EL FRARET MUT

"EL DOMADOR DE PUCES" a la revista Serra d'Or

2011-11-27T20:09:00.004+01:00

TRIA PERSONAL per Xulio Ricardo Trigo

Francesc Valls-Calçada, El domador de puces, Tarragona, Arola Editors, 2011.

Com es pot ensinistrar una puça? L’espècie més utilitzada pels domadors, per dir-los d’alguna manera, era la diminuta puça comú o humana, la Pulex irritans. Per tal de domar a criatures tan minúscules, els domadors havien d’armar-se de paciència. En primer lloc, les puces devien perdre el costum de desplaçar-se a salts. Per aconseguir-ho, se les introduïa en unes caixetes amples amb sostres molt baixos. Impulsades pel seu instint natural, continuaven botant, fins a esllomar-se o acabar esgotades.
Conclosa la primera fase de l’ensinistrament, els domadors les lligaven amb fils molt prims a carrets, sínies i altres objectes de paper. Durant l’espectacle, les puces, que només volien fugir, arrossegaven la càrrega, disparaven diminuts canons o saltaven des d’un trampolí a una piscina -un got d’aigua-. Acabada la funció, el domador col·locava les obedients feres al seu braç per tal que xuclessin sang i recobressin les forces.
El circ tradicional es fonamenta en la il·lusió, en una imaginació desproveïda de referents visuals -pensem que el cinema o la fotografia es troben a les beceroles-, i aquesta il·lusió guanya encara la partida a la proesa física.
Potser cap altre document visual ha estat capaç de descriure millor aquella desaparició d’una manera d’entendre l’espectacle com la pel·lícula de Tod Browning La parada dels monstres, un cant de l’any 1932 al circ tradicional, no exempt de truculències.
És en aquest context que Francesc Valls-Calçada situa la seva novel·la El domador de puces. L’autor juga amb una sèrie d’elements ben propis del gènere, la capacitat d’abastar móns molt diversos li serveix per completar una novel·la complexa sobre el final de segle, sobre l’esperit que hi batega, gràcies a uns protagonistes excepcionals.
Però aquesta complexitat estructural i, per moments, moral, no impedeix que el lector gaudeixi de les aventures que ens proposa. Valls-Calçada introdueix prou elements, la recerca de l’anell de Salomó, la qüestió jueva, el triangle amorós, com perquè anem seguint amb atenció capítol rere capítol, sempre imbuïts d’una estranya sensació d’apocalipsi, tal i com es diu el circ on acaben passant els fets més rellevants de la novel·la.
Al Circ Apocalyptique, un escenari ambiciós per una història d’amor plena de passions subtils i, a la vegada, arrabassadores, es desenvolupa la història que se’ns proposa. Hi forma part el domador de puces, un ésser capaç de recórrer mig món a la recerca d’exemplars que puguin satisfer la seva ambició de portar més enllà el seu difícil ofici. També una ballarina experimentada en la vida i, molt aviat, en la intriga i el crim. I el nostre Picasso, que acaba completant el triangle.
Hi ha un espai important per a les passions a la novel·la, però també per a la intriga. L’anell de Salomó planarà per tota la història, així com una misteriosa societat secreta, l’Intra Tenebras, que ens durà per camins perillosos per a la integritat física dels protagonistes. I no hem d’oblidar un personatge molt aconseguit, el David Kennedy, un ésser que serveix d’excel·lent contrapunt.
Francesc Valls-Calçada no es deixa acovardir per la complexitat del seu argument, que fins i tot ens porta a l’edat mitjana o ens relata faules perquè arribem a entendre els significats més ocults.
El domador de puces és una història que ens farà passar grans moments i que ens deixarà bona cosa de curiositats a investigar pel nostre compte.

Xulio R. Trigo, per a la revista Serra d'Or, octubre 2011

EL DOMADOR DE PUCES en Mallorca

2011-11-17T19:01:00.003+01:00

La noche era suave y cálida, el extraño otoño mallorquín. En el “Espai Illes”, en pleno “call” palmesano, nos reunimos un grupo selecto para asistir a la presentación de la última novela de Francesc Valls-Calçada, “El domador de puces”. Me tocó el honor de ejercer de presentador y, según los comentarios que pude pillar al final del acto, no lo hice del todo mal. Hay quien dice que Francesc Valls y un servidor somos almas gemelas: ya me gustaría -expliqué- ser capaz de escribir una novela tan apasionante y sugerente como la suya. Quería transmitir al público toda la magia de un relato capaz de trasladar al lector a escenarios tan sugerentes como Egipto, la Argentina opulenta y tumultuosa de la primera mitad del siglo XX, la Rusia zarista, el París bohemio o la Cataluña medieval. Intenté explicar el gran acierto de Francesc al ser capaz de mezclar épocas y personajes en una historia frenética que gira en torno al supuesto anillo del rey Salomón. Era lógico que me entusiasmase hablando de un libro que me gustó mucho porque contiene -y así lo expuse- las dos grandes pasiones de mi vida: la identidad judía y la literatura en catalán.
El auditorio parecía hecho a la medida del acto. Junto al conseller de Cultura -cuya presencia, inesperada, fue una grata sorpresa para todos- estaba el director del IEB, Tòfol Vidal. Y entre el público, una nutrida representación de miembros de la Comunidad Judía. Valls se sintió muy a gusto, y así lo expresó en su casi emocionada intervención. Tras los parlamentos oficiales, quedó flotando en la atmósfera de la sala la cuestión que yo había formulado para cerrar mi intervención: si “El domador de puces” es, como creo, una novela mejor que “El código Da Vinci”, ¿por qué no se ha traducido a veinte idiomas y distribuido por todo el mundo?
Era una buena pregunta, sobretodo si pensamos que fue planteada ante los responsables en Baleares de la promoción y apoyo de nuestros libros, los escritos en catalán. Era obvio que nadie podía improvisar una respuesta concreta, pero el tema quedó “colgado” en el ambiente. Algo así como un compromiso o una apuesta de trabajo.
La pregunta: si “El domador de puces” es una novela mejor que “El código Da Vinci”, ¿por qué no se ha traducido a veinte idiomas y distribuido por todo el mundo?

Miquel Segura

article publicat a la columna "El intruso" del diari "Ultima Hora"

TALLER DE CREATIVITAT LITERÀRIA

2011-10-06T14:13:00.003+02:00

amb Francesc Valls Calçada

Del 20 d’octubre al 15 de desembre de 2011

Taller destinat a persones amb inquietuds artístiques, que frueixin del plaer de la literatura ja sigui activa o passivament, escrivint o llegint, i vulguin aprofundir de forma lúdica en el concepte de “Creativitat” en la literatura.

La creació és la capacitat de produir a partir de la creativitat, bàsicament és l’acció de crear. Escriure “creativament” és molt més que emprar una acurada correcció ortogràfica i gramatical: és l’intent de captivar els lectors a través de les idees i les emocions. Aquest taller aborda aspectes fonamentals de la creativitat en la literatura (gènesi d’una idea, documentació, plasmació, l’experiència vital, el conflicte interior, o el ritme, entre d’altres).

Dies i horari: els dijous de 19 h a 21 h. (duració del curs 16 hores)
Lloc: Aula de lletres de la COT (Sala 12)
Preus Curs: 70 € 60 (socis)
Informació i inscripcions: del 3 al 18 d’octubre
Per tel: 977 211 148
Per la nostra web: www.cotarraconense.cat
Per correu: cot@cotarraconense.cat
A les nostres oficines de la Cooperativa Obrera Tarraconense: c. Fortuny 23, 1r pis (de dilluns a divendres de 18 h a 20 h)

Israel, aïllat i a la deriva

2011-09-21T18:41:00.003+02:00

EL futur d'Israel m'amoïna més que mai. L'ensorrament d'alguns pilars claus de la seguretat israeliana (la pau amb Egipte, l'estabilitat de Síria i les bones relacions amb Turquia i Jordània), sumat al fet que el govern actual és el més inepte diplomàticament i el més incompetent en estratègia de la història d'Israel, ha conduït el país a una situació molt perillosa.Per això, el govern dels EUA també està tip dels dirigents israelians i alhora és un ostatge de la seva ineptitud, ja que el poderós lobi pro israelià, ara que s'acosten les eleccions, pot fer que el govern dels EUA hagi de defensar Israel a l'ONU, tot i saber que Israel està aplicant una política equivocada tant per als seus propis interessos com per als dels Estats Units.Israel no és responsable del derrocament del president egipci Hosni Mubàrak, ni de la revolta a Síria, ni de la decisió de Turquia de buscar el lideratge regional maltractant descaradament Israel, ni de la fractura del moviment nacional palestí entre Gaza i Cisjordània; del que el primer ministre d'Israel, Bibi Netanyahu, és responsable és de no haver estat capaç d'encarar tots aquests fets protegint els interessos israelians a llarg termini.En efecte, Netanyahu té una estratègia: no fer res en relació amb Turquia o Palestina que comporti anar contra les seves bases, flexibilitzar la seva ideologia o enfrontar-se amb el seu soci de coalició, el ministre d'Afers Estrangers, Avigdor Lieberman, representant de l'extrema dreta. Tot això sense deixar de fer crides als EUA perquè facin aturar el programa nuclear iranià i treguin Israel de tots els embolics, assegurant-se que el president Barack Obama no pot demanar cap contrapartida (com ara aturar els assentaments israelians), mobilitzant els republicans al Congrés per lligar Obama de mans i peus, i animant els líders jueus a insinuar que Obama és hostil a Israel i està perdent el vot jueu. I, al mateix temps, ha aconseguit que el lobi pro israelià sigui contundent amb qualsevol membre de l'administració nord-americana o del Congrés (no només amb Obama) que gosi dir en veu alta que Bibi potser ha comès algunes equivocacions. Qui diu, doncs, que Netanyahu no té cap estratègia?"Anys d'esforços diplomàtics per aconseguir que Israel sigui un veí acceptat al Pròxim Orient se n'han anat en orris amb l'expulsió dels ambaixadors israelians d'Ankara i el Caire i l'evacuació urgent del personal diplomàtic d'Amman", ha escrit Aluf Benn, del diari israelià Haaretz . "La regió està refusant l'Estat jueu, que es reclou cada vegada rere uns murs fortificats, sota una direcció que refusa qualsevol mena de canvi, moviment o reforma. [...] Netanyahu ha mostrat una passivitat pertinaç davant dels canvis dràstics que experimenta la regió i ha permès als enemics prendre la iniciativa i establir l'ordre del dia".Què podria haver fet Israel? L'Autoritat Nacional Palestina, que en els últims cinc anys ha fet passos concrets en la creació de les institucions i les forces de seguretat d'un estat a Cisjordània (de manera que, per a Israel, la situació a la zona és més tranquil·la que mai), ha acabat dient: "El nostre procés de creació de l'Estat no ha fet que Israel aturi els assentaments o es comprometi a disgregar-los, per tant només estem col·laborant en l'ocupació israeliana. Dirigim-nos a l'ONU, fem que ens reconeguin com a estat amb les fronteres del 1967 i aturem Israel d'aquesta manera". En vista d'això, Israel hauria d'haver proposat el seu propi pla de pau o hauria d'haver utilitzat la diplomàcia per mirar d'arribar a un acord amb l'ONU que reafirmés el dret tant del poble palestí com del poble jueu a tenir un estat a la Palestina històrica i hauria d'haver reprès les negociacions.Netanyahu no ha fet res de tot això. Ara els EUA fan mans i mànigues per desactivar aquesta crisi, per no haver de vetar a l'ONU una resolució a favor de l'Estat palestí, cosa que podria ser desastrosa en el context d'un món àrab que avança cap a règims amb més participació popular.Pel que fa a Turquia, l'equip d'Obama i els juristes de Netanyahu han treballat incansablement en les últimes dues setmanes per resoldre la crisi causada per la mort, a mans de comandos israelians, de civils turcs integrants de la flotilla d'ajuda turca que el maig del 2010 intentava temeràriament arribar a Gaza. Turquia reclamava una disculpa. Segons un article exhaustiu del columnista israelià Nahum Barnea, del diari Yediot Aharonot , totes dues bandes haurien acordat que els israelians es disculparien, només per "errors operatius", i que els turcs acceptarien no fer cap reclamació legal. Però Bibi Netanyahu ha desautoritzat el seu equip i ha refusat el tracte, per orgull nacional i per por que Lieberman no ho faci servir contra ell. De manera que Turquia ha expulsat l'ambaixador israelià.Pel que fa a Egipte, l'estabilitat al país ha desaparegut i els futurs governs egipcis estaran sotmesos a una pressió popular més forta en relació amb Israel. Això, en part, és inevitable; tanmateix, ¿per què no posar en marxa una estratègia per minimitzar-ne els efectes, posant sobre la taula un veritable pla de pau?Comprenc molt bé el dilema estratègic d'Israel i no m'enganyo en relació amb els seus enemics; però actualment Israel està deixant tots els seus amics (i Obama n'és un) sense arguments per a la defensa. Israel pot posar-se tothom en contra o pot triar no rendir-se i suavitzar aquestes tensions amb una oferta de pau que sigui interpretable, per a qui s'ho miri honestament, com a seriosa i que redueixi l'aïllament israelià.Malauradament, Israel en l'actualitat no té el dirigent ni el gabinet adequat per a aquesta diplomàcia subtil. Només podem esperar que el poble israelià se n'adoni, abans que aquest govern enfonsi encara més Israel en l'aïllament internacional i hi arrossegui els EUA.

Thomas Friedman

Metges d'il·lusió

2011-08-31T21:42:00.000+02:00

Critica de "EL DOMADOR DE PUCES" a Mallorca

2011-06-04T13:58:00.008+02:00

El Intruso

El domador de puces

No estoy viviendo una semana muy propicia a los transcendalismos. Por eso al recibir el libro de mi amigo y colega Francesc Valls-Calçada me sumergí impaciente en su lectura. Se trata, ya puedo afirmarlo de una excelente novela que, de contar con la adecuada promoción, podría convertirse en un best seller. Quizá deba rectificarme a mi mismo: El domador de puces no es una novela intrascendente. Narra una historia de aventuras en torno a un objeto mítico: el sello del rey Salomón. En principio una historia que cuenta con los ingredientes que el mercado exige para otorgar el tan deseado éxito: intriga, una sociedad secreta de obediencia católica y unos exóticos escenarios. Con todo no caben confusiones: Valls-Calçada, profundo conocedor del mundo judío, de donde él procede, no cae en los errores históricos o teológicos de Dan Brown, multimillonario escritor gracias a novelas menos documentadas que la que estoy comentando. Paradojas del mundo literario –mejor dicho de su marketing- y de la incapacidad de buenos creadores, como Valls-Calzada, de acceder a un mundo que les es permanentemente vetado.
El Domador de puces es una novela que se lee de un tirón, pese a que su estructura no es lineal y a la diversidad de sus personajes. La narración transcurre en cinco o seis tempos y se situa en escenarios tan dispares como la Barcelona de principios del XX, Buenos Aires, El Cairo, Amsterdam, San Petersburgo o la Catalunya de finales del siglo XIV, sacudida por las revueltas antijudías. Valls-Calçada, maneja con rigor los datos históricos sin renunciar a la fantasia ni a la ensoñación. Con un catalán rico i ágil evoca personajes y situaciones que cautivan al lector. Pero la obra es algo más que literatura de evasión. Los misterios de la Cábala, la sabiduría rabínica y muy especialmente, veinte siglos de persecución de los judíos por parte de los adoradores de un rabino de Galilea, discurren frente a los ojos del lector, que no es capaz de cerrar el libro. Mi amigo Francesc ha conseguido algo que no creía posible: una novel·la de aventuras adecuada a la moda actual que, sin embargo, no cae en las tonterías bobaliconas que hoy día llenan los estantes de nuestras librerías.

Miquel Segura

diari ÚLTIMA HORA

Mallorca, divendres 3 de juny

Apunts Sant Jordi 2011

2011-05-19T00:03:00.003+02:00

EL POEMA DE LA SETMANA

2011-05-11T18:46:00.002+02:00

950 kilos de pelo

Mil novecientos cincuenta kilos de
pelo de mujer
Pesando para siempre sobre la
pesadumbre craneana.
Mil novecientos cincuenta kilos de
pelo de mujer
partiendo en dos mitades la
historia de la Historia.
Cada cabello de esta pelambrera
equivale a un crujido de placenta.
Cada pelillo de este Bulto
canta un réquiem de alvéolos
del humo y la ceniza.
Cada uno de los pelos de esta
hecatombe capilar
llora con todos sus dos ojos al pie
de la tijera
uno a uno lagrimando el Poder del
desprecio.
Y cada cabellito de esta pelambre
muda
en un discurso universal de pena
y un párrafo de luto colosal
y una conversación sensual con el
futuro
y un mitin amoroso cebado de
memoria.
En cada anonimato de ese pelo
Vuela con una lágrima en el pico
La muchedumbre de la
consolación.
¡ Baja a esta cueva misericordiosa !
Esta es la cabellera de la Shoà.
calla más que el silencio y esta
Ciega.
Lo ve todo. Retumba.

Fragment del poema/ llibre “La cabellera de la Shoà”
de Félix Grande

Francesc Valls-Calçada

Fraret Mut

El book trailer de "EL DOMADOR DE PUCES"!

2011-04-28T19:57:00.000+02:00

El microclima literari del Camp de Tarragona

2011-04-24T21:54:00.003+02:00

(Discurs de Sant Jordi, 2011. Pronunciat amb motiu de la recepció que ofereix l’ajuntament als escriptors del Camp de Tarragona)

Autoritats, companys i companyes del Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, editors, agents culturals, col·legues periodistes, passavolants i tutti quanti. Amigues i amics:

Crec que un discurs és una mena de ritual laic, però també penso que estem entre família i que s’han de dir les coses pel seu nom. En tot cas, hem de deixar les metàfores per a la literatura sobre paper.

Aparentment vivim en el Paradís de les Lletres: el microclima literari del Camp de Tarragona és molt bo. Parafrasejant Napoleó, davant de les piràmides, podríem dir: “Soldats, més de 80 parades de llibres, ens contemplen”.

Sant Jordi és una festa genial, la cirereta d’un pastís que té molts ingredients que a Tarragona anem collint en el decurs del prolífic any literari.

El nostre particular Paradís de les Lletres, té primaveres i tardors literàries amb una programació molt densa, variada i completa; consolidades editorials que fan la seva feina, uns premis literaris ben dotats que generen la publicació de diversos llibres de narrativa, poesia, assaig i traducció. Una escola de Lletres que està ampliant la nòmina d’escriptors i escriptores de la ciutat de Tarragona. L’Associació Tarragona literària, l’Associació Ariadna, gestors culturals i generadors de polipoesia; L’APELLC, La gent del Llamp amb el seu buc insígnia: la col·lecció Zenit que ens descobreix noves veus; El Joc Partit, entre dues plomes del camp de Tarragona, i un llarg etc.

Veritablement es fan moltes coses. Fem moltes coses. Els uns i els altres: la indústria de llibre, els escriptors i les institucions. Però les fem prou bé? Tenim una estratègia conjunta? O només ens mirem satisfets el melic?

Ens hem de sentir dignament orgullosos, sense caure en un fals cofoisme. La nostra problemàtica és molt complexa. La cultura catalana és sistemàticament bandejada i oblidada, fragmentada per fronteres imposades i territoris, obertament atacada per certs mitjans de la caverna i emprada com arma per incitar l’odi, des de la ignorància o la mala fe.

A més, un món cada vegada més globalitzat, ens exigeix estratègies i planificació d’acord amb els temps que ens ha tocat viure. Ara convé tenir una vocació universal.

Avui es pot escriure un llibre des de Picamoixons, editar-lo a Tarragona, dissenyar-lo a Buenos Aires, fer les il·lustracions a Lisboa, traduir-lo a Sant Petersburg, imprimir-lo simultàniament en una dotzena de ciutats del món. Les noves tecnologies permeten això i molt més. El planeta s’ha fet molt petit. Però encara existeixen lamentables tics decimonònics.

