dimarts, 30 de juny del 2009

DESMUNTEM L'ESTAT DE LES AUTONOMIES?

Del Café para todos al agua de borrajas...

Segons l’espanyolisme més repatani –predicat de forma apocalíptica des de les cavernes d’alguns mitjans de comunicació- l’estat de les autonomies és inviable i massa car degut a la hipertròfia de polítics i les seves parenteles, assessors, prebendes, corrupteles i nepotisme. Fet i fet -sempre segons els macarrònics patrio-toreros espanyols- esdevé un autèntic càncer que un cop eliminat representaria un estalvi importantíssim de despesa. Això, segons la teoria ultra, permetria rebaixar impostos i augmentar els ajuts socials. Potser si, eh?

Feta aquesta afirmació, jo que no entenc ni un borrall d’economia, em pregunto què se’n farien dels milers, potser milions, de funcionaris aturats? ¿Es beneficiarien directament de les despeses socials, que augmentarien amb el desmantellament de l’estat de les autonomies? Vaja, tenim un peix que es mossega la cua.

Els espanyolistes recalcitrants en realitat el que volen és desmuntar les autonomies de Catalunya i Euskadi, no ens enganyem. Per això aplicarien el café para todos al revés, però en lloc de cafè en dirien agua de borrajas. No tenen vergonya en mostrar les seves males intencions. Mentre, els catalanets anem fent la viu viu i acotem el cap. Ja se sap, a casa nostra mirem a un altre costat i fem veure que no passa res.

Doncs no senyor, si veritablement aquest model d’estat no funciona, siguem valents: exigim que es desmuntin les autonomies artificioses i banals. Proclamem que s’acabi tanta comèdia: ¿Per què han de tenir autonomia aquells que no n’han tingut mai vocació ni necessitat, comunitats que s’han hagut d’inventar un himne, una bandera i un sentiment col·lectiu que és més fals que una representació dels pastorets?

http://fraretmut.blogspot.com/

diumenge, 28 de juny del 2009

PETITES COSES DE LES SERPENTS D'ESTIU

S'ha de tenir pebrots per parlar de plàtans quen vols dir carxofes...

Aquesta nit, el TN de TV3 ha parlat excepcionalment tres vegades seguides de Tarragona: una taca de petroli escampada davant de la costa, un jove de 32 anys que pateix la grip nova, ingressat a l’Hospital Joan XXIII –fins aquí normal, si són notícies negatives- i... oh sorpresa, una interessant ruta per pedreres romanes organitzada pel Museu Nacional Arqueològic. Deuen anar escassos de continguts i aviat començaran a sortir les serpents d'estiu dels seus caus.
Desprès, han fet una connexió amb l’inspirat Pepe Garriga des de la castigada franja de Gaza, que ha afirmat - amb un to massa foteta per un informatiu seriós -que ara Israel controla la dieta dels palestins perquè ja es poden passar plàtans. De la quantitat de terroristes suïcides que no s'han colat, dels atemptats que s’han estalviat i de les vides que s’han salvat des de que hi ha el mur, no n'ha informat mai; però hi ha xifres contundents. Potser vol treballar al Polònia aquest noi? Això dit amb tot el respecte i admiració pels seus humoristes, guionistes etc. Mira que fer una connexió des de Palestina i posar-se transcendental per parlar d’aquesta saborosa fruita tropical!! Això sí que és tenir pebrots, Garriga! De sobte, m’he adonat que ja som a l’estiu i que aquest any encara no ha aparegut cap tauró per la platja. Sort de Sant Michael Jakson, que el faran patró dels informatius i que els plàtans són tan dolços !

dilluns, 22 de juny del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


No seduiràs la dona

amb cap pàgina funesta...

Per a ella l’Ars amandi

és ben bé tota la terra.


El cor és filtre d’amor,

un filtre sense remença.

Per a algú pecat mortal

és la dona, de naixença.


I és que el cel és tan llunyà,

tan a prop uns llavis tendres.

Déu, no jugis: no has estat

una dona aquí a la terra!


Marina Tsvetàieva 1894-1941

Versió de Maria Mercè Marçal i Monika Zgustova

dissabte, 20 de juny del 2009

L'ESSÈNCIA DE LA VERITAT EN TEMPS DIFÍCILS


Goebbels

Quan la veritat esdevé mentida nedem en un mar abisal que amenaça en engolir-nos.

Abans d’anar a la feina vaig fer un zaping d’urgència per veure que passava arreu del món. Em vaig estremir amb una noticia de contundents imatges que impactaven brutalment la retina: un ciutadà xinès, dalt d’un gran pont amenaça en suïcidar-se. Aleshores un espontani s’enfila fins amunt i l’empeny al buit. Brutal.
La veu en off del locutor contribuïa a afegir encara més dramatisme. Venia a dir que en hora punta el trànsit es va col·lapsar i afegia: vean como se las gastan en China, un ciudadano indignado por la espera, ha perdido la paciencia y ha empujado al suïcida.

Una cosa que ensenyo als meus fills és a tenir esperit crític i aprendre a contrastar els fets. Les coses no són com te les expliquen sinó com són. Per tant, em vaig aplicar a mi mateix la medecina i abans de finalitzar el dia vaig cercar les imatges al Youtube. I sabeu què? El “ciutadà indignat” era un psicòleg que treballava conjuntament amb la policia i els bombers; els presumpte suïcida va caure en un matalàs molt tou d’emergències, i l’alçada no sobrepassava el cinc o sis metres.

Em vaig sentir estafat en nom de tota la humanitat perquè són milions les persones que només es creuen el que veuen per la tele, incloses la meva mare, la meva sogra i aquella veïna tan simpàtica del pis de dalt. Si et pengen que ets un estafador, un violador o un assassí acabarà tenint carta de naturalesa, encara que no sigui veritat. Si diuen de tu que ets un sant i que fas miracles, potser ets un fill de puta amb un bon assessor d’imatge.

Per cert, aquesta cadena de TV en qüestió es passa el dia vomitant contra Catalunya. Sembla que apliqui fil per randa els Principis de la propaganda de Goebbels. M’imagino que el ciutadà anònim de Palència o de Cuenca – per dir alguna ciutat castellana- degudament intoxicat, deu treure foc pels queixals i es deu pensar que els catalans som cruels, antipàtics, lladres, insolidaris, calculadors, egoistes, malhumorats...

