"EL DOMADOR DE PUCES" a la revista Serra d'Or

TRIA PERSONAL per Xulio Ricardo Trigo


Francesc Valls-Calçada, El domador de puces, Tarragona, Arola Editors, 2011.

Com es pot ensinistrar una puça? L’espècie més utilitzada pels domadors, per dir-los d’alguna manera, era la diminuta puça comú o humana, la Pulex irritans. Per tal de domar a criatures tan minúscules, els domadors havien d’armar-se de paciència. En primer lloc, les puces devien perdre el costum de desplaçar-se a salts. Per aconseguir-ho, se les introduïa en unes caixetes amples amb sostres molt baixos. Impulsades pel seu instint natural, continuaven botant, fins a esllomar-se o acabar esgotades.
Conclosa la primera fase de l’ensinistrament, els domadors les lligaven amb fils molt prims a carrets, sínies i altres objectes de paper. Durant l’espectacle, les puces, que només volien fugir, arrossegaven la càrrega, disparaven diminuts canons o saltaven des d’un trampolí a una piscina -un got d’aigua-. Acabada la funció, el domador col·locava les obedients feres al seu braç per tal que xuclessin sang i recobressin les forces.
El circ tradicional es fonamenta en la il·lusió, en una imaginació desproveïda de referents visuals -pensem que el cinema o la fotografia es troben a les beceroles-, i aquesta il·lusió guanya encara la partida a la proesa física.
Potser cap altre document visual ha estat capaç de descriure millor aquella desaparició d’una manera d’entendre l’espectacle com la pel·lícula de Tod Browning La parada dels monstres, un cant de l’any 1932 al circ tradicional, no exempt de truculències.
És en aquest context que Francesc Valls-Calçada situa la seva novel·la El domador de puces. L’autor juga amb una sèrie d’elements ben propis del gènere, la capacitat d’abastar móns molt diversos li serveix per completar una novel·la complexa sobre el final de segle, sobre l’esperit que hi batega, gràcies a uns protagonistes excepcionals.
Però aquesta complexitat estructural i, per moments, moral, no impedeix que el lector gaudeixi de les aventures que ens proposa. Valls-Calçada introdueix prou elements, la recerca de l’anell de Salomó, la qüestió jueva, el triangle amorós, com perquè anem seguint amb atenció capítol rere capítol, sempre imbuïts d’una estranya sensació d’apocalipsi, tal i com es diu el circ on acaben passant els fets més rellevants de la novel·la.
Al Circ Apocalyptique, un escenari ambiciós per una història d’amor plena de passions subtils i, a la vegada, arrabassadores, es desenvolupa la història que se’ns proposa. Hi forma part el domador de puces, un ésser capaç de recórrer mig món a la recerca d’exemplars que puguin satisfer la seva ambició de portar més enllà el seu difícil ofici. També una ballarina experimentada en la vida i, molt aviat, en la intriga i el crim. I el nostre Picasso, que acaba completant el triangle.
Hi ha un espai important per a les passions a la novel·la, però també per a la intriga. L’anell de Salomó planarà per tota la història, així com una misteriosa societat secreta, l’Intra Tenebras, que ens durà per camins perillosos per a la integritat física dels protagonistes. I no hem d’oblidar un personatge molt aconseguit, el David Kennedy, un ésser que serveix d’excel·lent contrapunt.
Francesc Valls-Calçada no es deixa acovardir per la complexitat del seu argument, que fins i tot ens porta a l’edat mitjana o ens relata faules perquè arribem a entendre els significats més ocults.
El domador de puces és una història que ens farà passar grans moments i que ens deixarà bona cosa de curiositats a investigar pel nostre compte.

Xulio R. Trigo, per a la revista Serra d'Or, octubre 2011