Les veritables muralles de Tarragona, ara no són a la Part Alta. Són 92 quilòmetres més al nord. A part de les amenaces exteriors, Barcelona és el gran obstacle per tenir una literatura de país normal i normalitzat. I les paelles endogàmiques dels mitjans de comunicació –altrament dit tertúlies- en tenen bona part de culpa. Barcelona és la gran urbs d’un país petit i descompensat, una capital cosmopolita que paradoxalment a vegades pateix i genera el provincianisme que ella mateixa critica.

M’explico, quan els escriptors tarragonins col·laboraven a la Vanguardia, ho feien en les pàgines locals. Fins ara he evitat el terme local perquè considero que el què fa universal una obra literària és la seva qualitat i capacitat d’emocionar i no el seu lloc de procedència. Si els escriptors tarragonins haguessin residit a Barcelona haurien publicat a les pàgines generals, com els hi pertoca, haurien transcendit molt més. Em direu que una flor no fa estiu. Però hi ha molts exemples i no tots en el terreny cultural.

El piromusical de la Mercè, a TV3, és digne de la televisió municipal de Cornudella. Ho sento, pels de Cornudella, però algú ho havia de dir.
Si a Barcelona no entenen que cal sumar tota les literatures del Principat, com poden combatre la secessió lingüística imposada des de fora? Com és possible que l’Ebre faci de frontera i fragmenti el mercat natural dels escriptors dels PPCC? Què la literatura de les illes visqui aïllada i no ens arribi, ni nosaltres a ells?

Així les coses: Quina és la presència de l’enorme potència creadora dels escriptors del camp de Tarragona? Com incideix en les nostres comarques? Incidir a casa. És el mínim a que podríem aspirar. Però si volem fer forat hem d’aspirar al màxim, en clau de països Catalans.

Sempre produeix neguit quan es tracta de promocionar la cultura meridional. Fins a quin punt el nostre cofoisme no ens deixa veure la realitat? Però si al nord hi tenim les muralles de Barcelona i al sud la frontera de l’Ebre. Què passa al Camp de Tarragona?

Les entitats literàries, com per exemple l’ Escola de lletres han de trampejar sempre dificultats econòmiques i més ara, en temps de crisi.
El Joc Partit, impulsat amb més bona voluntat que pressupost, gràcies a la ferma voluntat de l’ESCA i del Departament de Filologia Catalana de la URV, sembla la involució d’aquelles magnífiques “Trobades d’escriptors” que el van precedir en anys anteriors. La manca de recursos va fer re inventar un tête a tête entre autors i amb el temps i fent la bugada, s’ha perdut el clip escènic.

Els Premis literaris Ciutat de Tarragona sovint premien autors de qualitat, que corren el risc d’estavellar-se a les Muralles de Barcelona i que no arriben ni ensumar el fum d’aquelles paelles endogàmiques que uns quants periodistes lletraferits alimenten, amb el seu propi peix, des del cap i casal.

Es pràcticament impossible trobar un llibre d’un autor d’aquí en les nombroses superfícies comercials de les nostres ciutats i en les cadenes de quioscos que despatxen literatura. Les decisions i les estratègies comercials es prenen molt lluny de casa nostra i no tenen en compte la realitat del territori.

Cal que les institucions entenguin que la literatura és una indústria que mou diners, on hi treballen arts gràfiques, impressors, enquadernadors, mossos de magatzem, dissenyadors, autors, traductors, correctors, editors, distribuïdors, crítics, llibreters i bibliotecaris. Una indústria de la qual viuen moltes persones i que mereix ser tinguda en compte perquè dóna prestigi al nostre territori.

No vull dir que les coses es facin malament. Només és una subjectiva radiografia d’una realitat que ens ha de fer estar en guàrdia.

S ’han fet iniciatives positives i interessants des de l’ESCA amb col·laboració amb l’URV, i s’ha fomentat la promoció dels escriptors del Camp de Tarragona. Ara la població de les nostres comarques coneix millor els seus autors. Des la Generalitat i des de l’Ajuntament de Tarragona també s’ha actuat.

Però de res serveixen els franctiradors: ens cal dissenyar una estratègia compartida en la qual es comprometin les institucions, que en definitiva són les que tenen la clau del calaix i la paella pel mànec.

Convé que les nostres editorials promocionin els autors d’aquí de bracet amb autors molt reconeguts. S’ha de fer pinya a favor de la literatura catalana per promocionar la del Camp de Tarragona. Cal entendre que si és important protegir el Nàstic o el Patrimoni arqueòlogic, també ho és fer-ho a la cultura i per descomptat les lletres. S’ha de pressionar a les grans superfícies comercials i a les cadenes de quioscos del nostre territori per a que venguin també els nostres llibres.

Hauríem de procurar que la literatura del territori, almenys les obres que excel·leixin, puguin ser traduïdes al castellà i a l’anglès. En definitiva, s’ha d’abolir el terme local en la seva concepció més reduccionista, per donar més projecció al Camp de Tarragona.

I sobretot, parlar, reflexionar i debatre entre tots els sectors implicats per planificar un full de ruta coherent amb els temps que corren i les circumstàncies que ens envolten. Si ho sabem fer bé ens en sortirem.

Finalment, us desitjo un Bon Sant Jordi i us dono les gràcies per escoltar les meves dèries, que estic convençut que són compartides per bona part de tots vosaltres.

Francesc Valls-Calçada

23 d’abril, 2011

EL POEMA DE LA SETMANA

2011-03-23T18:37:00.004+01:00

APARICIÓ

La lluna s’entristia. Uns serafins en plors

Llangint, l’arquet als dits en la pau de les flors

Vaporoses, extreien de somortes violes

Blancs planys que enlluentien l’atzur de les corol·les.

— Era el dia sagrat del teu primer petó.

Volent martiritzar-me, la imaginació

S’anava embriagant del perfum de tristesa

Que deixa sense cap recança ni amarguesa

La collita d’un Somni al cor que l’ha collit.

Jo errava, doncs, els ulls sobre el terra envellit

Quan pel carrer, banyant-te el sol la cabellera,

Te m’has aparegut al capvespre, encisera,

I m’ha semblat que veia la fada resplendent

Que pels meus plàcids sons d’infant antigament

Passava, tot deixant de les mans mal tancades

Nevar blancs ramellets d’estrelles perfumades.

Stéphane Mallarmé

Traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia

Ben aviat, a la teva llibreria... El domador de Puces

2011-03-22T20:37:00.001+01:00

EL POEMA DE LA SETMANA

2011-02-24T17:50:00.003+01:00

La ciutat adormida

Al carrer, els ulls dels transeünts
s’aturen, com ocells indecisos.
Enfosqueix. Els dies
es trenquen com fulles disperses
i esperen que l’aigua es dissolgui
com un pou ingràvid.
Se m’ha esvaït un rostre.
El cercava secretament
en aquell instant de després de la solitud,
quan l’aire es despullava dubtós
com un pas fos en el pleniluni.
A les voravies la llum es desfà.
S’abraça en els solcs, mentre s’aixeca
una boira minúscula.
I callen els ulls, mentre l’aire amaga
els dies suspesos. Calla l’aigua
oculta entre les xemeneies
i mor en les teulades. I callen
els ocells, les fulles,
els pous, les passes,
les voravies, la solitud,
i aquell rostre que cercava

Conxita Jimenez

del poemari "La ciutat adormida"

del llibre "La ciutat i l'oblit"

Zenit 2010 La gent del llamp

Cossetània Edicions

EL POEMA DE LA SETMANA

2011-01-23T12:11:00.004+01:00

SALVACIÓ

Que passe ja el dia amb la seua llum.
Per què triga tant la nit?
En l'ombra dels pins m'espera
una cadira de braços.
S'apagaran els llums de les cambres
i la son vindrà com un desmai.
Ací un llit buit no fa
cap impressió.
M'envoltarà la foscor i tanmateix
m'enganyaré pensant, dintre les negres tenebres,
que de bell nou sóc part
d'aquest món.
S'enfonsarà en la por la nit
quan arribe el vent de sobte.
L'eucaliptus sacsejarà els seus cabells
juntament amb els secrets dels somnis.
Escoltaré el secret combat
de la tardor, enemic immòbil.
Em bressarà com alegre cançó,
murmuri sense esperança.
Encara que no l'espere, sé que ha de venir
el gat que volta pertot quan cau la nit,
un gat que no sap què és una carícia
i per ço ni la dóna ni la cerca.
Prop dels meus peus seu tot sol,
insensible a la fredor intensa,
discretament el meu esguard l'evita
i és com si no em conegués de fa temps.

Costas Cariotakis
Traducció de Jesús Cabezas Tanco
El dolor de l’home i de les coses,
Edicions Alfons el Magnànim (IVEI),
València, 1996.

El Fraret Mut Francesc Valls-Calçada 2011

EL POEMA DE LA SETMANA

2011-01-18T17:48:00.004+01:00

Josep Icart (1928-1925) , S/T. 50,5 x 70 cm.. Mixta sobre paper

HIC SUNT LEONES

VIII

Un disc d’amiant
mortifica
les espatlles vinclades
violàcies
dels grup de fidels.
Les parpelles tallades
dels espellifats
nodreixen muts
que s’empassen els mots
extraviats
les lletanies d’ ensinistrats
venedors d’ànimes
incapaços
de pronunciar el seu nom.
Les vísceres
retrunyen ferides
per llimalla brusent.
La caravana
sense guies ni cabdills
descavalcada
ensuma el ramat
ferreny
vesànic
emporcat de desig.
Agonitza un lleopard
lapidat.
Una meretriu
amb els pits eixuts
alleta
l’heroi mort
estremida en sentir
el glaçat badall
de l’ hivern.

Ferran Gerhard

BLADE RUNER BLUES
Sonntag Edicions 2010

Anticatalanisme i antisionisme, avui

2010-12-27T20:58:00.001+01:00

L’atzar ha volgut que la presentació a Tarragona del llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, de l’amic Jaume Renyer, coincidís amb la meva arribada d’una breu estada a Israel, on he pogut contrastar de nou els tòpics que ens arriben des dels mitjans comunicació estatals amb la realitat que s’hi viu.
Potser en països de més tradició democràtica, el llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” només seria una altra aportació per comprendre un conflicte i un país molt complex -políticament parlant- i també per la seva història, cultura i idiosincràsia.
Però “Anticatalanisme i antisionisme, avui”, a més, és un llibre valent. Perquè la nostra societat viu sotmesa sota una dictadura del pensament únic i uniformador, pel que fa a totes les notícies procedents d’Israel.
I els lliurepensadors, si són sionistes, sovint estem en la diana de l’odi i del rebuig. D’això, el Jaume Renyer que ho hagut de patir en carn pròpia, sap molt bé del què va.
Aquest valor afegit, de parlar sense embuts i amb coneixement de causa, fa que “Anticatalanisme i antisionisme, avui” sigui un llibre imprescindible per a les persones que s’esforcen en comprendre el que hi passa, a Israel.
Els catalans ho hauríem d’entendre millor que ningú. També som víctimes de boicots i d’una informació tendenciosa: ens segons quins mitjans espanyols, quan es parla de Catalunya en diuen autèntiques barrabassades. Un oient o un lector que viu segrestat en la bombolla mediàtica -des Palència o Valladolid, per exemple- s’esgarrifa del dolents i perversos que som amb el tema de la política lingüística o el desitjat concert econòmic o pacte fiscal, ignorant del què passa realment. Curiosament nombrosos polítics i intel·lectuals espanyols han considerat els catalans com els jueus d’Espanya, per exemple el almirall Carrero Blanco i l’escriptor Pío Baroja.
Dissortadament molta gent fa el mateix amb Israel. S’empassen les píndoles informatives, les consignes mediàtiques, el discurs distorsionat i maniqueu que converteix els jueus en dimonis abominables i els terroristes suïcides en angelicals víctimes del conflicte.
Una persona intel·ligent no s’hauria d’empassar que un poble, el jueu, sigui infinitament execrable -fins a la caricatura- i que l’altre poble, el palestí, sigui l’innocent ase dels cops.
Però què i qui provoca aquest antisionisme furibund a Catalunya? Com és que persones amb talent i bagatge intel·lectual cauen en aquest parany ? això en un país on segon els documents secrets de l’ambaixada nord-americana, desvetllats per Wikieleaks és el centre d'activitat radical islàmica més gran de la Mediterrània. Com pot passar tot això ? La resposta és en aquest llibre.
El llibre “Anticatalanisme i antisionisme, avui” de Jaume Renyer és clau per reflexionar i apropar-se al tema des d’una perspectiva que potser a algú no li semblarà políticament correcta. L’autor ens fa reflexionar a través d’un recull i escrits d’articles publicats en al seu bloc o d’altres articles manllevats d’autors diversos amb la solvència de Roviria i Virgili, Miravitlles, Halliday i Taguieff; però també amb perles de l’antisionisme actual.
Tot plegat, ens fa comprendre una mica millor a Israel i ens fa pensar en Catalunya i en els paral·lelismes i similituds d’ambdós països. Jaume Renyer és un dels catalans més compromesos amb la causa israeliana. Ell, Com Pilar Rahola, Villatoro, Joan B. Culla, Miquel Sellarés i Lluís Bassat, és mulla fins al coll. Ho fa des d’un anàlisi crític, intel·ligent i gens demagògic, però sense pèls a la llengua.
L’estat d’Israel no és perfecte i també comet errors, també hi clars obscurs i injusticies, però és un estat amb una democràcia i uns valors europeus. Un lloc on una dona pot ser primera ministra, mentre que a l’altra banda del mur, a Cisjordania, el integristes musulmans ofeguen amb certa violència a la minoria cristiana, palestins com ells. I, les dones viuen reduïdes a l’àmbit domèstic sota el jou masclista. Sé el que dic ho pogut contrastar amb diversos interlocutors. Per exemple Amal, una palestina cristiana de l’altre banda del mur, a Cisjordania, on m’explicava que, mica a mica, els cristians palestins han de marxar d’allí, cada vegada en queden menys degut a la intolerància i a la violència en que estan sotmesos.
Els palestins també són víctimes de Hezbollah i Hamàs, formacions de caire terrorista que no admeten els seus dissidents, que són irremeiablement condemnats a mort. Al capdavall del conflicte les persones d’una banda i de l’altra, jueus i palestins, són víctimes de la intolerància. Una intolerància, que paradoxalment s’alimenta des de la vella Europa. Nomes em queda felicitar i agrair a l’autor per aquest llibre, i esperonar-lo a seguir en la lluita per la veritat sobre l’anticatalanisme i l’antisionisme.

Presentació de Shalom Tarragona a Jerusalem

2010-12-13T20:23:00.005+01:00

Yitzhak Navon amb el llibre "Shalom Tarragona"

Un cop arribat a Tarragona, després de la presentació del nostre llibre (del fotògraf Pep Escoda i meu), a Jerusalem, m'envaeix un intens sentiment de felicitat per haver trepitjat una terra de retrobament espiritual coincidint amb la festa de Januka. Va ser un honor departir personalment amb el senyor Sr Yitzhak Navon, cinquè president d'Israel i president de l'Autoritat Nasionala del Ladino. Li vaig dir que no sóc historiador, ni hebraista, ni arqueòleg, ni un erudit del tema, ni tan sols jueu. Tant sols un humil periodista i escriptor català que va entrar amb molt de respecte al passat de la meva ciutat, Tarragona i de la meva terra, Catalunya. Yitzhak Navon, em va comentar amb molta afabilitat, que havia llegit el meu text, del qual en destacava la ponderació i la imparcialitat.
L'acte va ser especialment emotiu perquè hi van assistir persones descendents de Tarragona, d’aquelles famílies que van ser expulsades en 1492. Després de més 500 anys comença un retrobament interessant del qual en sóc testimoni de primera línia. A més, l'alcalde de Tarragona va escriure una carta que va ser llegida i aplaudida pel públic.
Per escriure "Shalom Tarragona", com a periodista, en el seu dia em vaig entrevistar amb especialistes del món medieval jueu. Però em vaig adonar que a Catalunya en particular i que a Espanya en general, aquesta cultura s'havia reduït a l'oblit. Amnèsia general. Vaig buscar l'escassa bibliografia que hi ha sobre els jueus de Tarragona i vaig trobar els llibres d'una autoritat mundial en el tema i que jo cito en el meu text: l'admirat professor Yom Tov Assis de la Universitat Hebrea. Doncs bé, a Jerusalem vaig tenir l'honor de conèixer-lo i compartir la vetllada de la presentació amb ell i escoltar la seva magnífica conferència, que va impartir a propòsit. Fa goig sentir com parlen en hebreu de Tarragona, la ciutat on visc, de Santa Coloma de Queralt, la vila on vaig néixer, així com de Tortosa, Falset, Valls, l’Aleixar etc.
La vetllada va ser un magnífic gest que va venir de part de Jose Bendor, president de Tarbut Jerusalem i la seva muller Denise, amb els quals vam compartir el passat estiu un singular i emotiu trajecte en vaixell -des de Tarragona a Barcelona- per commemorar el periple dels jueus de Tarragona el 1492.Al Sefarad del segle XXI, els jueus encara són poc més que pedres de museu o llegendes del passat. Però, mentre redactava el text, a través d'una amiga meva, Maria Mercè Martorell, vaig tenir la sort de conèixer a jueus de debò que es van interessar a revisar el meu escrit. Van ser Aaron Azaguri, Dominique Tomasov i David Stoleru. Amb les seves indicacions no vaig incórrer en els tòpics per desconeixement del judaisme. Per la seva iniciativa el volum està traduït a l'hebreu. Va ser gràcies al llibre que vaig conèixer a Mario Sabán i connectar amb Tarbut Sefarad.
Durant gairebé 500 anys a la península no hi va haver jueus. La tasca dels reis Catòlics i de la santa Inquisició va ser tan implacable que fins fa relativament poc era més fàcil veure un elefant rosa volant que un jueu en persona. Els primers jueus van tornar a Barcelona a principis del segle XX. Avui a Catalunya només hi haurà uns tres o quatre mil jueus per a una població de 7 milions d'habitants. Amb "Shalom Tarragona" pretenc rescatar el passat jueu de la meva ciutat i les seves comarques amb la curiositat del periodista, la història d'una tragèdia que va marcar la Catalunya medieval i l'inici de la decadència econòmica i cultural del nostre país.
Les esplèndides imatges del meu amic i fotògraf Pep Escoda, són un plus afegit a una edició de luxe d'Arola Editors. El Pep capta amb tendresa la dimensió humana d'un drama col.lectiu del qual no podem ser aliens per a més temps, la desolació i l'absència d'aquells que es van veure obligats a marxar. "Shalom Tarragona", és un llibre de divulgació per al gran públic. No vol pontificar res, llevat d’obrir el camí de la recuperació d'un llegat important.
De nou a Tarragona, deixo enrere una grata experiència i als meus amics d'Israel, on per a res m'he sentit estranger gràcies a la seva calorosa acollida. Però espero poder abraçar-los de nou, potser com se sol dir "l'any vinent a Jerusalem".

Francesc Valls-Calçada

LA PRINCESA DE JADE

2010-12-01T19:59:00.003+01:00

La Princesa de Jade és el secret més ben guardat de Coia Valls

Us imagineu que hi hagués un sistema que ens permetés viatjar en el temps? La ciència explora la viabilitat tècnica i teòrica i totes les paradoxes associades en aquesta mena de viatges. Però, avui per avui, només ho podem fer a través de la ficció històrica.

Coia Valls, amb “La Princesa de Jade”, insinua al lector perspicaç un fascinant periple que ens transporta al segle VI de la nostra era. Es tracta d’ una atrevida proposta, atès que tendim a considerar el món en termes eurocèntrics i encara avui l’orient ens resulta captivador pels seus misteris, imagineu si a més retrocedim al passat remot per traspassar els límits establerts de la doble frontera de l’espai i del temps.

El fet de ser una excel·lent narradora i no un historiadora acadèmica qui ens endinsa en el viatge, és un plus afegit. L’escriptora observa la història amb uns altres ulls perquè una novel·la –tot i estar impecablement ben documentada com “La Princesa de Jade”- no ha de ser mai un documental, ni un assaig crític, ni un volum d’historiografia. Tot i ser plausible no ha de ser necessariament certa. El narrador i l’ historiador es mouen forçosament en dimensions diverses però complementàries.