Aquesta mala praxi periodística –si d’això en podem anomenar periodisme- és molt vella i està ben establerta a la “meseta”. També serveix per fer propaganda populista en conflictes com el cas de Palestina i Israel on sistemàticament sempre he d’acabar contrastant fonts diverses perquè els mitjans de comunicació de l’estat espanyol en general i de Catalunya en particular respiren un anti-semitisme atroç.

Recordo molts casos i moltes anècdotes. Ja fa uns anys, una imatge va córrer amb un peu de foto fals per tots els diaris del món: suposadament un ciutadà palestí era cruelment estomacat per soldats israelians. La veritat, que va ser corregida a posteriori, pel Defensor del Lector a la Vanguardia a petició de l’agència (Reuters?), era que es tractava d’un turista jueu nord-americà defensat, per les tropes israelianes, d’uns palestins que l’estaven linxant!!

La veritat és deformable, pura plastilina. Si heu practicat mai el joc dels disbarats, o del telèfon, on una frase va passant d’orella a orella veiem com es desdibuixa des del primer emissor fins a l’últim receptor. Ens fa riure perquè és un joc, però amb la veritat autèntica, la que té certificat de realitat, no s’hi hauria de jugar.

Però si la premsa pretesament seriosa no fa el paper que li pertoca, ¿Què ens pot passar ara que els milions d’ usuaris de les xarxes socials d’Internet (Facebook, Tuenti, MySpace o Hi5, Fotolog, Flogub, blocs...) ja es troben en el lloc i en el moment de la notícia, fent fotos i vídeos amb els mòbils?

A Iran, milers de ciutadans, que surten a manifestar-se al carrer supleixen a la premsa internacional perseguida pel govern. A la Xina, 250 voluntaris estan infiltrats dins de les xarxes socials d’Internet per escampar les consignes del govern sense que es noti... Aquí mateix, sapastres malintencionats i sense escrúpols, difamen a través de blocs (jo mateix n’he estat víctima).

Davant d’aquest galimaties, Quin paper ha de jugar la premsa del segle XXI? A quin senyor ha de servir ? No ho sé. Jo només crec en la llibertat i la llibertat passa per dir les coses tal com són, en deixar molt clara la diferència entre informació, propaganda i opinió, en respectar a tothom fins i tot el éssers que ens semblen més abjectes, en no fer judicis de valors previs ni condemar a priori, en no tenir por de dir les coses honradament, pel seu nom, en denunciar només quan hi ha fonaments demostrats i en exprimir l'essència de la veritat..
Penso en periodistes valents com Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, J.B. Culla i d’altres que davant del conflicte àrab-israelià han estat amenaçats sovint per abominables dictadors al servei de la Santa Inquisició Mediàtica, només perquè han cercat l’essència de la veritat, que és el primer ingredient que ens fa lliures i que sembla que comença a escassejar.

Francesc Valls-Calçada

dimarts, 16 de juny del 2009

DE SEFARAD A LES TERRES D' EDOM ( i IV )


ENTREVISTA a Elena Bosch i Francesc Calafell

Per acabar aquesta sèrie de capítols que formen part del reportatge us oferim l'opinió dels científics. Un estudi revela que els catalans tenim menys cromosomes d’herència sefardita que la resta de la península. Però a Catalunya hi haguè una important població jueva, els rastres de la qual no poden haver desaparegut per art de màgia.
A finals de l’any 2008 apareixia als mitjans de comunicació un interessant estudi genètic sobre l’origen dels jueus i el musulmans, i l’impacte que aquests han tingut a la península. La població catalana tindria menys cromosomes d'herència sefardita que la resta d’Espanya, tal com s’ha especulat en el decurs d’aquest reportatge. Una lectura superficial de la notícia conclouria que a Catalunya no hi havia jueus. Però en un un principi no formava part de Sefarad sinó de les terres cristianes d’Edom i per tant no són sefardites el que s’hauria de buscar.
Per això el FRARET MUT intenta treure’n l’entrellat parlant amb Elena Bosch i Francesc Calafell -autors d’aquest estudi- de la
Unitat de Biologia Evolutiva del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF, que han treballat conjuntament amb la Universitat de Leicester (Regne Unit) amb el suport de la Wellcome Trust.
Els científics van analitzar poblacions actuals de sefardites (Israel i Istanbul, per exemple) i de nord-africans buscant- hi alguna particularitat genètica que pogués definir-les. Van estudiar el cromosoma Y, que es transmet de pares a fills mascles gairebé sense variació amb el pas dels segles i sense que importi la càrrega genètica que aporta la mare, és a dir, que un nen el té igual que el seu rebesavi patern (el cromosoma Y és molt útil en estudis d'aquest tipus, però resulta indetectable en l'aspecte físic). Quan van aconseguir un perfil del cromosoma Y nord-africà i un altre del judeosefardita, van comprovar en quin percentatge de la població portuguesa i espanyola estaven presents. Els resultats que es van publicar l'American Journal of Human Genetics, mostren una gran diferència entre Catalunya i la resta de la península Ibèrica. De fet en terres castellanes i portugueses hi ha una proporció molt alta de característiques genètiques atribuïbles als ancestres nord-africans. Concretament hi ha un 19,8% provinent del Nord d'Àfrica i 10,6% sefardita. Mentre que a Catalunya els resultats son d’un 2% de procedència nord-africana per un 4% de jueva. Però si els nostres jueus van ser importants a casa nostra que va passar? Potser els jueus catalans eren uns altres jueus ? Què en pensen els autors de l'estudi, Elena Bosch i Francesc Calafell?

EL FRARET MUT: A l'hora de determinar la mostra d'individus Catalunya, quins criteris vàreu emprar?
Vam considerar aquells individus els avis paterns dels quals havien nascut a Catalunya, ja que vam estudiar el cromosoma Y, que determina la masculinitat i es transmet de parells a fills. Bona part dels homes analitzats són donants de sang de les comarques de Girona a qui vam demanar el seu consentiment per a participar en l'estudi.

