectual esdevé un bon pretext per explorar l’alteritat des de l’empatia que ens fa ser més tolerants. Els tòpics han estat preludi de moltes guerres, tant de bo la tolerància sigui el preludi de moltes paus.

Tornant a la gastronomia, si "Bienvenidos al norte" fos un postre, seria un iogurt de menta, perquè s’acaba aviat ens deixa amb gana, si, però de ser més tolerants.