Acompanyats de Coia Valls retrocedim 1500 anys enrere i ens trobem amb un panorama esplèndidament retratat per l’autora. Som a Constantinable dècades després de la caiguda de Roma que va tenir lloc a finals del segle V, el què resta de l’Imperi a la part oriental començarà a ampliar-se sota el comandament de l’emperador Justinià. Aquest és el rerefons, o si ho voleu la macro història real; el mèrit de Coia Valls és afegir-hi una trama de microhistòria de ficció totalment creïble que atrapa al lector amb una bona dosi d’aventures, secrets, misteris i passions que subjuguen els personatges escollits per Justinià. Aquest vol descobrir – a instàncies de la seva capriciosa i bella esposa Teodora- el secret més ben guardat del món antic. Xenos, un teixidor de Corint i el seu fill Úrian, un parell de monjos nestorians junt amb d’altres companys iniciaran a l’any 551 una expedició al món desconegut i perillós, que uns segles més tard hom coneixerà com la ruta de la seda. Un lloc on s’hi va però no sempre hi ha retorn.

El periple per terres estranyes en duu als llocs insòlits on la gent viu en coves sota terra, patim tempestes d’arena, muntem camells bactrians, tractem amb personatges foscos, passegem per Samarcanda, admirem les muntanyes del Pamir, ens enamorem, plorem els morts, filosofem, lluitem i ens admirem de les gestes que pateixen els nostres companys de viatge. Ja que certament, si ens deixem endur formem part de l’expedició.

El viatge, potser és una metàfora de l’existència i com tot bona novel·la admet diversos substrats de lectura. Mentre que l’acció sembla masculina, la femeninat és omnipresent amb les tres dones que formen part de la motivació argumental. Un triangle sense el qual l’acció és impossible: Teodora, antiga meuca entronitzada en figura imperial, Najaah una noia nòmada i la princesa Yu, de la dinastia Liang. Acció i motivació que configuren les tres dones per precipitar els fets que es narren a “La Princesa de Jade” .

El repte de Coia Valls, no era gens fàcil i el risc de caure en els paranys de la llarga travessia del desert de la pàgines en blanc era extremament alt; sortosament, com els seus personatges en el desert del Taklamakan se'n surt molt bé. Té perícia narrativa i domini del llenguatge, equilibri en el tempo, els sentiments, la descripció dels paisatges, posa les proporcions justes i necessàries per mantenir l’ interès i seduir-nos fins al final amb una gran novel·la que ha merescut el Premi Nèstor Lujan de Novel·la Històrica, 2010.

FVC

Tardor literària amb "LLUNA BLAVA "

2010-11-23T19:50:00.004+01:00

Recital poètic i musical

Amb Xavier Pié (saxo soprano), Francesc Valls-Calçada (veu) i Ignasi González (contrabaix). Amb la col·laboració de Pau Gavaldà.

El recital Lluna blava neix a partir del llibre disc que porta el mateix títol on música, paraula i imatge formen part d’una sola voluntat descriptiva indestriable. Lluna blava vol reivindicar l’astre nocturn per fer les paus amb nosaltres mateixos i propiciar que la lluna sigui —tant de bo— com un bàlsam que ens reconciliï amb l’essència del que som dins de l’eternitat i de l’univers infinit. La petita bellesa d’una papallona o el discret plaer d’una tassa de cafè amb llet dins de la immensitat del cosmos, la inquietud del pas del temps i les emocions també mereixen la revolució de la paraula, de la imatge i de la música.

Lluna Blava és un llibre/ disc publicat per Arola Editors amb poemes de Francesc Valls-Calçada, música original de Xavier Pié i il·lustracions de Richard Withe. El vídeoclip és d' Andrea Eidenhammer.

DIVENDRES 26 de Novembre a les 20 h.

Entrada lliure

Organitza: Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona

Col·labora: Cooperativa Obrera Tarraconense

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-11-12T17:57:00.002+01:00

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal (1952-1998)

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-11-03T10:44:00.001+01:00

LA TARDOR

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
El sol camina lent vers la muntanya
i puja i puja
i a cada pas reposa.

Com s’ha marcit el món!
Sobre cordes tensades amb fatiga toca

el vent la seva cançó.
L’esperança volà—
el vent se li’n queixa.

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
Fruita de l’arbre,
tremoles, caus?
Quin secret va ensenyar-te
la nit
que una glaçada esgarrifança cobreix
la teva galta, la galta purpúria?—

És que estàs muda, no respons?
Qui parla encara?—

Aquesta és la tardor:—que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!—
«Jo sóc bella»
—l’estrella de camp parla així—,
«però m’estimo els homes,
i els homes consolo—
els cal encara veure flors,
s’inclinen cap a mi,
i ai las, em trenquen.
En els seus ulls aleshores
esplendeix el record,
el record d’una cosa més bella que no jo:
—ho veig, ho veig—i és així com moro».

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!

FRIEDRICH W. NIETZSCHE

Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-10-28T14:08:00.003+02:00

LA CASA DE MI PADRE
Gabriel Aresti, 1963

Defenderé
la casa de mi padre.
Contra los lobos,
contra la sequía,
contra la usura,
contra la justicia,
defenderé
la casa
de mi padre.
Perderé
los ganados,
los huertos,
los pinares;
perderé
los intereses,
las rentas,
los dividendos,
pero defenderé la casa de mi padre.
Me quitarán las armas
y con las manos defenderé
la casa de mi padre;
me cortarán las manos
y con los brazos defenderé
la casa de mi padre;
me dejarán
sin brazos,
sin hombros
y sin pechos,
y con el alma defenderé
la casa de mi padre.
Me moriré,
se perderá mi alma,
se perderá mi prole,
pero la casa de mi padre
seguirá
en pie.

Traducció: Gabriel Aresti

LA RELÍQUIA

2010-10-19T00:25:00.003+02:00

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

Joan Alcover

http://www.youtube.com/watch?v=FMrbg4Y9CBg

LLUNA BLAVA A SANTA COLOMA DE QUERALT

2010-10-13T21:00:00.007+02:00

LLUNA BLAVA

Recital poètic i musical

Francesc Valls-Calçada .... veu

Xavier Pié ...................... saxo soprano

Ignasi González ............... contrabaix

Pau Gavalda.................. artista invitat

Dissabte 16 d'octubre a les 22.00 h

Sala gran del Castell

Santa Coloma de Queralt

Lluna Blava és un llibre/ disc publicat per Arola Editors amb poemes de Francesc Valls-Calçada, música original de Xavier Pié i il·lustracions de Richard Withe. El vídeoclip és d' Andrea Eidenhammer.

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-10-07T17:42:00.006+02:00

FRINE

Ah! si pogués acaronar
la teva pell nua,
fer de vent nocturn
i fer de lluna
quant surts del bany.
Seria feliç
si pogués recolzar-me
a la finestra,
com els vells
desvergonyits que et jutgen
i veuen passar els dies,
plens de malesa i espines,
des de la finestra de l’Hotel.
Ah! si pogués apagar
les pampallugues
del cartell de neó
modelar el teu cos
com Praxíteles,
l’escultor
i dormir per sempre !
Quina pau
si pogués aturar
els ascensors de la nit
pujant i davallant
la mala consciència.
Tant debò sabés
ressuscitar les erugues
i els corcs del llit.
Assassinar la memòria.
Ah! si pogués haver-te
sense dir el teu nom,
estimar-te sense cometre
un crim abjecte.
Frine,
gaudir-te i venerar-te:
refer per tu les muralles
de Tebes.
Ah! si pogués tenir-te
sense pagar el preu
del comiat
i endevinar la penombra
dels núvols incerts
en els teus ulls
d’hetera.
Si pogués abraçar-te
per sempre
sota el fulgor dels estels.
i dibuixar
a la sorra
de la duna més antiga
l’ombra dels Déus.

Francesc Valls-Calçada

Cafè Bar Poetes

2010-09-22T20:55:00.003+02:00

Jaume Vidal i Alcover

El cafè bar poetes, obert des dels anys 70 fins al 2002, va constituir un punt de referència cultural de la ciutat de Tarragona. Situat en un atzucac del carrer de Sant Llorenç en l’entramat laberíntic de la ciutat històrica, on avui hi ha ubicat el restaurant les Coques, va aconseguir la merescuda fama de ser un local amb carisma amb un ambient “progre” que convocava a la gent de les arts i de les lletres, ja fossin consagrats o diletants.
El poeta Jaume Vidal i Alcover i l’escriptora Maria Aurèlia Capmany foren els padrins putatius d’aquest bar polivalent, obra de la parella formada per l’artista plàstic Antoni Torrell i Quim Martin. Ells foren els creadors d’un local nocturn -amb una clara vocació d’il·luminar la grisor de la Tarragona d’aquells anys de la transició- que tant funcionava com a sala d’art, espai per a performances, presentació de llibres, etc.
Poetes va esdevenir la seu informal del grup literari “La Gent del Llamp” constituït principalment per alumnes, de la facultat de lletres, de Jaume Vidal i Alcover. La majoria futurs escriptors que s’iniciaven en el món de la creació literària com Magí Sunyer, Joan Cavaller, el prematurament desaparegut Lluís Savall, Odile Arqué, Lluís Figuerola, Josep Bargalló, Montse Palau i l’artista plàstic Anton Roca, entre d’altres.
No era estrany veure en la nit tarragonina a gent del teatre: els dramaturgs Josep Anton Codina i Guillem Jordi Graells, uns joveníssims Oriol Grau, Joan Pascual, Mercè Anglès que estudiaven a l’EMAD (Escola Municipal d’Art Dramàtic).

També els desapareguts Pere Anguera, Ovidi Montllor actor i cantant, els escriptors Terenci Moix i Xavier Romeu, el ceramista i escultor Martí Royo, etc.
Els anys no passen envà i l’ insomni d’algunes nits em conviden als records d’aquells gintònics (evaporats en la memòria) brindant amb tants "amics i derivats": Jordi Tortosa que acabava d’enregistrar un disc i havia actuat al Palau de la Música, Carles Pastrana que amb el devenir dels anys seria un pioner del vi del Priorat, Rosa Rossell, Victòria Gràs, Carles Castellote enverinats de teatre, Carles Figuerola projectant la revista Tzara... I la Sílvia, aquella noia que vaig conèixer a Poetes i que em va fer sentir una mena de pessigolles invisibles. Ves per on, seria la mare dels meus fills.

Farruquin el de Buseco

2010-09-09T12:27:00.004+02:00

Amigu Pachu: el dumingu farán aiquí xuntu a Navia
Una de dous mil demonios. ¡Quién touvera bona panza!
Ye el benditu de San Pedro, ya la xente empechizada
Estoucina gachus, chiebres, que escuenden en impanadas.

Xa esfuechan cabras, xa ouvechas dende mediaus de simana;
Ponen chacones á muechu, chiegan pecheyus pur cargas;
Arroz. ¡Mal anu! Ya zúquiri sei que vien á manegadas;
Tópanse los bochus brancus cumu quien diz, á patadas.

Ya guliendu'l Samartín ¡Quiés que torne para casa!...
Alcete'l diablu por burru, deixar tal chapacanada.
Pur escudiechas de cheite ¿Qué cuemu ahí'nesa braña?
¿E suañas ou tas dispiertu? Antes que tal cousa faga

Nun quede machu na recua nin cabra chibre de sarna,
La vaca Moura s'enforque nin quede ouvecha na cuadra:
Párame tres fichus Pepa de la primera vintrada,
Ya nun nazga en ochu anus nin siquiera una tenrala.

Deixa que riviente desta cumu diz que morreu Marta,
Ya dispués sirá outru día, que Busecu nun se acaba...
Xa á Téifarus, ou me topu, ciega cada tufarada
De Andés, las Cortes, Piñera, Vichainclán, la Culurada.

Que queixera cien barrigas, ya de uchenta la carpanta,
Ya embutir en una tarde lu menus una cuitrala.
Adióus, Pachu; si nun morra desta qu'esperu panzada,
Prometu volver pur outra pa la Virxen de la Barca.

II

Xantóu Farrucu d'Antona na boda de la so hermana,
Seis garfechadas de fégadu ya dous ochas de cuachada;
De una tenrala lus bréfites, l'asadura ya las patas,
Tres andichas, dous muscancius... lus bochus brancus de Cangas.

¡Mal anu lus que comeu garbanzos, toucín ya fabas,
ya papas de arroz cun zúquiri! ¡Nuestras Siñora mi valga!
-Nun cuemas tanto, Farrucu, que estoupas cumu granada;
ya el dache que che das nun se ven tal inchentada.

Ya dispués, pa recalcar, tragou media manegada
De figus, ya remuchoulus cun aguardiente anisada.
Nastoncias deu nel payar cun tou'l cuerpo á la charga,
Ya empezóu á returcese ya berrar cumu una cabra.

Cruxíanche lus caniles cumu cruz una carraca;
Ya pur axina que ciega toda la xente espantada,
Nun diu tiempu á que i mitiesen de aceite dous garfechadas;
Que al xiringai la primera sin decir Xasús mi valga,

Turceu la nuca, tiróu tres ducenas de patadas,
Echóu lálma al bilu bilu, ya quedóu cumu una rana.
Ponxénunlu imbulubrau pa metelu na furaca,
Ya á pucu chegou sou primu cun merluza, de Chuarca;

Ya dixu: "¡Probe Farrucu! "sei que murreu de carpanta".
"Nun chego á tiempu á metete na barriga diez tachadas",

"Que sinón ¡álceme Xudas!" "Ainda nun la intrigaras..."
"Henche á guler chiculate, pur si quiciáis apestaña ... »

"Aunque ricelu que estandu cun la faragacha branca,
espurríu cumu un chebratu ya cun las manus cruciadas",
"Si Dious nun fai un milagru que tiemble toda la braña,
pa mióu cortu intendimientu el mióu Farrucu recacha."

III

Farruquín el de Busecu morrera d'una inchentada;
Farruquín del de Busecu que naide fondu i tupara.
Tantu i inchóu la barriga, que nun chi cabe nas andias;
Ya tous amasan en echa, cumu si fora de pastia.

Fui mester que lu mitiesen en una masera ancha
Que ponxenun en mi carru cun una churia amarrada.
Rezánunche padrenuestros ya risponsus pur el alma,
Cantánunche el gori-gori, vaciánunlu na furaca;

Ya, al dache la dispidida, dixuche Xuanín de Pacha:
"¡Adious, Farrucu, miu primu! ¡Adious, Farruquín del alma!
"¡Qué escudiechas de putaxe! ¡Qué chacones!, ¡qué tachadas!,
"Qué ochas de arroz cun zúquiri te chievas en esa panza"

"Ou tú punías lus güechus lus caniles encaxabas;
Ya fixisti más distroxu nus bochus ya nas fugazas!
"Que el osu fai nel maíz ya'l xabaril nas patacas.
Tou lu chebabas de afeitu, cumu quien siega á gadaña..."

"Güechus que ti vían ir cantandu pur estas brañas,
Ya güey ti ven espurríu mitidu nesa furaca!"
"¡Quién morrera cumu tú, cun la barriga bien farta,
Ou cumu el rucín del Reciu d'un inchente de cebada!"

Dixu, ya torceu el fucicu, esfregándulu na manga,
Dous chágrimas i rudanun de lus güechus á la barba;
Tres berridas de castrón sacóu del fondu del alma;
Cuntestánunche lus outrus, ya vulvénunse pa casa.

Poema anònim del Vaqueiros, gentilesa d'Eloina Fernandez

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-09-08T18:53:00.003+02:00

Perquè l'entonis amb compassiu amor

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,
nascuda de la injusta i llarga humiliació.
Ara em despengen uns dits piadosos
de les forques senyorials de la paraula,
i cau a poc a poc la clara pluja
en aquesta terra nostra de pobres sembrats.
Oblido dolçament les ones i les hores,
i la por de morir m'esdevé una tranquil.la
mirada de caminant molt cansat a la porta
de l'hostal silenciós i càlid de la nit.
Enllà quedava la remor de les amples aigües,
em criden al repòs del profund desert,
el meu maligne nombre se salva en la unitat.

Salvador Espriu

El pitjor insult

2010-08-30T19:25:00.000+02:00

The Village people, el grup, sorgit en discoteques gais als EUA, va ser creat a finals de la dècada dels 70.

Era l’estiu de l’any 1970, el Quim G. assegut en un dels pilars de la porta de ferro forjat del vell Cementiri Municipal del meu poble (santa Coloma de queralt) on anàvem a fumar, em va dir que a Amèrica hi havia partits polítics per a tot. “Fins i tot en hi ha un que defensa els drets del maricons” (sic).

Jo vaig fer ulls d’incrèdul, però al final hi va insistir tant, que m’ho vaig creure. Nosaltres vivíem en l’Espanya sotmesa a la dictadura franquista i tot que anhelàvem la democràcia, no l’havíem gaudit mai. Sentir parlar dels drets dels homosexuals era com si un peix sentís parlar d’àlgebra. El país era una mena de caserna-seminari-presó avorrit i gris, un espai fronterer entre la por i la tristesa de la gent més gran.

Érem uns xiquets de catorze o quinze anys, teníem els arbres curulls de cireres, les bicicletes i els somnis intactes. Les tardes, en el cementiri, elucubràvem sobre la vida i la mort, sobre Eros i Tanatos i també sobre el significat la llibertat en plena època de la repressió del tardo franquisme. No havíem vist mai una revista eròtica, d’aquelles que arribaven de França de contraban i que uns anys més tard el Robert F. compraria en un viatge d’estudis que vam fer a París (però sí unes fotos en blanc i negre molt picants, d’actrius cinematogràfiques que el pare del Quim, escriptor diletant i aficionat al setè art, guardava gelosament amagades en un racó d’un armari. Érem uns passerells i la vida ens reservava moltes sorpreses que mai havíem sospitat. Ser maricón, i empro deliberadament la terminologia de l’època, era la pitjor maledicció que et podia caure, el pitjor insult. La nostra formació catòlica i extremadament puritana i masclista, no admetia la possibilitat de relacions sexuals lliures entre persones del mateix sexe. Qualsevol noi una mica efeminat o diferent maldava per demostrar una masculinitat fora de tota sospita.

Tom of Finland és el pseudònim de liinternacionalment conegut artista finlandés Touko Laaksonen (Finlandia, 8 de maig de 1920 - † Helsinki, Finlandia, 7 de novembre de 1991), un dels més populars de les arts gràfiques homoeròtiques del segle XX.

El poema de la setmana

2010-08-22T22:10:00.000+02:00

Incastrati

Incastrati en un mecanismo

coinvolgente

non riflettiamo

mai abbastanza

sulla fortuna

che abbiamo,

su quello che siamo

già il solo fatto

di pensarlo

è un gran

passo in avanti.

Ma molti

scartano quest'idea,

forse per paura,

talvolta

perchè non ne hanno

il tempo materiale

per preoccuparsene.

Samuele Arba, "Riflessioni sul fardello che ci portiamo addosso" (2007)

Catalans: Un mal negoci

2010-08-17T17:06:00.004+02:00

Un mal negocio (article publicat a La Vanguardia)

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.
Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes? ¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

David Garcia, publicat a La Vanguardia

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100803/imp_53976618206.html

* AQUEST ARTICLE MEREIX TOT EL RECOLÇAMENT DEL MÓN, EL FRARET MUT, US PROPOSA ESCRIURE CARTES AL DIRECTOR DE LA VANGUARDIA FELICITANT A DAVID GARCIA PEL SEU ESCRIT.

La LLuna Blava a la Nou de Gaià

2010-08-03T14:13:00.003+02:00

No us perdeu el Cicle "NITS AL CASTELL"LLUNA BLAVA Recital poètic i musical Dissabte 7 d'agost a les 22.00 h Castell de La Nou de Gaià (Tarragonès) Entrada lliure.