EL FRARET MUT: Com se sap la proporció genètica d'una població?
Primer cal estudiar moltes poblacions i adonar-se de les diferències genètiques entre elles. Si una població és una mescla de dues altres que genèticament s'assemblen molt, no podrem determinar les proporcions d'una barreja. En canvi, si dues poblacions són diferents, si que en podem determinar les proporcions en una mescla. Per dir-ho d'alguna manera, el color d'un cafè amb llet ens indica quant cafè i quanta llet hi ha. En el nostre cas, vam comparar poblacions de la Península Ibèrica i Balears amb nord-africans i jueus sefardites, i vam trobar que, en el cas de Catalunya, les proporcions eren de les més baixes de la Península: les contribucions eren al voltant d'un 2% de nordafricà i 4% de jueu.

EL FRARET MUT: Fins a quin punt és de fiar? Tenint en compte que la població de la conca mediterrania de la península, si remontessim 2.500 anys enrera, estaria formada per gent d'ascendència de la mediterrania oriental com tartesos, fenicis, etc.
Efectivament, no estem gens segurs que la referència sefardita que emprem ens serveixi exclusivament per a detectar la contribució jueva. Donada la semblança entre totes les poblacions del Pròxim Orient, és molt possible que estiguem detectant també l'empremta d'altres pobles, com tartèssics i fenicis, i anteriorment, la contribució dels primers pobles agrícoles que arriben a la Mediterrània Occidental després d'una llarga expansió des del Pròxim Orient.

EL FRARET MUT: Els jueus de la terra d'Edom parlen d'Al andalus, com si fos una civilització diferent (per exemple a Edom fan servir mobles, però catifes a l'Al Andalus, en un lloc dominen cristians i en l'altre musulmans etc). Tenint en compte la diversitat genètica entre asquenasites, sefardites i d'altres grups de jueus etc. I atès el baix percentatge de sefardites detectat a Catalunya, creus que els edomites podrien tenir diferències genètiques dels seus germans sefardites?
La principal font de diferència entre les diferent comunitats jueves d'arreu és la proporció de mescla amb els gentils i la composició genètica d'aquests. Podríem detectar diferències genètiques entre edomites i sefardites si la proporció de mescla amb els pobles peninsulars fos diferent.

EL FRARET MUT: En les pàgines anteriors d’aquest reportatge aventurem que els edomites, eren diferents del sefardites. Està demostrat que parlaven català i no "juedo-espanyol" ni "ladino". Però la vostra opinió científica - a favor o en contra - servirà per contrastar el que volem exposar.
Les diferències culturals i les genètiques de vegades van de bracet, de vegades no. Podríem trobar molts exemples en ambdós sentits, i els resultats genètics no servirien ni per confirmar ni per desmentir la teva hipòtesi.

Fins aquí les respostes dels científics genetistes, que per cert no es mullen, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. EL FRARET MUT, ja ho ha fet en aquest reportatge lliurat per capítols. Si hi ha una persistent mentida d'estat, si hi ha una proporció genètica diferent, si hi ha indicis històrics contrastats d'Edom... què més voleu?


Francesc Valls-Calçada

dilluns, 15 de juny del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


et fons i et confons amb l’oxigen
que respiro i transpiro enmig del xivarri

i et rovelles i et clivelles i t’espelles
i et desmuntes i t’untes de silenci

i t’arrugues com les erugues
i et segelles les parpelles
i supures per les sutures
i desarmes les alarmes

i t’arronses i dallonses
així és que t’exhumo i t’ensumo i et sumo
a l’inventari de veus antigues
amb què em perfumo


Òscar Palazón

Del poemari inèdit El coit imperfecte

diumenge, 14 de juny del 2009

FINALITZA JOC PARTIT

El cel de juny...
Tarragona des del mar de lletres...
Aquesta noia que està d'esquena és la Montserrat Palau? Al micro, Magí Sunyer i la Curosa Miró, amb ulleres fosques, vigilant el Fraret Mut...
Sergi Xirinacs, escoltant l' Òscar Palazón, Fina Anglès contemplant un dofí volador.

En el decurs del cicle Joc Partit que ha tingut lloc durant el passat curs acadèmic, el teatre El Magatzem ha presentat diversos clips escènics – amb textos dels nostres autors, protagonitzats per la companyia resident- en els quals els Escriptors del Camp de Tarragona han dialogat per parelles, més o menys afins, sobre el fet vital d’escriure.
La cita literària ha estat un cop cada mes i ha reeixit amb força èxit. Primer van ser les escriptores Montserrat Abelló i Montserrat Palau les que van trencar el gel. Després van seguir el Joc Partit Òscar Palazón i Mònica Batet; Lurdes Malgrat i Adrià Targa; Ramon Pallisé i Xúlio Ricardo Trigo; Sergi Xirinacs i Francesc Cerro; i finalment Eugeni Perea i Ramon Gomis.
Però la primavera va fer obrir les portes del teatre i el dissabte 6 de juny, per tancar definitivament el cicle, hi hagué una excursió en barca navegant davant de la costa de Tarragona amb la salabror de la mar, la bonança marinera i les lletres.
Diversos autors van llegir a bord textos propis o manllevats: Jordi Tiñena, Magí Sunyer, Fina Anglès, Òscar Palazón, Xulio Ricardo Trigo i un tal Francesc Valls-Calçada, que sovint fa servir el meu raspall de dents i que li tinc jurada. Hem de parlar també de les entranyables presències fantasmagòriques que ens van acompanyar des d’una altra dimensió més espiritual: els desapareguts però mai oblidats Josep-Lluís Savall i Josep-Anton Baixeras que es van fer sentir a través de les lectures dels companys. De lluny, la ciutat de Tarragona amb la claror de juny besava la Mediterrània mentre la nostra barca solcava una mar de versos, algues, peixos, tresors i paraules. És a dir, un dissabte gairebé perfecte si no fos que tot s’acaba. Ars longa vita brevis. O si ho voleu, s'ha acabat el bròquil.
Joc Partit ha estat una iniciativa del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, del Teatre El Magatzem i dels Escriptors del Camp (ESCA). Ha comptat amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (30è aniversari) i la Facultat de Lletres de la URV. Esperem que el proper curs segueixi aquesta encertada proposta.
Les fotos han estat proporcionades per Fina Anglès, Maite Blay i Teresa Valls.
El Fraret Mut

Francesc Valls-Calçada

dijous, 11 de juny del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA


EL VERS TÉ GANES DE TROBAR-TE

Incert, el vers té ganes de trobar-te
la mesura, i resseguir-te
en una síl·laba potent, saber quin és
el mot que et pot fer carn dins dels llençols.
No vol saber la veritat,
vol fer-te seu, vol erigir-se i penetrar-te
fora del temps, vol aturar-se en un espai
i començar. I t’intueix en cada gest,
en l’ombra buida dels estranys.
En l’aigua tremolosa del carrer.
En els perfils que han traspassat l’ull neguitós
i delerós. I s’excedeix, desesperat,
t’invoca mentre tasta la humitat
dels seus racons. Perd la noció de si mateix
mentre t’intenta retenir sota d’un crit
il·limitat. Cancerós, el vers viu
com un paràsit del teu cos.

Rosa Comes


Evito el verb
Col.lecció Sinalefa - 30
Cossetània Edicions , 2009

dimarts, 9 de juny del 2009

PREMI ONES MEDITERRANIA


Step Forward d’Israel, una de les ONG reconegudes

Port Aventura va acollir el cap de setmana passat la quinzena edició del lliurament dels
Premis Ones
Mediterrània. 15 anys de vida dedicats a premiar la tasca de persones o entitats amb iniciatives que destaquen en la conservació del medi ambient i la solidaritat. Des del seu naixement, aquesta iniciativa promoguda per l'entitat ecologista Mediterrània-CIE ha convocat i guardonat no només projectes en aquests àmbits, sinó també la trajectòria de persones i col·lectius que destaquen en la defensa i el coneixement del medi ambient i la cultura solidària a nivell nacional i internacional. Sempre amb l’aval d’un jurat qualificat i independent.

Els guardonats


Els Reconeixements Ones Mediterrània, en les seves diferents categories, s'han atorgat aquest any a les següents persones o entitats:
Reconeixement Ones Mediterrània a la Difusió i Sensibilització per a José Luis Gallego, periodista ambiental i escriptor. Algunes de les facetes més conegudes de la seva trajectòria són les diverses col•laboracions a “Els Matins” de TV3 i al programa de la Júlia Otero a Onda Cero “Júlia en la onda”.
Reconeixement Ones Mediterrània a la Defensa del Patrimoni Natural, atorgat al biòleg de camp i fotògraf naturalista Carlos Sanz, per la seva tasca en la defensa del llop Ibèric, amenaçat a Castella i Lleó. És especialista en la criança d’aquesta espècie, així com d’altres animals silvestres. Ha format part dels equips de televisió més importants sobre Natura de TVE com “El Hombre y la Tierra” dirigida per Félix Rodríguez de la Fuente.
Reconeixement Ones Mediterrània a la Cooperació i Solidaritat per a Congo Lassané per la seva tasca com a impulsor de l’escola de futbol del Barça a Burkina Faso i motor de millora de la qualitat de vida en la regió de Toecé. Lassané assistirà al sopar acompanyat per diversos directius del Barça com ara el vicepresident de l’entitat, Pere Godall.
Reconeixement Ones Mediterrània a l'Aplicació de Tecnologia Netes atorgat a Enerpal, S.A, que promociona i explota instal•lacions relacionades amb les energies renovables amb la màxima qualitat del sector i amb un compromís especial amb el Tercer Món. Està present en l’àmbit del sector eòlic, l’energia solar, fotovoltaica i tèrmica.
També, el Reconeixement Internacional Foca Mediterrània, atorgat per tal de remarcar la importància de projectes i accions relacionades amb la defensa del patrimoni natural i la cooperació a nivell internacional, va ser atorgat als indígenes; el cap de la tribu dels Kayapó i al cap de la tribu dels Yanomami. El primer, fundador juntament amb el cantant Sting de la organització The Rainforest Foundation per la defensa de l’Amazones. El segon, que juntament amb l’indigenista brasiler Sydney Possuelo (que també assistirà a la gala) va aconseguir la demarcació legal del gran territori Yanomami de 9,4 milions d’hectàrees.

Finalment, el Reconeixement Mare Terra, dirigit a premiar la trajectòria de persones o entitats que treballen en la lluita per la igualtat, la justícia social i mediambiental, va recaure en el religiós, poeta i escriptor català Pere Casaldàliga. Premi Internacional de Catalunya del 2006, que ha passat gran part de la seva vida treballant com a missioner en les comunitats més desafavorides.

La Menció Especial del Jurat del Premi Ones al naturalista va ser Luís Miguel Domínguez Mencía, per la seva destacada trajectòria com a escriptor i divulgador de la fauna i la flora espanyoles. Pel que fa al projecte guanyador del Mediterranean Honorific Award, atorgat en col•laboració amb el MIO-ECSDE (organisme en defensa del medi ambient en l'àmbit del Mediterrani) i avalat per un prestigiós jurat especialista, enguany se’n va fins a Israel i més concretament a l’ONG Step Forward d’Israel.


En aquesta edició hi hagut un nou reconeixement adreçat als ajuntaments que lluiten per la sotenibilitat i el medi ambient i que vetllen pel bé del seu territori. El reconeixement el va rebre l’Ajuntament de Tivissa per la seva aposta clara per les energies renovables tot i estar en un territori on la presència de les centrals nuclears és molt important.
Francesc Valls-Calçada http://fraretmut.blogspot.com/
fotos d' Andrea Gabriela Eidenhammer

dilluns, 8 de juny del 2009

DE SEFARAD A LES TERRES D' EDOM ( III )

Imatge del Call de Girona
Us ofereixo la tercera part d'un reportage inèdit que una revista molt prestigiosa no li va interessar perquè tenia una certa aprensió al tema jueu en un moment massa conflictiu.

La llengua dels jueus d’Edom

El cert és que els jueus parlaven l’idioma de la terra que trepitjaven. Altrament no haurien pogut fer res a Catalunya parlant castellà, un idioma que en aquells temps era considerat estranger. Els estudis fets a partir de restes humanes dels seus fossars revelen que no tenien cap diferencia ètnica de la resta de la població autòctona: eren catalans de soca-rel. Els jueus medievals a les seves escoles aprenien a llegir i a escriure el seu alfabet hebreu o alefat. S’ha trobat diversitat de documents escrits en llengua catalana però amb escriptura hebrea. Son els textos aljamiats.