L'aigua parlava

2010-07-30T22:24:00.012+02:00

"L’aigua té color, i el canvia segons el cel i l’humor del temps. L’aigua té totes les formes i contorns haguts en el món. L’aigua és del cel i de la terra, doncs ve dels núvols i creix sota les mines. L’aigua és dura en el gel però és tova en la neu. És un líquid en les fonts i un vapor en el firmament. És freda i calenta. És opaca i transparent i pot fins vèncer el foc. L’aigua és l’infinit en l’horitzó de la mar i el finit en la copa que atanses als llavis per beure. Ho és tot i no és res."

Francesc Valls Calçada, L’aigua parlava. Arola editors, Tarragona 2006

BLUE MOON

2010-07-27T23:48:00.002+02:00

Keressus

quan acluques els ulls

sents el fred intens de la terra

i l'aspre alè del vent

et parla a cau d'orella

des dels horitzons profunds

de solitud

FRANCESC VALLS-CALÇADA

OH FORTUNA

2010-07-25T23:10:00.004+02:00

Oh Fortuna,
com la lluna
d'estat variable,
sempre creixent
o decreixent;
oh vida detestable,
ara l'oprimeix
després en té cura
amb un joc, a la força de la ment
a la pobresa
al poder
dissol com un gel.

Sort, immensa
i buida
eres tu, roda inestable
mantenint-te malalta
la salut és vana
sempre es pot perdre;
coberta d'ombres
i de vels
també a mi em llueixes;
ara en el joc,
l'espasa nua
porto per la teva baixesa.

La sort de la salut
i de la virtut
ara m'és contrària;
condueix
i llastra
sempre compulsiva.

En aquesta hora,
sense demora,
lligueu-vos les cintes amb el cor,
perquè per la fortuna
fa caure al fort,
ploreu tots amb mi.

fragment Carmina Burana, traducció Miraculosa Miró

BLUE VELVET

2010-07-23T23:55:00.000+02:00

She wore blue velvet

Bluer than velvet was the night

Softer than satin was the light

MÉS BLAUS

2010-07-21T22:21:00.011+02:00

Sabíeu què és un "nabiu"? Jo no, fins avui.

nabiu
1 m. [BOS] Fruit comestible de la nabinera, de la mida d’un petit pèsol, de color negre blavós i coronat per una mena de rivet.

I, sabeu com n'hi diuen en anglès? Doncs... "blueberry o huckleberry"

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-07-19T21:26:00.000+02:00

Salvatge cor

[XXVI]

No ho diria en va, perquè
hi ha el dolor, que és orgullós:
és només per al joiós
que la vida fa el seu ple.
Cal fer pura a tot o re
la jugada, com si ho fos:
qui no mori d'amorós,
l'amor no el prendrà a mercè.
Més que el pensament, profunds
són els ulls, si el pit ens brunz
del que han vist, amb glòria igual,
i estimem, Pare! aquest dolç
nostre regne terrenal
com uns prínceps entre molts.

CARLES RIBA

POEMA DE LA SETMANA

2010-07-13T00:51:00.000+02:00

LLIÇÓ DE COSES

Llarg aprenentatge,
el del cinisme.

Qualsevol fe
et pagarà amb fred,
i l'hivern és llarg,
dura massa.

Viuràs tot el que cal
per veure
coincidir contraris.

I si ets poeta
t'embolicaràs
en petites coses,

cridaràs per minses
injustícies i et bandejaran
tots els partits polítics.

La censura seran els amics,
tu mateix,
impàvid de contemplar,
per primera vegada,
que la terra gira,
i que res
res no ho detura.

Marta Pessarrodona

POEMA DE LA SETMANA

2010-06-08T15:05:00.002+02:00

Josep Maria de Sagarra
poemes satírics
(Heus-ne ací un petit tastet)

Ets fresca com una rosa,

més puta que les gallines

i pesada com la prosa

de don Pere Coromines.

Pixo a l'abim:

al fons la mar blava,

allà el cap de Begur,

aquí el cap de la fava.

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-05-01T17:15:00.007+02:00

El temps s'escola

Trova il Tempo...

Trova il tempo di pensare

Trova il tempo di pregare

Trova il tempo di ridere

È la fonte del potere

È il più grande potere sulla Terra

È la musica dell'anima.

Trova il tempo per giocare

Trova il tempo per amare ed essere amato

Trova il tempo di dare

È il segreto dell'eterna giovinezza

È il privilegio dato da Dio

La giornata è troppo corta per essere egoisti.

Trova il tempo di leggere

Trova il tempo di essere amico

Trova il tempo di lavorare

E' la fonte della saggezza

E' la strada della felicità

E' il prezzo del successo.

Trova il tempo di fare la carità

E' la chiave del Paradiso...

Trovata sul muro della Casa dei Bambini di Calcutta

No sóc un assassí

2010-05-01T11:53:00.004+02:00

Llegeixo en un titular d’un diari de Tarragona que diu: “Set de cada deu dones moren a mans d’un familiar”. M’esfereeixo. Estadísticament la meva mare, la meva dona, la meva filla, les meves germanes, ties, i amigues, haurien d’estar quasi totes mortes !!
Vull pensar que és un titular fet amb més pressa que amb mala baba. El contingut especifica que es tracta de “violència masclista”.
¿Què diran els arqueòlegs, de la nostra civilització, si els hi cau a les mans desinformacions d’aquesta mena? Interpretaran que som bàrbars que matem tot el que es belluga? Que som simis cruels en evolució? El titular no és afortunat i deforma la realitat. Ens deixa com uns salvatges a l’alçada dels monstres més pèrfids.
És cert que no es pot frivolitzar un problema tant greu com alarmant, com la violència contra algunes -massa dones- per part dels mal tractadors; però ja estic cansat que el discurs establert ens posi subliminalment a tots dins del mateix sac.
No em considero masclista i no sóc un assassí. Però tampoc penso que tot el masclisme sigui necessàriament violent, encara que molts brètols amb testiculitis siguin uns perillosos criminals que han de ser perseguits i castigats. De la mateixa manera, no crec que totes les feministes em volguessin castrar, encara que en hi ha alguna que no dubtaria ni un moment en esmolar les eines i empaitar-me. Déu meu! No ho podria suportar. Però això és l’anècdota i no podem fer de les anècdotes la generalitat.
Hem de ser més ponderats. S’hauria de filar més prim amb els temes delicats. Hauria estat millor posar “violència de gènere”. Em sento agredit per aquest tipus de notícies que ho aboquen tot pel broc gros i que polaritzen innecessàriament la societat. I em sento agredit, perquè fa quatre dies una dona em va considerar masclista perquè m’agrada la cervesa i el Barça. No anem bé.

EL VIDEO DE LA INDÈPENDENCIA

2010-04-19T18:20:00.004+02:00

És divertit, el so tarda una mica ... però val la pena fer boca.

Francesc Valls-Calçada 2010

LLUNA BLAVA A LA CANONJA

2010-04-19T17:31:00.004+02:00

Llibre + CD LLuna Blava, Arola Editors, 2010

Diuen que el diumenge a les 7 de la tarda és la pitjor hora de la setmana ... Serà veritat?
Per si voleu conjurar-la i fer alguna cosa diferent teniu una cita aquest diumenge 25 d'abril a les 19.00 h. Castell de Masricart, La Canonja

LLUNA BLAVA

Recital poètic i musical

Francesc Valls-Calçada......... veu
Xavier Pié................................saxo soprano
Ignasi González...................... contrabaix

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-04-14T20:56:00.002+02:00

Foto: Ramón Balcazar

Delejaré
els glaçons de Coca-Cola
l’esvalotador dringar de la joia
universal
de les catedrals de vidre
el riure
la gresca
la revetlla.
Veneraré
indecisos icebergs
la lluna misteriosa lliscant
entre dos cossos freds
entre ginebres
entre renecs
entre esperances.
I encara diré:
“Mireu les roselles
que tremolen al pas dels cavalls”.

Francesc Valls-Calçada, 2010

Del poemari "Àlbum d'oblits ((o la filera que ens mena vers el cingle)"

Cossetania Edicions

Em dóna Pau

2010-04-12T20:41:00.005+02:00

Saber que l’univers és infinit i que nosaltres només habitem la perifèria de l’espai ignot. Ser conscient que visc una micronèssima de segon d’una eternitat de milers de milions de segles i sentir que tan sols sóc una gota d’aigua en un vast oceà. Això, em tranquil·litza perquè des de la nostra dimensió humana tot és intranscendent.

No es pot negar la idea d'un “elefant rosa volant” perquè existeixen els conceptes, elefant, rosa i volar; negar la idea de Déu potser és afirmar la seva existència? ¿ ho és fins el punt que els fonamentalistes ateus acabin imposant allò que no volen? com una altra fe ?

Tanta importància té l'existència de Déu que uns es maten contra els altres?

Deixeu que Déu cregui en nosaltres, mentre nosaltres dubtem humanament.

Si Déu és el cosmos és impossible entendre’l, negar-lo o imposar-lo, perquè l’infint s’escapa a la mesura humana. I això em dóna pau. La pau que vull compartir.

Francesc Valls-Calçada, 2010

Esmorzars de l'Ebre

2010-04-11T11:35:00.005+02:00

Sempre que rebo un mail de Josep Ignasi Revés començo a salivar. I el mateix quan llegeixo un text seu: irremeiablement em passa allò dels gossos de Paulov. Ho reconec, té la virtut d’obrir-me la gana i de revelar-me contra la dictadura de les dietes imposada per les modes i el colesterol. Josep Ignasi Revés ens proposa reconèixer el territori i la seva gent des d’una perspectiva entre emocional i gastronòmica. Una feina que, plat a plat, serveix per construir la seva obra cada vegada més sòlida entre les lletres i la cuina.
Després dels "Esmorzars de Lleida", ara ens arriben els“Esmorzars de l’Ebre”. Aquest llibre és un viatge literari i gastronòmic. Els esmorzars de forquilla i ganivet, servits i degustats en establiments emblemàtics de les Terres de l’Ebre, que són el punt de partida o d’arribada d’una experiència molt més àmplia: el retrat del paisatge i la gent del Sud de Catalunya. Una lectura d'aquest Espinàs de cuina i cassoles segur que fa de bon pair. Tot plegat ven amanit amb un pròleg de l'inefable Andreu Carranza i cuinat per Edicions Salòria. Bon profit

ELS POEMES DE LA SETMANA (SANTA)

2010-04-01T21:09:00.006+02:00

El Fraret Mut us ofereix quatre fragments lírics de Setmana Santa escollits per Jordi Llavina, escriptor, poeta, crític i periodista. El primer és un poema del llibre homònim d'Espriu. El segon, un fragment del text "Matí de Pasqua", del Quadern de la Selva, de Tomàs Garcés. El tercer, uns versos de Vincenzo Cardarelli (A la deriva, traducció de Miquel Desclot). I el quart, un poema de Rente ao dizer, d'Eugénio de Andrade.

Són primes volves
fonedisses, molt lentes.
A mig camí de l'aire
paren de caure.
La freda nit tremola
en la cremor dels ciris

Salvador Espriu

Ja és fora el divendres sant. Vestit blau i palmó. L'infant no canta, enguany. Una veu més plena ho fa per ell, el "dobla". Ell s'està dret a la cadira. Mentrestant les figures del drama giren i giren, tornen i fugen. Diríeu que són les mateixes, i quant de temps fa que me les miro? ¿He vist alçar-se, pedra a pedra, la torre de guaita que ara cau a bocins? Les figures giren, i passen, i tornen. Com en els vells rellotges opulents de Berna o de Venècia.

Tomàs Garcés

ABRIL

Quantes paraules lasses
em vénen a la ment
en aquest dia plugisser d'abril
que l'aire és com un núvol que es deixata
o una flor que s'esflora.
A dins un vel de pluja
tot estrena vestit.
La terra humida i cara
em desfibra i em puny.
Si els teus ulls són negrosos i enfangats
com un infern,
el meu dolor és fresc
com un torrent.

Vincenzo Cardarelli (traducció de Miquel Desclot)

EM ABRIL CANTAM

Em abril as crianças cantam
com a chuva.
Trepam os ramos matinais
das cerejeiras
e cantam à espera do sol.
Quando o sol demora
entram a cantar pelos olhos de deus.
À noite citilam

Eugénio de Andrade

PER QUÈ? (19)

2010-03-30T15:35:00.000+02:00

Per què Aena (dirigit des de Madrid), anuncia a l’aeroport del Prat que Barcelona que és la setena ciutat d’Europa (quan els estudis efectuats per l’Observatori de Barcelona Ajuntament i Cambra de comerç, 2008) situen a Barcelona en el cinquè lloc després d e Londres, Paris, Frankfurt i Brussel·les ?

Francesc Valls-Calçada

Del Dia Internacional de la Poesia

2010-03-27T14:17:00.009+01:00

Estimada Maria,

Abomino aquella gent que només parlen d’ells mateixos. Però avui, que els Déus de l’Olimp em perdonin, cometo el mateix pecat perquè sóc molt humà. Mortal entre els mortals.

El passat 19 de març vaig ser convidat a oferir un recital -amb motiu del dia Mundial de la Poesia- a la Biblioteca Pública de Tarragona i voldria agrair a tothom que va fer possible que aquella vetllada sortís rodona i fos un bon bàlsam per l’ego del poeta que sovint va tan necessitat...
Gràcies a Tothom: a l' Adam Manyé, poeta, escriptor i director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, que va presentar l’acte , a la Institució de les Lletres Catalanes i Unescocat, al Servei Català de Trànsit, al Consorci per la Normalització Lingüística i als serveis territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, al Col·lectiu d’Escriptors del Camp de Tarragona, al personal de la Biblioteca Pública, al músic Conrad Setó i al públic, que tot i ser un divendres omplia la sala de gom a gom .

Un moment de la vetllada amb Conrad Setó a l'acordeó

La meva Helena de Troia

Una vista parcial de la Biblioteca

El públic

Amb Conrad Setó i Adam Manyé

Fotos: Hèctor Valls-Icart, 2010

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-03-26T15:21:00.004+01:00

VAIG DE NO-RES AQUEST VERS FENT

Vaig de no-res aquest vers fent:
no m'hi contemplo, ni altra gent,
no diu jovent, ni d'amor sent
el devessall.
Quan l'he trobat, jo era dorment
dalt d'un cavall.
No sé pas l'hora que em véu nat,
no sóc alegre ni entristat,
no sóc feréstec ni ensucrat.
En alta vall,
de nit vaig ser ben fetillat
damunt davall.
Potser dormia i no ho sabí,
si era despert, no ho coneguí.
Del cor, que un dol em migpartí,
resta un penjall.
Però no en servo, us ho puc dir,
cap esgarrall.
Temo morir, car sóc malalt.
Ho diuen tots i és el que em val.
Reclamo metge curial.
Mal agafall!
Si ell em guareix, serà com cal,
si no, brivall.
Tinc una amiga, sóc cortès.
Mai no la viu ni m'ha fet res
que em doni goig o em sigui pes.
No n'he treball
car cap normand hi ha ni francès
pel meu fogall.
Mai no la viu, i l'amo fort.
No m'ha fet bé ni m'ha fet tort;
quan no la veig, visc en deport.
Em jugo un gall
que altres més belles dins el cor
em fan estrall.

Guilhèm VII de Peitieu

Francesc Valls-Calçada 2010

PER QUÈ? (18)

2010-03-25T18:02:00.000+01:00

Per què els catalans som els únics que hem de pagar el 17% d’impost de successió i ens em d’embargar per poder heretar el que justament ens correspon per herència. I a damunt ens diuen insolidaris.

Francesc Valls-Calçada

PER QUÈ? (17)

2010-03-19T08:03:00.001+01:00

Per què hi ha autonomies que la seguretat social cobreix el dentista i quan tenen un greu problema de cor o del que sigui envien els pacients a un centre hospitalari de prestigi a Barcelona i no paguen la diferència a Catalunya, i a damunt ens diuen insolidaris.

Francesc Valls-Calçada

La cara i la creu

2010-03-11T07:01:00.000+01:00

Molt sovint, els savis nostrats elucubren si els catalans som o no som espanyols. I quina importància té això si totes les persones tenim nas a la cara ?

Però fins i tot, els estrangers noten diferències evidents en les dues maneres de ser d’ ambdues capitals, civilitzadament enfrontades. Això, més enllà del futbol del real Madrid i del Barça, o de la proclamació de Barcelona com a ciutat anti-taurina. Aquestes instantànies de dues manifestacions : l’antiavortista a Madrid i la proavortista de Barcelona capten un abisme entre Espanya i Catalunya. La cara i la creu. No sé si El Periódico ho va fer expressament, però la va clavar (tot i que no es pot generalitzar , com diuen en castellà en todas partes cuecen habas).

Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Francesc Valls-Calçada

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-03-06T21:20:00.003+01:00

Per les tenebres

que els nostres cors enfosquen,

errants anàvem.

Si és veritat o somni,

es resoldrà aquest vespre.

Bé prou em deien

que una última sendera

seguir caldria;

però jo no em pensava

que avui o demà fóra.

Tan prest s'amaga

que la recança ens deixa

de contemplar-la.

Cims que oculten la lluna:

¡tant de bo us esvaníssiu!

ARIWARA NO NARIHIRA(825-880)

traducció Joan Alegret

Francesc Valls Calçada 2010

Carta als infants de l'escola El Castell, d'Almoines

2010-03-05T18:43:00.008+01:00

Estimats infants d'entre 5 i 9 anys de l'escola El Castell, d'Almoines (València). Recentment, els vostres mestres us van explicar un conte en què hi havia dos bàndols: els bons que són els palestins i els dolents que són els israelians, que com són tan dolents, els treuen el país als palestins i maten als seus nens.

Després d'explicar aquesta història, us van demanar que féssiu dibuixos i cartes que després van enviar a l'Ambaixada d'Israel a Espanya. En aquests dibuixos demanaveu als israelians que marxessin d'aquesta terra i deixessin de matar els nens palestins. I en les vostres cartes, els mestres us van fer posar coses com «Els jueus maten per diners» «deixeu el país per als palestins». «No us fa pena matar nadons?. «Aneu a un altre lloc on us acceptin» i van intentar que tots ens creguéssim que aquestes idees sortien de les vostres caparrons de pàrvul.

Encara sou molt petits per entendre la gravetat del que els vostres mestres han fet amb vosaltres. Espero que algun dia us adoneu i els denuncieu per això. Al cap i a la fi vosaltres sou les víctimes de tot aquest embolic i no teniu cap culpa de tenir uns mestres que ara mateix haurien de ser a la presó. Estimats infants, els vostres mestres us han manipulat. Us han utilitzat perquè sigueu la seva veu contra els jueus. Són uns desgraciats tan covards, que han aprofitat la vostra curtíssima edat per adoctrinar-vos al seu gust. No han volgut esperar que us fessiu grans i decidissiu per vosaltres mateixos què us sembla més o menys just. S'han limitat a explicar una sèrie de mentides perquè odieu als israelians tant com els odien ells. I probablement, encara que sigueu tan petits, ho han aconseguit. Estimats infants, mireu amb atenció aquestes fotos:

Tots aquests nens de les fotos eren israelians. A ells els hi hagués agradat tenir una infància alegre, bonica i feliç, com la que vosaltres teniu, però no van poder tenir-la. Sabeu per què? Doncs perquè van ser assassinats pels palestins. Sí, aquests que els vostres mestres us van dir que eren tan bons. Suposo que us preguntareu ¿I si els palestins són tan bons, com han pogut matar a aquests pobres nens israelians innocents? I la resposta és senzilla: perquè els palestins no són els bons. Ni tampoc necessàriament els dolents. I el mateix passa amb els israelians. En aquesta història, com en la vida en general, no es pot reduir tot a bons i dolents, perquè el que per un és bo, per a un altre pot ser dolent i viceversa.

Però això, és molt difícil de comprendre per a vosaltres encara. Per això és tan greu el que han fet els vostres mestres: aprofitar-se de la seva posició per inocular-vos la llavor de l'odi antisemita, aquest odi que del que ells estan contaminats fins a la médula i del que a ells ja ningú els podrà salvar mai. Estimats infants, espero que tingueu una infantesa feliç i alegre, allunyats de totes aquestes coses que no són per a vosaltres encara i en les que ningú no us hauria d'haver involucrat mai. Si us plau, quan us feu grans no sigueu mai com aquestes bestioles retorçades i fastigoses que són els vostres mestres.