La comunitat jueva va rebre una forta sotragada que culminaria amb l’edicte d’expulsió promulgat pels Reis Catòlics l’any 1492. Les aigües del mediterrani, fidel testimoni de la història del poble de Israel a la península contemplaven la desfeta. Mar enllà, els hebreus iniciaven una diàspora que els escampava per altres indrets d’Europa, al nord d’Àfrica etc., encara que molts dels jueus edomites, és a dir catalans, per afinitats lingüístiques i culturals es van establir a la Provença i al Rosselló. Enrera deixaven la seva casa, la seva vida, el seu món. Ja res no tornaria a ser com abans i amb la marxa dels jueus s’iniciava un declivi generalitzat arreu de Catalunya que es feia palès en les ciutats on havien estat més presents. En definitiva es va expulsar un sector de la societat que era productor de riquesa i de cultura. Els jueus catalans no marxaven de Sefarad, perquè encara no tenien consciència de Sefarad. Però de la mateixa manera que amb el decurs dels segles Catalunya s’entén com una part d’Espanya, a mesura que l’estat unitari esborra la percepció de diversitat cultural, al menys des de l’estranger, el mot Sefarad equival a la traducció hebrea d’Espanya.

En el llibre “Els Jueus i Catalunya” Vicenç Villatoro ens explica com en la diàspora, a Roma, els jueus peninsulars: aragonesos, catalans i castellans lluitaran per mantenir els seus costums en tres sinagogues diferents. Però en el setge de Roma del segle XVI, els jueus foren de nou perseguits i moltes sinagogues enderrocades. Els jueus catalans i els aragonesos es van fondre en una sinagoga, mentre que els francesos i els castellans feien el mateix. Tard o d’hora i sotmesos a la pressió antisemita, tots acabarien barrejats en un sol grup. El judeocatalà es fondria amb el judeoespanyol. De fet, quan els catalans sentim parlar a algun sefardita hi detectem el rastre lèxic del nostre idioma. Expressions alienes al espanyol com el verb caler o l’expressió malgrat, han restat vives en el que s’ha denominat judeoespanyol.

Tenim constància que uns tarragonins de viatge a la ciutat de Toronto, van conèixer a un sefardita que, en saber que eren de Tarragona, els va manifestar que la seva mare cantava una cançó que parlava de Tarragona. Sobre aquest punt hem intentat seguir el fil sense arribar a res en concret. La musicòloga canadenca Judith Cohen ens diu: A vegades esdevé amb freqüència que en un romanç es menciona un lloc, qui canta el substitueix per un altre lloc més conegut gairebé de forma automàtica, és a dir si es parla de Granada es substitueix per Tarragona, per exemple. També entre els jueus del Marroc es cantaven cançons de l’Espanya “moderna”, és a dir del “Protectorat Espanyol”, cançons que no eren del repertori sefardi però que ells consideraven igualment seves, ja que no essent acadèmics els hi era igual.

La destrucció dels nostres calls i de qualsevol cosa que pogués fer referència a la cultura hebraica, fou implacable i no va quedar pedra sobre pedra, per intentar esborrar l’evidència històrica dels jueus catalans. Allí on hi havia hagut la plaça dels Jueus, la convertiren en Plaça dels Àngels; allí on hi havia la sinagoga hi sobreposaren l’església de la Santíssima Trinitat perquè l’integrísme catòlic que va fuetejar l’Espanya del barroc i la Santa Inquisició va convertir el poble d’Israel en quelcom que calia suplantar. Els conversos eren sospitosos i estaven mal vistos, per això penjaven pernils de porc a la cuina i al rebost, en un lloc visible, per demostrar als veïns que la seva fe era més forta i autèntica que la dels sants de la Santa i Catòlica Església Romana.

Tot això fa que sigui difícil, encara que no impossible, trobar documents escrits que facin palesa la catalanitat dels nostres jueus. Convé dir que els homes i dones, els nens i nenes que van morir cruelment assassinats en les successives persecucions que va patir els calls de Catalunya, (el 1391, el 1419, el 1492 i d’altres) o que van haver de fugir, no eren uns estranys: eren ciutadans catalans, arrelats a la terra des de feia generacions.

Existeixen documents notarials, actes i escrits comercials en llengua catalana que palesen l’activitat dels jueus. Però malauradament només es conserven cinc cançons de casament dels segles XIV i XV, que es consideren relíquies literàries del judaisme al Principat de Catalunya. Ens han arribat en manuscrits aljamiats, com hem dit en alfabet hebreu però amb mots catalans, amb una certa barreja amb lèxic hebreu. És important destacar la tasca de recuperació que han fet al respecte Jaume Riera, en el seu llibre “Cants de noces dels jueus catalans” (Curial) i la cantant Rosa Zaragoza que va treure del silenci a que havien estat sotmeses durant segles aquestes cinc cançons judeo-catalanes; Jaume Riera va descobrir l’existència dels manuscrits en una estada a Israel, a la biblioteca de Jerusalem, on en va trobar un i va conèixer l’existència de l’ altre a Oxford. Es tracta, sens dubte, d’una troballa importantíssima per a la cultura catalana.
Però dels seus autors només en sabem els noms: "Savi Rabí Natan" i "Maestre Bonafós".

Cantem una cançó al nuvi
Senyor qui lo món formist de nient.
Creïst terra, aigua, foc e vent:
Recull tota la tua gent!
Assegura'm sobre la roca.
Si amb honor volíest acabar
amb tot hom haurets a usar:
De hom malvat no us leixats enganyar
i amb qui es pur et comportes purament.

De ton haver cortès seràs,
segon ton poder t'honoraràs
però pobrea no passaràs.
Qui és pobre fins al veí és odiós.
Vostra muller vulats amar
gin nodrir, vestir i calçar.
A cercar sa honor no siau avar.
És glòria de reis tenir presents les coses.
En nuvi: si no podeu fer assò
menjats austurió o cervel de moixò
confit de taronja o d'estonfó.
Així potser, el podrem derrotar.


Francesc Valls-Calçada


Continuarà.

diumenge, 7 de juny del 2009

DE SEFARAD A LES TERRES D' EDOM ( II )

Call Tarragona s. XIII-XV. plaça dels Àngels i Ca la Garsa
Amics del Fraret Mut us ofereixo la segona part d'un reportage inèdit que una revista molt prestigiosa no li va interessar perquè tenia una certa aprensió al tema jueu en un moment massa conflictiu.