-- Per Florencio Aurre a Defendiendo a Israel

LA CABALÀ A LA UNIVERSITAT

2010-03-02T15:10:00.005+01:00

L'Arbre de la Vida, és el nucli de l'anàlisi de la mística hebrea. Estudiant les seves diferents dimensions podem comprendre com s'ha creat el món i com funciona l'ésser humà. Més a prop de la ciència, que no pas de la ficció, els cabalistes medievals ja van descriure el models cosmològic de l’expansió de l’univers avançant-se a l’actual teoria del Big Bang, la càbala també ens parla del móns paral·lels que avui dia està demostrant la nanotecnologia.

A través dels temps, els rabins van ocultar certs coneixements que creien que calia preservar de les persones que no estaven prou preparades per assimilar-lo: les dones i els menors de quaranta anys. Des de la perspectiva del segle XXI això ha quedat desfasat.

El misticisme jueu és una de les més antigues tradicions espirituals i es basa en importants escrits com el Zohar, el Llibre del Esplendor i altres obres. En hebreu el mot càbala, pronunciat cabalà, significa rebre. La Cabalà és l’especulació filosòfica que t’ajuda a emprendre un camí interior amb tot el que has “rebut” i és l’estudi més profund i menys superficial de la Torà. Però com explicar això al gran públic? El procés per arribar a ser un cabalista no és fàcil i sol durar molts anys; requereix una maduresa espiritual a la qual s’hi arribarà a través de diferents estadis: curiositat primer, seguit d’una època més emocional, i encara l’adhesió posterior, la impotència, l’equilibri i, finalment, l’acceleració dels grans cabalistes. Al culminar el procés esotèric s’ obrirà la porta del secret i es revelarà una gran percepció de la veritat.

La cabalà al llarg dels segles s’ha escrit en molts idiomes, també en català amb Ramon Llull, Nahmànides i d’altres. Segons Harold Bloom en una entrevista que li van fer a La Vanguardia (23-5-2002): El gran estudiós israelià de la càbala Moshe Idel, principal successor de Gershom Scholem, ha rastrejat la influència en Llull del rabí i cabalista Ezra de Girona. Les "sefirot" cabalístiques catalanes van contribuir a estimular les "dignitats" lul·lianes, els atributs de la naturalesa divina. A la càbala catalana, la primera "sefirá", Keter o la corona, és també la causa última de tot ésser. Per al rabí i gran savi català Moses Ben Nahman (Nahmànides), Keter era una entitat increada, la causa de les altres "sefirot" o dignitats, segons el terme de Llull.

L’ignorant no és lliure, però potser és feliç. La Cabalà com camí de saviesa esdevé un procés dur perquè més coneixement implicarà més dolor i més llibertat. Potser la paradoxa de la felicitat és haver de suportar aquesta llibertat i aquest dolor des d’una perspectiva evolutiva i espiritual superior.

Malauradament, celebritats de Hollywood i les grans figures de l’espectacle, com Madona, contribueixen a frivolitzar una de les tradicions espirituals més antigues i serioses de la història de la cultura humana. Es fan cursets lleugers, es publiquen llibres d’autoajuda, o reportatges amb textos vacus i sovint sensacionalistes que no contribueixen a donar una imatge del que significa la cabalà .

Per sort, ara, el departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social, URV conjuntament amb l’ Associació Tarbut Tarragona i l’ITA (Associació d’Antropologia) organitzen un interessant curs de cabalà a la Universitat Rovira i Virgili, -que comença divendres 12 de març i finalitza el 7 de maig- on s’hi estudiaran diverses aspectes de la mística jueva, des dels nous desenvolupaments i les aportacions dels grans pensadors dels judaisme. El valor afegit al curs de és que l’impartirà el prestigiós doctor en filosofia Mario Sabán descendent dels jueus sefardites expulsats el 1492, extraordinari coneixedor de la Cabalà jueva, sobre la qual investiga actualment; és advocat per la Universitat de Buenos Aires i doctor en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid. Sabán és professor, escriptor, conferenciant i autor de nombrosos llibres, a més d’investigador dels orígens del cristianisme i les seves estretíssimes vinculacions amb el judaisme; a més, presideix l’associació cultural Tarbut-Sefarad, interessada en la difusió de la cultura i l’espiritualitat jueva a Espanya. Si voleu més informació: http://antropologia.urv.es/cabala.

Francesc Valls-Calçada

CONFERÈNCIA SOBRE ANTISEMITISME A REUS

2010-03-01T11:06:00.003+01:00

Mario Saban va néixer a Buenos Aires i és descendent dels jueus espanyols expulsats d’Espanya el 1492. És advocat (Universitat de Buenos Aires, 1993) i doctor en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, 2008, amb una tesi titulada El genio de Maimónides publicada el mateix any. El doctor Saban ha investigat incansablement sobre els orígens del cristianisme i les seves estretíssimes vinculacions amb el judaisme. Fruit d’aquesta recerca històrica son alguns del seus llibres: Las raices judias del cristianismo (1994); El judaismo de San Pablo (2003); El sábado hebreo en el cristinanismo (2004); La matriz intelectual del judaismo y la génesis de Europa (2005) i l’obra fonamental d’aquesta investigació El judaismo de Jesús (2008). A més d’escriptor, professor i conferenciant, presideix l’associació cultural Tarbut-Sefarad, interessada en la difusió de la cultura i l’espiritualitat jueva a Espanya.

Hi sou convidats.

Els estats anímics, de Jordi Abelló

2010-02-25T18:12:00.002+01:00

El Fraret Mut us proposa anar a veure a Artloft, de Reus, l'última dèria de l'artista Jordi Abelló: Retrats, és a dir pintures sobre paper que escorcollen l'estat anímic de els éssers humans. Abelló ja va exhibir aquesta exposició fa poc al zoo de Barcelona.
L'hàbitat dels goril·les, va esdevenir el punt neuràlgic de l’experiment. En una de les sèries de Retrats, la titulada Crit, va treballar observant atentament els trets facials d'aquests primats. Abelló ens confon amb les fronteres etèries entre la persona i la bèstia fins a arribar a pintar un crit humà.

JUDICI CONTRA EL CATALÀ

2010-02-20T14:24:00.008+01:00

"Nunca fue la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.» Paraules del Rei Joan Carles I, a l'abril del 2001, creieu que li ha crescut el nas?

Amics del Fraret Mut us reprodueixo un mail que he rebut:

"El passat 3 de setembre al matí jo, Àngels Monera, i la meva família vam perdre un vol a l'aeroport de Girona en direcció a l'Alguer. El motiu és que vam gosar adreçar-nos als guàrdies civils en català. La seva actitud prepotent i de menyspreu cap a la llengua i la nostra insistència en que teníem el dret d'usar-la, va suposar la meva retenció a les dependències de la Guardia Civil dins l’aeroport. Allà, a més de constatar que a l’aeroport de Girona es deu poder parlar qualsevol llengua menys la nostra, vaig ser interrogada sobre geografia i filologia política, -Reconoce Vd. que Gerona està en España?-, -Reconoce Vd. que el español és la lengua oficial de España?- i quan finalment em van deixar anar, sense que hagués signat res ni m'haguessin informat en cap moment que em denunciarien, el vol estava tancat i ens vam quedar a terra. Vam haver de passar tot el dia a l'aeroport, comprar nous passatges a una destinació molt allunyada de l'Alguer, la ciutat de Càller, a l'altra punta de Sardenya, pagar una nit d'hotel -vam arribar a les 11de la nit-, i llogar un cotxe per desplaçar-nos a l'Alguer, on teníem reservada una habitació que també vam haver de pagar. En tornar a casa, vam denunciar-ho a alguns mitjans i a la Secretaria de Política Lingüística. Potser com a resposta a això, he rebut una citació com a acusada en un judici que tindrà lloc dilluns que ve a Santa Coloma de Farners. Es tracta d'un judici de faltes per "desordenes públicos".

Lloc: Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 Ctra. Sant Hilari, s/n Sta. Coloma de Farners Data: 22 de Febrer del 2009 a les 10:45 hores.

Us agrairem que feu difussió d’aquest cas per ajudar a que situacions com aquesta, per desgràcia encara massa freqüents, deixin de produïr-se. Gràcies per endavant,

Àngels Monera"

Francesc Valls Calçada, 2010

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-02-19T17:00:00.003+01:00

Amor abismal

Si jo fos pou

et cridaria des del fons.

I et faria baixar

ben a poc a poc

i t’acolliria dins les aigües més obscures.

Si tu t’hi trobessis bé

quin pou més ple de vida!

Les onades que faríem esquitxarien

les més altes copes dels arbres

que s’aboquen xafarders

cercant al fons allò que és l’amor!

Anna Maluquer

Gràcies, Gisella Vacca

Francesc Valls-Calçada

LA CAPITAL MUNDIAL DEL CRIM

2010-02-11T17:30:00.007+01:00

És fàcil preguntar-se com els líders mundials, periodistes, religiosos i ciutadans corrents miraven cap a un altre costat mentre sis milions de jueus morien a l'Holocaust. I és encara més fàcil dir que nosaltres ho faríem millor.
Però fins ara la brutal guerra aquí a l'est del Congo no només ha durat més que l'Holocaust, sinó que també sembla haver cobrat més vides. Un estudi xifrava la guerra del Congo amb 5,4 milions de víctimes mortals, l'abril de 2007, amb un augment de 45.000 morts al mes. Això deixaria el total en l’actualitat, després d'una dotzena d'anys, a uns 6,9 milions.
El que aquests números no plasmen és que el Congo s'ha convertit en la capital mundial de la violació, la tortura i la mutilació, ni com els supervivents de la carbonització com Jeanne Mukuninwa, una bonica noia, alegre, de 19 anys que d'alguna manera encara té el força per riure. Els seus pares van desaparèixer en els combats, quan acabava de complir 14 anys -potser van ser massacrats, però els seus cossos mai van aparèixer - per això va anar a viure amb el seu oncle.
Al cap d'uns mesos, els milicians extremistes hutus van envair la casa. Ella recorda que era el dia del seu primer període menstrual - l'únic que ha tingut.
"En primer lloc, van lligar al meu oncle", diu Jeanne. "Li van tallar les mans, li van treure els ulls, van tallar els seus peus, li va tallar els òrgans sexuals, i el van deixar així. Encara era viu.” La seva dona i el seu fill també hi eren. Llavors se’ns van emportar a tots nosaltres al bosc." Aquesta milícia és coneguda pel segrest i esclavatge de persones durant mesos, fins i tot anys. Els homes es converteixen en portadors, i les nenes en esclaves sexuals.
Jeanne i altres noies eren regularment violades, i aviat va quedar embarassada. Les violacions van continuar, de vegades amb pals que van esquinçar les seves entranyes i li van provocar un degoteig constant de residus. D'alguna manera el fetus va sobreviure, però la seva pelvis era massa immadura (no estava preparada) per al part.
Un dels segrestats de la milícia era un metge que es va veure obligat a tractar els soldats. El metge, veient que Jeanne estava a punt de morir en un obstruiment de part, la va obrir amb un ganivet vell, sense anestèsia, i va treure el nen mort. Jeanne delirava i es trobava en un estat proper a la mort i la milícia la va deixar al marge d’una carretera.
"Ella estava completament destruïda per dins", va dir un altre metge, Denis Mukwege, que li va salvar la vida després de portar-la a aquí a Bukavu. El Dr Mukwege, de 54 anys, presideix l’Hospital Panzi de 400 llits, recolzat per la Unió Europea i els grups privats com Fistula Foundation. De vegades se l'esmenta com a candidat al Premi Nobel de la Pau pels seus esforços heroics per lluitar contra la guerra i curar les seves víctimes.
El Dr Mukwege va operar Jeanne nou vegades durant més de tres anys per reparar les fístules que li estaven causant les pèrdues. Finalment les operacions van tenir èxit, i ella va tornar al seu poble a viure amb la seva àvia.
"Em va dir que em mantingués allunyada dels homes durant tres mesos", recorda Jeanne, per donar-li temps a refer-se. Però tres dies després del seu retorn a l'aldea, la milícia va arribar una altra vegada i la va violar de nou. La fístula es es va tornar a obrir.
Jeanne, va estar-se nua al bosc, perquè les seves ferides internes s’havien tornat a obrir, fins que finalment va aconseguir escapar i, va trobar el camí de tornada a l'Hospital Panzi. El Dr Mukwege ja ha iniciat una segona ronda d'intervencions quirúrgiques per curar-la, però queda tant poc teixit que no està clar si mai tornarà a poder concebre de nou.
Al voltant d'un 12 per cent de les dones violades que tracta el doctor han contret sífilis, i el 6 per cent tenen el VIH. Ell fa el que pot per reparar les seves lesions, i ajuda a curar - fins a la propera vegada.
"De vegades no sé el que estic fent aquí", va dir el Dr Mukwege desesperat. "No hi ha cap solució mèdica." La necessitat primordial, diu, no és més ajuda humanitària per al Congo, sinó un esforç internacional molt més enèrgics per a posar fi a la guerra mateixa.
Això significa pressionar a la veïna Rwanda, un país tan àmpliament admirat per la seva bona gestió pública al país que tendeix a obtenir un passi per al seu possible paper en els crims de guerra al costat. També necessitem pressionar sobre el president congolès, Joseph Kabila, per la detenció del general Jean Bosco Ntaganda, ceract per la Cort Penal Internacional per Crims de Guerra. I, segons les recomanacions d’una organització de defensa anomenada Enough Project, necessitem un esforç de mediació dels Estats Units per controlar el comerç de minerals del Congo, perquè els senyors de la guerra ja no puguin comprar armes de foc mitjançant l'exportació d'or, estany o coltan.
A menys que hi hagi una mica de lideratge aquí, els combats al Congo - impulsats pels guanys de les exportacions de minerals - continuaran indefinidament. Així que si no actuem ara, quan ho farem? Quan la xifra arribi als 10 milions de morts? Quan Jeanne sigui segrestada i violada per tercera vegada?

Publicat al New York Times per NICHOLAS D. KRISTOF

Afegitó del Fraret Mut: mentre els herois de motxilla -paraules de Pilar Rahola- es compadeixen de Palestina, giren l'esquena i s'obliden del drama terrible del Congo i d'altres indrets castigats de l'Àfrica i del món... En nom de la Pau, denucieu totes les guerres. La veritat ens farà lliures.

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-02-10T00:24:00.000+01:00

Turner

Poesia de Mn. Cinto Verdaguer nascuda de la seva angoixosa situació personal. Escrita el novembre de 1896. Titulada "¿Se'n cansaran?"

Totes les ones de la mar
m'han envestit en so de guerra,
tot udolant com a lleons,
com a lleons sedents de presa.

Han rodolat pel meu damunt
obrint ses boques de caverna,
roges d'enuig i de verí,
plenes d'insults i d'anatemes...

Los cops de mar de un a un
van rodolant sobre ma testa,
com una mola sobre el gra,
com l'eugassada sobre l'era.

Mes lo meu front està serè,
mon esperit jugant s'hi bressa,
com la gavina en la maror,
com l'aligot en la tempesta.

Totes les ones de la mar
no poden rompre un gra d'arena.

L' ESCALA, DEL PEP ESCODA

2010-02-03T20:22:00.004+01:00

Un quadre de Josep Icart amb una escala buida: atzar o performance?

Un dia que el meu amic, el fotògraf Pep Escoda, va anar al Museu d’Art Modern de Tarragona va captar aquesta curiosa instantània. La seva sensibilitat d’artista no li va passar per alt la preciosa metàfora que estava contemplant: una escala buida davant d’un quadre de Josep Icart, un camí que mena entre el fons del mar i el cel. Una performance de l'atzar. Em semblen que sobren els comentaris però m’agrada pensar que la banda sonora que sonava quan el va pintar fa unes dècades era Imagine de Lenon:

Imagine there's no heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today...
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace...

Això, Imagina’t que el cel no existeix o que està fet de música i de colors. Sense fronteres mentals, ni religions imposades. Josep Icart pintava des de la sensibilitat i en el seu estudi sempre hi havia música. El vaig conèixer enamorat de la vida, de la llum mediterrània, de la salabror del mar i dels misteris de la natura. No va ser tant sols un artista contemplatiu de la bellesa del paisatge, sinó que esdevé un crit militant del dolor i de les ferides del planeta blau.

Gràcies Pep, per haver captat aquest instant.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

De la Shoà al Sàbat Xueta

2010-02-01T12:46:00.001+01:00

Pilar Rahola al costat de Miquel Segura i la seva esposa. Foto Lina Camí.

Pere Bonnin dissertant, asseguda la presidenta de Tarbut Shorashim, Roser Parés. Foto Lina Camí.

Intervenció del Rabí Nissan ben Abraham. Foto Lina Camí.

El Fraret Mut va assistir al primer sàbat xueta, practicament després de la cerimònia del Parlament de Catalunya –que havia tingut lloc dos dies abans- amb motiu de l’alliberament del Camp d’extermini d’Auswitz, per commemorar la Shoà (dia internacional de les víctimes de l’Holocaust).

El sàbat xueta coincidia amb el tu Bishvat, l'any nou dels arbres i amb Xabat Shira que és el càntic que el poble jueu va entonar sortint d'Egipte quan es van separar les aigües del Mar Roig. Segons Roser Pares, presidenta de Tarbut Shorashim: “No creiem en les casualitats i aquest dia, en què se celebra la força i la importància dels arbres que coincideix amb el nostre acte inaugural, se'ns obre un camí de renovació per a tots aquells que sentim les nostres arrels jueves."
Hi assistiren l’escriptor i periodista xueta Miquel Segura, que va explicar el seu retorn al judaisme, el rabí Nissan Ben Abraham, Pilar Rahola, Mario Sabán president de Tarbut Sefarad, Pere Bonnin que ens va fer un interessant tast de la segona part del seu llibre Sangre Judia, entre d'altres...
Durant molts anys, a Mallorca, ser xueta no ha estat gens fácil: la comunitat ha estat sistemàticament estigmatitzada i segregada. Molts xuetes foren víctimes de la Inquisició, fets presoners, torturats, cremats... Escoltant-los em vaig emocionar. Quina diferència hi ha entre l’odi i la violència irracional de l’Holocaust i la persecució històrica dels xuetes?
Exactament cap. Només hi ha matisos pel que fa a la quantitat industrial, però no pel que fa a la qualitat, l’absurd i a la crueltat.

Per sempre més cal que tinguem en compte les paraules de Martin Niemöller: "Primer van venir a buscar els comunistes i jo no vaig dir res perquè no era comunista. Llavors van venir a buscar els jueus i jo no vaig dir res perquè no era jueu. Llavors van venir a buscar els sindicalistes i jo no vaig dir res perquè no era sindicalista. Llavors van venir a buscar els catòlics i jo no vaig dir res perquè era protestant. Llavors van venir a buscar-me a mi però ja no quedava ningú que pogués dir res..."

Francesc Valls-Calçada, 2010

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-01-31T20:42:00.002+01:00

Déu
I tu què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet .
I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d'art. I d'or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.

Pere Quart

http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada 2010

DE TÀRRACO A SABADELL

2010-01-30T20:03:00.007+01:00

L'actriu Coia Valls llegint "El somni de Tàrraco". Foto Maria Sànchez

Francesc Sánchez, el novel·lista Xulio Ricardo Trigo, l'actriu Coia Valls, ego: Francesc Valls-Calçada i alguns dels membres de la ‘Legio VIIII Hispana’ / foto Zelma Gutiérrez

Som a l'any 2010 després de Crist, a Sabadell, un lloc de pas obligat de l’antiga Via Augusta on gairebé tots els viatgers ens venia de gust aturar-nos a descansar assaborint una gerra de mulsum... un vi bo i reconfortant. Avui, però, on hi havia la ruta més transitada està cosit d’autopistes i hi ha una acollidora ciutat, al costat d'aquell poblet que es deia Barcino.
Que hi faig a Sabadell, a la Biblioteca del Vapor Badia, després de vint segles? Ego non id cognosco. Potser persegueixo la meva reencarnació i la de tots els presents enllà del Hades. Presentem la novel·la ”El somni de Tàrraco”, un llibre d’èxit de Xulio R. Trigo. Ho fem en mig d’un auditori entregat perquè ens acull l’associació cultural ARRAONA ROMANA. Són reconstruccionistes que estimen el tema fins al punt que a la sala hi ha alguns membres de la Legio VIIII Hispana. Hi reconec a Decimus Cornelio Cicero en la figura del nostre amfitrió, l’advocat Francesc Sànchez .