Els jueus no són una raça

Arribats en aquest punt hem de precisar que els jueus no tenen un caire morfològic específic. Els hebreus nadius del país entre els dos rius Eufrates i Tigris, - avui Iraq - no es distingeixen anatòmicament de la resta de grups humans del Orient Mitjà d’origen semita (libanesos, àrabs, etc) ni dels mediterranis en general. En la diàspora, els jueus van agafar alguns trets dels pobles on s'havien instal·lat per la qual cosa la diversitat genètica va augmentar al llarg dels segles.
Però són els jueus una raça? Vejam que ens diu l’antropòleg Manuel Delgado de la Universitat de Barcelona: Absurd. No sols perquè no existeix cap raça, sinó perquè hi ha jueus amb fenotips de tota mena: negres -com els jueus de Harlem o els que habiten la costa de Loango, a Africa Occidental, o Madagascar-; de pell fosca -els falaixes o jueus abissinis-; d'ulls rasgats, com els jueus xinesos; d'aspecte germànic, com força asquenasites, o eslau, com els jueus d'origen rus; d'aire indostànic, com els kuki, els mitsu i els schin, que podem trobar a la frontera entre la India i Birmània i que es consideren membres de la tribu Menashe; mediterranis, com els sefardites; etc.
De fet, el poble jueu fou “reconvertit” en una raça pels Reis Catòlics quan van decretar la seva expulsió i Hitler s’inspirà en aquesta idea per dissenyar la “solució final” que ompliria els camps d’extermini i les cameres de gas que acabarien amb la vida de sis milions de jueus en el decurs de la segona guerra mundial.
En el promig de la península Ibérica - dels diferents territoris que compren l’estudi esmentat - hi ha un 10,6% d'ADN nord-africà i un 19,8% d'herència sefardita. En canvi, els percentatges catalans és de només un 2,3% de cromosomes nord-africans i un 6,2% jueus sefardites, la pregunta que ens podríem fer és: ¿aquests que porten cromosomes sefardites son de famílies originaries catalanes arrelades secularment en el territori? S’ha seleccionat una mostra específica? Com diu Sartre, fins i tot el passat es pot falsejar, els historiadors no paren de demostar-ho. En aquest cas potser els científics, víctimes involuntàries - com la majoria dels mortals de la potent màquina de l’estat – que perpetuen la cadena de l’oblit.

De l’amnèsia a la memòria col·lectiva

Encomiable és l’esforç de la doctora Maria Josep Estanyol, hebraista de la Universitat de Barcelona, per corregir falsedats que amb el temps han agafat carta de naturalesa. Ella diu: "És una clara distorsió històrica utilitzar el topònim Sefarad per emmarcar a tot el territori peninsular, igual que utilitzar el gentilici sefardita per designar a tots els jueus que vivien als diferents regnes de la península Ibèrica a l'edat mitjana". No es pot utilitzar aquesta terminologia indiscriminadament i referida als jueus de zones que no varen ser mai territori de Sefarad en època medieval.
Molts investigadors actuals ja fa temps que utilitzen la terminologia Sefarad de mode correcta i així ho demostren en nombrosos articles en que aclareixen els aspectes més decisius del perquè no es pot incloure a tota la Península o al que és actualment Espanya dins d'aquest topònim. Alguns d'aquests investigadors són Ariel Toaff, Simon Schwarzfuchs, Eduard Feliu i B. Z. Benedikt, aquest últim autor diu clarament en el seu llibre Merka ha-Tora be-Provence publicat a Jerusalem en el 1985, que els savis jueus catalans no eren considerats en absolut com a savis de Sefarad.
Amb els segles de diàspora i la distància d’Edom, aquells jueus “edomites” s’anirien integrant amb els de Sefarad fins a oblidar Edom, de la mateixa manera que Espanya es feia políticament homogènia a ulls del món. Així, es generalitzaria el terme Sefarad referint-se la península sencera, des dels Països Catalans fins a Portugal, passant per Castella i els regnes musulmans com el de Granada.
Ara bé, hem de precisar que el mot Edom és hebreu i significa "roig". El nom no fa la cosa i la terra d’Edom catalana no tindria res a veure amb l’originaria de la Bíblia. Essaú el fill d’ Isaacc i germà de Jacob, va marxar de casa del seu pare i se'n va anar a viure a una terra on de la seva descendència en sorgirien els edomites, a Àrabia. De la mateixa manera que el terme Sefarad, ja surt al llibre d’Abadies i es refereix probablement a un lloc de l’Àsia Menor i pel mateix motiu que hi ha d’altres Barcelones arreu del món.
L’hebraista Andreu Lascorz ens confirma: Un altre exemple clar de distorsió històrica es creure o fer creure que el nom de Sefarad i el gentilici sefardita, introduïts en les llengües europees en els temps moderns procedents de l’hebreu, val també per a l’edat mitjana i que incloïa els jueus catalans. Aquesta denominació es fa servir avui per a indicar unes certes característiques litúrgiques, culturals i fins i tot lingüístiques del judaisme mediterrani, comunes als jueus d’origen hispànic onsevulla que hagin habitat.
Khasdai ibn Saprut deia al rei dels khàzars: “Sàpigues que el nom del país on habitem és Sefarad en la llengua santa i Al-Andalus en la llengua dels ismaelites que l’habiten. El nom de la capital del regne és Còrdova”.
Tornant a l’estudi genètic, els científics van analitzar el cromosoma Y existent a tots els homes i que es transmet de pares a fills, entre 1.140 persones de tota la península Ibèrica, a la recerca d’indicis nord-africans i sefardites. L’anàlisi genética va ser contrastada amb la informació de Marroc i Algèria, i comunitats sefardites de l'actualitat. Però potser ningú ha tingut en compte el fet diferencial d’Edom, una particularitat prou desconeguda.
En la opinió ben fonamentada d’Andreu Lascorz: Un exemple de manipulació és creure que el nom de Sefarad val també per a l'edat mitjana incloent els jueus catalans. B.Z. Benedikt diu: "Sefarad, ans eren dominis independents. Aquests dos territoris estaven entre Tsarefat i Sefarad". La consciència jueva catalana podria haver-se difós ràpidament després de l'expulsió del 1492, ben al contrari, a Roma, Istanbul, Edirne, Safed... i especialment a Salònica els jueus catalans van mantenir la seva independència fins el segle XX, quan les urpes del nazisme van exterminar nombroses comunitats jueves. Al s. XVII molts epitafis a Salònica i d'altres ciutats demostren que Català, Bargillon, Arocas, Saporta, Cavaller, Chacon, Barzilai, Toledano... s'havien convertit en cognoms. La nombrosa arribada posterior de jueus de llengua castellana va arraconar el català. És revelador el cas de la família Cavaller, originària de Falset, que modificà el seu cognom a Salònica, pel de Caballero.
No obstant això, l’estudi revela que el 15,1% dels cromosomes de la població valenciana presenta característiques atribuïbles als ancestres jueus sefardites i un altre 12,8% de poblacions originàries del nord d'Àfrica. Unes xifres més pròximes a la mitjana peninsular que les catalanes, que s’explicarien perquè València va estar molts anys sota la dominació musulmana, des del 711 fins que fou conquerida pel rei Jaume I el 9 d’octubre de 1238.