Acluco els ulls i la veu de l’actriu Coia Valls – o potser és la mateixa Lívia Drusil·la?- ens transporta en el temps mentre llegeix alguns episodis de la novel·la. Renoi, fa ganes d’agafar el llibre i deixar-se endur pel “Somni de Tàrraco”, cosa que ja han fet milers de lectors. Tu encara no ? Evoquem la presència de l'exèrcit romà que va pacificar els pobles del nord d'Ibèria i l'emperador Octavi August que va governar el món des de Tàrraco.
Tàrraco, quanta fuit! I pensar que ara només som candidats a capital de vegueria... Després escolto com qui no vol la cosa, entre vestidors. I no me’n sé avenir... una veu anònima comenta no sé què de l’Amenabar i una pel·lícula de la novel.la que hem presentat. Xulio R. Trigo s’afanya a desmentir aquest extrem i em diu què de moment no ha concretat res amb ningú. Paraules sibil·lines. I , a més, el fraret és mut.

Francesc Valls-Calçada

LES PETITES ALEGRIES

2010-01-27T12:26:00.006+01:00

A vegades la vida et dona petites alegries que t’ajuden a fer més fàcil el periple de l’existència. Un bon sopar amb una excel·lent companyia és un plaer que no té preu, i més si la nit es fa llarga entre confidències sota els estels, a la llum de les espelmes o del que sigui...

Richard White i Pau Gavaldà

Fa poc vaig tenir una sorpresa que no m’esperava, a l’acollidora casa de la Marina, “Vil·la Marinensis”, allí on es va gestar quelcom de l’ànima del poemari de Lluna Blava en el decurs d’un sopar romà.
Ara l’escenari era diferent, hivernal, encara nadalenc. El Pau Gavaldà i el Richard White que estan muntant/ experimentant un espectacle poètic musical -veu i guitarra- ens en van oferir un tast.
La sorpresa que deia va ser un bon bàlsam per l’ego de l’humil fraret. Perquè el duo Pau Gavaldà i el Richard White van interpretar poemes del meu llibre “Com qui cus la gavardina de la Mort.
Entre el repertori hi havia poemes de les poetes Mercè Masip i d’Isabel Ortega, de la qual va recitar un text del poemari Nòmada, que mira com són les coses, m’agrada tant que una vegada va ser El POEMA DE LA SETMANA d’aquest bloc. Fet i fet, una nit rodona i plena de caliu.

Gràcies amics i molta sort.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

PASTÍS D'ANIVERSARI

2010-01-27T08:00:00.001+01:00

Avui, fa una any que el Fraret Mut estrenava bloc. Com que és una mica sapastre no hauria pogut fer res sense la seva professora Miraculosa Miró que li va ensenyar les beceroles de tot això. El pastís és virtual però diu Douglas Malloch: Si no teniu fe en la felicitat, mai us arribarà.

BON PROFIT !!

Si no pots ser un pi al cim de la carena,
sigues un garric a la vall... però sigues
el garric millor vora el torrent;
un arbust, si no pots ser un arbre.
Si no pots ser camí ral, sigues viarany.
Si no pots ser sol, sigues estrella.
No és pel volum que reeixiràs o no;
sigues al màxim allò que siguis.

Douglas Malloch

Francesc Valls Calçada

POEMES DE LA LLUNA BLAVA

2010-01-26T13:31:00.005+01:00

I
Keressus
quan acluques els ulls
sents el fred intens de la terra
i l'aspre alè del vent
et parla a cau d'orella
des dels horitzons profunds
de solitud.

II
Aguiló
tanques les parpelles
i t'esperona l'esglai de la nit
les eixorques arrels de l'oblit
penetren en els somnis
i t'esborren les petjades
dels camins.

III
Segarra
escoltes el silenci dels verms
que foraden la terra
com qui pren esment
de la veritat amagada
de la certitud callada.
L'oreig pentina el blat dels camps
des dels confins onscurs.

IV
Aire,
rebel contra les lleis
espolses les males herbes
i escampes les misèries
pentines les teulades
pels segles dels segles
glaçades.
Amén.
VII
Hivern
trafiques amb l'ànima
dels arbres nus
i de les pedres grises,
fosqueja la comisura
dels pensaments
en l'infinit.

XI
Ametllers
neutrals davant del caos
ignoren els conflictes
de la Creació
i esdevenen els arbres sublims
d'aquells rebels
que fracassaren.

TINGLADO22 140110 from canalcatalatarragona on Vimeo.

ENTREVISTA A JOAN LAPORTA

2010-01-23T16:45:00.000+01:00

El diari espanyol, El Mundo, van publicar una entrevista al president del FC. Barcelona, en Joan Laporta i Estruch. La genial entrevista feta pel Salvador Sostres ha provocat que tots els mitjans de comunicació se’n fessin ressò però de fet si no compraves el diari, no la podies llegir. Us enganxo una traducció de la entrevista al català (feta per Claudi Fitó i Díez) http://esquellot.cat/2010/01/05/entrevista-a-en-joan-laporta/ .

Vull saber si el milió de persones que busca estat propi em seguirà
Li truco per explicar-li que he començat a escriure al diari El Mundo i em dóna la entrevista al dia següent. “Podré dir tot el que vulgui, a El Mundo?” Em cita al seu despatx d’advocat, però el fotògraf, Joan Manuel Baliellas, vol fer la foto amb les 6 copes. Està d’un humor excel·lent, així que ens desplacem al club. Des de que els Boixos Nois intentaren assassinar-lo, porta escorta i un cotxe de seguretat el segueix allà on va.Laporta és un nervi que no cap en ell mateix ni en cap pauta de comportament prèviament establerta. Hormones i míssils. Encara que com tothom, pot ser que s’equivoqui, poca gent en aquests temps tan grisos i vulgars és capaç de jugar-se el tipus per allò en el que creu. No desvetlla la incògnita de si es dedicarà a la política, però dóna algunes pistes. Si hagués de fer un pronòstic, diria que en Joan Laporta no és dels que als 49 anys se’n va a casa sense més i torna a fer d’advocat com si res hagués passat. “Podré dir tot el que vulgui a El Mundo?”Bé, cap diari de Catalunya ha publicat mai una entrevista tan clara, tan sincera i tan absoluta, ni amb en Joan Laporta ni amb ningú. I no pas perquè es censurin les respostes, sinó perquè ni s’atreveixen a fer les preguntes.Pregunta – Després d’haver estat el millor president de la història del Barça, ara vol ser de Catalunya?El millor president del Barça va ser [Hans] Gamper, que va fundar el club i el va salvar de la desaparició dues vegades i en circumstàncies molt greus. El seu esperit ha estat sempre una referència. Un suís que va venir a Barcelona, es va fer catalanista i va pagar un preu per defensar les seves idees. El esperit de Gamper ens empeny a lluitar per allò que creiem.Pregunta- Senyor president, parlem de Catalunya.No, de Catalunya ja parlarem més endavant. Això que li vull explicar és important: el Barça no és el que hem guanyat, sino com ho hem guanyat. Un futbol que estima al futbol, un futbol que es basa en tenir la pilota i en saber què fer amb ella. Un futbol que dóna prioritat a la bellesa i al espectàcle, a la velocitat, al atac creatiu i intel·ligent, als gols. Així hem guanyat.
Pregunta – Senyor president, això ja és passat. El seu magnífic llegat. Parlem del futur. La política.De seguida. Però deixim dir-li que l’èxit d’aquest any i dels anteriors no ha estat la sort i tampoc està basat només en que la pilota hagi entrat. És una qüestió de model de club. Un model amb ideals. Sense ideals no som ningú. Ideals futbolístics i nacionals. Pel que es refereix a la identitat futbolística, la nostra idea del futbol s’ensenya i es practica des de la Masia. El Barça més catalanista de la història és també el Barça més universal de tots els temps i el que més èxits esportius ha estat capaç d’aconseguir. El Barça que ha guanyat és més que un club i representa una forma de pensar i de viure. Va més enllà del futbol. Som portadors de l’èpica més emocionant de la història: la que guia als pobles sotmesos cap a la llibertat.Pregunta- Vostè barrega futbol i políticaTot el món barreja futbol amb política. Si Catalunya no pot competir amb les seves pròpies seleccions és perquè Espanya ha decidit políticament, vetar aquesta possibilita; de la mateixa manera que si Escòcia pot competir amb les seves seleccions és perquè el Regne Unit, també políticament ho ha acceptat.Pregunta- Bé. Però vostè barrejaJo mai he fet política de partit des de la Presidència del Barça: he fet país, que és molt diferent. El Barça ha estat sempre una manera més de defensar els interessos i les llibertats de Catalunya. Evidentment que el Barça també és futbol: i hem donat molt futbol. I molt bo. Hem donat el millor futbol que mai s’hagi vist en una temporada històrica. Fins hi tot hem donat el 2 a 6 del Bernabeu: aquest resultat que la caverna mediàtica espanyolista no podrà digerir mai. Per això hi ha tanta ràbia contra mi.Pregunta- Res és culpa seva.Només dic que no hi ha proporció entre el que hem guanyat i el que he hagut d’aguantar i patir.Pregunta – Espanya contra LaportaNo tota Espanya. Només el sector cavernícola i espanyolista. He conegut a molts espanyols que a través del seu amor pel Barça han après a entendre i a respectar als catalans i a Catalunya. I això jo ho vull agrair molt sincerament.Pregunta – D’acord però tot això ja va ser. El que la gent vol saber és què farà a partir d’ara. No va ser. És i serà. Aquest equip marcarà una època, no només una temporada. Els jugadors ho saben i treballaran dur per estar a l’alçada del que ja han aconseguit.Pregunta- Ja no poden millorar la seva marcaPerò podem igualar-la. I de fet si que l’equip podria inclús millorar-la: perquè sempre es pot millorar; però s’ha de reconèixer que és molt difícil.Pregunta- Senyor president, és la una i a les tres els seus fills l’esperen a casa per dinar. Sap perfectament que no li deixaré aixecar-se de la cadira fins que em digui si, quan deixi la Presidència del Barça, es dedicarà a la política.Tenim dues hores i per tant, una mica de temps per que li expliqui que hem estat tan generosos com hem pogut a l’hora d’administrar els nostres èxits. La Fundació ha desenvolupat programes pròpies en llocs com el Marroc, l’Índia, Mali, Brukina Fasso, el Camerún, Ecuador, Senegal, Brasil, Mèxic etc. Fins a 15 projectes en 15 països de tot el món, sempre vinculats a jugadors emblemàtics del club. A través d’Unicef, la tasca solidària que hem pogut fer ha estat també remarcable. El Barça és l’únic club del món que enlloc de cobrar per portar publicitat a la samarreta, paga. La idea irrenunciable de fer un món millor a través del futbol.Pregunta- Parlem del demà, senyor president…El primer que s’haurà d’aclarir serà qui serà el proper president del Barça. Els que vulguin canviar de model de club tindran que explicar molt bé perquè ho volen canviar, a la vista dels resultats que hem aconseguit treballant com fins ara. Saps?. Es molt important pel Barça que el debat de la campanya sigui sobre el model de club. Apel·lo a la responsabilitat de tots els candidats perquè així sigui, perquè hi ha molt en joc. Estem vivint els millors moments de la nostra història i seria una llàstima trencar aquesta dinàmica.Pregunta- Vostè no podrà tornar-se a presentar però podrà votar.Clar i ho faré per una opció determinada. Però el meu paper serà organitzar aquestes eleccions garantint tota la puresa del procés electoral. Vull que siguin unes eleccions modèliques.Pregunta- Gaire bé tots els que es presenten, per no dir tots,han sortit de la seva primera candidatura.La vida et dóna moltes lliçons, i hi ha algunes que les he apreses al Barça i no les oblidaré mai. Més que pensar en els que marxaren, m’agrada pensar en els que s’han quedat. El nostre objectiu era aconseguir que els barcelonistes fossin feliços i ho hem aconseguit. Hem passat moments de grans triomfs i moments perillosos i difícils. No hem abandonat el vaixell ni hem actuat anteposant el ressentiment al projecte, com fan els nens consentits. Hem aguantat com a valents.Pregunta - I amb xampanyAquelles fotos van ser una canallada. Tot el món té un dret a la intimitat. Una vegada més, la caverna mediàtica espanyolista va actuar sense cap escrúpol i sense cap ètica.Pregunta- Els espanyols contra Laporta, volum 150. No poden suportar que parli clar. Som molts catalans els que pensem que la nostra nació necessita un Estat propi per administrar els nostres recursos. I no poden sofrir-ho. Com el 2 a 6 al Bernabeu, que tampoc poden sofrir-ho. És aquesta caverna. Reitero que estic convençut que també existeix una Espanya de persones de bé, demòcrates i que respectarien una majoria electoral sense estridències ni agressions. Una Espanya que ens deixaria en pau si Catalunya guanyés el si a la llibertat en un referèndum.Pregunta – Està segur que existeix aquesta Espanya?El que tinc molt clar és que som una nació i ens fa falta un Estat. Ja s’ha demostrat que l’Estat Espanyol no resol els problemes dels catalans. Ni els problemes econòmics, ni els socials, ni culturals ni lingüístics. Hem intentat dialogar, pactar, cedir i fins hi tot ens hem convertit en la seva catifa per veure si ens acceptaven tal i com som. I cada cop ens tornen més pobres, i cada cop ens volen més diluïts, com el sucre en un cafè. Ja només faltava la humiliació final de que el Tribunal Constitucional es vegi en dret a corregir una sola coma dl que ha aprovat en referèndum el poble de Catalunya. Quin concepte de democràcia tenen? Així no anem enlloc. Ho hem intentat moltes vegades i cada cop ens va pitjor, i cada cop es retrocedeix en l’ús de la nostra llengua. Espanya utilitza amb nosaltres la vella estratègia del Conde-Duque: “Con dissimulo, sin que se note el cuidado” (Dissimulant, sense que es noti la cura)Pregunta- Bé, sembla que anem entrant en matèria. Me’n alegro perquè ja són les 2. Pensi en els seus fills esperant-lo a taula , senyor president.Catalunya necessita despertar. Depèn de nosaltres. És la lluita per la nostra llibertat, és la lluita més romàntica, la més bella que pot lliurar un grup d’homes i dones, un poble. Els catalans encara tenim el nostre somni: hi ha molts pobles que ja no el tenen.Pregunta- La gran pregunta és quin paper tindrà vostè en aquest despertar.Encara no ho he decidit. Ho decidiré abans de Setmana Santa i ho anunciaré quan acabi el meu mandat amb el Barça.Pregunta – Si en Montilla avança les eleccions pot ésser que no arribi a temps.Si això passa, ho hauré d’anunciar abans.Pregunta- Es presentarà amb Esquerra?Hem parlat però no m’han proposat res en concretPregunta - Es presentarà amb Convergència?També hem parlat i tampoc m’han proposat res en concret.Pregunta- Es presentarà amb Reagrupament?En principi em sedueix més la idea de presentar-me en un partit nou que estarà obert a qualsevol partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi. Tenim les condicions per ser un gran país d’Europa. Seria molt trist que no lluitéssim per allò que és nostre. Pel que podríem ser.Pregunta – En el fons, ja té decidit que es presentaràLi puc assegurar que encara no. La política no és qualsevol cosa i li tinc tot el respecte del món. Em vaig presentar a president del Barça perquè pensava que sabia suficient del Barça. El meu pare em va educar en el barcelonisme i en el catalanisme. Sempre votava Catalunya i ens explicava el perquè.Pregunta – Fa temps que tots els seus gestos són polítics.Aquests gestos s’han entès políticament però no eren polítics, sinó nacionals. Estaven fets amb el cor. El dia 11 de setembre, un dia abans del referèndum d’Arenys, vaig assistir a una manifestació amb una pancarta que deia: Som una nació. Volem un Estat propi. M’ho va agrair tanta gent que vaig començar un procés de reflexió. Després vaig assistir a un homenatge d’Esquerra al president Companys. El Barça sempre ha contribuït a les llibertat de Catalunya. Hi ha un aire, una intuïció que em diu que hauria de fer alguna cosa més quan acabi el meu temps al Barça.Pregunta – Ja té decidit presentar-seLlavors vaig tenir converses amb diversos polítics i diferents persones que entenen de política. Estic consultant a professionals de la estratègia política per treure les meves conclusions respecte a si és possible fer a Catalunya una revolució pacífica, democràtica i responsable que ens porti a tenir un Estat propi. Serà amb el mateix esperit que hem tingut al Barça, amb una gent professional, capacitada i per un projecte innovador. Encara no sé si Catalunya vol un líder o un màrtir. Jo no vull ser un màrtir. Si que puc ser un líder, que em sembla molt bella l’aspiració nacional d’aconseguir la llibertat pel meu país. Això és el que vull pel meu país. Però com he après algunes lliçons a base de pals, vull saber si hi ha una base real que estigui per la feina. Hi ha un mil·lió de catalans, un 20% que ja pensem el mateix, amb la mateixa contundència. Un 20% com a minim, encara que ja hi ha enquestes que diuen que els vots afirmatius en un referèndum per tenir un Estat propi arribarien al 49%, Bé, vull saber si aquest mil·lió de persones vol seguir-me.Pregunta- Està fent enquestesEstic estudiant el terreny de totes les maneres possibles i fiables. Si entenc que la gent està disposada, tinc clar el equip de persones capaces i el primer nivell professional que podrien portar a bon port aquesta tasca i per tant em presentaria. Catalunya s’està morint i hi ha un 35% dels nostres recursos que els envien a Espanya i mai tornen.Pregunta- El poble català ja expressa el que vol: Montilla president. Més enllà del present, el somni català existeix, però no l’han adormit, no l’han narcotitzat. El que hem de fer és despertar. Som un país de gent que treballa, que integra, que és capaç de tenir una capital de referència mundial com Barcelona. Hem de despertar. Hem de reaccionar. Ens estem morint. El govern tripartit no ha demostrat que pugui resoldre els problemes de la nació. Durant els anys de la meva presidència moltes vegades he tingut la sensació que només érem nosaltres, que només era el Barça que lluitava per Catalunya. L’antídot és la llibertat.Pregunta – No li sembla que hem patit bastant?El desgast personal que m’ha causat ser president del Barça ha estat molt dur, però segueixo resistint. Sé que el que patiré en política no serà menys. Però si tinc elements de judici que em diguin que la gent em percep com a líder i que tenir un Estat propi és possible, és possible, no penso negar-me a servir el meu país perquè no m’agradaria pensar que no he fet tot el que podia, que no he lluitat fins al final pel que penso i vull.Pregunta – Tindrà un pla suposoTinc bastant clar que si decideixo presentar-me serà per ser president.Pregunta – I si guanya, la independència.La llibertat. I que els espanyols no es preocupin el més mínim: tindrem unes relacions excel·lents, serà un veïnatge modèlicPregunta – Gràcies, senyor president. Té un quart d’hora per no fer esperar als seus fills. Sort amb el SevillaFixi’s que els espanyols són els primers que saben que ells són una nació i nosaltres una altre. Demà ens visita el Sevilla, com vostè diu. A la samarreta del Barça nosaltres duem la senyera. El Sevilla quina bandera porta a la samarreta? I el Madrid? La espanyola. Perquè ells són espanyols i nosaltres catalans. No hauria de ser tan difícil acceptar-ho. I no es preocupin per nosaltres, que estarem bé. I una vegada lliures, ja veuran com per fi tenim una relació meravellosa.

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-01-22T00:14:00.001+01:00

El gato equestre

¿Cuál de los dos, mi tigre, a quién celebran
las aristas de polvo, las lanzas habitadas
que destellan ventanas insurgentes
en la noche solemne de la proclamación?
¿A quién miran los ojos en la hierba peinada?
¿Para quién la sonrisa aduladora
en las sombras secretas del square
o la memoria hambrienta de los niños?
¿Cuál de los dos exhibe, cuál somete?
¿O acaso lo admirable es ser el bicho
extraordinario que muestra a quien lo doma
y esclaviza la zarpa civil que lo sujeta?
Pues por si acaso fuera en tu homenaje
baila.
Yérguete sobre los cuartos poderosos
la dorada testera propón a las estrellas,
enarca la ancha manoy queda inmóvil.

Carlos Barral

La por dels pares

2010-01-15T20:07:00.006+01:00

Lluís Solà Padró

D’ençà que el 15 de gener de 1939, Tarragona fos ocupada per les tropes franquistes, la presó de Pilats, un edifici gòtic d’origen romà, esdevindria tristament famosa perquè era l’ultima llar dels afusellats víctimes del regim en aquelles macabres matinades, a la muntanyeta de l’Oliva. Allí és on va morir Lluís Solà. Al cementiri de la ciutat hi ha enterrades 724 víctimes de la repressió que foren executades durant els primers vuit anys de “pau”.
De petit, als anys seixanta, encara recordo la por dels pares i en general el terror de la gent gran que surava en l’ambient gris, quan es parlava discretament de certes coses. La política era tabú.
També recordo que es parlava amb respecte, i en veu molt baixa, de Lluís Solà Padró que va patir la pena capital després de passar per Pilats. Ressaltaven la seva bonhomia i que havia estat víctima d’una injustícia. Jo només era un nen i no entenia per què les bones persones acabaven al paredó. La darrera carta que va escriure a la seva família abans de morir, per mi, resulta molt emotiva.
L'Ajuntament de Tarragona i la Generalitat de Catalunya han dignificat la fossa del cementiri de la ciutat. Amb la presó de Pilats, s'obre una oferta de turisme que s'afegeix a les rutes i espais visitables de la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya. Crec que és un homenatge a les víctimes com Lluís Solà i als seus familiars. Un record perquè les generacions futures no oblidin mai aquells que van morir pels seus ideals i la llibertat. Al mateix temps, és una magnífica lliçó per no tornar a repetir la història de l’odi.

Francesc Valls Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

EL FUTUR QUE ENS ESPERA

2010-01-11T09:17:00.001+01:00

Uns dels valors que aprecia més el Fraret Mut són els de la llibertat i la tolerància. El que podeu veure en aquest vídeo, que em passa un amic, sembla estadísticament correcte i és esglaiador. Potser és cert, o potser no, però fa pensar: en pocs decennis el món occidental serà musulmà.

Parlar d'aquestes coses, avui a Europa, sembla que sigui políticament incorrecte. Ho és? o estem carregats de punyetes? Em faig aquesta pregunta des del respecte a totes les creences i des del terror i la condemna absoluta de tots els fanatismes. El vídeo és en portuguès, ho sento però el traductor i la xica que fa els doblatges són de vacances... espero que aprofitin per fer criatures.

En pocs decennis el món occidental serà musulmà

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

EL POEMA DE LA SETMANA

2010-01-09T18:44:00.012+01:00

Glaçada negra (a Josep)

Hi ha un temps de branques despullades

i nostàlgies que gotegen

sobre les fulles vermelles de tardor

marcint als peus…

No pots brotar encara, altra vegada,

i la Senyora de l’ hivern

arriba en silenci i a poc a poc et cobreix

amb el seu somni.

Ets una estàtua sense vida,

no pots somriure a carícies del vent

i veus sempre més lluny

el verd que et va pintar.

Et miro i veig en tu altres glaçades negres,

altres braços impotents, parats,

mirades apagades

al voltant de la vida.

En fi, recordo la limfa que tens dintre:

un fluid calent, que pot desplaçar cubs de glaç negre

amb força misteriosa.

T’escalfa a poc a poc la sang i l’ànima,

nodreix fetus de fruits,

t’envaeix dolçament fins a l’abril…

Deixa’t dur per ella!

Sap on anar i quan.

Obre-li esquerdes

dins la ment adormida;

deixa-la entrar:

és més forta que tu;

sap la dansa del temps

i els passos dels planetes.

Què dic? Tu ets un arbre només,

tu saps de tu que acabarà l’hivern,

que nous rebrots trauran el cap dal glaç.

L’home, sovint, l’oblida.

Gisella Vacca des de Sardenya

... i si voleu veure el vídeo de la Gisella recitant el seu propi poema:http://www.facebook.com/video/video.php?comments&v=1247199832926

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

Volar en temps de crisi

2010-01-05T20:12:00.008+01:00

Es diu Clàudia Ballester i Freixas i fa 2n de Batxillerat a Girona. Fa quatre anys, amb els seus pares va viatjar per Nadal a Perú, per visitar a la família. Va comprar uns bitllets d'avió, i al cap de set dies van saber que la companyia, Air Madrid, havia fet fallida, proclamat un concurs de creditors i anul.lant tots els vols. El primer pensament va ser per aquelles persones que, essent Nadal, havien hagut de restar a terra, sense poder passar les vacances amb els seus. Els bitllets adquirits ja no servien de res. Actualment encara, ella i els seus pares, no han vist ni un sol euro dels pagats (per tant, també s'obliden de la compensació). Això només és el breu pròleg del gran problema. Si voleu llegir tota le peripècia cliqueu aquí.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

Sant Iboprufeno i Santa Aspirina

2010-01-01T14:16:00.007+01:00

Avui, primer de gener, Sant Iboprufeno i Santa Aspirina, he sortit a passejar per la ciutat buida i adormida. És un dia estrany, fa un vent rúfol i les nuvolades corren pel cel com esquirols grisos i gegants; els carrers estaven completament deserts i els comerços amb les persianes avall dibuixaven un espectacle fantasmagòric.
No, no és una ciutat de zoombis: és el dia Internacional de la Ressaca i en aquest mateix instant n'hi ha una de col·lectiva impressionant. He vist entre vuit o dotze vòmits per on he passat. Si per cada gitada que m'he topat ens donessin una bona notícia, aquest any 2010 serà fabulós per tothom.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

Gent de l'Alguer

2009-12-27T19:26:00.009+01:00

Aquest emotiu poema, signat per A. Sini, l'he "robat" d'un amic del facebook de l'Alguer . Concretament Toni De Thori, que d'ell mateix ens diu: Lo destì m'ha fet diventar com un animal, sense horaris, ni obligs, ni regles. Però lo mateix destì, a diferència dels animals m'ha dat un bon sentit de racionalitat. Seny i rauxa. Se diu aixi?. La foto d'aquest llumí encès que sembla la flor de la llibertat és de la Gisella Vacca - Foto bacheca.

Per cert, l'amic Xavier Brotons d'on crec que m'ha vingut el contacte de Toni de Thori, està fent un interessant treball, lèxic alguerès-català que esperem que vegi ben aviat la llum. L'Alguer (Alghero en italià) forma part de la nostra memòria col·lectiva i sentimental.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

NADAL

2009-12-25T12:19:00.005+01:00

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

Dedicat a les tres Gràcies: Mimí, Cucú i Curosa, que vetllen per la meva memòria.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

EL POEMA DE LA SETMANA

2009-12-24T14:42:00.005+01:00

Fi de tardor

Sóc la tardor, com un núvol em fonc,

enrera veig, encara plens de fulles,

arbres, avui sols rígides despulles,

i un plor reté, ja corglaçat, el tronc,

garfint l'espai amb branques desvalgudes.

Ja el dia es pon amb llangorós calfred,

el pàl·lid cel té llunyanies mudes,

la serra mostra una blavor de fred.

Joan Vinyoli

http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

EL FRARET MUT US DESITJA UNES BONES FESTES

EL RETORN DE MIQUEL SEGURA

2009-12-22T19:46:00.008+01:00

Miquel Segura, és amic escriptor, periodista i xueta. De Mallorca, of course. Justament avui he rebut un mail seu que crec emociona a tots aquells que tenen sensiblitat pel que significa... especialment pel que han patit els xuetes de Mallorca fins fa ben poc.

Shalom a tots. Tinc l'immens plaer de comunicar-vos que el passat 17 de desembre vaig retornar oficialment al judaïsme, la religió dels meus ancestres. Fou en el transcurs d'una senzilla cerimònia oficiada pel rab Mark Àngels, cap de la sinagoga espanyola i portuguesa de la ciutat de Nova York. Em vaig submergir dins la mikvé per a netejar-me de segles de pertinència al cristianisme, al qual foren forçats a convertir-se els meus avantpassats. No fou una conversió, puix mai no en podia convertir-me en allò que ja era: un jueu. Actuaren com a testimonis Michael Freund i un membre de l'esmentada sinagoga. A l'acte hi assistí la meva dona i també la meva fillola, de cognom Aguiló, qui en alguns moments actuà de traductora. Acabada la cerimònia, el rab em lliurà un document oficial que certifica el meu Retorn. Vos adjunt aquest document perquè el pugeu llegir. He volgut comunicar-vos aquesta bona nova que jo crec trascendent no sols per a mi, sinó per a tots els xuetes. De fet, som el primer xueta que ha estat acceptat com a jueu de manera oficial, sense passar per una conversió.Vull donar les gràcies al meu cosí segon, Bernat Aguiló i Siquier qui, amb l'elaboració del nostre arbre genealògic matern, contribuí decissivament a fer posible aquest Retorn. I a Michael Freund i el rab Birbaum artífex de la mateixa, el meu etern agraïment. Espero que aquesta gran alegria meva pugui ser també vostra. Miquel Segura.

Felicitats Miquel !! Mazal tov !!

http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

PER QUÈ? (16)

2009-12-19T18:18:00.007+01:00

Precisament això és els que els hi manca als nostres polítics

Per què s’esquincen les vestidures els de l’ Oso y el Madroño quan senten parlar de independència? què els hi pica? Per què el comentaristes de Madrid minimitzen el percentatge de participació i diuen que un 30% és una misèria?
Senzillament perquè els hi interessa amagar el cap sota l’ala. L'any 2006, per poder governar a Catalunya el tripartit sencer va sumar un 28,54%.
Ara el 95 % dels catalans, del 30 % que van anar a les urnes el 13 desembre, van deixar ben clar el que vol una bona part del poble. No és un referèndum vinculant, però és per fer-s’ho mirar: si la classe política catalana sintonitzés amb el poble i tingués voluntat de lideratge, ara ja parlaríem directament amb Brussel·les sense passar per la Puerta del Sol. ¿Si la independència és un divorci entre pobles, el que ens passa a Catalunya no será un divorci entre la classe política i la societat civil?

Francesc Vall-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

EL TRIOMF DE LA DEMOCRÀCIA

2009-12-15T18:28:00.006+01:00

La primera consulta es va fer a Arenys

Quan la Constitució Europea es va sotmetre a referèndum a l'Estat espanyol, la participació a Catalunya va vorejar el 40%. És a dir, que després d'una forta campanya institucional, amb milions d'euros al darrere, amb un clar to a favor del vot afirmatiu, i amb tots els mitjans parlant-ne... constantment, resulta que només un 40% dels catalans es va sentir atret a les urnes.Ahir diumenge, després d'una campanya finançada a base d'aportacions individuals, amb una bona part dels mitjans en contra i amb cap altre recurs humà que el voluntariat, prop d'un 30% de participació va ser-ne el resultat. Prop de 200.000 dels 700.000 catalans que estaven cridats a les urnes van respondre a la crida. I el que és més: prop d'un 95% del vot va ser afirmatiu. Sens dubte, encara queda molt de país per cobrir i moltes consultes per fer, però malgrat tot, els resultats d'ahir constitueixen un històric triomf, no només per l'independentisme, sinó per la democràcia.Una bona prova d'això es troba en l'espectacular ressò internacional de la consulta. Una consulta no vinculant, organitzada solament 170 municipis dels 946 que conformen el mapa de Catalunya, ha capturat més atenció a la premsa internacional que no pas, per exemple, el referèndum de l'Estatut. La jornada del 13-D ha aparegut a la BBC, a Le Monde, a mitjans de comunicació llatinoamericans i fins i tot àrabs. N'han destacat la normalitat, el caràcter pacífic, la presència d'observadors internacionals, el dret de vot dels immigrants. És a dir, el caràcter radicalment democràtic de tot el procés.Tot plegat ajudarà a que la campanya per les consultes continuï. Per davant, queden les cites del 28 de febrer i del 25 d'abril, i l'esperada consulta de Barcelona. I queda igualment per davant, per descomptat, aconseguir que algun dia, més d'hora que tard, sigui el conjunt del país qui tingui dret a votar sobre quin vol que sigui el seu futur."

Text: Josep Ramon Torradas

Però la la premsa espanyola desprestigia o minimitza el triomf de la democràcia a Catalunya, alguns ens tracten de ridículs, patètics i miserables. Però que es pot esperar d'un estat tant progre que només es solidaritza amb el Tíbet o Palestina, manté un Tribunal Constitucional com a mortalla de la llibertat, sempre que, pot i no veu el que té a casa? Emprant una frase del seu estimat Quixot: "ladran, luego cabalgamos"

Premsa espanyola
http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/115734-la-premsa-espanyola-minimitza-el-13-d-que-a-lestranger-veuen-clau-per-a-catalunya.html

Mentre, el ressó internacional és realment espectacular i demostra que malgrat no ser un fet políticament vinculant és una eina molt útil per explicar que exisitim i el que volem.

Premsa internacional
http://www.vilaweb.cat/noticia/3666935/extraordinari-resso-referendum-premsa-internacional.html

http://fraretmut.blogspot.com/

LLUNA BLAVA llibre de poemes + CD música i veu

2009-12-13T13:08:00.010+01:00

Amics i amigues del Fraret Mut, per si us interessa assistir al part d'un nou projecte artístic, el proper divendres divuit de desembre del 2009, lluna nova, Arola Editors i el Museu d’Art Modern de Tarragona us proposen una cita poètico-musical amb la complicitat dels poemes de Francesc Valls-Calçada, la música de Xavier Pié i les il·lustracions de Richard White.

I us conviden al naixement de Lluna Blava, un llibre de poemes amb CD d’àudio. Ho farem al Museu d’Art Modern de Tarragona, carrer de Santa Anna, 8, a les 20h.
El presentarà l’Isaac Albesa, periodista. En Xavier Pié interpretarà una selecció de temes acompanyat pel contrabaixista Ignasi Gonzalez, després ho amanirem amb unes copes...

Per anar fent un tast podeu fer una ullada al vídeo promocional d'Andrea Eidenhammer:

Aquestes festes pots regalar la Lluna...

EL POEMA DE LA SETMANA

2009-12-10T19:36:00.004+01:00

LA VIDA...

La vida... és el record d’un despertar

trist en un tren a l’alba: haver vist

la llum de fora incerta: haver sentit

el cos trencat la malenconia

i aspra de l’aire punxant.

Però el record de l’alliberament

imprevist és més dolç: a vora meu

un jove mariner: el blau

i el blanc de l’uniforme, i fora

un mar tot de color fresc...

Sandro Penna

(Perusa, 1906 – Roma, 1977)

Traducció de Josep Piera

Francesc Valls-Calçada

AEROPORT: EL NOM NO FA LA COSA

2009-12-04T23:25:00.002+01:00

Com a tarragoní m’agradaria molt que l’aeroport portés el nom de Tarragona. Els ciutadans i les institucions de la meva ciutat tenen la seva raó i la seva lògica quan defensen aquest extrem, i és lícit i just que treballin per assolir aquests propòsits. Però... si hem de ser sincers i parlar amb el cor a la mà, els reusencs tenen la seva raó, fomentada per l’arrelada tradició d’aquesta infraestructura que ha dut sempre el nom de la capital del Baix Camp i que forma part de l’orgull col·lectiu i de la tradició social de la capital del Baix Camp. Entenc que extirpar el nom de l’aeroport seria per Reus com una dolorosa amputació en tota regla.
Les dues parts enfrontades, doncs, tenen les seves raons de pes i es defensen amb braó dels embats mutus. Avui sis minuts d’autovia potser suposen mil anys llum de distància entre Tarragona i Reus. Amb aquestes batalletes, a part de provocar un cansament tediós -mentre discutim el sexe dels àngels- es perd molt de temps que es cola per l’aigüera i no s’avança en res positiu.
Condemnats a anar junts, ens entretenim amb polítiques de campanar mentre d’altres territoris més espavilats ens poden prendre el pa del cistell. Exhorto als de Reus que facin un exercici d’empatia. I els de Tarragona? També, que facin el mateix: que uns es posin a la pell dels altres – que els tarragonins facin l’esforç de sentir-se reusencs i a l’inrevés- i que tots s’arremanguin per treballar en la bona direcció favorable pels interessos comuns, que són molts i més importants que el nom de la cosa.
Urgeix trobar una solució salomònica, de consens, que compensi a Reus i que convenci a Tarragona; i a l’inrevés. Això només és possible si les dues parts estan disposades a ser molt generoses. Sobretot cal no perdre pistonada discutint inútilment mentre el vaixell amenaça a fer aigües. Reus i Tarragona tenen una gran potencialitat social, cultural, industrial, acadèmica i comercial que no es pot llençar per la borda. L’aeroport és la porta aèria d’aquesta realitat comuna i les dues ciutats necessiten sentir-se visibles amb el nom. Perquè no ho fan conjuntament ? Potser per un fonamentalisme “tribal” absurd a banda i banda.
Junts poden pressionar com a segon motor de Catalunya i esdevenir un referent econòmic potent al sud d’ Europa. Però per separat – a part de fer el ridícul amb discussions decimonòniques- ens immolem per culpa d’un orgull atàvic gens propi del segle XXI. Avui un llibre es pot escriure a Vladivostok, maquetar a Buenos Aires, imprimir a Constantí i vendre a Berlin, però aquí hi ha qui s’entesta a orinar a les cantonades, marcant territori, empetitint els horitzons.
Si Tarragona aconsegueix alguna cosa amb el tema del nom, és preceptiu que també en cedeix alguna altra a Reus. Per exemple, perquè no s’empra el mot Tarraconensis, que fa referència a un territori bastíssim i no a una ciutat en concret. O perquè no es juga amb el nom compost de les dues ciutats? Reus.tarragona? o Tàrraco.reus? O Reus.tàrraco?. Us ho diré: un egocentrisme radical i cec galopa pels confins del Camp de Tarragona des de la Plaça de la Font al Mercadal.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

EL POEMA DE LA SETMANA

2009-12-03T17:57:00.002+01:00

Una imatge tronada del dictador que semblava etern.

"FINAL!"

-Havies d'haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,

prou t'havia d'haver estovat la dura

fosca dels pobles, donat a tortura,

penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,

t'esqueia una altra mort amb violència,

la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,

sol i hivernat, gargall de la ciència

i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,

la mort el dictador més vell d'Europa.

Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

Amb uns dies de retard (tots els sants tenen vuitada), aquesta setmana i recordant la mort del dictador Francisco Franco, el Fraret Mut us vol oferir aquest poema de Joan Brossa, que canta el cantaor flamenc Miguel Poveda en el seu treball Desglaç en homenatge als poetes catalans.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

PARAULA D' UNICEF

2009-12-02T20:08:00.005+01:00

Molts nens del tercer món pateixen desnutrició

El retràs del creixement dels infants no és tan dolent com s'esperava al territori palestí ocupat, on hi ha una prevalença de retard en el creixement d’un 10 per cent, un resultat sorprenentment millor que en altres veïns molt més rics. Segons una estimació de l’ UNICEF uns 200 milions de nens menors de cinc anys en el món en desenvolupament pateix retràs en el creixement a causa de la desnutrició materno-infantil.