Francesc Valls-Calçada

(Continuarà)

dissabte, 6 de juny del 2009

EL POEMA DE LA SETMANA

New York, 1911

L'amic Xulio Ricardo Trigo ens regala un poema d'un llibre que escriu sobre imatges de ciutats diverses. Aquest poema ens parla d'aquesta imatge d'Stieglitz, un dels primer genis de la fotografia. Encara és inèdit, tot i que pròximament sortirà en una mena d'antologia.

TWO TOWERS
Alfred Stieglitz


Sempre neva sobre els ocells absents,
les branques nues celebren les esquerdes
infiltrades de glaç fins a l’arrel.
És la bellesa oculta de la monotonia,
d’aquest besllum fugaç que certifica
la qualitat d’orfebre que esperàvem.
Amb un esguard s’engega aquesta història.
Hi ha l’ull que mira per a la comprensió,
confós pel blanc que el treu fora d’escena.
Però l’altre queda al marge, allí retén
els límits esborradissos de la tarda,
incapaç de trobar-hi la fortuna de l’art.
Malgrat la seva presència contrastada,
l’ésser humà són ombres inconcluses.
Cossos trencats pel lleu sentir de l’aire
creuen aquest desert de plata, i aquí
canvien la vida pel foc o les espurnes.
S’hi endevina un silenci de petjades antigues.
Al fons, en un món vertical, dues torres
alberguen l’esperança. Forçar un lent deliri,
travessar com a llances la regió transparent
i sentir la cremor d’un cel ras entre flames.


Xulio Ricardo Trigo

divendres, 5 de juny del 2009

LA CARTA QUE "PÚBLICO" VA CENSURAR A L'AMBAIXADOR D 'ISRAEL

Lapidació d'una dona a l'Iran


L'ambaixador d'Israel a l'Estat Español, Rafael Schultz, va enviar una carta al diari "Público" per puntualitzar alguns aspectes d'una notícia publicada en aquest rotatiu de forma hòstil a l'Estat Israelià. La carta mai va ser publicada. Per sort, no poden censurar Internet. Aquí la teniu:



Sr. Monteira, Le hago llegar esta carta para su publicación en la sección de "Cartas al director". El artículo de su corresponsal en Israel, Eugenio García Gascón, ""No critiquéis a Israel"" (21.4.2009) es una inusual colección concentrada de mentiras, incluso comparado con su habitual sesgo. Tan numerosas son las mentiras que resulta difícil saber por donde empezar. Me limitaré a apuntar las más flagrantes.
1. En Israel no hay apartheid. Alrededor del 10% de los parlamentarios israelíes son musulmanes, ha habido ministros musulmanes, hay colegas míos en el cuerpo diplomático que son musulmanes, hay musulmanes detentando altos cargos en la corte suprema, médicos en hospitales, abogados, estrellas del fútbol en equipos locales y en la selección nacional de Israel. En el próximo concurso de Eurovisión Israel estará representado por dos cantantes: la judía Noa y la árabe cristiana Mira Awad.
No pretendo decir que la situación sea perfecta. Existe todavía un desequilibrio social y hay un margen para mejorar la situación de los ciudadanos árabes de Israel, pero de lo que no hay duda es de que gozan de unos derechos y libertades civiles que no tendrían en ningún otro país árabe.
Muy revelador de lo que vengo diciendo es el hecho de que los refugiados que huyen de Darfur (en su mayoría musulmanes) no buscan acogida en ningún país árabe, sino que atraviesan toda la península del Sinaí para buscar asilo en Israel. El corresponsal lo sabe, pero oculta la verdad. Opta por la mentira.
2. ¿No se puede criticar a Israel? El hecho es que Israel sufre internacionalmente más críticas que ningún otro país. Bastaría repasar su diario para comprobar que machacar a Israel es parte de su doctrina. Israel sufre muchas más críticas que regímenes totalitarios y opresores de los derechos humanos como Irán, Siria, Libia, Cuba, Corea del norte o muchos otros. La hipocresía internacional respecto a Israel también queda de manifiesto al haberse convertido Israel en el país con más resoluciones en contra en los foros internacionales. Algo que tiene que ver con las mayorías automáticas formadas por este tipo de regímenes y sus aliados. No tengo ningún tipo de problema con las críticas fundadas hacia mi país, sino con las informaciones sesgadas y uniltaterales, el adoctrinamiento, y la mentira, recursos todos ellos utilizados por su corresponsal.
3. "Irán ? no ha agredido a nadie desde hace siglos". Sin duda la frase más increíble de este panfleto. He tenido que leerlo varias veces para poder creer que alguien lo había puesto negro sobre blanco. ¿Acaso piensa el sr. García que todos somos ignorantes o que el Alzheimer nos ha hecho perder la memoria? ¿Acaso hemos olvidado los millones muertos de la guerra Irán-Irak; los homosexuales ahorcados; las mujeres lapidadas hasta morir; las persecuciones de los bahais, de los kurdos y de otras minorías; los terroristas enviados a explotar por todo el mundo? En cualquier lugar donde existiese un mínimo de ética periodística esta sola frase debería haber sido suficiente para causar el cese inmediato del corresponsal.
4. Las declaraciones de Ahmadineyad amenazando con borrar a Israel del mapa y contra su derecho a existir no se formuló "aparentemente" una vez hace dos años, sino en numerosas ocasiones y "on the record", lo mismo que sus frases negando el Holocausto, llegando incluso a convocar una conferencia internacional de negacionistas en Irán. Aparentemente, el Sr. García se ha contagiado del virus negacionista del líder iraní. Podría entederse si el artículo hubiera sido escrito por un propagandista a sueldo del gobierno de Teherán.

dijous, 4 de juny del 2009

DE SEFARAD A LES TERRES D' EDOM ( I )

Hagadà de Barcelona. S. XV, inicis. Catalunya (facsímil de l'original de la British Library, London)

El fet diferencial del jueus catalans

Amics del Fraret Mut us ofereixo un reportage inèdit que una revista molt prestigiosa no li va interessar perquè tenia una certa aprensió al tema jueu en un moment massa conflictu.