"El retràs s'associa amb problemes de desenvolupament i és sovint impossible de corregir. Un nen que té retard en el creixement és probable que es degui a l'experiència d'una vida de mala salut i el baix rendiment", va declarar l' UNICEF el passat 11 de novembre. A l'Orient Mitjà, el territori palestí ocupat té una prevalença d’endarreriment en el creixement del 10 per cent, un resultat sorprenentment millor que altres països veïns molt més rics:

Líban - 11

Jordània - 12

Oman - 13

Unió dels Emirats Àrabs - 17

Aràbia Saudita - 20

Kuwait - 24

Iraq - 26

Syria - 28

Egipte - 29

Iemen - 58

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

EL SOMNI DE TÀRRACO i la febre de l'oli

2009-12-01T15:21:00.010+01:00

foto: Joan Maria Roig

S’ imagineu que Obama s’instal·lés a les nostres contrades?
Octavi Cèsar August, l’home més poderós de la seva època i l’emperador Romà més admirat de la història s'instal·là a la ciutat de Tàrraco l'any 27 abans de Crist. I va canviar els designis del món.
No solament va canviar la vida tranquil·la de la ciutat i de la comarca sinó la concepció del món tal com l'entenem avui dia: Catalunya i per tant Reus, Tarragona, Barcelona... o València. Però també Europa, Amèrica i el planeta. M’explico: va ser el primer cas de globalització (estructurada) de la nostra història. Un fenomen ben modern que té molts anys però que perdura. Els efectes d’aquella globalització encara són vigents.
Uns mil anys desprès de la història on arrenca la novel·la de Xulio Ricardo Trigo, Catalunya voldria recuperar la seu Metropolitana de Hispania, per poder esdevenir una nació amb tot els ets i uts davant de la santa Seu. (Això aprofitant que ja ho havia estat i que tenia els primers màrtirs de la història a la península ibèrica)
Gràcies a allò, a Europa es consolidaria la romanització amb una forma de fer, de sentir, de pensar, legislar, d’entendre la vida i de parlar (gràcies a les llengües romàniques) que va arribar fins a Amèrica. Fent tanta fortuna, que avui els immigrants que venen d’allà són ells els llatins i no nosaltres els catalans, romans de tota la vida.
M’he volgut desviar una mica de l’argument de “El somni de Tàrraco” per ressaltar l’encert i l’audàcia de l’autor en triar una època històrica tan transcendental que hom podria considerar el Bing-bang de la nostra cultura.
Tornem a “El Somni de Tàrraco”. Gràcies a la presència de l’emperador August, Tàrraco esdevindria la ciutat més important de la Mediterrània. El melic del món. Però el preu que s’hauria de pagar seria molt alt. Un preu que cotitzaria en sang.
En aquest sentit, la trama de la novel·la 'El somni de Tàrraco' està farcida de crims, persecucions i traïcions que sobten al lector amb les seves intrigues del tot versemblants, històries d’amors que enamoren, conspiracions i lluites intestines per les ànsies de riquesa en plena febre de l’or líquid, l’oli, que ens enganxen amb ganes de seguir una pàgina rere l’altra.
Les novel·les històriques – potser hauríem de definir que significa aquest terme - quan parlen de l’antiga Roma o del món clàssic es descuiden sovint de Tàrraco. Per una banda, Barcino que era un poblet, avui pesa massa des del present i per l’altra, durant el segle XX i per influència del franquisme es va promocionar més ciutats com Mèrida o Segòvia, que van ser grans urbs romanes, però que no tingueren la força capital de Tàrraco.
El problema de Tàrraco és que era un ciutat catalana, en un moment en què Catalunya encara es considerava territori vençut. No sé si el Tribunal constitucional ja sap que han canviat els temps.
En aquest sentit, Xulio Ricardo Trigo ens fa justícia i recupera els anys perduts amb una gran novel·la que té tots els ingredients per esdevenir un best seller. Fa justícia històrica i arregla un greuge pendent, posant en el món literari l’esplendor de la nostra història no específicament tarragonina sinó catalana amb paisatges que ens són molt familiars com, Ilerda (Lleida) o Ausa (Vic).
L’autor ha fet una tasca interessant de reconstrucció, que esdevé un valor afegit a l’argument. D’aquesta manera el lector penetra dins d’un somni que pren una atmosfera pròpia, que ens subjuga i sedueix.
El text ens ajuda a entendre l’època, i el neguit que mou els personatges. Aconsegueix aquesta tasca difícil gràcies el fet que hi podem trobar històries humanes, possibles, versemblants, realistes. Gairebé tan reals que podrien esdevenir sempre: abans i ara, aquí mateix quatre carrers més avall...

EL SOMNI DE TÀRRACO de Xulio Ricardo Trigo, edicions 62 316pàgines

Francesc Valls Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

El SILENCI, NOMÉS

2009-11-30T21:18:00.006+01:00

El silenci és un bon company i molt savi. Per això, el Fraret Mut calla i deixa dir. Avui escoltarà la veu del vent, de les fulles i la dels arbres més antics. També la dels amics. Avui es deixarà estimar una mica i callarà... amb el bàlsam de l'amistat. Gràcies Miraculosa, pel teu escrit emotiu i bonic, gràcies per la foto -amb la teva filla Joana al fons, vetllant una tarda inoblidable d'estiu-. Gràcies pel bon record d'aquell dia i per dir el que li dius al Fraret Mut. Psssssssssssst. Silenci.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

L´ÀLBUM D' OBLITS, premi de poesia Comas i Maduell

2009-11-27T18:24:00.008+01:00

El Fraret Mut, procura ser discret però a vegades les coses són com són i també ha de parlar una mica d'ell mateix, tot i que la seva orde li té prohibit. Conscient que no és el centre del món, perquè en el món tot són perifèries, segons diu el pare abat, us fa saber que ha guanyat el Premi Comas i Maduell de poesia dels Premis Ciutat de Tarragona.
L'acte de Lliurament d'aquest premi i de la resta del Cartell dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona tindrà lloc dissabte 28 novembre 2009, a les nou del vespre al Teatre Metropl. Ora pro Nobis!!
Si sou pecadors, que no ho dubto, com a penitència ho podeu llegir a:
Vilaweb, El Punt, Diari de Tarragona , 3Cat 24 Cat, Avui , Tinet , AltPirineu, El Pati ...

http://fraretmut.blogspot.com/

EL POEMA DE LA SETMANA

2009-11-25T20:15:00.006+01:00

....deixa'm esdevenir/ l'ombra de la teva ombra/l'ombra de la teva mà/ l'ombra del teu gos/ no em deixis pas...

Ne me quitte pas

Il faut oublier

Tout peut s'oublier

Qui s'enfuit déjà

Oublier le temps

Des malentendus

Et le temps perdu

A savoir comment

Oublier ces heures

Qui tuaient parfois

A coups de pourquoi

Le coeur du bonheur

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas.

Moi je t'offrirai

Des perles de pluie

Venues de pays

Où il ne pleut pas

Je creuserais la terre

Jusqu'après ma mort

Pour couvrir ton corps

D'or et de lumière

Je ferai un domaine

Où l'amour sera roi

Où l'amour sera loi

Où tu seras ma reine

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas.

Je t'inventerai

Des mots insensés

Que tu comprendras

Je te parlerai

De ces amants là

Qui ont vu deux fois

Leurs coeurs s'embraser

Je te raconterai

L'histoire de ce roi

Mort de n'avoir pas

Pu te rencontrer

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas.

On a vu souvent

Rejaillir le feu

D'un ancien volcan

Qu'on croyait trop vieux

Il est paraît-il

Des terres brûlées

Donnant plus de blé

Qu'un meilleur avril

Et quand vient le soir

Pour qu'un ciel flamboie

Le rouge et le noir

Ne s'épousent-ils pas

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas.

Je ne vais plus pleurer

Je ne vais plus parler

Je me cacherai là

A te regarder

Danser et sourire

Et à t'écouter

Chanter et puis rire

Laisse-moi devenir

L'ombre de ton ombre

L'ombre de ta main

L'ombre de ton chien

Ne me quitte pas

Ne me quitte pas.

Una gran cançó de Jacques Brell

http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

PER QUÈ (15)

2009-11-24T19:00:00.009+01:00

Per què en diuen violència masclista? Per què no en diem només violència de gènere que és -com a mínim- més neutral ? Ni tots els homes són violents – encara que entre les persones violentes la majoria siguin homes- ni totes les dones són uns angelets -encara que la majoria de les vegades siguin elles les víctimes. Algunes –molt poques- també practiquen la violència física i d’altres la subtil violència psicològica que no deixa ferides a la pell, ni rastre per la denuncia. Parlar només de violència masclista és cometre el mateix error sexista que ha comés la humanitat durant tants segles: dividir el món entre homes i dones sense entendre que tots som persones. Com que nos sóc un maltractador masclista – la gran majoria del homes no ho som- em sento discriminat quan parlen de violència masclista.

L' Institut Català de les Dones ha presentat l’actualització de les Recomanacions sobre el tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació. Està molt bé que es vulgi afinar la manera com es tracta un tema tant sensible, però... no havíem de ser políticament correctes?

http://fraretmut.blogspot.com/ Francesc Valls-Calçada

PER QUÈ? (14)

2009-11-19T18:32:00.012+01:00

Impost de successions: On van els nostres dinerons?

BARRA LLIURE MENYS PEL RUC CATALÀ

Per què, els catalans paguem els impostos de successions més elevats de l'Estat Espanyol, mentre que moltes comunitats autònomes l’han reduït a mínims, fins a fer-lo gairebé invisible?
¿És per poder compensar la descompensada balança fiscal que ens fa ser els “paganos” de la Verbena de la Paloma? Per què, en cas de defunció dels pares, un català ha de pagar un grandíssim cop de pala per viure a casa seva de tota la vida?
Per què una herència de pares a fills de 100.000 euros en efectiu tributa a Catalunya gairebé 10.000 euros mentre que a València, Madrid o altres indrets amb només uns 100 euros? Per què hem de pagar 1000 vegades més que la resta dels nostres veïns? per què què les grans fortunes tenen mecanismes legals i tributen menys que les rendes mitjanes o les petites?
Hi ha barra lliure al Bar España? Potser sí, menys pel ruc català, el burro de tota la vida.

- D'això, com en diuen?

- Ai, ara no ho sé.

- Si, home, comença per "dis".

- dis?

- dis-cri...

- discri?

- discri-mi

- discri-mi? ara no hi caic!

- Discrimi-nació !

- Oh i tant que sóm una nació.

- I amb el que paguem podríem ser una potència... d'ases.

Si en voleu més: http://www.nosuccessions.org/

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

CONSPIRARE DE CONRAD SETÓ

2009-11-18T13:17:00.008+01:00

Josepa Urbano

El Fraret Mut us proposa l'espectacle CONSPIRARE del compositor Conrad Setó, això amb l'actriu Josepa Urbano -una veu sensible i càlida- i la col·laboració especial del músic Pere Plana. Tots tres en escena ens proposen recuperar la màgia ancestral que sorgeix entre la veu poètica i la música.

Aquest espectacle musical, poètic i dramàtic, del reconegut músic i compositor, cerca l’incert camí que hi ha entre l’emoció i el sentiment, la distància invisible entre la melodia de les paraules. Conrad Setó embolcalla els mots perquè atenguin o atemptin la part sensible de la persona, ho fa amb la seva música però aquesta vegada també s'aventura en el món de les lletres i ens sorpren amb un text seu... potser un joc fonètic? rítmic? cacofònic? Jo no ho sé, encara no ho he sentit. En tot cas, és una proposta artística excepcional que apunta al subconscient i als indrets més recòndits i sensibles de la vostra ànima.

Les paraules són aire, l'aire és vent, el vent llibertat i aquesta, melodia, ritme i sentiment que flueix amb la complicitat d'una conspiració. CONSPIRARE ens convida de manera experiencial a fruir intensament del verb amb els ulls tancats.

Conrad Setó

CONSPIRARE de Conrad Setó, amb Conrad Setó, Josepa Urbano i Pere Plana; escenifica poemes de Joan Brossa, Joan Fuster, Francesc Valls-Calçada, Imma Penna, Conrad Setó, Mercè Rodoreda i Ovidi Montllor. CICLE ONIRIS DE POLIPOESIA (organitzat per Ariadna). Tardor Literària Tarragona 2009.

Aquest dissabte 21 de novembre 2009 · 22 hores, a la Vaqueria (c. Rebolledo 11, Tarragona)

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

EL POEMA DE LA SETMANA

2009-11-17T16:56:00.006+01:00

ESCARABATS

Lents, lluents,

per les coves més fosques

que ells mateixos excaven,

afan camí consirosos.

Senten l'altra presència?

Altres èlitres durs?

Dubten, retrocedeixen,

tots amb el seu fardell.

De cop,

hi ha un refrec instintiu.

Goig o dolor? S'ataquen

acarnissadament,

llancen sucs verinosos.

Una dansa macabra

de taüts xarolats.

Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira.te'ls: recorda

que també et són germans.

Narcís Comadira

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

L'ART DEL MAR

2009-11-16T10:08:00.005+01:00

Michael Kenna, Onada, Scarborough, Yorkshire, Gran-Bretanya 1981

Com veuen els fotògrafs més prestigiosos del món, aquesta extensa i seductora pell blava que envolta el nostre planeta? El mar sempre ha estat un misteri i un motiu d’inspiració artística i literària per interpretar la vida com un llarg viatge, on el paisatge marítim es confon amb el paisatge de l’ànima. Fet i fet, és un tema clàssic, fascinant, curull d’emocions fortes i d’aventures animades que ens ofereix matèria per estudis, documentals, reportatges, il·lustracions, exaltacions romàntiques i recerques artístiques vàries. El gen d’ Ulisses pesa molt en la memòria col·lectiva de la humanitat.

La mar com a element fotogràfic esdevé un motiu que els artistes de la fotografia han sabut aprofitar amb sensibilitat. Res no impedeix que «l’alta mar pugi a bord» segons l’expressió del poeta Jules Supervielle, i els viatgers experimentats testifiquin sense cansar-se d’un univers inaccessible als paisatgistes des del l'horitzó que ens acull. L'art del mar és l'exposició que ens proposa la Fundació Fòrum, a la Casa Canals Carrer d’en Granada, 11, 43003 Tarragona.

Hi exposen: Jean-Christophe Ballot, Gabriele Basilico, Jean-Claude Bélégou, Jordi Bernadó, Vari Caramés, Gérard Castello-Lopes, Juan Manuel Castro Prieto, Toni Catany, Philippe Dannic, Bernard Descamps, Nicolas Descottes, Manel Esclusa, Giorgia Fiorio, Joan Fontcuberta, Sally Gall, Jean Gaumy, Mario Giacomelli, Tomasz Gudzowaty, Fernando Herráez, Mimmo Jodice, Rita Jokiranta, Michael Kenna, Alex MacLean, Rosell Meseguer, David Parker, Philip Plisson, Bernard Plossu, François Puyplat, Jorge Ribalta, Humberto Rivas, Sebastião Salgado, Philipp Scholz Rittermann, Hans Strand, René Tanguy, Roger Wagner.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

Qui plora per Ali Salem Tamek?

2009-11-14T19:23:00.010+01:00

Ali Salem Tamek

Com diria el meu amic Asterix: "estan bojos aquests romans", en canvi jo dic: "estan bojos aquests espanyols". Els hi cau la baba quan parlen del nacionalisme del Tibet o de Palestina, però els hi costa molt d'entendre la plurinacionalitat del nostre estat. El patètic cas del Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut n'és una mostra patent.

Exactament el mateix els hi succeeix als marroquins pel que fa als saharauís. Ali Salem Tamek i sis activistes de drets humans estan tancats en una presó del Marroc exclusivament per exercir el seu dret a expressar-se de forma pacífica a favor de la lliure determinació del poble sahrauí. Els set van ser detinguts el passat 8 d'octubre al tornar d'una visita als campaments de refugiats de Tinduf, a Algèria. Estan acusats de posar en perill la seguretat nacional i els seus casos han estat traslladats a un tribunal militar. Podrien ser condemnats a mort si se'ls declarés culpables. La situació al Sàhara Occidental i els drets de la població sahrauí són un tema tabú al Marroc, com també ho són les crítiques a la Monarquia (això també ens sona aquí, on no es pot cremar un paper couché si hi ha la cara de segons qui). Les autoritats marroquines també van detenir a l'octubre el periodista Idriss Ch. Potser cal veure la biga de l'ull propi abans de posar-se a criticar la palla de l'ull del veí, cosa que no fan ni els uns ni els altres. En tot cas, el Fraret Mut defensa la llibertat de totes les persones presoneres per les seves idees i l'autodeterminació de tots els pobles sense excepció.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

EL POEMA DE LA SETMANA

2009-11-12T18:50:00.004+01:00

El Cantar dels Cantars

Que en són, de bonics,
els teus peus amb les sandàlies,
filla de príncep!
Els contorns dels teus malucs són com joiells,
treball de mans d’artista.
2 El teu melic és una copa tornejada
on mai no manca el vi mixturat.
El teu ventre és un munt de blat
envoltat de lliris.
3 Els teus dos pits són dos cervatells,
una bessonada de gasela.
4 El teu coll és una torre de marfil;
els teus ulls, com els estanys d’Heixbon,
prop de la porta de Bat-Rabim.
El teu nas, com la talaia del Líban,
que guaita cara a Damasc.
5 El teu cap s’alça com el Carmel,
i la teva cabellera és com la porpra;
un rei hi és pres entre els seus rínxols.
6 Que n’ets de bella, que n’ets de dolça,
amor meu delitós!
7 Ets esvelta com una palmera,
i els teus pits en són els raïms.
8 M’ho he proposat: pujaré a la palmera
i agafaré els seus raïms.
Llavors, els teus pits seran per a mi
com raïms de vinya,
i l’aroma del teu alè, com el de les pomes;
9 el teu parlar, com el bon vi,
que suaument penetra l’amor meu
i s’esmuny entre els llavis endormiscats.

Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/

AUXILI, UNA ALLAU DE LLETRES II

2009-11-11T19:23:00.008+01:00

Doncs si, quan els Déus fan conxorxa els mortals tremolem i amb raó. Qui gosa dir que el panorama cultural de Tarragona és trist? Seguix l'allau de lletres imparable com aquell aiguat de Santa Tecla.
El mot "estranyes" defineix el recital poètic multilingüe que proposen a La Vaqueria - també és l’origen etimològic de la paraula estrangeres. Així es presenten els artistes nouvinguts a les nostres contrades, oferint un tast d'altres llengües, altres sonoritats, altres maneres d’entendre la vida a través de la literatura. Un recital resolt amb el diàleg dels participants, amanit per la música experimental del grup 2Ut de l’Associació de Músics de Tarragona. Entre altres hi actuen els amics Richard White (EEUU), Ricardo Castillo Castro (Nicaragua) i Andrea Eidenhammer (Àustria).

Riuada avall, un remolí de lletres ens porta fins el divendres al vespre amb el grup de Recitals a domicili que actua per dins la Tardor Literària de Tarragona a la Casa Canals. Després d’haver dut l’espectacle arreu de Catalunya amb llocs com la presó Model de Barcelona o de més adients com el pub Horiginal de la mateixa ciutat. El grup presenta l'espectacle del mateix nom amb una variació de la cita llatina de Ciceró, Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra? (‘fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència’), que ha transformat en abuterent patientia vostra (‘abusaran de la vostra paciència’). Un missatge adreçat al públic habitual dels seus recitals que els convida a un sopar a canvi d’una vetllada de música i poesia.
Amb Eduard Carmona (veu), Tomàs Fosch (teclat), Iago Marta (guitarra), Ivan González (trompeta), José López (contrabaix).
A canvi del sopar, Recitals a domicili van per les cases, jardins, alcoves i lavabos particulars oferint un espectacle de música i poesia insòlit, eliminant barreres entre públic i artistes, menjant i bevent i creant vetllades difícils d’oblidar. Ara s'instal·len als jardins d'una casa tarragonina popular, la Casa Canals. Cicló, tempesta tropical o sunami de lletres. Uff !! si sumem tanta activitat reconcentrada en unes dates concretes, salta a la vista que ens cal una barca salvadides i un coordinador d'agendes. Auxili!

Francesc Valls-Calçada