Una mentida d’estat
Durant molts segles la maquinària de l’estat espanyol va anar desfigurant una realitat que finalment esdevingué oblit. I de la manca del record, accentuat per una amnèsia col·lectiva dels catalans, es van perdre les arrels dels jueus de Catalunya. Si avui hom visita la Sinagoga del Trànisto de Toledo on hi diu: “Por lo demás los sefardies comparten con el resto de sus hermanos judíos cultura y tradición, y solamente se diferencian de aquellos por los usos y costumbres propios de la comunidad hebrea descendiente de España, así como por la utilización del castellano medieval como lengua materna. Por todo lo demás tienen en común con el resto de comunidades judías religión y cultura”
La nombrosa bibliografia sobre els jueus sefardites i el discurs oficial de l’estat, dona entendre – equivocadament - que els sefardites vivien arreu de la península i que parlaven el judeo-espanyol. Segons aquesta gruixuda i persistent mentida d’estat, i malgrat l’evidencia de la documentació històrica als calls de Girona, Barcelona, LLeida, Tarragona, Tortosa etc, la comunitat hebrea parlaria en castellà i seria sefardita. Però, els jueus catalans, eren o no sefardites? Des de la visió actual és evident que sí. Però en aquestes pàgines s’apunta una nova visió a partir de la recuperació i estudi que s’ha fet de la vida i vicissituds dels jueus catalans per part dels experts en el tema.



El puzzle de la Península Ibèrica
Els jueus s’assimilaven a la cultura local i els pocs vestigis que han quedat per escrit així ho fan palès. És error o una mentida (dependrà de la intenció cada interlocutor) parlar de judeo-español pel que fa als hebreus medievals de la Península ibèrica, atès que en aquells moments Espanya encara no existia formalment. El que avui dia entenem com a estat espanyol estava format per regnes diversos on s’hi parlava una llengua diferent que era la materna del jueus del territori on residien: català, castellà, aragonès, navarrès, lleonès, gallec, portuguès, basc, àrab...
Malauradament els catalans ens hem acostumat a patir la falsificació històrica sistemàtica per part d’un estat que per tradició no ha admès fàcilment la diversitat cultural. Curiosament l’herència d’aquells Reis Catòlics que van expulsar els jueus i els àrabs d’Espanya, perquè anhelaven un estat homogeni, també és la mateixa que ha patit Catalunya per part de Castella.



Els “altres” jueus de les terres d’Edom
Segons algunes notícies aparegudes a la premsa a finals del 2008 la població catalana tindria menys cromosomes d'herència sefardita que la resta d’Espanya. Una lectura superficial d’aquesta notícia conclouria en que a Catalunya no hi havia jueus. Si no fos que... Catalunya no formava part de Sefarad sinó de les terres cristianes d’Edom i per tant no són sefardites el que s’hauria de buscar.
A la manera de Paco Candel en el seu llibre “Els altres catalans”, els jueus catalans serien “els altres sefardites” de la península. L’assaig de Candel, des del punt de vista d’alteritat d’un immigrant, fa una interessant radiografia sociològica, publicada els anys de creixement econòmic de Barcelona que va esdevenir una reflexió sobre la configuració social de la ciutat, degut a la immigració procedent de les zones econòmicament deprimides de l’Estat espanyol. Barcelona rebia aleshores una enorme quantitat de nous ciutadans. Eren uns nous catalans, “els altres”, instal·lats en els suburbis de Barcelona com Can Tunis, o la Trinitat, etc. completament separats de la població autóctona. Un fenomen que es reproduïa en d’altres ciutats catalanes.



Estudis genètics i població autòctona
Convé que parlem de l’alteritat dels jueus establerts a Barcelona i arreu del país. Tal com dèiem, un estudi publicat a la revista American Journal of Human Genetics, sobre els percentatges d’ADN sefardita, conclou que Catalunya és un dels llocs on menys es van barrejar els codis genètics a la península. La notícia sobta i s’ha d’agafar amb pinces, precisament perquè sempre havíem cregut que el nostre ha estat un secular territori de pas i d’assentament de poblacions diverses que han acabat formant una gran amalgama genètica.
Les grans migracions del segle XX van fer créixer la població de dos milions d’habitants a sis milions. Paradoxalment Catalunya va mantenir unes taxes de natalitat de les mes baixes del món i un creixement semblant al dels països del Tercer Món, entre els anys 50 i 70. La primera gran onada - vinculada a la industrialització, la construcció de metro de Barcelona i la gran Exposició Universal de 1929 - fou entre els anys 1911 i 1936, amb gent procedent de les àrees rurals catalanes, València, Aragó i Almeria. Desprès de la guerra i a partir del boom dels anys 60, vingueren altres remeses provinents d’arreu d’Espanya: Andalusia, Galícia, Extremadura, etc.
Per tant, s’hauria de veure si aquest estudi, pel que fa a Catalunya – s’ha fet a persones de famílies d’origen palesament naturals del territori o per el contrari s’ha fet a grosso modo, partint de la base equivoca que tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya en son originaris.Aquest estudi, titulat "El legado genético de la diversidad e intolerancia religiosa: linajes paternos de cristianos, judíos y musulmanes de la Península Ibérica" elaborat per científics de la Universitat de Leicester del Regne Unit i de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona parteix de la investigació respecte els orígens dels cromosomes d’herència “sefardita”. I com ja hem apuntat els jueus catalans - els altres sefardites - no eren ni s’autoconsideraven pròpiament sefardites sinó jueus de la terra d’Edom.

Francesc Valls-Calçada

(Continuarà)